Alta Muntanya

L'Albaron (3.637 m.)

Des del popular coll d'Iseran destaca una muntanya per la seva punta esmolada entre grans glaceres. Ens hi aproximem per la vall d'Averóle, on comencem la llarga aproximació de bon matí des de l'últim aparcament. Pugem fort per prats de forta inclinació cap a les bordes de la Mottuaz, sempre amb la gran imatge de la punta Charbonnel a l'esquena. En canvi el nostre cim no el veurem fins ben amunt. Pugem fort per les restes de l'antiga glacera fins a trobar l'exígua actual. Ens calcem grampons i comencem a remuntar la glacera, plena d'esquerdes, algunes dissimulades. Amb compte anem pujant, ja que és un cim poc freqüentat i no hi ha traça. Arribem a la base rocosa del cim, que ataquem pel flanc dret per una tartera molt pendent primer, i una grimpada una mica aèria després. El cim és un petit altiplà amb grans vistes. Tornem pel mateix camí, amb molt de compte a la glacera, i seguim avall cap a la bonica zona de pastures de la Buffaz. Ruta llarga i exigent.

Rocciamelone (3.528 m.)

A l'est del Piemont, sobrevolant la vall de Susa, s'aixeca un cim punxegut que tresora una llarga tradició de fe i alpinisme. Situats a la població de Susa prenem una pista llarguíssima i en fort pendent que ens acosta al refugi de la Riposa. Comencem a caminar de bon matí per prats amb forta inclinació que continuem més amunt del refugi. Després d'un fort pendent assolim el segon refugi, el de Ca d'Asti, considerat el més antic dels Alps. Canviem l'herba pels esquistos i pugem més fort per un camí que guanya l'aresta prop d'una creu de ferro. El tram superior el camí es redreça, i recorrem un tram força pendent equiopat amb cadenes abans de coronar el cim, on hi ha un refugi lliure i una petita església. Tornem pel mateix camí contemplant la llarga vall de Susa que s'estira fins a Torí.

Gran Paradiso (4.061 m.)

Situats a la Vall d'Aosta remuntem la vall secundària de Valsavarenche fins al cap d'amunt, al nucli de Pont, on comencem l'aproximació al refugi. En poc més de 2 hores remuntem els 725 metres de desnivell fins al refugi Vittorio Emanuele II, on farem nit. A les 5 del matí comencem a caminar amb els frontals per una zona de blocs. Comença a clarejar i arribem a la glacera, on calcem grampons i comencem a pujar un tram força dret. Més amunt el pendent es suavitza i avancem per un llarguíssim desert de neu i gel. Sota la bonica Becca de Moncorvé anem girant a l'esquerra sota uns seracs, i encarem el darrer tram d'ascensió fins a la cresta summital. Arribats a la roca cal grimpar fins assolir la cresta, i ens dirigim cap al pas clau, un breu flanqueig lateral fàcil però extremadament exposat. Fem la corresponent cua, ja que és un cim molt concorregut, i assegurant amb la corda superem la breu grimpada que ens deixa al costat de la Madonna que corona el cim. Descens pel mateix camí, seguint la traça ben definida pels centenars de persones que cada dia d'estiu pugen aquest 4.000 fàcil i bonic.

Aiguille de la Grande Sassière (3.747 m.)

A tocar d'un dels dominis esquiables més grans dels Alps, Tignes-Val d'Isère, trobem una interessant muntanya alta i punxeguda, fronterera amb Itàlia que es pot pujar en una sola jornada. Sortim del petit embassament de la Saut, gairebé a 2.300 metres, i enfilem per pendents herbats fins assolir la llarguíssima carena que haurem de recórrer fins al cim. Deixem darrere la potent imatge de la Grande Casse, i recorrem el llarg llom, primer caminant fàcilment, i més amunt amb alguns trams de grimpada. Arribem al límit de la gran glacera de la Sassière, que no cal trepitjar, ja que ens mourem per una estreta franja entre la glacera i l'abisme. Arribem a l'aresta summital, normalment seca i fàcil, però aquests dies ha nevat i trobem gel que ens dificulta la progressió. Amb els grampons enfilem la piràmide final, esbufegant fort per l'alçada i amb compte perquè el terreny és delicat i aeri. Grans vistes des del cim cap a les muntanyes més emblemàtiques dels Alps que posen la cirereta a una bona jornada alpinística, fàcil però amb ambient.

Besiberri Sud (3.023 m.) i Comaloforno (3.029 m.)

Grimpant gairebé a cegues per arribar a la cresta

Un matí rúfol amb boira i vent frustren la idea inicial de recórrer tota la cresta de Besiberri, i amb penes i treballs assolim els dos cims més elevats afinant al màxim l'orientació. Sortim de la presa de Cavallers, la voltem i comencem a enfilar el barranc de Riumalo. Arribats a l'estany de Malavesina la boira ho tapa tot, i decidim fer una llarga diagonal entre els grans blocs, sota mateix de la cresta, per dirigir-nos a la base del primer cim. Mirant d'anar trobant fites, sense visibilitat i per terreny incòmode avancem fins una canaleta que ens enfila sota mateix del Besiberri sud. Avancem ara per la cresta grimpant fins al Comaloforno, sostre del massís. Baixem per una canal trencada i molt dreta fins a l'estany Gelat, i arribem al punt d'inici pel costerut camí del pas de l'Ós.

Posets (3.375 m.) per Biadós i la cresta d'Espadas

Progressant per la cresta d'Espadas

Des de les idíl·liques bordes de Biadós comencem la llarga aproximació cap a la collada de Grist, on començarem la cresta. Flanquegem pel cantó nord el primer tram i de seguida ens enfilem a la cresta en un tram abrupte on hem de fer alguns passos de grimpada exposats (II i III). Superem els 3.000 m. al Diente Royo, i ja no els deixarem fins al final de la cresta. Avancem trams caminant i trams grimpant, per terreny força fàcil, tot i que sovint aeri i exposat. Algunes grimpades són força espectaculars enmig d'un gram ambient alpí. Després de pujar i baixar diverses puntes, coronem el pic de les Espadas i desgrimpem cap al pas del Funambulista, fàcil però extremadament exposat. Seguim grimpant amunt, amb trams molt bonics i esmolats i altres on caminem sense complicació. Una última forta pujada ens deixa dalt del cim principal tancant un llarg recorregut per la cresta. Descens llarguíssim sota la glacera de Llardana. Ruta assequible però llarga, amb molt desnivell, aèria i espectacular.

Mont Perdut (3.355 m.) per la Punta de las Escaleras

Camí del Mont Perdut

L'autobús 4x4 de Nerín ens deixa dalt de la serra de las Cutas, a pocs metres de l'espectacular mirador sobre el gran canó de la vall d'Ordesa. Planegem per sobre de la cinglera esfereïdora en direcció cap a la base del massís de les Tres Serols: el Cilindre, el Mont Perdut i el pic d'Añisclo, que tenim davant. Ens apropem a Góriz sense acabar d'arribar-hi, i seguim el camí normal fins que sota un gran esperó girem a la dreta per enfilar una canal molt dreta. Grimpem un primer ressalt, i anem remuntant en fort pendent la cara sud de la muntanya fins assolir els 3.000 metres a la Punta de las Escaleras. Hem de grimpar dues parets, la segona més dreta, fàcil (II+) i equipada amb un cordino. Tot seguint un pendent ara nevat arribem directes al cim. Amb la visibilitat reduïda per les boires baixem pel camí normal de l'Escupidera fins a l'estany Gelat, i seguim baixant amb vistes espectaculars de la vall fins a Góriz, on fem una parada abans de desfer el camí ja conegut.

Mulhacén (3.479 m.)

Cresta i pic Veleta des del cim del Mulhacén

Ens enfilem al sostre de la península Ibèrica pel seu vessant sud, des del bonic poble de Trévelez, amb l'arquitectura i el color blanc característics de la comarca de l'Alpujarra. Fem una llarguíssima caminada, sense dificultat però amb un fort desnivell de 2.000 metres pels lloms pelats i d'ambient gairebé lunar. Des del cim tenim una àmplia panoràmica de l'arrodonida Sierra Nevada. També albirem els vaixells que solquen el sud de la Mediterrània, i fins i tot s'arriba a abastar la costa africana des de gran alçada. Pugem seguint el riu de Culo de Perro, i tornem per la Loma del Mulhacén fins al Mirador de Trévelez, on comença la forta baixada.

Pedraforca (2.506 m.), tres cims

El Pedraforca

Coronarem els tres pics principals del majestuós massís bicèfal seguint una ruta aventurera i divertida. Sortim del vessant sud, prop de l'antiga explotació de carbó, i pel clot de Prat de Reu remuntem fins a albirar els forats de la Feixa Alta. Deixem el camí i ens dirigim cap als forats, més coneguts com a Coves dels Talibans. Assegurats amb la corda fixa grimpem i creuem les espectaculars cavitats. Tot seguit creuem la Feixa Alta i anem a buscar l'espectacular Gran Diagonal. Amb algunes grimpades acabem d'arribar al Pollegó Inferior, i baixem encadenant dos ràpels fins al Fals Pollegó. Creuem l'Enforcadura i pugem al cim principal. Seguim la carena i grimpem per les canaletes força verticals equipades amb cadenes fins al Calderer. Baixem directes per un caminet intricat fins a la Tartera i acabem de desfer el camí.

Tuc de Maubèrme (2.882 m.) per la cresta est

Cresta est del Tuc de Maubèrme

Enfilem una de les muntanyes més destacades i prominents de la Val d'Aran, d'aspecte aspre i ferotge, retallada i amb una pedra molt fosca. Hi accedirem per la poc habitual cresta est, que obliga a una grimpada exposada per terreny molt aeri. Per arribar-hi primer fem cap a l'idíl·lic Lac de Montoliu, sota l'entapissat Tuc des Crabes, i visitem també les restes de les antigues mines d'Urets. Planejant pel camí de l'antic ferrocarril miner arribem al coll on hi ha un petit i acollidor refugi lliure. Des de la base comencem una grimpada delicada, aèria i sobre roca mediocre.

Pàgines