Dent d'Orlú (2.222 m.)

Malgrat la seva modesta alçada és una de les muntanyes més emblemàtiques de l'Arieja. La seva forma característica i l'espectacular paret sud que s'eleva més de 1.000 metres des de la vall l'hi confereixen un especial caràcter. Tot i que el camí més fàcil transcorre pel vessant nord, emprenem la ruta des de la cara sud, com fan els escaladors. Farem una llarga diagonal primer per una bonica i pendent fageda fins a la cabana de Seys, i després farem una altra diagonal en sentit oposat per les pastures d'alçada fortament inclinades. Un cop la carena de la Costa Brasselh resseguirem el fil fins la base nord per on transcorre l'únic camí factible sense cordes.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada
  • Lloc de sortida: Pont de Bisp Orlú (Arieja, França)
  • Distància: 12,60 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.300 metres
  • Temps: 8:25 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil Llarg tram sense camí definit
  • Cartografia: Ax-les-Thermes ING (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Pont de Bisp 00:00 00:00 0
Cabana de Seys 02:05 02:05 3,4
Serrat de Costa Brasselh 01:30 03:35 6,1
Pausa 00:20 '3:55
Coll de Brasselh 00:30 04:55 6,0
Cimi de la Dent d'Orlú 00:30 04:55 7,3
Pausa 00:45 05:40
Inici 02:45 08:25 12,6

Crònica

Curiosament, tot i ser un cim tan particular i emblemàtic, i alhora relativament proper, mai no hi havíem pujat. El pic Brasselh (Brasseil en francès) més conegut com a Dent d'Orlú és un bonic i característic cim situat al sud-est de l'Arieja, al cantó d'Acs. És un cim molt popular entre el col·lectiu d'escaladors, ja que el seu vessant sud és vertical i abrupte, amb una paret de granit que s'enfila en vertical més de 1.100 metres. Tot i l'escassa alçada del cim, la seva cara sud és una de les poques parets dels Pirineus amb aquestes característiques. En canvi el vessant nord és molt més suau i progressiu, similar a les muntanyes que l'envolten. Precisament per aquest vessant és per on transcorre el camí habitual, molt més accessible, curt i fàcil. Però la simplicitat de la ruta amaga l'autèntic caràcter d'aquesta muntanya, i per gaudir-lo només podem fer dues coses: o bé escalar-la o bé buscar un pas factible que ens permeti pujar caminant pel flanc sud.

Possiblement no hi havíem pujat mai ja que el camí normal estava faltat d'atractiu, i els mapes no indiquen cap ruta pel vessant sud. Però parlant amb algun escalador ens havia explicat que feien el descens de la muntanya per aquest vessant, separant-se de la roca cap a l'est per buscar un pas menys vertical, i amb alguns trams per camí clar i d'altres per una zona de pastures inclinades on el camí era menys visible, però el pas evident ja que sempre tenim l'objectiu a la vista. Així doncs planifiquem una ruta pel vessant sud de la muntanya amb sortida des del petit pont de Bisp. Per arribar-hi cal anar primer fins a Acs (Ax-les-Thermes en francès), i just a l'entrada de la vila venint des del coll de Pimorent, passat el pont sobre el riu Orièja, prenem la carretera secundària que marxa a la dreta i que comença a remuntar el riu. Passem primer pel bonic poblet d'Orgeix, i poc després Orlú (Orlun en occità). Seguim per l'estreta carretera fins a les Forges d'Orlú, on prenem una pista asfaltada a l'esquerra que puja fins a l'aparcament del Fanguil. Aproximadament uns 3 quilòmetres després trobem un petit aparcament al costat del pont de Bisp, on gairebé sempre hi ha cotxes d'escaladors.

Avui passarem el dia a la muntanya amb els bons amics Ariadna i Albert, que s'han deixat enredar per acompanyar-nos en aquesta ruta. Realment aquesta ruta és una petita ensarronada, i acabarà sent més llarga del què esperàvem, ja que tot i sabent que feia una bona marrada abans de guanyar la carena, encara no pensàvem que tant, i el tram intermig és llarg, monòton i feixuc en avançar sense camí. Consola però tenir una vista privilegiada d'aquesta gran muntanya en tota la seva esplendor i magnitud.

Deixem el pont de Bisp a l'esquena i busquem l'inici d'un camí que marxa en direcció nord mig amagat entre l'espès brancatge de la fageda. El principi del camí és poc definit ja que el bosc és obert i està cobert de fullatge. Si ens hi fixem però hi ha alguna fita que ens indica el punt just on començar a caminar. Fem uns metres per una espessa fageda on la llum gairebé no pot penetrar-hi, i pugem suaument fins que creuem un filat. El camí marxa a la dreta i planeja uns moments entre les fulles seques de faig, les pedres cobertes de molsa i les falgueres esponeroses. L'incipient sender torna a encarar-se cap al nord i a pujar de forma decidida. S'inicia una successió de zetes que ens faran guanyar alçada ràpidament a costa d'esbufegar fort.

Tot i la forta pujada, el camí per dins la fageda és molt agradable, especialment en aquest principi atemperat de tardor. El fullatge tot just comença a adoptar tons ocres a les capçaleres, mentre que les parts baixes dels arbres es mantenen verds. Els faigs de la zona són alts i prims, i el bosc és net i esclarissat, sense pràcticament matolls. Després d'un tram més dur en zig-zag, seguim pujant per dins de la fageda però més suaument, fent una diagonal cap a llevant. En una petita clariana contemplem la roca de la muntanya alçant-se sobre nostre, tot i que la direcció ens porta a allunyar-nos-en. Després d'un parell de revolts més seguim la trajectòria en diagonal que ens allunya de la muntanya, molt més del que pensàvem. Quan portem al voltant de 2 hores de ruta s'acaben els arbres i entrem en una zona oberta de prats alpins. Tenim la muntanya molt enrere, i davant la petita cabana de Seys, on acabem d'arribar.

La cabana de Seys té dues parts, una de tancada pels pastors i una altra d'oberta com a refugi lliure, amb lliteres, matalassos, taules i cadires. Està situada a més de 1.700 metres d'alçada, i per tant ja hem guanyat més de 700 metres de desnivell des de la sortida. Fins aquí hem traçat una llarga diagonal ascendent en direcció est. Ara toca girar i traçar una nova diagonal ascendent, aquesta però en direcció oest. Però si fins aquí havíem trobat un bon camí, a partir d'ara ens enfilarem pels prats inclinats, sense camí evident, buscant el millor pas fresat pel bestiar que a l'estiu pastura per aquesta zona. Creuem doncs una mollera que baixa de la font de la Décharge, on no acabem de pujar, i ens anem enfilant per les costes obertes del serrat de Casalins.

Iniciem un flanqueig ascendent de gairebé 2 quilòmetres sense camí definit, la qual cosa implica un pas lent, a estones feixuc i gairebé sempre incòmode. Anem pujant fort per les pastures de Seys amb la idea de guanyar la carena i l'esperança que un cop a dalt trobem algun rastre de camí o pas més fàcil. Però tot el terreny és molt costerut, i costa arribar-hi. Un tros amunt trobem un rastre que gairebé pot passar per camí, i l'anem seguint sempre en direcció nord-oest, amb la vista posada a la gran muntanya que tenim davant. La vèiem molt lluny, però mica en mica es va apropant. Tenim una preciosa vista lateral que ens permet contemplar tota la magnitud de la muntanya, des del peu a tocar les aigües del riu Orièja fins al cim, més de 1.100 metres de paret de granit. La muntanya contrasta molt amb el seu entorn, principalment arbrat i verd. En canvi la Dent d'Orlú destaca per la seva forma punxeguda i vertical, com un gran ullal que apunta cap al cel.

El dia és lleig, amb uns núvols foscos que ens donen poca confiança i al mateix temps enterboleixen el paisatge. Estem en un entorn privilegiat, probablement un dels millors miradors d'aquesta excepcional muntanya, però ni el dia ni les llums no són optims per aconseguir unes bones vistes ni unes bones imatges. Ens conformem però contemplant aquesta majestuosa mola de roca i el fort contrast amb el seu entorn. Mentrestant seguim buscant el millor pas, aproximant-nos ara sí a la carena del serrat de Costa Brasselh. Assolim la carena a la cota 2.000, després d'enfilar-nos per una canaleta que ens ha semblat el punt més fàcil. Un cop dalt la carena veiem que aquest es torna més aguda. Avancem pel fil, posant les mans en algun punt, però sense cap dificultat. Avancem pujant i baixant petits promontoris, fins arribar a un de més destacat on hi trobem un caçador. Avancem uns metres més tot contemplant cada cop més d'aprop l'espectacular paret est, on hi ha diverses cordades evolucionant.

Fem una pausa per menjar uns ganyips encarats cap al nord, tot contemplant l'arrodonit pic del Tarbesó que tants bons records ens porta dels diversos cops que l'hem pujat i baixat esquiant. Seguim endavant per la petita cresta, que fem pràcticament caminant per un senderol, excepte alguns passos més drets que ens obliga a ajudar-nos amb les mans. El recorregut és fàcil, però alguns d'aquests passos són una mica aeris, ja que el terreny és molt dret a banda i banda. Seguim endavant fins a la base de la paret oriental de la muntanya, on ja hi ha un camí més evident transitat habitualment pels escaladors. Des d'aquí hem de pujar uns metres fins al coll de Brasselh, on confluïm amb el camí habitual que puja des del vessant nord. Hi ha un pal indicador dels camins.

Des del coll encarem els últims 250 metres de pujada per un camí molt fresat però també molt costerut. A més a més, el trobem molt enfangat i relliscós, suposem que pel desglaç de les primeres nevades de la temporada. Amb compte de no relliscar i ajudant-nos amb les mans en diversos punts, anem guanyant metres i ens plantem finalment al petit cim de la Dent d'Orlú (2.222 m.) L'alçada no és molt destacable, però portem gairebé 5 hores de marxa i 1.300 metres de desnivell. És una senyora muntanya, i pujar-la pel vessant sud exigeix un considerable esforç. Dalt del cim tenim una excel·lent panoràmica. Com dèiem al nord destaca l'arrodonit Tarbesó. A l'est sobresurt el Roc Blanc com a més destacat. A l'oest, contemplem un parell de cims solitaris i arrodonits just abans que la muntanya s'ajagui donant lloc a la gran plana del sud de França. Són els pics de Saint Barthelemy i Soularac. Al sud tenim una zona abrupta i interessant: Cimet, Ouxis, Estany Faurí, Beys,... A part dels cims també val la pena contemplar les profundes valls que els solquen, com la del riu Orièja que desemboca precisament al seu germà gran, l'Arieja.

Descansem una bona estona al cim i aprofitem per contemplar l'entorn amb la llum càlida de les tardes de tardor. Saludem alguns escaladors que tot just arriben al cim després del seu periple per alguna de les múltiples vies que solquen els vessants sud i est. Tot seguit comencem el descens conscients que hem sortit un pèl tard, tenim una llarga tornada, i aquestes alçades el dia ja s'escurça. Baixem de nou al coll, i tornem a buscar la petita cresta que hem recorregut. La tornem a fer en sentit contrari, pujant i baixant, a vegades amb l'ajuda de les mans, els diversos promontoris. Un cop passat el tram més agut de la cresta, aquesta esdevé una suau i arrodonida carena. També en aquest punt els pendents que tenim al vessant cap on hem de baixar són menys abruptes. Iniciem de nou una diagonal descendent per allà on ens sembla més factible, i que normalment coincideix amb els passos dels cavalls que a l'estiu pasturen en aquests prats inclinats. No ni ha un únic camí evident i definit, i anem buscant els passos més lògics per aquest vessant obert.

Tracem més avall del que ho hem fet pujant, seguint algunes indicacions que ens ha fet el caçador que hem trobat al matí. Baixem per petites jaces que improvitza el bestiar als trams amb menys pendent. Tota aquesta costa és molt dreta, i com més tendim cap a l'est més fàcil és el descens, però alhora més ens allunyem del punt d'inici. De baixada no arribarem fins a la cabana on hem passat de pujada. El caçador també ens ha explicat que tot i ser molt dret el bosc és esclarissat i penetrable, i que es pot baixar sense problemes. Així doncs després d'un bon tram de diagonal, quan deixem la zona de pastures i entrem al bosc, comencem a baixar de forma directa amb la idea de connectar més avall amb el camí de pujada. Baixem fort entre els faigs, sense més problemes que algun cop de cul pel fort pendent. Al cap d'una estona reetrobem el camí de pujada, i el seguim a la dreta baixant fort fins al punt d'inici.

Amb més de 8 hores de ruta tanquem aquesta llarga excursió fins al cim d'una de les muntanyes amb més caràcter de l'Arieja. Ens hi hem enfilat pel vessant sud, el més abrupte. Reservat normalment pels escaladors, també és possible pujar-hi caminant, això sí, fent una llarga ruta que s'allunya força de la línia lògica. Sorprèn que no hi hagi alguna mena de camí zig-zaguejant que s'enfili a la muntanya sense haver d'anar a fer una diagonal tan llarga. De fet és factible fer-ho, però millor de baixada, ja que la pujada per un terreny tan pendent i sense camí podria ser una tortura encara pitjor que la llarga marrada fins a la cabana de Seys. Tot i la duresa de la ruta estic molt satisfet d'haver pogut observar aquesta gran muntanya en tota la seva esplendor i magnitud, gaudint-la a mesura que ens hi anàvem acostant poc a poc.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges

    Afegeix un nou comentari