Bosc de Carlac

Bausen és un petit poble d'uns 50 habitants situat als confins de l'Aran, i és el lloc on comença una bonica ruta circular que ens conduirà per un bosc de fades a la fageda de Carlac. Sortim al peu de l'església i planegem fins al petit cementiri civil on fa cent anys s'hi va enterrar una única persona, la Teresa. És l'indret més conegut i visitat del poble ja que les pedres tresoren una bonica història real d'amor i solidaritat. Al peu de Sant Roc seguim el camí que va girant cap al nord, sobrevolant la vall de la Garona prop de la frontera amb França. A l'altre cantó la també inhòspita vall de Toran. El camí va pujant i entra al vessant nord, on creuarem una preciosa fageda amb arbres que es contorsionen entre les pedres cobertes de molsa. Passem unes bordes i fem l'última pujada més forta cap al Coret de Pan, on saltem al vessant sud i el paisatge canvia, ara prats alpins fortament inclinats amb petites bordes ancestrals. Baixem fort entre les petites construccions i tanquem la volta de nou al bonic i típic poble aranès.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada
  • Lloc de sortida: Bausen Vall d'Aran
  • Distància: 6,90 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 325 metres
  • Temps: 03:10 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil
  • Cartografia: Val d'Aran Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Bausen 00:00 00:00 0
Cementiri de la Teresa 00:10 00:10 0,7
Coret de Pan 02:15 02:25 5,1
Inici 00:45 03:10 6,9

Crònica

Ens movem cap al nord de la vall d'Aran seguint el curs fluvial més important que creua el territori, la Garona. El seguim fins prop la frontera que s'endú les seves aigües cap a l'Atlàntic. Passada la població de Les un trencant a mà esquerra s'enfila fort encadenant diverses giragonses fins arribar al petit poblet de Bausen on començarem la ruta. Bausen és el poble situat més al nord de tot Catalunya, i per tant visitarem també la fageda més septentrional. L'itinerari d'avui és curt i suau, però molt agradable. Una activitat perfecta per un dia de descans actiu, o bé per fer-la amb nens o gent poc avessada a caminar, ja que en poca estona podrem gaudir d'un paisatge magnífic. Ens mourem principalment per dos ambients diferents, la fageda al vessant nord, i els prats alpins al sud. Seguirem sempre la variant 2 del GR-211, que coincideix 100% amb aquesta ruta circular d'encara no 7 quilòmetres.

Bausen és un poble encantador d'alta muntanya, on viuen aproximadament 50 habitants, uns 30 amb caràcter fix, i encara menys originaris de la població. Tot això i moltes altres curiositats del poble ens les explica el Joan, un veí del carrer Major que té moltes ganes de xerrar, i nosaltres l'hi donem cova. Després de passar una estona ben entretinguda parlant amb aquest veí, comencem la ruta al peu de l'església de Sant Pèir. Marxem a la dreta pel carrer major. Al cap d'uns metres es fa més estret i va planejant cap a l'est fins arribar a la petita ermita de Sant Roc. Poc més enllà hi ha unes antennes de telecomunicacions, situades en un balcó natural sobre la vall de la Garona. Davant de l'ermita de Sant Roc hi ha un gran til·ler amb gronxador inclòs, i uns metres més endavant un solitari banc que ofereix una bonica panoràmica de la vall de la Garona. Només uns metres més al nord, enmig del petit replà de Taishoères plantat d'acàcies i freixes, trobem el monument més visitat del poble: el cementiri civil.

En tota la vall d'Aran només hi ha un cementiri civil, i aquest és a Bausen. I només hi ha una sola persona enterrada: la Teresa. A l'entrada del petit recinte hi ha un cartell on s'explica la història dels amants de Bausen. Una història que es remunta a principis del segle XX, quan dos joves del poble, la Teresa de casa Belana i el Cisco de casa Doceta, enamorats, van voler casar-se. Tenien però un cert grau de parentesc, segons s'explica eren cosins, i això era impediment pel matrimoni canònic tret que aconseguissin una dispensa papal. Però aquesta concessió calia pagar-la, i segons sembla o bé no tenien diners per fer-ho o bé no els van voler malgastar en el permís canònic. Sense possibilitat de celebrar el matrimoni catòlic can decidir iniciar igualment una vida en comú sense passar per la vicaria. Van tenir dos fills, però la felicitat els va durar poc, i als 33 anys la Teresa va agafar una pneumònia i va morir. Això passava l'any 1.916, ara fa 100 anys.

El capellà no va acceptar que s'enterrés el cos de la difunta al cementiri situat al recinte de l'església. Llavors, els veïns, commoguts, van decidir aixecar tot un cementiri per a la Teresa. No una sola tomba aïllada, sinó tot un cementiri, encara que fos per una única persona. Així doncs van treballar tota la nit d'aquell 10 de maig de 1.916 per bastir el petit recinte on encara avui reposa el cos de la malaurada Teresa. Només venir fins aquí i recordar aquesta bonica història de solidaritat i coratge col·lectius enmig d'un paisatge tan pacífic i bucòlic ja justifica l'escapada fins a Bausen.

Però encara no hem caminat ni un quilòmetre, i a més a més del vessant històric també volem conèixer el paisatge d'aquest entorn de mitja muntanya aranesa. Prenem el camí que marxa al peu de l'ermita de Sant Roc, i que va girant cap al nord. Creuem un bonic tram empedrat i amb parets de pedra seca que aguanten el camí ancestral per sobre del fort pendent que cau cap a la riba de la Garona, situada molts metres ensota amb un gran estimball. A l'altra cantó del riu s'obre la vall de Toran, una altra joia poc coneguda de l'Aran. Al davant hi tenim el poble de Canejan, i per sobre les muntanyes que culminen amb la cresta de Crabèra. Més enllà també despunta el característic pic del Mauberme.

El camí puja progressivament, i mica en mica va tendint cap al nord-oest separant-se de la vall de la Garona. Des de dalt es pot arribar a veure el Pònt d'Arrei, punt fronterer amb França. A mesura que anem girant cap al nord canvia la vegetació, i entrem poc a poc en una bonica fageda, el bosc de Carlac. Tot i que la cronològicament tardor ja està avançada, el cicle natural aquest any va tard, i els arbres tot just comencen a perdre la fulla i a canviar lleugerament els seus colors. La fageda no està al clímax màxim de coloració tardoral, falten un parell o tres de setmanes, però sí que s'endevinen unes tonalitats ja més vermelloses. El camí és preciós en tot moment, amb trams empedrats i altres amb baranes de pedra seca cobertes d'un tou de molsa que l'hi confereixen un aspecte deliciós.

Estem en un autèntic bosc de fades. Hi ha faigs immensos, probablement centenaris. Entremig una vegetació humida amb falgueres, aurons i molsa. Els bolets també fan acte de presència en aquesta tardor suau. Ens fixem en alguns exemplars de faig que tenen unes formes ben curioses, i que es contorsionen entremig de les roques. El camí, entapissat per les fulles, avança en la penombra, sense que els rajos de sol pugin penetrar per les capçades. Sembla un túnel de vegetació, obac i fresc, cobert per les branques i assentat sobre el fullatge, verd i marró. El camí va pujant tan suaument que ni ens en adonem, encantats contemplant aquest magnífic bosc. Creuem el petit riu de Carlac, que forma unes minúscules cascades entre les pedres cobertes de molsa i els troncs en descomposició.

Creuem el riuet per una passarel·la i tot seguit el camí puja més fort per sobre d'unes bordes que pràcticament queden ocultes per la vegetació. Després d'una forta pujada el camí fa un gir sobtat a l'esquerra i s'enfila per la costa dels Tucs. Tornem a creuar el rierol per una altra passarel·la i tot seguit planegem ja més suaument fins al Coret de Pan, punt més alt de la ruta i canvi de vessant. Fins ara ens havíem mogut per terreny de vegetació espessa, i ara entrem en una zona alta i més oberta. Tornem a observar la vall de Toran a l'est, i hi afegim ara les pales del tuc de Sacauva al nord, el pic dels Estanhons a l'oest i el gran massís de la Maladeta que ocupa tot l'horitzó sud.

Caminem per un tram pla i ens aturem en una petita cabana de pastors voltada de falgueres i cavalls que pasturen. El camí comença a baixar entremig d'aquests vessants amplis, oberts i inclinats. Baixem cap al sud per bon camí i ens apropem a un conjunt de bordes que permetien guardar els excedents de ferratge de la temporada estival. Actualment algunes es mantenen dempeus, i d'altres estan ensorrades. Aquest vessant sud té un pendent molt més acusat, i baixem fort entre els prats fortament inclinats. Tal com hem fet la volta, la pujada és molt més progressiva i la baixada més directa. Si ho féssim al revés acumularíem tota la pujada al tram inicial, i els descens seria més suau. Qualsevol de les dues opcions permet gaudir plenament d'aquest bonic territori.

Creuem la zona de les bordes entremig dels camps, alguns separats per parets de pedra seca, i acabem de baixar fins al poble, on entrem pel cantó oposat d'on n'havíem sortit. Creuem els seus carrerons estrets fixant-nos en les cases que mantenen la construcció tradicional de la zona. Arribem a l'església i tanquem una ruta fabulosa, curta i fàcil, però paisatgísticament molt interessant. Si hi afegim la rememoració de la bonica història real dels amants de Bausen i el tràgic final amb la construcció del cementiri civil, tenim un matí perfecte l'extrem nord de l'Aran.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges

    Afegeix un nou comentari