Caminada

Lo Caubo (2.281 m.)

Sortim del poble d'Anàs i remuntem el rierol fins arribar al bonic nucli d'Estaon. Creuem la població i anem seguint el GR que es va enfilant pel vessant oest de la serra de Cerdanyís. La pujada és llarga i continuada, combinant zones de bosc amb pastures d'alçada. Assolim la collada del Clot de la Calba que separa la vall de Cardós amb la vall d'Àneu, i en pocs minuts seguint la carena arribem al cim. Àmplies vistes cap a les dues valls i els cims de les capçaleres, com el Monteixo, la Pica d'Estats, Certascan o el Montroig. Seguim l'ampla carena una estona fins on el mapa indica un camí per baixar, però el camí està perdut, i baixem per un bosc espès en fortíssim pendent. Arribem a Nibrós, un bonic nucli de bordes actualment abandonat, i gairebé de fosc desfem el camí de la vall fins al punt d'inici.

Montcorbison (2.173 m.) i Tuc des Letassi (2.177 m.)

Sobre mateix de Vielha s'aixeca un gran sentinella que presideix tota la ribera de la Garona. És un cim modest en alçada però d'extraordinàries panoràmiques, i això el fa molt popular. En plena esplendor cromàtica de tardor sortim de la Bassa d'Oles, i comencem a remuntar els forts pendents del Montcorbison. A l'esquena tenim la capital de l'Aran sota els nostres peus, i la vall principal que s'estén cap a Arties, Salardú i més enllà Baquèira. Per forts pendents herbats arribem fàcilment al cim, on també s'obre la visió cap a la Maladeta i la resta de les valls properes. Del cim seguim la carena cap al Tuc des Latassi, un xic més alt però menys panoràmic. Baixem fort cap direcció sud fins el petit refugi deth Santet, on girem i comencem a contornejar la muntanya fins al punt d'inici.

Gorges del Segre

Ens desplacem fins al petit poble de Llo per iniciar una ruta circular fàcil i curta que ens portarà en primer lloc a recórrer la riba del Segre en un bonic tram engorjat, i tot seguit a pujar dalt d'un agut penyasegat on queden les restes de l'ermita de Sant Feliu de Castellvell. Comencem caminant a la vora dels banys de Llo i prenem una pista de trànsit restringit que avança arran de l'incipient Segre, que neix poc més amunt. Creuem una zona engorjada i bonica envoltada de grans parets d'esquistos. Entremig dels arbres amb coloració tardoral avancem fins al Mas Patiràs, on girem en rodó i guanyem alçada ràpidament fins a l'ermita de Sant Feliu, suspesa al buit sobre les gorges. Excel·lents vistes de la Cerdanya tot i el dia rúfol. Baixem per un camí més costerut fins al castell de Llo, i ens enfilem dalt d'una torre medieval de vigia abans de tancar la ruta pels estrets carrerons del poble.

Dent d'Orlú (2.222 m.)

Malgrat la seva modesta alçada és una de les muntanyes més emblemàtiques de l'Arieja. La seva forma característica i l'espectacular paret sud que s'eleva més de 1.000 metres des de la vall l'hi confereixen un especial caràcter. Tot i que el camí més fàcil transcorre pel vessant nord, emprenem la ruta des de la cara sud, com fan els escaladors. Farem una llarga diagonal primer per una bonica i pendent fageda fins a la cabana de Seys, i després farem una altra diagonal en sentit oposat per les pastures d'alçada fortament inclinades. Un cop la carena de la Costa Brasselh resseguirem el fil fins la base nord per on transcorre l'únic camí factible sense cordes.

Bosc de Carlac

Bausen és un petit poble d'uns 50 habitants situat als confins de l'Aran, i és el lloc on comença una bonica ruta circular que ens conduirà per un bosc de fades a la fageda de Carlac. Sortim al peu de l'església i planegem fins al petit cementiri civil on fa cent anys s'hi va enterrar una única persona, la Teresa. És l'indret més conegut i visitat del poble ja que les pedres tresoren una bonica història real d'amor i solidaritat. Al peu de Sant Roc seguim el camí que va girant cap al nord, sobrevolant la vall de la Garona prop de la frontera amb França. A l'altre cantó la també inhòspita vall de Toran. El camí va pujant i entra al vessant nord, on creuarem una preciosa fageda amb arbres que es contorsionen entre les pedres cobertes de molsa. Passem unes bordes i fem l'última pujada més forta cap al Coret de Pan, on saltem al vessant sud i el paisatge canvia, ara prats alpins fortament inclinats amb petites bordes ancestrals. Baixem fort entre les petites construccions i tanquem la volta de nou al bonic i típic poble aranès.

Tossau de Mar (quasi)

D'esquena al massís de Besiberri i emmarcat entremig d'una important zona lacustre emergeix una punta airosa que intentem pujar. No ho aconseguim per poc, ja que la primera nevada de la temporada ha deixat la part superior força perillosa. En tot cas la ruta circular és fantàstica, amb inici i final al fons de la vall de Valarties. Pugem primer fins al refugi de la Restanca, voltegem l'estany i seguim amunt fins l'immens Estanh de Mar. El contornegem per l'esquerra i pugem molt fort cap al coll de la Serrada de Mar, on tenim una magnífica panoràmica de l'estany, amb la característica illa al mig. Des del coll encarem l'aresta, ja amb força neu. L'avenç és lent i difícil grimpant pels grans blocs, amb la neu que tapa els forats trampa. Pocs metres abans del cim renunciem per evitar riscos. Descendim per terreny també molt incòmode per sobre de l'Estanh Tort de Rius, mig dessecat, i d'aquí per una pala molt dreta cap al barranc de Rius i seguint el torrent fins la pista.

Cova del Massana

Ben discreta a la part més inhòspita de les canals de Sant Miquel, en un racó feréstec enmig de les Canals Males, trobem un petit aixopluc que havia estat utilitzat pel guerriller antifranquista i llibertari Marcel·lí Massana. Estimat i temut segons els barris, el maqui berguedà coneixia perfectament la complexitat d'un terreny qui li proporcionava bons amagatalls. Sortim del pont de Pedret i marxem cap a l'est seguint el rec de Bosoms. Passem les masies ensorrades de Mascaró i Corrubies. Un camí surt des d'aquesta última, però aviat el deixem en una clotada per enfilar torrent amunt per dins d'una canal dreta i plena de vegetació. A mitja alçada trobem una cavitat ampla, inclinada i de sostre molt baix que havia servit d'alberg precari. Seguim pujant cap al cingle de la Por i tornem per la carena del Picancel, passant pel bonic paratge de Sant Miquel de les Canals, sota l'amenaça de la pluja imminent.

Lavans (2.896 m.) i Medacorba (2.905 m.)

Al límit d'Andorra, la vall Ferrera i l'Arieja, fem una ruta per terreny esquerp i abrupte que ens permetrà coronar dos cims ben destacats. Des d'Arinsal marxem cap al nord per camí ben definit fins al Pla de l'Estany. Passat el refugi el camí puja més fort i flanqueja a mitja alçada fins als bonics estanys Forcats. Saltem al sector de la vall Ferrera i baixem cap al circ de Baiau sense arribar al fons, ja que girem a la dreta per buscar una canal ampla i costeruda que puja cap al port de Medacorba. En fort pendent i grimpant entre blocs superem el primer cim. De nou al coll ens enfilem cap a la base d'un corredor molt dret que talla la cara nord del Medacorba. De lluny sembla impossible però pugem grimpant sense grans dificultats fins al fil de la cresta, i la resseguim en horitzontal per terreny aeri fins el cim.

Pic de la Costa Cabirolera (2.605 m.)

Des del coll de les Bassotes, darrere el Pedraforca i davant del Cadí, comencem a remuntar la serra Pedregosa per suaus lloms herbats. Passat el prat Llong trobem el pas dels Cortils que ens permet saltar a l'altra banda de la serra la qual mostra aquí el caràcter salvatge que fins ara ens havia amagat. Baixem cap als suaus prats dels Cortils, on pasturen els cavalls. Hi ha una bona font i un petit refugi lliure. Comencem un llarg flanqueig ascendent cap a la base del nostre cim, que contemplem transversalment. No pugem pel camí normal, sinó que avancem fins a sota l'esperó summital i ens enfilem grimpant, amb uns passos més fàcils del que podrien semblar de lluny. Extraordinària perspectiva des del cim de les parets verticals i les profundes canals del Cadí.

Pic de l'Alba (2.764 m.)

Sortim de l'Ospitalet i busquem un camí que s'enfila fort cap a l'oest fins a trobar la vall del Siscar. Remuntem suaument la coma tot passant pel petit refugi de la Vesina, on el riu fa uns bonics meandres. Sempre amb el pic d'Escobes i la cresta de Siscaró enfront avancem cap a l'estany de Siscar, on girem a la dreta i pugem més fort fins a la portella del Siscar, just a sota de l'airós pic de Regalecio. Baixem uns metres cap al nord i abandonem el camí per començar a remuntar fortíssims pendents d'herba fins a la carena, i llavors cap al cim. Grans panoràmiques cap als pics d'Escobes i Rulhe, amb els seus respectius estanys. Baixem cap a l'estany de Pedurrers i desfem la vall d'Arques tancant una llarga circular.

Pàgines

Subscriure a Caminada