Aiguille de la Grande Sassière (3.747 m.)

A tocar d'un dels dominis esquiables més grans dels Alps, Tignes-Val d'Isère, trobem una interessant muntanya alta i punxeguda, fronterera amb Itàlia que es pot pujar en una sola jornada. Sortim del petit embassament de la Saut, gairebé a 2.300 metres, i enfilem per pendents herbats fins assolir la llarguíssima carena que haurem de recórrer fins al cim. Deixem darrere la potent imatge de la Grande Casse, i recorrem el llarg llom, primer caminant fàcilment, i més amunt amb alguns trams de grimpada. Arribem al límit de la gran glacera de la Sassière, que no cal trepitjar, ja que ens mourem per una estreta franja entre la glacera i l'abisme. Arribem a l'aresta summital, normalment seca i fàcil, però aquests dies ha nevat i trobem gel que ens dificulta la progressió. Amb els grampons enfilem la piràmide final, esbufegant fort per l'alçada i amb compte perquè el terreny és delicat i aeri. Grans vistes des del cim cap a les muntanyes més emblemàtiques dels Alps que posen la cirereta a una bona jornada alpinística, fàcil però amb ambient.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta muntanya
  • Lloc de sortida: Embassament de la Saut Tignes. Savoia. França
  • Distància: 10,70 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.480 metres
  • Temps: 9:40 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil Tram superior molt dret, delicat amb presència de gel
  • Cartografia: Tignes Val-d'Isere Haute-Maurienne IGN

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Embassament de le Saut 00:00 00:00 0
Carena 01:45 01:45 2,2
Límit de la glacera 01:45 03:30 3,7
Base aresta summital 00:30 04:00 4,3
Cim Aiguille de la Grande Sassière 01:30 05:30 5,1
Pausa 00:50 06:20
Inici 03:20 09:40 10,7

Crònica

Després de diversos dies a l'àrea Pralognan, al sud de la Vanoise, canviem de zona i ens dirigim cap al nord. De fet estrictament el cim que pujarem avui està al límit del Parc Nacional, i encara més protegit dins de la Reserva Natural de la Grande Sassière. El seu cim és fronterer amb Itàlia, on connecta amb el Parc Nacional del Gran Paradiso, de manera que la unió dels dos parcs formen una de les zones protegides més grans d'Europa. Per arribar al punt de sortida agafem la carretera N-90 a Moutiers i la seguim cap a Burg-Saint-Maurice, on prenem la N-902 que remunta la val del riu Isère. Just a l'altre cantó de la població de Tignes, sobre el gran llac de Chevril, trobem la petita població de Villaret du Nial. Pugem al poble i al cap d'amunt trobem una pista asfaltada però estretíssima que s'enfila fort per prats de forta inclinació. Pugem durant diversos quilòmetres per aquesta pista, passant per petits llogarrets de pastors, fins arribar a un aparcament sota la presa de l'embassament de le Saut, gairebé a 2.300 metres. Passarem la nit aquí, i el dia següent, ben d'hora, començarem l'ascensió.

Sortim la Pilar, la Sílvia i jo mateix quan els primers rajos de sol ja il·luminen els pendents herbats per on comencem a pujar. El Pep es queda a cuidar el Lluís, que de gran serà de ben segur un bon alpinista. Marxem en direcció nord-oest, pujant fort pels pendents que tenim just a sobre. Cal no confondre's de camí, ja que al costat de l'aparcament en neixen diversos. Descartem el que marxa planejant pels prats, i prenem el que puja més fort, a l'esquerra de l'aparcament tal com hi arribem amb el cotxe. Durant més d'una hora i mitja pujarem pels pendents herbats seguint el camí evident, sense descans. Tenim però bones vistes. Cap a la dreta veiem des de l'inici la muntanya que volem pujar, que per cert sembla a prop, però enganya. A l'altra cantó de la vall del riu Isère contemplem la població de Tignes i el seu domini esquiable, i just a sobre dues grans muntanyes, la Grande Motte, on s'esquia fins gairebé el cim, i la Grande Casse, sostre de la Vanoise, i que ara coneixem des d'aquest altre vessant.

Pugem còmodament amb la fresca matinal, gaudint del paisatge i del camí fàcil. Després del llarg flanqueig ascendent pels prats, la carena comença a definir-se, i anem girant a la dreta fins enfilar-nos al seu llom. En poc menys de dues hores ens situem dalt la carena, i ja no la deixarem fins al cim. Per acabar de pujar-hi fem una petita grimpada, i tot seguit resseguim el llarguíssim llom ample i arrodonit. Avancem molta estona per terreny fàcil i pendent moderat. A la dreta contemplem la vall de Sassière, al fons de la qual hi ha l'estany del mateix nom, i al seu darrere un cim molt emblemàtic i estètic, la Tsantelaina (3.602 m.) Acabem doncs de recórrer la llarga esquena d'ase fins un petit replà on la carena s'enfila més fort i es fa més escarpada.

Ara toca una pujada més intensa per terreny pedregós, d'esquistos foscos trencadissos. Anem seguint les fites, que eviten la part més escarpada de la carena per l'esquerra, per sobre de la Grande Combe, una ampla coma que tenim a l'esquerra. En algun punt ja hem de fer servir les mans per engarristar-nos en algun petit esperó. La silueta del cim es va dibuixant, tota ella coberta de neu, i comencen els dubtes de per on haurem de pujar, ja que tot sembla molt dret. De fet és una muntanya que habitualment a l'estiu es fa en sec, sense ni arribar a trepitjar la glacera ni la neu. Però fa un parell de dies va estar precipitant tot el dia, i aquestes alçades és neu. La neu va cobrir tota la zona superior, i el cicle de gel-desgel del dia anterior ha deixat un panorama de neu i gel que complicarà notablement una ascensió que d'altra manera seria ben fàcil. Portem equipament d'hivern i estem confiats en què podrem pujar.

Ens atrapen un nombrós grup d'excursionistes francesos, principalment joves, que pugen ràpid i amb poc equipament. Més amunt, dels 17 de colla que éren, només 4 faran cim, ja que el fred i les condicions de la zona superior faran girar la resta. Nosaltres seguim pujant pel tram pedregós de l'aresta. Un bon tros amunt l'aresta es fa encara més aguda, i es presenta davant un ressalt força vertical, ja per sobre dels 3.000 m. El grup de francesos que tenim davant fan un flanqueig cap a l'esquerra i superen el ressalt per un extrem de la glacera, però amb un pas de flanc exposat que asseguren amb una corda. Nosaltres enfilem de dret per l'esperó, amb una grimpada fàcil (II o II+), però per terreny força descompost i una mica aeri. Sens dubte la grimpada és més bona opció, ja que és més directa , fàcil i segura. En aquest impàs avancem el grup francès. Arribem dalt de l'esperó on hi ha una gran fita de pedres.

Des de la fita l'aresta es torna a aplanar. Arribem al peu de la gran glacera de la Sassière, que tenim a la nostra esquerra, uns metres per sota. Haurem de caminar en una franja rocosa entre la glacera, que tenim a l'esquerra, i el precipici sobre la vall de Sassière a la dreta. És un tram molt agradable i fàcil, prou ample per avançar sense cap problema. Davant nostre es va definint la piràmide summital de l'agulla, però encara ens costarà una estona arribar-hi. Tot aquest tram és molt bonic, amb l'immens mar de gel sota els nostres peus, i la bonica i ampla vall a l'altre cantó. Avancem cap als peus de l'agulla, confiats que podrem pujar-hi, però també amb dubtes perquè es mostra molt dreta i desafiant.

Avancem per la franja d'esquistos i ens aproximem a la piràmide summital. Un cop a sota comencem a pujar cada cop més fort per un camí prou definit, però difuminat per la neu recent. Avancem un primer tram sense grampons, ja que hi ha força roca i és més fàcil pels petits passos de grimpada. Però superat un esperó ens els calcem ja que el terreny és cada cop més dret i més aeri. Els trams de neu no presenten grans dificultats, ja que la neu és recent, però el desgel del dia anterior i el gel nocturn han deixat molts trams totalment glaçats, i cal parar molta atenció. El camí enfila molt fort fent ziga-zagues per l'aresta ampla. Evitem els trams més glaçats, però amb els grampons avancem amb seguretat. Enfilem a ritme lent, ja que l'alçada es deixa notar en forma d'esbufecs cada cop més intensos. Alguns trams del camí són aeris, i tenen una bona caiguda sobre la glacera. En sec no seria cap problema, però amb el glaç extremem les precaucions en cada pas.

El fred és intens i anem ben abrigats amb tota la roba que portem, gorro i guants. Fa un vent molest, un vent habitual que ve del Piemont italià. Anem guanyant metres i ens creuem amb els 4 francesos que han fet cim i que ens havien avançat de nou en una pausa. Estem ja molt a prop de coronar, però encara queden alguns metres. A l'esquerra deixem l'agulla petita (3.672 m.), la qual ja hem superat en alçada. Fem uns últims metres molt drets sobre roca, neu i glaç. El que havia de ser una ascensió fàcil de només caminar ha esdevingut una ascensió més alpina, amb un gran ambient. Gaudim de l'experiència, i amb un últim esforç coronem els 3.747 metres de l'Aiguille de la Grande Sassière. Estem a la frontera entre França i Itàlia, entre els parcs nacionals de la Vanoise i el Gran Paradiso. Estem molt contents. Ha costat, però la satisfacció és molt gran. La panoràmica des del cim és espatarrant.

Des d'aquest punt elevat i separat d'altres grans muntanyes, podem contemplar i distingir la majoria de les grans muntanyes dels Alps. S'endevinen clarament el massís del Mont Blanc, el proper Gran Paradiso, el Cerví i les muntanyes suïsses del Mischabel, el gran massís del Monte Rosa, etc. etc. Sorprenentment tot i que pujant feia molt fred, dalt del cim s'hi està de conya. Fa poc vent i la temperatura és agradable. Ens arrecerem en un racó i dinem tranquil·lament des d'aquesta talaia privilegiada. Contemplem el paisatge i fem moltíssimes fotos. Tenim un ampli somriure d'orella a orella després d'haver pujat un cim tan bonic amb un ambient més alpí del que ens esperàvem. Al cap de gairebé una hora comencem el descens, que serà llarg.

Desfem amb delicadesa el fortíssim pendent de la piràmide summital. Baixem amb molt de compte, però amb la seguretat dels grampons en un camí ja més trepitjat, amb el gel més trencat per la nostra pròpia petjada i per les altres persones que també han pujat. La baixada és més ràpida, ja que tot i avançar poc a poc i amb prudència, no requereix tant d'esforç. Baixem fins a la base de la piràmide, on els rep una boira que puja des de la vall. Ja sense grampons recorrem de nou la llarga franja gairebé plana entre la glacera, que ara deixem a la dreta, i el precipici sobre la vall de Sassière a l'esquerra. Avancem de pla fins a trobar la gran fita de pedra, que ens costa de veure per culpa de la boira. Desgrimpem les dues petites canaletes, també amb compte, i seguim avall.

Després de la desgrimpada s'acaben les dificultats, i ja només cal recórrer la llarga esquena d'ase fins que l'aresta tomba definitivament cap al fons de la vall d'Isère. Abans d'enfonsar-nos cap a la vall principal, girem a l'esquerra i prenem el caminet que fa un llarg flanqueig descendent pels prats alpins, i al cap d'una estona arribem de nou a la presa de le Saut. Des del cim hem trigat més de 3 hores en baixar. Estem molt satisfets de l'experiència. Hem pujat una muntanya elegant i punxeguda, en un ambient molt més alpí del que esperàvem per culpa del fred, la neu i el glaç. Però ben equipats, amb decisió i confiança hem superat les petites dificultats i hem gaudit d'una gran jornada alpina.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges


    Afegeix un nou comentari