Alta Muntanya

Pic Palas (2.974 m.)

Situats als Pirineus centrals, a l'ombra del Balaitús, avui enfilem una muntanya alpina i amb molt caràcter. Es tracta d'una piràmide aguda i pedregosa que exigeix una llarga aproximació i una bona grimpada per terreny aeri per coronar el seu cim. Sortim del Caillou de Soques, al vessant francès, i remuntem la llarga coma d'Arrious. Al coll girem a la dreta i anem a buscar el pas d'Orteig, molt aeri i equipat amb cable d'acer. Baixem lleugerament fins al refugi d'Arrémoulit, al peu de l'estany i sota el pic d'Arriel, i continuem l'aproximació per una zona oberta de blocs fins a trobar la cresta. Arribem a l'aresta dels Geodèsics i comencem a grimpar entre blocs suspesos al buit. Flanquegem una agulla vertical per terreny aeri, i amb grimpades fàcils (II) ens enfilem de nou a la cresta per una canaleta. Ja a la part superior grimpem en horitzontal fins al cim, estret i penjat per totes bandes. Iniciem el descens pel vessant contrari i en fortíssim pendent baixem per unes canaletes força inestables fins al corredor Ledormeur, que es pot rapel·lar o desgrimpar amb compte. Un cop al fons del tram de roca caminem fins al coll de Palas i iniciem el llarguíssim retorn. En total 12 hores, gairebé 2.000 m. de desnivell i una ruta emocionant i alpina.

Posets (3.375 m.) hivernal

Aprofitem l'últim dia de l'any per ascendir el segon cim més alt dels Pirineus en condicions hivernals. Sortim el primer dia de l'aparcament de la cascada d'Espigantosa, i pugem cap al refugi pel camí cobert de glaç en molts trams. El dia següent sortim a primera hora en direcció al cim. Cobrim un primer tram pujant per terreny obert fins l'ampla vall de Llardaneta. La creuem cap a l'est fins a trobar la Canal Fonda, on girem cap al nord i pugem amb un fort pendent de neu fins als peus de la Dent de Llardana. Ja per sobre dels 3.000 m. remuntem una gran pala de neu en pendent constant que ens enfila fins a l'Espatlla de Posets, una aresta fàcil que recorrem fins al cim. Tornem còmodament pel mateix camí pilet en mà. Celebrem la nit de cap d'any al refugi Àngel Orús amb un bon sopar.

Cambradase (2.711 m.) pel corredor Vermicelle

Sortim de l'estació d'esquí d'Eina i caminem vora les pistes mancades de neu en direcció sud, aproximant-nos a l'espectacular circ de Cambradase. Un cop al fons del circ contemplem les canals que solquen les verticals parets del Cambradase, i busquem potser el corredor més clàssic, el Vermicelle, amagat a la dreta. Ens calcem grampons i amb un piolet a cada mà entrem en aquesta canal angosta i amb un pendent constant de 40-45º. Sense tenir unes condicions òptimes, anem evolucionant sobre neu poc transformada per dins d'un corredor que es va fent més estret. Pugem durant poc més d'una hora encaixonats entre paret i paret, en un ambient alpí excepcional. Creuem una petita cornisa i arribem a la sortida, a pocs metres del cim. Ens escalfem amb els rajos de sol que encara no havíem vist i baixem per la carena tot contemplant la plana de la Cerdanya.

Tortiellas (2.358 m.) i cova gelada de Lecherines

Des del poble de Canfranc iniciem una dura pujada remuntant el barranc d'Arones fins als plans de Gabardito, i seguim pujant més suau fins la gran esplanada de la Majada de Lecherines. Entrem tot seguit en un paisatge d'alta muntanya i ens enfilem per una canal fins la curiosa cova gelada de Lecherines, on fem una visita a l'interior, plena de caramells de glaç. Seguim pujant, ara per forts pendents de neu fins a guanyar la carena. Crestegem una bona estona sense dificultat seguint el fil de l'aresta, i assolim el cim que es precipita centenars de metres cap al nord. Excel·lents panoràmica del sector càrstic dels Lecherines.

Castillo d'Acher (2.384 m.)

Aquesta muntanya tan peculiar i característica fa honor al seu nom, amb una gran muralla que envolta tots els seus flancs. Sortim dels frondosos boscos de la Selva de Oza, i per un bon camí pugem suaument direcció est. Remuntem, sempre per sobre, el barranc d'Espata, i a la capçalera entrem en una zona oberta prop d'un petit refugi lliure. Planegem per prat alpí fins al fort pendent del vessant sud que ens enfila fins a la base de la muralla, que travessem per l'única debilitat que permet un accés fàcil. Un cop a dalt resseguim la carena nevada fins al punt més alt. Extraordinàries vistes des del cim.

Peñaforca (2.391 m.)

La capçalera de la Val d'Echo està formada per un reguitzell de muntanyes escarpades i de caràcter alpí malgrat no tenir grans alçades. Avui ens enfilem fins al cap d'amunt de la serra d'Alano, un petit massís calcari amb una cara nord vertical i abrupte. Sortim de la Selva d'Oza i ens enfilem cap a l'oest tot seguint el curs del barranc d'Estriviella. Arribats al fons d'un gran circ sota les parets verticals de les muntanyes, conegut com a Rincón de Alano, deixem el GR i pugem a l'esquerra cap a una gran coma suspesa que es va redreçant mica en mica. Comencem a trobar neu, com més amunt més. Sense traça i amb neu fresca ens costa d'avançar. Entrem al Tubo de Lenito, un corredor força dret (30-40º) que ens porta al coll del mateix nom. Des d'aquí encara queden 200 metres de desnivell fins al cim per una pala força dreta. Arribem al cim pràcticament sense visibilitat. Tornem pel mateix camí.

Cresta de Crabèra

Fent frontera amb França, al límit nord de la Val d'Aran i en un terreny sever i salvatge, trobem un llarg i interessant cordal que recorrerem de ponent a llevant. Sortim encara de nit de la presa de Sant Joan de Toran, i seguim el GR fins Es Grauèrs, on l'abandonem i enfilem per fortíssims pendents d'herba fins a Vaciuèr, on trobem la carena. Aviat comencem a crestejar, primer per terreny fàcil que mica en mica es va fent més aeri. Anem combinant grimpades amb trams caminant i passos aeris. La cresta és llarga i arribem a un dels cims principals, el Tuc de Crabèra. A partir d'aquí la cresta es complica, es fa més aguda i exposada. Grimpem per terreny aeri i ens acostem a les principals dificultats, un pas de IV+/V abans d'arribar al punt més alt, el Tuc de Canejan. Després la cresta és un xic més fàcil, però encara ens queda un mur de 40 m. de IV. Baixem cap al port d'Arbe i desfem la llarga i feixuga coma fins al punt d'inici. Grans panorames, activitat molt distreta i trams aeris.

Tossau de Mar (quasi)

D'esquena al massís de Besiberri i emmarcat entremig d'una important zona lacustre emergeix una punta airosa que intentem pujar. No ho aconseguim per poc, ja que la primera nevada de la temporada ha deixat la part superior força perillosa. En tot cas la ruta circular és fantàstica, amb inici i final al fons de la vall de Valarties. Pugem primer fins al refugi de la Restanca, voltegem l'estany i seguim amunt fins l'immens Estanh de Mar. El contornegem per l'esquerra i pugem molt fort cap al coll de la Serrada de Mar, on tenim una magnífica panoràmica de l'estany, amb la característica illa al mig. Des del coll encarem l'aresta, ja amb força neu. L'avenç és lent i difícil grimpant pels grans blocs, amb la neu que tapa els forats trampa. Pocs metres abans del cim renunciem per evitar riscos. Descendim per terreny també molt incòmode per sobre de l'Estanh Tort de Rius, mig dessecat, i d'aquí per una pala molt dreta cap al barranc de Rius i seguint el torrent fins la pista.

Lavans (2.896 m.) i Medacorba (2.905 m.)

Al límit d'Andorra, la vall Ferrera i l'Arieja, fem una ruta per terreny esquerp i abrupte que ens permetrà coronar dos cims ben destacats. Des d'Arinsal marxem cap al nord per camí ben definit fins al Pla de l'Estany. Passat el refugi el camí puja més fort i flanqueja a mitja alçada fins als bonics estanys Forcats. Saltem al sector de la vall Ferrera i baixem cap al circ de Baiau sense arribar al fons, ja que girem a la dreta per buscar una canal ampla i costeruda que puja cap al port de Medacorba. En fort pendent i grimpant entre blocs superem el primer cim. De nou al coll ens enfilem cap a la base d'un corredor molt dret que talla la cara nord del Medacorba. De lluny sembla impossible però pugem grimpant sense grans dificultats fins al fil de la cresta, i la resseguim en horitzontal per terreny aeri fins el cim.

Peña Foratata (2.341 m.)

Presideix la capçalera de la vall de Tena, alçant les seves parets airoses sobre les poblacions de Formigal i Sallent de Gállego. És una muntanya modesta en alçada, però té un fort caràcter alpí i una estètica vertical i impactant. Des del cap d'amunt de les urbanitzacions de Formigal ens enfilem per pastures fins a trobar un collet on comencem a voltar la muntanya. Des d'aquí s'aprecien clarament les dues puntes molt diferenciades, i comença un camí que volta la muntanya allargada pel darrere. Deixem el pic occidental, més fàcil i més baix, i avancem fins a la bretxa que separa els dos cims. Baixem fort per una canaleta i prenem un caminet molt aeri que creua una feixa suspesa al buit. Al cap d'amunt comença la grimpada per un seguit de xemeneies molt exposades i amb roca dubtosa. La grimpada és llarga i compromesa en molts trams, i amb molt de compte avancem fins assolir el cim que és un gran mirador de la contrada. Descens delicat que fem amb extremada prudència, tot i que seria molt recomanable portar corda i baixar pels ràpels equipats.

Pàgines