El punt més elevat del massís del Vercors és una magnífica talaia sobre les amples planes de la comarca de Trièves, sobre l'espectacular mola rocosa del Mont Aiguille, sobre la pròpia gran muralla rocosa del massís que s'estén de nord a sud i fins i tot sobre els Ecrins i el Mont Blanc. Una llarga excursió amb sortida a Gresse-en-Vercors ens enfila al cim en forta pujada passant pel Pas de la Ville i recorrent la llarga carena. Des del cim seguim la carena cap al sud fins al Pas de Bachassons on iniciem un llarguíssim flanqueig fins al punt d'inici.

Escalem una de les muntanyes més mítiques de França, bressol del primer alpinisme al segle XV. D'aparença superba i aspecte inaccessible des de tots els vessants, isolada i vertical, amb un gran altiplà herbat al seu cim, situada al sud del Parc Natural del Vercors, amb moltes històries i encara més llegendes i amb una forta personalitat. Enfilem per la ruta normal, una via de 8 llargs força fàcil, aèria i amb trams perdedors. Descens final amb un ràpel espectacular.

Encara fosca nit iniciem la llarga remuntada del barranc de Coronas. Un bon tros amunt anem flanquejant la cresta de Llosars fins trobar la canal Estasen. Equipats amb piolets i grampons enfilem per pendents de 45-50º. Quan la canal es bifurca entrem a l'encaixonat i estètic corredor Petit Black, més inclinat (60º). Grimpem fins a les agulles Escudier i Daviu abans d'accedir al cim dels Pirineus. Creuem el pas de Mahoma, baixem fins a la collada de Coronas i emprenem la llarga baixada fins al punt d'inici.

Al nord de la ciutat de Berga, prop de les agulles dels Mercadals i més a prop encara de l'Hostal del Guiu hi ha una petita cova d'uns 40 metres de profunditat ben poc coneguda. Complicat d'arribar-hi per la manca de camí i la considerable vegetació, la petita cova té dos nivells, ambdós de fàcil accés, el superior amb una petita grimpada. És un forat senzill i amb petites concrecions calcàries.

Sortim des del Pla de Campllong i planegem fins al gran mas de Castellar del Riu. Primer per pista i després per camí poc definit avancem vers ponent per la base del Serrat de la Corba, fins que una debilitat del terreny ens permet creuar la cinglera: el Grau de l'Olivell. Baixem fins al mas de Mataplana, amb vistes cap a la vall de Lord, i pugem fort pel nord del serrat. Tornem pel camí dels Porxos, fent parada a la pintoresca ermita de Sant Llorenç.

Aprofitem les últimes restes de neu de la temporada per enfilar un dels corredors de neu més clàssics del circ de Cambradase. Es tracta d'un corredor curt, d'uns 240 metres, situat al centre de la paret del circ. És un corredor pràcticament recte, evident i visible des de lluny, amb un pendent sostingut d'uns 45º i amb un final més dret d'uns 60, tot i que segons la neu pot ser més o pot requerir un pas de roca.

Fem una ruta d'exploració a un conjunt d'agulles i dents rocoses situades a llevant del Sobrepuny. Ens sorprèn trobar un tram equipat en una petita cresta aèria i fàcil de pujar, i amb un parell de ràpels per l'altre costat. Les dues agulles següents no estan equipades i les descartem per complicades. Seguint la mateixa línia escalem una petita agulla (III), abans de la darrera protuberància, les Collades, que també descartem per manca de temps. De tornada enfilem el petit cim del Roig.

La Serra de Boumort és un massís calcari amb unes entranyes ben foradades per l'efecte càrstic. Visitem una de les cavitats més interessants del massís, de més de 150 metres de profunditat i amb nombroses columnes, estalagmites i estalctites. Sortim prop del petit nucli de Montanissell, i aprofitem per pujar primer fins al pas de Finestres, amb bones vistes cap als cingles de Boumort, i ja de tornada al vèrtex del Puig d'Espies.

Situat al nord-est d'Andorra, a la capçalera de la Vall d'Incles i fronterer amb l'Arieja, aquest cim és un dels més assequibles del sector per pujar amb els esquís. Alhora proporciona una agradable baixada per pendent moderat i sostingut. Remuntem el riu Siscaró fins a l'Estany, on ja ens encarem cap al cim per amples pales. Un cop al cim contemplem el caràcter més agrest de la cara nord, tallada per una considerable cornisa.

La Joca és una gran cúpula rocosa que s'alça en una de les zones més encinglerades i abruptes dels Ports. La seva forma característica i la seva ubicació sobre una gran talaia la fan visible des de molts punts del massís. Fem una volta per terreny molt feréstec, pujant pel fort pendent de la canal d'Engunyó, voltejant la Joca i la Mola dels Conills i tornant pel camí aeri de les Faixes Tancades.