Tuc de Maubèrme (2.882 m.) per la cresta est

  • Pujant amb el Tuc des Armèros al fons

  • Descobrim el Tuc de Maubèrme

  • Lac de Montoliu i Tuc de Maubèrme

  • Restes de les antigues mines

  • Interior d'una de les mines d'Urets

  • Lac de Montoliu i Tuc des Crabes

  • Túnel de l'antic ferrocarril miner

  • Avancem cap a la cara est del Tuc de Maubèrme

  • Comencem a grimpar per un mur de lloses molt dret

  • Circ de la Plagne

  • Cal grimpar els diversos esperons de la cresta

  • Grimpada fàcil (II-III) però exposada

  • Superant un dels últims esperons

  • Arribant al cim

  • Curiós riu Unhòla, de color vermell

Enfilem una de les muntanyes més destacades i prominents de la Val d'Aran, d'aspecte aspre i ferotge, retallada i amb una pedra molt fosca. Hi accedirem per la poc habitual cresta est, que obliga a una grimpada exposada per terreny molt aeri. Per arribar-hi primer fem cap a l'idíl·lic Lac de Montoliu, sota l'entapissat Tuc des Crabes, i visitem també les restes de les antigues mines d'Urets. Planejant pel camí de l'antic ferrocarril miner arribem al coll on hi ha un petit i acollidor refugi lliure. Des de la base comencem una grimpada delicada, aèria i sobre roca mediocre.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta muntanya
  • Lloc de sortida: Cabana de Calhaus Bagergue (Naut Aran, Val d'Aran)
  • Distància: 12,42 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.040 metres
  • Temps: 07:45 hores
  • Dificultat: PD Grimpades de II i III puntual (expo)
  • Sensació de dificultat: Mitjana Cresta aèria i exposada, sense indicacions. Roca mediocre
  • Cartografia: Pass Aran Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Cabana de Calhaus (prop) 00:00 00:00 0,0
Lac de Montoliu 01:40 01:40 5,0
Mines d'Urets 00:40 02:20 6,0
Visita entorn mines 00:25 02:45 6,3
Pòrt d'Urets 00:25 03:10 7,0
Inici cresta 00:45 03:55 7,6
Tuc de Maubèrme 01:10 05:05 7,8
Pausa 00:25 05:30
Lac de Montoliu 00:50 06:20 9,8
Cabana de Calhaus 01:25 07:45 12,4

Crònica

Avui tenim a taula un àpat de celebració, una gran muntanya altiva i imponent al nord de la Val d'Aran. El Tuc de Maubèrme és un cim escarpat, isolat i elevat. Ratlla els 2.900 metres, i és el punt culminant del gran cordal nord aranès que termeneja amb l'Arieja. És alhora un cim molt prominent i amb una gran presència, ja que s'aixeca vertical sense res que l'hi faci ombra. El color fosc de la seva roca esquistosa l'hi confereix un aspecte encara més sever i ferotge. El camí normal remunta la vall d'Unhòla i ataca el flanc occidental per una canal pedregosa i molt dreta. Nosaltres l'atenyem pel vessant oposat, l'est, molt poc habitual i sense camí. Grimparem per una cresta aguda i delicada fins assolir el cim.

Amb la Sílvia ens despertem a la Val d'Aran en un dia de tardor esplèndid. Els roures, bedolls i faigs ja van fent el tombant, mentre que els avets es mantenen impassibles. El contrast de colors en tots els vessants és molt bonic. Ens situem a Bagergue, prop de Salardú, i al cap d'amunt del poblet prenem una pista que marxa cap al nord resseguint el riu Unhòla. Aquest riu té una particularitat molt interessant: és vermell! Les seves aigües riques en minerals ferrinosos han anat tenyint la llera, i l'efecte del riu roig serpentejant entre els prats és realment bonic. La pista que comentàvem es bifurca al cap de poc, a l'esquerra marxa cap a la borda Lana i enfila cap al Còth de Varradòs, i la de la dreta, la que hem de seguir, ressegueix l'Unhòla en forta pujada. La pista és estreta i precària, apta per a vehicles 4x4 i turismes alts. Cal creuar alguns trencaaigües que poden ser conflictius en cas de pluges recents. La pista és llarga i arribem fins els 1.900 metres al costat de la cabana de Calhaus, on aparquem i comencem a caminar.

Ben abrigats perquè sortim a l'ombra i les matinades ja refresca fort, fins i tot gebra, continuem caminant per la pista. Deixem a l'esquerra la petita cabana de Calhaus i a la dreta la bonica cascada del barranc de Montoliu, equipat per al descens esportiu d'engorjats. La pista puja una bona estona, i arribaria a ser monòtona si no fos pel fantàstic paisatge que ens envolta. Al fons de la vall, el riu Unhòla meandreja als trams planers orgullós del seu color. Per sobre els vessants dels Malhs dera Tartèra mostren tot el ventall de tonalitats ocres i torrades. A mesura que pugem, cap a la dreta sobresurt el cap punxegut del Maubèrme.

Caminem gairebé 2 quilòmetres per la pista (de fet es podria continuar amb cotxe fins aquest punt) i la deixem en un marcat revolt en zig-zag. En aquest punt conflueix una vella pista que baixava de les mines, avui convertida en camí i marcada amb senyals de GR. Canviem de direcció i ara anem cap al sud, pujant fort i resseguint per sobre la pista que abans féiem per baix. De tornada baixarem pel dret evitant aquesta llarga marrada. Anem seguint el camí en pujada continuada tot flanquejant els amples vessants del Tuc de Crabes. Ens endinsem a la cometa de Montoliu, on el pendent se suavitza. Retallem un parell de revolts molt marcats de l'antiga pista amb sengles caminets marcats amb fites. Davant nostre es comença a dibuixar la silueta piramidal del Maubèrme.

Després de poc més d'una hora i mitja de caminar arribem als peus del magnífic Lac de Montoliu. Aquest ampli estany glacial es troba encaixonat entre el Maubèrme al nord, el Tuc de Crabes a l'oest i els tucs der Òme i de Montoliu a l'est. És un bonic estany natural, sense cap presa, i ocupa una cubeta glacial molt plana entremig de muntanyes. La imatge del Maubèrme des d'aquí és molt bonica, i es reflecteix a les plàcides i fredes aigues. El cim es dibuixa retallat, sever i desafiant. El camí normal marxa per l'esquerra de l'estany (oest) i va a vorejar la cara oest del cim per buscar una canaleta que queda oculta des d'aquest punt. Nosaltres ens fixem més en la cresta est, que des d'aquí sembla retallada i difícil.

Deixem el GR-211 que s'en va cap a Montgarri i voltegem l'estany cap a la dreta (est), gaudint d'un espectacle natural majúscul, amb un entorn de gran bellesa. A la punta est de l'estany trobem un caminet antic, pràcticament en desús, però ben visible des de lluny pels zig-zags, que puja cap a les antigues mines d'Urets. Pugem fort durant uns minuts fins a trobar les primeres restes de l'antiga activitat minera, que va ser intensa entre la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. Ens entretenim una estona gaudint d'aquest parc d'arqueologia industrial. Es poden visitar restes d'antics edificis mig ensorrats, passejar entre la ferralla abandonada, amb vagonetes, raïls i d'altres estris i fins i tot entrar en algunes de les 24 bocamines que hi havia a la zona. Uns aficionats a les mines francesos ens expliquen que es pot passejar per dins d'un complex entramat de galeries, entrant per una boca i sortint per una altra un bon tros enllà.

Les mines d'Urets es troben situades en una zona on hi va haver una gran concentració minera des de mitjans del segle XIX, juntament amb d'altres explotacions com les de Liat o Horcalh que ja vam visitar a l'excursió al Malh de Bolard. S'extreia principalment plom i zinc en les diverses mines de l'entorn, on només es treballava a l'estiu a causa de la gran alçada, a més de 2.500 metres. De fet eren les mines més altes de tota la Val d'Aran. Les condicions eren dures, i els minaires vivien en les precàries edificacions de les quals només queden restes mig ensorrades durant gairebé tota la temporada, ja que els accessos eren difícils. Dues línies de ferrocarril unien les mines amb el Pòrt d'Urets, uns 1.000 metres més a l'oest, on un telefèric portava el material cap al poble francès d'Eilia.

La visita de l'entorn miner és molt interessant. Fins i tot entrem dins d'una de les galeries i recorrem un centenar de metres. Cal anar amb compte, ja que hi ha alguns enfonsaments i diveros pous. Sorprèn el color de les parets, amb diverses cristal·litzacions minerals. També sorprèn la presència encara d'alguna vella vagoneta ben rovellada. Ens hauríem entretingut una estona més a les mines, i encara més perquè uns aficionats a l'arqueologia minera francesa ens expliquen que algunes galeries es poden recórrer unint diverses boques. Però no tenim temps, ja que portem gairebé 3 hores de ruta i encara hem de pujar la muntanya.

Retrobem el GR i anem seguint el camí que planeja per sobre de l'estany de Montoliu resseguint el recorregut de l'antic ferrocarril. De fet hi ha dues línies pràcticament paral·leles, una més alta i una més baixa que conflueixen prop del coll. Durant el trajecte d'aproximadament un quilòmetre encara trobem trams amb els raïls posats. També creuem fins a 3 petits túnels excavats a la roca. El trajecte és pla, però alçat i suspès damunt del gran estany de Montoliu. La vista de l'estany i el Tuc des Crabes és senzillament deliciosa.

Arribem al Pòrt d'Urets, on hi ha una petita cabana habilitada com a refugi. És una petita construcció molt curiosa i acollidora, de pedra per fora i de fusta per dins, amb una finestra al sostre i una estufa al mig. Cap a l'Arieja s'obre el gran circ de la Plagne, un enorme semicercle rocós que cau molts metres cap al nord. Al mateix coll encara queden les restes de l'antic telefèric que baixava el material de les mines cap a les poblacions franceses. Descansem uns instants al peu del refugi i xerrem amb uns excursionistes francesos. Tot seguit abandonem el camí i comencem a enfilar cap a la base del Maubèrme. Fem primer un flanqueig incòmode per un tram herbat força dret. Mica en mica ens anem aproximant a la roca i estudiem el millor pas.

Ens situem sota mateix de la cresta est del Maubèrme. En primer lloc trobem un esperó vertical infranquejable sense material d'escalada. Per tant caldrà buscar una alternativa per alguns dels vessants. Descartat el nord que és pràcticament vertical, busquem algun pas per la cara sud. El recorregut per la cresta est, tot i ser ben interessant, deu ser poc o gens habitual, ja que no hem trobat pràcticament referències, i no hi ha cap fita. Per tant caldrà improvitzar i guiar-nos per la intuïció. Ens ho mirem a certa distància i s'endevina una canaleta oblíqua que marxa d'esquerra a dreta i en fort pendent. De fet tot és molt dret i sembla una gran paret. Cal buscar els punts de debilitat.

Comencem una grimpada delicada per la canaleta desdibuixada. El terreny és pràcticament vertical però està escalonat. No tinc coneixements de geologia, però la roca és molt fosca, diria que esquist, i té una estructura de fracturació que forma petites lloses que alhora creen escales naturals. Aquestes petites escales proporcionen bons suports pels peus, ja que són planes, però són agafadors precaris per a les mans. El recorregut no és del tot intuïtiu, i de fet en algun punt ens equivoquem i hem de rectificar amb una desgrimpada exposada i incòmoda que fem amb certa tensió. Retrobem la línia oblíqua i seguim grimpant amb passos de II i III cada cop més exposats i impressionants per l'alçada. Al cap d'uns minuts arribem dalt la cresta, just a la punta de l'esperó vertical que vèiem des de sota.

Un cop a la cresta la dificultat disminueix, i avancem un tram caminant. Davant nostre però tenim fins a tres esperons més que es mostren desafiants, amb una roca molt fosca que encara dóna un aire més dramàtic a la cavalcada aèria. Caminem uns metres fins al proper esperó, i de nou grimpem per blocs esquistosos no sempre segurs. Cal assegurar bé cada pas i comprovar que les preses siguin segures. La grimpada no passa de II o II+, però l'escenari imposa, i no val a badar ja que tota la cresta és exposada. Concentrats i amb certa tensió, ja que no hi ha fites i constantment cal prendre decisions sobre per on pujar, anem avançant. Superem el primer esperó i ens dirigim al segon, que es veu més complicat, però menys que el tercer, que des d'aquí s'endevina difícil. Tenim clar que cal sortir per dalt, ja que tornar a desgrimpar seria incòmode i sobretot delicat.

El segon ressalt és força dret, però té bones preses, i esdevé una bonica i fàcil escalada. La cresta es torna més aguda, però el tram següent és més fàcil, mig grimpant mig caminant. L'ambient és impressionant, molt sever i alpí, i genera certa tensió. Avancem concentrats un tram més planer fins el proper ressalt, que es grimpa fàcilment. Guanyem altura i també exposició, i dubtem de l'últim ressalt, que sembla difícil sense material, i no en portem. Superem un tercer mur grimpant molt a prop del precipici, ja que tot i l'exposició hi ha el pas més fàcil. La majoria de passos serien entre II i III puntual, això sí, en un entorn molt aeri.

Arribem finalment al peu del quart i aparentment últim esperó, el més llarg i vertical. Curiosament hi trobem la primera fita, ja que fins ara no n'hi havíem trobat cap. De lluny ja semblava difícil i un cop a sota ho corroborem. Però veiem que per la dreta podem fer un flanqueig i un zig-zag per una estretíssima faixeta d'herba. L'escalada directa potser seria un pas de IV de 7 o 8 metres, i sense material no ens veiem amb cor de provar-ho. Marxem doncs lleugerament a la dreta, pel vessant francès, sempre amb compte, ja que és la cara obaga i humida. Després del petit flanqueig grimpem fins una petita lleixa d'herba que en poques passes ens torna al fil de la carena. Un nou tram de grimpada molt bonica (II+) ens porta fins un petit replà previ al cim, on alguns excursionistes ens observen encuriosits ja que no s'imaginaven que es pogués pujar per aquesta banda.

Extraordinàries vistes des del cim. El Mont Valièr i el Tuc de Barlonguèra destaquen cap a l'est entre un gran estol de muntanyes. A l'oest el massís de la Maladeta a l'horitzó, i més propers el Tuc de Crabèra més enllà de l'Estanh Long de Liat. Descansem uns minuts al cim i dinem, tot i que fa fresca. No ens entretenim, ja que per l'oest creixen unes nubolades cada cop més fosques. Reprenem la marxa pel camí que continua cap a ponent, i que de seguida comença una fortíssima baixada per una canaleta de pedra trencadissa. El camí és evident i fresat, ja que és un cim concorregut i estimat pels aranesos. Baixem molt fort fent zig-zags fins que el terreny es suavitza i el camí comença un flanqueig descendent a mitja alçada per vorejar la cara oest i tombar cap al sud.

Amb l'amenaça de les nuvolades que s'atansen per ponent accelerem el ritme i baixem cap al Coth de Maubèrme, una esplanada sota la gran mola rocosa que hem ascendit. El camí evident traça una llarga diagonal descendent directa cap a l'estany de Montoliu. Al desguàs de l'estany retrobem el camí ja conegut de pujada i l'anem desfent. Més avall mirem el mapa i veiem que assenyala un camí al peu del torrent de Montoliu que baixaria directe a la cabana de Calhaus. Provem de resseguir-lo, però si alguna vegada hi havia hagut un camí ara ja ha desaparegut. Baixem uns metres però el torrent s'encaixona i no es veu clar per on continuar, sense el material per al descens de barrancs, ja que el torrent està equipat amb instal·lacions de ràpel. Així doncs girem cua i tornem al camí principal havent perdut gairebé mitja hora.

Seguim baixant còmodament fins que després de passar un turonet que deixem a l'esquerra veiem unes fites i un camí precari que marxen a l'esquerra. Molts metres més ensota es veu la pista, de forma que és una drecera perfecta que ens evitarà una bona marrada. Comencem a baixar per un caminet molt dret i relliscós. Baixem fort seguint la línia d'un antic descarregador de material que arribava directament a la cabana de Calhaus. Només queden algunes restes dels suports de l'antiga instal·lació. En pocs minuts arribem al peu de la cabana, amb un suau plugim intermitent que ni tan sols molesta. Des de la cabana acabem d'arribar a l'aparcament on havíem començat. Abans però no puc resistir baixar fins al peu del riu Unhòla i contemplar el seu característic to rogenc.

Tanquem així una ruta preciosa amb múltiples punts d'interès. En primer lloc el gran estany de Montoliu, natural i abraçat per grans muntanyes. Per sobre les antigues instal·lacions mineres d'Urets, amb restes d'arqueologia industrial. Al coll hi ha un petit i curiós refugi, al peu del qual començarem una grimpada divertida i poc difícil, però exposada i amb un gran ambient alpí, que ens conduirà fins al cim d'una de les muntanyes més importants de l'Aran. No és una ruta fàcil, i la grimpada és delicada i aèria, però el paisatge és immens i la gratificació extraordinària.



Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges


Afegeix un nou comentari