Pic de la Costa Cabirolera (2.605 m.)

Des del coll de les Bassotes, darrere el Pedraforca i davant del Cadí, comencem a remuntar la serra Pedregosa per suaus lloms herbats. Passat el prat Llong trobem el pas dels Cortils que ens permet saltar a l'altra banda de la serra la qual mostra aquí el caràcter salvatge que fins ara ens havia amagat. Baixem cap als suaus prats dels Cortils, on pasturen els cavalls. Hi ha una bona font i un petit refugi lliure. Comencem un llarg flanqueig ascendent cap a la base del nostre cim, que contemplem transversalment. No pugem pel camí normal, sinó que avancem fins a sota l'esperó summital i ens enfilem grimpant, amb uns passos més fàcils del que podrien semblar de lluny. Extraordinària perspectiva des del cim de les parets verticals i les profundes canals del Cadí.

Vall d'Angostrina i Bell-lloc en BTT

Sortim pedalant de Puigcerdà i marxem cap a l'oest per terreny pla, primer per asfalt i després pista. Planegem per la Guingueta d'Ix, Age, Palau de Cerdanya i Oceja, i tot seguit girem cap al nord creuant una extensa zona de camps de cereals fins arribar a Llívia. Fins ara havíem anat escalfat per terreny pla, i ara comencem a pujar fort cap a Cereja, i després per una pista molt dura i pedregosa fins al centre solar Themis. Creuem uns prats i entrem a la vall d'Angostrina per una pista plana que la sobrevola, al costat d'un tub d'aigua. Arribem fins on s'estreny i baixem a la bonica església de Sant Martí d'Envalls. Seguim pujant fent un zig-zag fins uns plans on trobem un camí trial·ler que ens baixa fins a prop de Dorres. Des de la població dels banys termals prenem la pista llarga i dura que puja fins al bonic santuari i extraordinari mirador de Bell-lloc. Baixem per un camí trial·ler en fort pendent fins a Ur, i ja per carretera fins al punt d'inici.

Pic de l'Alba (2.764 m.)

Sortim de l'Ospitalet i busquem un camí que s'enfila fort cap a l'oest fins a trobar la vall del Siscar. Remuntem suaument la coma tot passant pel petit refugi de la Vesina, on el riu fa uns bonics meandres. Sempre amb el pic d'Escobes i la cresta de Siscaró enfront avancem cap a l'estany de Siscar, on girem a la dreta i pugem més fort fins a la portella del Siscar, just a sota de l'airós pic de Regalecio. Baixem uns metres cap al nord i abandonem el camí per començar a remuntar fortíssims pendents d'herba fins a la carena, i llavors cap al cim. Grans panoràmiques cap als pics d'Escobes i Rulhe, amb els seus respectius estanys. Baixem cap a l'estany de Pedurrers i desfem la vall d'Arques tancant una llarga circular.

Peña Foratata (2.341 m.)

Presideix la capçalera de la vall de Tena, alçant les seves parets airoses sobre les poblacions de Formigal i Sallent de Gállego. És una muntanya modesta en alçada, però té un fort caràcter alpí i una estètica vertical i impactant. Des del cap d'amunt de les urbanitzacions de Formigal ens enfilem per pastures fins a trobar un collet on comencem a voltar la muntanya. Des d'aquí s'aprecien clarament les dues puntes molt diferenciades, i comença un camí que volta la muntanya allargada pel darrere. Deixem el pic occidental, més fàcil i més baix, i avancem fins a la bretxa que separa els dos cims. Baixem fort per una canaleta i prenem un caminet molt aeri que creua una feixa suspesa al buit. Al cap d'amunt comença la grimpada per un seguit de xemeneies molt exposades i amb roca dubtosa. La grimpada és llarga i compromesa en molts trams, i amb molt de compte avancem fins assolir el cim que és un gran mirador de la contrada. Descens delicat que fem amb extremada prudència, tot i que seria molt recomanable portar corda i baixar pels ràpels equipats.

Midi d'Ossau (2.884 m.)

Tornem a pujar una de les muntanyes més clàssiques dels Pirineus, visible des de pràcticament qualsevol punt de la serralada amb la seva característica forma bicèfala. Ens reunim un bon grapat d'amics i des de sota el Portalet ens enfilem cap al refugi de Pombie i cap a la base de la roca. Comencem a grimpar per un seguit de canaletes i xemeneies que ens fan guanyar alçada en un terreny vertical i abrupte. Cal anar superant diversos trams de II amb passos fàcils però aeris, en una grimpada llarga i força continuada. A la part superior les dificultats s'acaben i coronem el cim principal. Baixem pel mateix camí, amb dos ràpels a les últimes canaletes més verticals.

Roca Foradada de Pi

Arribem amb cotxe fins a la Pedrera de Pi, on la pista es fa instransitable i comencem a caminar al peu del torrent. Pugem per l'antiga pista arrasada pels aiguats fins a l'àrea recreativa de l'Agre, i encara seguim una bona estona per la mateixa pista que creua una bonica avetosa. Davant nostre ja s'endevina la gran roca amb un notable forat que la travessa. Ens dirigim a la seva base i la voltem per enfilar-nos-hi pel vessant sud. Un cop a dalt contemplem aquest magnífic arc natural de roca d'uns 20 metres d'alçada per uns 8 d'amplada. Cruem l'arc i baixem pel vessant nord, iniciant el retorn per un camí que planeja i fins i tot puja suaument cap al serrat de l'Artic. Anem resseguint la carena i baixem al poblet de Nèfol, on prenem un sender ombrívol que ens porta al punt d'inici.

Pic de Font Negra (2.877 m.)

Comencem a caminar des de l'aparcament de la vall de Baladrar, a la carretera del Pas de la Casa, i recorrem la llarga coma que s'encaixa entre els pics de Pedrons i de la Mina. Ens enfilem dalt d'un petit collet on comença la cresta i comencem a grimpar. La cresta és molt marcada i comença força vertical per uns grans blocs de granit molt fosc. Les principals dificultats de la cresta es poden evitar per la dreta, però igualment cal superar llargs trams de II i passos aïllats de III aeris i notablement exposats, sobretot pel cantó esquerra, on tenim una bona timba. La roca és molt ferma, i avancem pel fil o lleugerament per la dreta evitant algun dels blocs més incòmodes. Grimpem una bona estona superant les petites dificultats, i arribem a un collet previ al pic oriental. Acabem de pujar per grans blocs fins al cim principal, punt més elevat de tot el sector. De tornada baixem fins al coll de l'Orri de la Vinyola on girem i seguim per l'aresta cap al sud, passant pel pic de la Mina. Baixem pels amplis lloms i ens llencem pel pendent de l'esquerra fins a les antigues mines del Pimorent.

Grand Galibier (3.228 m.)

Just a sobre d'un dels colls que ha viscut alguns dels episodis més èpics del ciclisme mundial s'aixeca una notable mola calcària que dóna nom a tot el sector. Aparquem al vessant sud del coll de Galibier i fem un llarguíssim flanqueig de pla cap a l'est fins a sota del corredor de Termier. Ens hi enfilem primer per una tartera de fort pendent i després grimpant per dins de la canal, amb alguns passos exposats. Arribem al coll i un petit estany on girem a l'esquerra i per una coma pedregosa anem pujant fins guanyar la cresta summital. Tot seguit grimpem per terreny ferm i evident directes fins al cim. Extraordinàries perspectives des d'aquest cim que fa de frontera natural entre el massís de la Vanoise al nord i els Ecrins al sud.

L'Albaron (3.637 m.)

Des del popular coll d'Iseran destaca una muntanya per la seva punta esmolada entre grans glaceres. Ens hi aproximem per la vall d'Averóle, on comencem la llarga aproximació de bon matí des de l'últim aparcament. Pugem fort per prats de forta inclinació cap a les bordes de la Mottuaz, sempre amb la gran imatge de la punta Charbonnel a l'esquena. En canvi el nostre cim no el veurem fins ben amunt. Pugem fort per les restes de l'antiga glacera fins a trobar l'exígua actual. Ens calcem grampons i comencem a remuntar la glacera, plena d'esquerdes, algunes dissimulades. Amb compte anem pujant, ja que és un cim poc freqüentat i no hi ha traça. Arribem a la base rocosa del cim, que ataquem pel flanc dret per una tartera molt pendent primer, i una grimpada una mica aèria després. El cim és un petit altiplà amb grans vistes. Tornem pel mateix camí, amb molt de compte a la glacera, i seguim avall cap a la bonica zona de pastures de la Buffaz. Ruta llarga i exigent.

Rocciamelone (3.528 m.)

A l'est del Piemont, sobrevolant la vall de Susa, s'aixeca un cim punxegut que tresora una llarga tradició de fe i alpinisme. Situats a la població de Susa prenem una pista llarguíssima i en fort pendent que ens acosta al refugi de la Riposa. Comencem a caminar de bon matí per prats amb forta inclinació que continuem més amunt del refugi. Després d'un fort pendent assolim el segon refugi, el de Ca d'Asti, considerat el més antic dels Alps. Canviem l'herba pels esquistos i pugem més fort per un camí que guanya l'aresta prop d'una creu de ferro. El tram superior el camí es redreça, i recorrem un tram força pendent equiopat amb cadenes abans de coronar el cim, on hi ha un refugi lliure i una petita església. Tornem pel mateix camí contemplant la llarga vall de Susa que s'estira fins a Torí.

Pàgines

Subscriure a Engarrista RSS