La Tosa (2.536 m.)

Les capçaleres de la Cerdanya s'han tenyit de blanc amb una capa de neu primerenca i generosa. Aprofitem un curt matí de diumenge per enfilar-nos fins un dels punts més concorreguts a l'hivern ceretà, gràcies als bons accessos i la comoditat de poder prendre un cafè al mateix cim. Així doncs sortim des de l'aparcament de la Coma Oriola i pugem per la vora de les pistes de la Masella. Als rasos de Das tendim cap a la dreta per pujar fora de les pistes, i amb un tram de pendent moderat i continu assolim el popular cim. Just a sota fem una parada al refugi del Niu d'Àliga, un dels més alts dels Pirineus i que ens ofereix des dels seus grans finestrals una bonica estampa hivernal.

Via ferrada de la Cala del Molí

Tornem a recórrer una de les vies ferrades més espectaculars d'arreu, amb un recorregut intricat per uns aguts farallons arran de mar. Sortim de Sant Feliu de Guíxols i passegem pel port de pescadors fins a la cala Jonca i poc més endavant la cala del Molí, situada sota una urbanització. Ens equipem i baixem arran de mar on comença la ruta equipada. L'itinerari laberíntic comença amb flanqueig per una punta a escassos centímetres de l'aigua. Creuem dos ponts i voltegem la roca per l'altre cantó. Passem l'acrobàtic pas de la Prenyada, i revoltem per la roca un entrant del mar. Un mur vertical ens deixa a l'inici d'un llarg pont tibetà a l'altra banda del qual comença el segon sector. Aquesta segona part és més atlètica i exigent, amb diversos passos extraplomats més aeris. Evolucionem per un llarg mur a considerable alçada penjat sobre el mar que requereix força de braços. Voltem per l'altre cantó fins al final de la via. Una activitat emocionant i espectacular tocant la roca arran de mar.

Vall de la Portella en BTT

Des de Cal Rosal iniciem un escalfament suau tot remuntant la Via Verda del Llobregat que recorre l'antic trajecte del Carrilet. Abans de creuar el pont del Llobregat pugem per una pista a la dreta que remunta el torrent de Bosoms. Per terreny força humit, en forta pujada i amb innumerables revolts arribem a Mascaró, on baixem direcció est fins al peu de la riera de la Portella. Seguim per la riba fins al magnífic monestir de Sant Pere de la Portella. Per pista asfaltada i amb un últim tram molt dur pugem fins el sostre de la ruta: la Quar. Tornem a baixar fins al coll i pugem suaument cap al coll de la Baumeta, on trobem una pista ràpida i planejadora que creua el serrat de les Tombes i la serra de Campdeparets. Seguim carenejant i baixem cap al Boix per un petit tram trial·ler. Poc més endavant baixem per una pista molt costeruda de nou a la riera de la Portella, i ens deixem caure suaument cap a Fuïves i finalment Cal Rosal.

Busa, cara sud

El gran altiplà de Busa està envoltat de cingleres talment un castell amb muralles infranquejables. Avui recorrem el vessant sud, enfilant-nos-hi a través de la característica escala d'Orriols. Sortim del peu de l'Aigua d'Ora, i pugem per un camí ben fresat cap a la base de la cinglera. Ens desviem cap a la Rua Alta per fer una ràpida visita al Xalet de Busa, una balma que utilitzaven els emboscats durant la guerra i la postguerra. Tornem al camí i pugem cap a l'escala vella, un pas equipat que ens permet superar la verticalitat del cingle. Ja a dalt comencem a contornejar la cara sud de la cinglera seguint el fil, des del Turó de l'Escala fins al mirador de la Creu. Entretant gaudim de la verticalitat sota els nostres peus, i la gran esplanada prop de les cases de la Bartolina i ca l'Artiller. Baixem per la canal del Rial en fort pendent, i fem una visita a la Moreria, una balma obrada que servia de punt de vigilància durant la guerra del Francès. Retorn per la pista per fer via.

Pui Tabaca (1.718 m.)

Sentinella de la vall de Cardós i de la tributària d'Estaon, aquest cim airós, punxegut i d'accés complicat ofereix una extraordinària panoràmica de les valls i els cims pallaresos. Comencem a caminar al final de la pista on comença el camí de Perafita, i remuntem al peu del rierol fins a les magnífiques bordes de Nibrós. Seguim endavant i passem per les bordes de Clavillats, i més amunt les de Perafita en una extensa zona de pastures on la vall s'eixampla. No trobem el camí que en ens enfila directa a la serra, i reculem fins a trobar el GR que puja fort fins al coll de Jou. A cavall de la serra Mitjana seguirem la carena cap al sud per camí precari, trobant de tant en tant petites construccions del Front del Pallars de la Guerra Civil. A la punta de la serra trobem el cim, que no és el punt més alt però sí el més destacat. Hi ha un mirador i un petit refugi al cap d'amunt. Baixem seguint l'aresta, sense camí, fent diverses desgrimpades per terreny rost.

Lo Caubo (2.281 m.)

Sortim del poble d'Anàs i remuntem el rierol fins arribar al bonic nucli d'Estaon. Creuem la població i anem seguint el GR que es va enfilant pel vessant oest de la serra de Cerdanyís. La pujada és llarga i continuada, combinant zones de bosc amb pastures d'alçada. Assolim la collada del Clot de la Calba que separa la vall de Cardós amb la vall d'Àneu, i en pocs minuts seguint la carena arribem al cim. Àmplies vistes cap a les dues valls i els cims de les capçaleres, com el Monteixo, la Pica d'Estats, Certascan o el Montroig. Seguim l'ampla carena una estona fins on el mapa indica un camí per baixar, però el camí està perdut, i baixem per un bosc espès en fortíssim pendent. Arribem a Nibrós, un bonic nucli de bordes actualment abandonat, i gairebé de fosc desfem el camí de la vall fins al punt d'inici.

Cresta de Crabèra

Fent frontera amb França, al límit nord de la Val d'Aran i en un terreny sever i salvatge, trobem un llarg i interessant cordal que recorrerem de ponent a llevant. Sortim encara de nit de la presa de Sant Joan de Toran, i seguim el GR fins Es Grauèrs, on l'abandonem i enfilem per fortíssims pendents d'herba fins a Vaciuèr, on trobem la carena. Aviat comencem a crestejar, primer per terreny fàcil que mica en mica es va fent més aeri. Anem combinant grimpades amb trams caminant i passos aeris. La cresta és llarga i arribem a un dels cims principals, el Tuc de Crabèra. A partir d'aquí la cresta es complica, es fa més aguda i exposada. Grimpem per terreny aeri i ens acostem a les principals dificultats, un pas de IV+/V abans d'arribar al punt més alt, el Tuc de Canejan. Després la cresta és un xic més fàcil, però encara ens queda un mur de 40 m. de IV. Baixem cap al port d'Arbe i desfem la llarga i feixuga coma fins al punt d'inici. Grans panorames, activitat molt distreta i trams aeris.

Montcorbison (2.173 m.) i Tuc des Letassi (2.177 m.)

Sobre mateix de Vielha s'aixeca un gran sentinella que presideix tota la ribera de la Garona. És un cim modest en alçada però d'extraordinàries panoràmiques, i això el fa molt popular. En plena esplendor cromàtica de tardor sortim de la Bassa d'Oles, i comencem a remuntar els forts pendents del Montcorbison. A l'esquena tenim la capital de l'Aran sota els nostres peus, i la vall principal que s'estén cap a Arties, Salardú i més enllà Baquèira. Per forts pendents herbats arribem fàcilment al cim, on també s'obre la visió cap a la Maladeta i la resta de les valls properes. Del cim seguim la carena cap al Tuc des Latassi, un xic més alt però menys panoràmic. Baixem fort cap direcció sud fins el petit refugi deth Santet, on girem i comencem a contornejar la muntanya fins al punt d'inici.

Gorges del Segre

Ens desplacem fins al petit poble de Llo per iniciar una ruta circular fàcil i curta que ens portarà en primer lloc a recórrer la riba del Segre en un bonic tram engorjat, i tot seguit a pujar dalt d'un agut penyasegat on queden les restes de l'ermita de Sant Feliu de Castellvell. Comencem caminant a la vora dels banys de Llo i prenem una pista de trànsit restringit que avança arran de l'incipient Segre, que neix poc més amunt. Creuem una zona engorjada i bonica envoltada de grans parets d'esquistos. Entremig dels arbres amb coloració tardoral avancem fins al Mas Patiràs, on girem en rodó i guanyem alçada ràpidament fins a l'ermita de Sant Feliu, suspesa al buit sobre les gorges. Excel·lents vistes de la Cerdanya tot i el dia rúfol. Baixem per un camí més costerut fins al castell de Llo, i ens enfilem dalt d'una torre medieval de vigia abans de tancar la ruta pels estrets carrerons del poble.

Dent d'Orlú (2.222 m.)

Malgrat la seva modesta alçada és una de les muntanyes més emblemàtiques de l'Arieja. La seva forma característica i l'espectacular paret sud que s'eleva més de 1.000 metres des de la vall l'hi confereixen un especial caràcter. Tot i que el camí més fàcil transcorre pel vessant nord, emprenem la ruta des de la cara sud, com fan els escaladors. Farem una llarga diagonal primer per una bonica i pendent fageda fins a la cabana de Seys, i després farem una altra diagonal en sentit oposat per les pastures d'alçada fortament inclinades. Un cop la carena de la Costa Brasselh resseguirem el fil fins la base nord per on transcorre l'únic camí factible sense cordes.

Pàgines

Subscriure a Engarrista RSS