Caminada

Tossau de Mar (quasi)

D'esquena al massís de Besiberri i emmarcat entremig d'una important zona lacustre emergeix una punta airosa que intentem pujar. No ho aconseguim per poc, ja que la primera nevada de la temporada ha deixat la part superior força perillosa. En tot cas la ruta circular és fantàstica, amb inici i final al fons de la vall de Valarties. Pugem primer fins al refugi de la Restanca, voltegem l'estany i seguim amunt fins l'immens Estanh de Mar. El contornegem per l'esquerra i pugem molt fort cap al coll de la Serrada de Mar, on tenim una magnífica panoràmica de l'estany, amb la característica illa al mig. Des del coll encarem l'aresta, ja amb força neu. L'avenç és lent i difícil grimpant pels grans blocs, amb la neu que tapa els forats trampa. Pocs metres abans del cim renunciem per evitar riscos. Descendim per terreny també molt incòmode per sobre de l'Estanh Tort de Rius, mig dessecat, i d'aquí per una pala molt dreta cap al barranc de Rius i seguint el torrent fins la pista.

Cova del Massana

Ben discreta a la part més inhòspita de les canals de Sant Miquel, en un racó feréstec enmig de les Canals Males, trobem un petit aixopluc que havia estat utilitzat pel guerriller antifranquista i llibertari Marcel·lí Massana. Estimat i temut segons els barris, el maqui berguedà coneixia perfectament la complexitat d'un terreny qui li proporcionava bons amagatalls. Sortim del pont de Pedret i marxem cap a l'est seguint el rec de Bosoms. Passem les masies ensorrades de Mascaró i Corrubies. Un camí surt des d'aquesta última, però aviat el deixem en una clotada per enfilar torrent amunt per dins d'una canal dreta i plena de vegetació. A mitja alçada trobem una cavitat ampla, inclinada i de sostre molt baix que havia servit d'alberg precari. Seguim pujant cap al cingle de la Por i tornem per la carena del Picancel, passant pel bonic paratge de Sant Miquel de les Canals, sota l'amenaça de la pluja imminent.

Lavans (2.896 m.) i Medacorba (2.905 m.)

Al límit d'Andorra, la vall Ferrera i l'Arieja, fem una ruta per terreny esquerp i abrupte que ens permetrà coronar dos cims ben destacats. Des d'Arinsal marxem cap al nord per camí ben definit fins al Pla de l'Estany. Passat el refugi el camí puja més fort i flanqueja a mitja alçada fins als bonics estanys Forcats. Saltem al sector de la vall Ferrera i baixem cap al circ de Baiau sense arribar al fons, ja que girem a la dreta per buscar una canal ampla i costeruda que puja cap al port de Medacorba. En fort pendent i grimpant entre blocs superem el primer cim. De nou al coll ens enfilem cap a la base d'un corredor molt dret que talla la cara nord del Medacorba. De lluny sembla impossible però pugem grimpant sense grans dificultats fins al fil de la cresta, i la resseguim en horitzontal per terreny aeri fins el cim.

Pic de la Costa Cabirolera (2.605 m.)

Des del coll de les Bassotes, darrere el Pedraforca i davant del Cadí, comencem a remuntar la serra Pedregosa per suaus lloms herbats. Passat el prat Llong trobem el pas dels Cortils que ens permet saltar a l'altra banda de la serra la qual mostra aquí el caràcter salvatge que fins ara ens havia amagat. Baixem cap als suaus prats dels Cortils, on pasturen els cavalls. Hi ha una bona font i un petit refugi lliure. Comencem un llarg flanqueig ascendent cap a la base del nostre cim, que contemplem transversalment. No pugem pel camí normal, sinó que avancem fins a sota l'esperó summital i ens enfilem grimpant, amb uns passos més fàcils del que podrien semblar de lluny. Extraordinària perspectiva des del cim de les parets verticals i les profundes canals del Cadí.

Pic de l'Alba (2.764 m.)

Sortim de l'Ospitalet i busquem un camí que s'enfila fort cap a l'oest fins a trobar la vall del Siscar. Remuntem suaument la coma tot passant pel petit refugi de la Vesina, on el riu fa uns bonics meandres. Sempre amb el pic d'Escobes i la cresta de Siscaró enfront avancem cap a l'estany de Siscar, on girem a la dreta i pugem més fort fins a la portella del Siscar, just a sota de l'airós pic de Regalecio. Baixem uns metres cap al nord i abandonem el camí per començar a remuntar fortíssims pendents d'herba fins a la carena, i llavors cap al cim. Grans panoràmiques cap als pics d'Escobes i Rulhe, amb els seus respectius estanys. Baixem cap a l'estany de Pedurrers i desfem la vall d'Arques tancant una llarga circular.

Roca Foradada de Pi

Arribem amb cotxe fins a la Pedrera de Pi, on la pista es fa instransitable i comencem a caminar al peu del torrent. Pugem per l'antiga pista arrasada pels aiguats fins a l'àrea recreativa de l'Agre, i encara seguim una bona estona per la mateixa pista que creua una bonica avetosa. Davant nostre ja s'endevina la gran roca amb un notable forat que la travessa. Ens dirigim a la seva base i la voltem per enfilar-nos-hi pel vessant sud. Un cop a dalt contemplem aquest magnífic arc natural de roca d'uns 20 metres d'alçada per uns 8 d'amplada. Cruem l'arc i baixem pel vessant nord, iniciant el retorn per un camí que planeja i fins i tot puja suaument cap al serrat de l'Artic. Anem resseguint la carena i baixem al poblet de Nèfol, on prenem un sender ombrívol que ens porta al punt d'inici.

Roc de la Valette (2.628 m.)

Des del poblet de pastors de Les Prioux comencem a caminar cap a l'est traçant una forta pujada pels pendents herbats de les Béveriers. Enfilem per bon camí fins prop de la glacera de Nants, on tombem a l'esquerra per fer un llarguíssim flanqueig ascendent. Després de gairebé 1.000 metres de desnivell assolim un altiplà suspès sobre la vall, on hi ha el bonic refugi de fusta de la Valette. Fem una pausa i gaudim de l'incommensurable paisatge, presidit per la Grande Casse i els seus satèl·lits. Acabem d'enfilar fins al cim arrodonit per la banda per on pugem, però absolutament vertical i retallat pels altres vessants. Tornem al camí principal i comencem a baixar fort direcció a Pralognan, que veiem molt avall. Un sender vertiginós acaba al Pas de l'Ane, on cal mig grimpar per perdre alçada. Arribem al poble satisfets d'una bonica excursió, i ja només quedarà agafar l'autobús per tornar al punt d'inici.

Volta a l'Aiguille de la Vanoise

Des de Pralognan pugem còmodament amb un telecadira fins al refugi de les Barmettes, on comencem una de les rutes més populars i boniques de la Vanoise. Pujant suaument en aproximadament una hora arribem fins al Lac des Vaches, un planell semi-inundat amb unes característiques passeres de pedra que el creuen, i amb la imatge al fons de la Grande Casse, sostre del massís. Passat aquest punt emblemàtic seguim pujant cap a la base de la gran muntanya, on hi ha el coll i el refugi de la Vanoise. Mentrestant hem anat voltant per l'esquerra la característica agulla de la Vanoise. Després d'una pausa contemplant la muntanya i l'entorn voltem el refugi i baixem per la paral·lela vall d'Arcelin, tancant la volta a l'agulla. Desfem la llarga vall i baixem fins a Pralognan, on entrem per la bonica cascada de la Fraiche.

Pointe de l'Observatoire (3.015 m.)

El nom de la muntanya és ben significatiu del què hi trobarem: una excel·lent talaia cap a la zona central del parc de la Vanoise. Arribem fins a l'últim aparcament, el de la Pêche, passat el nucli de les Prioux, i comencem a caminar per una pista còmoda que planeja entremig d'una vall ampla, tapissada pels prats alpins i envoltada de muntanyes. Passem el refugi de la Pêche i seguim planejant fins a les granges de Ritort, on deixem la placidesa de la pista i enfilem fort per un camí ben fresat. Pugem durant molta estona, primer per terreny herbat i més amunt per una gran coma pedregosa i en fort pendent. Arribem al Col d'Aussois, que obre la perspectiva cap al vessant sud i l'espectacular Pointe de l'Echelle. Des del coll ens enfilem a la dreta fins a l'aguda punta, amb alguna petita grimpada. El cim és aeri pel vessant oest, i es desploma vertical sobre la vall, de la qual tenim excel·lents vistes, així com dels cims més elevats de la zona.

Petit Mont Blanc (2.677 m.)

Des de Pralognan-la-Vanoise pugem al petit nucli pastoral de Les Prioux, on aparquem. Iniciem la ruta baixant pel camí al peu del rierol que ens tornaria a Pralognan. Passat el pont del Diable un caminet comença a pujar fort a l'esquerra pel vessant est del nostre cim. La ruta no és el camí normal, sinó una alternativa que ens permetrà fer la ruta circular. Enllacem mil-i-una voltes, pujant fort i guanyant vistes sobre la vall i els cims que l'envolten, sobretot la Grande Casse, sostre de la Vanoise. Pugem durant molta estona, amb alguns trams aeris ja que el pendent és fortíssim, fins i tot amb dos o tres passos equipats amb cordes i cadenes. Al coll de la Mona retrobem el camí normal i amb una última pujada assolim el cim, molt popular i d'àmplies panoràmiques. Tornem pel camí normal, lleugerament més al nord.

Pàgines

Subscriure a Caminada