Posets (3.375 m.) per Biadós i la cresta d'Espadas

  • Últim tram de pujada cap a la collada de Grist

  • Entrem a la cresta per un tram aeri

  • Grimpada delicada (II-III) i exposada

  • Tram fàcil, aeri i estètic

  • Grimpant per un tram esmolat

  • Esperó desafiant al pic d'Espadas

  • Pas de grimpada molt aeri

  • Des del pic d'Espadas segueix la cresta. Al fons el Posets

  • Pas del funambulista. Fàcil però extremadament exposat

  • Deixem enrere el pic d'Espadas

  • Iniciem un llarguíssim descens per terreny abrupte

  • Massís de Posets des de les bordes de Biadós

Des de les idíl·liques bordes de Biadós comencem la llarga aproximació cap a la collada de Grist, on començarem la cresta. Flanquegem pel cantó nord el primer tram i de seguida ens enfilem a la cresta en un tram abrupte on hem de fer alguns passos de grimpada exposats (II i III). Superem els 3.000 m. al Diente Royo, i ja no els deixarem fins al final de la cresta. Avancem trams caminant i trams grimpant, per terreny força fàcil, tot i que sovint aeri i exposat. Algunes grimpades són força espectaculars enmig d'un gram ambient alpí. Després de pujar i baixar diverses puntes, coronem el pic de les Espadas i desgrimpem cap al pas del Funambulista, fàcil però extremadament exposat. Seguim grimpant amunt, amb trams molt bonics i esmolats i altres on caminem sense complicació. Una última forta pujada ens deixa dalt del cim principal tancant un llarg recorregut per la cresta. Descens llarguíssim sota la glacera de Llardana. Ruta assequible però llarga, amb molt desnivell, aèria i espectacular.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta muntanya
  • Lloc de sortida: Refugi de Biadós Gistaín (Osca, Espanya)
  • Distància: 18,30 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 2.010 metres
  • Temps: 13:15 hores
  • Dificultat: PD+ Tram inicial evitable
  • Sensació de dificultat: Poc difícil Grimpades per terreny aeri i trams exposats. Ruta molt llarga
  • Cartografia: Posets Perdiguero Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Refugi de Biadós (prop) 00:00 00:00 0
Collada de Grist (Eriste) o de la Forqueta 03:30 03:30 8,2
Diente Royo (3.010 m.) 01:50 05:20 8,8
Pavots o Tucón Royo (3.124 m.) 00:25 05:45 9,1
Pic d'Espadas (3.332 m.) 01:35 07:20 10,0
Pausa 00:15 07:35
Tuqueta Roya (3.273 m.) 00:35 08:10 10,5
Posets (3.375 m.) 00:40 08:50 10,9
Cabana de la Basa 03:20 12:10 15,2
Biadós 01:05 13:15 18,3

Crònica

Avui tenim a taula un plat de festa major. És una de les grans clàssiques dels Pirineus, una ruta d'alt voltatge que ens portarà a coronar el segon cim més alt de la serralada sempre seguint el fil de la cresta. No és una ruta difícil, si bé cal estar habituat a moure's per terreny aeri, a molta alçada i assumir un fort desnivell. De fet la ruta plantejada òbviament no és la més habitual per pujar al Posets, ni tampoc la més habitual per recórrer la cresta. És molt més comú sortir des del vessant est a través del refugi Àngel Orús, però nosaltres decidim fer-ho per l'oest, des del refugi de Biadós. La ruta des d'aquí és més llarga i el desnivell és més fort, però estèticament és impactant, ja que des de baix gaudirem de les formes recargolades d'aquest gran massís que mica en mica anirem remuntant.

Feia temps que preparàvem aquesta ruta, però calia un cap de setmana amb bon temps, i esperàvem a què la neu s'hagués desfet força per no complicar en excés la ruta i poder fer-la amb l'equipament bàsic. Un cop decidit el dia fem camí cap al refugi de Biadós a través de la vall de Chistau. Passat San Juan de Plan marxa una pista en estat aceptable que després d'uns 10 o 11 quilòmetres ens deixa a peu de refugi. A última hora, i gairebé per sorpresa s'afegeixen a l'excursió els amics Josep i Lourdes, experts tres-mil·listes, que tenen al seu haber tots els cims de més de 3.000 metres dels Pirineus, però que curiosament no havien pujat per aquest vessant. Farem doncs un grup de quatre ben il·lusionats pel repte i disposats a gaudir dels magnífics paisatges d'alta muntanya.

Sortim a les 7 del matí poc més avall del refugi de Biadós, en un petit forat on hem pogut aparcar, ja que hi ha poc espai. Creuem el bonic pla de Biadós, un conjunt de bordes assentades al peu de la Cinqueta d'Añes Cruzes que rega la vall. Des d'aquest indret magnífic que gairebé sembla una postal suïssa, tenim al davant el gran massís de Posets, amb els seus plegaments característics i els canvis de roca fruit de l'orogènia alpina. Creuem al pla de les bordes i baixem al riu que creuem per un petit pont. Tot seguit prenem el camí de la dreta que ens indica la direcció de la collada de Grist (Eriste) o de la Forqueta. El cartell indica 3:30, o sigui que ens armem de paciència i comencem la llarga ruta d'aproximació.

Després d'uns metres suaus vora el riu el camí comença a pujar fort remuntant la vall de la Ribereta. Ens acostem a la base de les grans parets del Posets, i tracem una diagonal cap a la dreta buscant un punt de debilitat en la gran muralla rocallosa. Passada la cruïlla dels ivons de Millars el camí es redreça i enfila molt fort ja sota mateix de les parets. El camí es va obrint pas seguint la capçalera de la vall, i s'aproxima sota mateix dels pics bessons de les Forquetes. Fem un últim tram de pujada per la canal amb neu inevitable, i encara un darrer tram de tartera abans de coronar la collada de Grist (2.964 m.)

Portem 3:30 h. des de la sortida, i ja acumulem més de 1.200 metres de desnivell. I encara no hem tastat la roca. Som conscients que l'excursió d'avui serà llarga, però veníem concienciats i motivats. Un cop al coll, ja podríem agafar la cresta, però sabem que hi ha un parell de ressalts difícils, i els evitarem saltant al vessant oposat i fent un flanqueig per guanyar la cresta uns metres més endavant. Així doncs baixem uns metres pel fort desnivell sobre mateix de l'ivó de Llardaneta, bonic i arrodonit, i encara mig glaçat. Sense baixar-hi flanquegem cap al nord i quan ens sembla que veiem una canal assequible, ens enfilem per pendent molt fort fins dalt la carena, ajudant-nos amb les mans de tant en tant.

Ens enfilem doncs dalt la cresta per terreny obert, sense camí ni fites. Un cop a dalt, el primer tram que hem de superar es presenta desafiant i complex. Veiem que ens hem enfilat massa aviat a la cresta, i que la ruta més habitual vorejava per sota uns metres més fins prop del Diente Royo. Davant veiem un grup que ha seguit el mateix itinerari, i que han superat el ressalt que s'endevina més difícil. Així doncs ho provem. Fem primer un flanqueig exposat, i tot seguit desgrimpem una aresta molt dreta i aèria però fàcil. Un cop al fons de la bretxa cal buscar un pas per l'esquerra que ens permeti grimpar cap al cap d'amunt d'un esperó molt marcat i vertical. Anem buscant els punts més lògics del terreny, i grimpem per petites grades en un terreny molt exposat i més difícil del que pensàvem. Ben concentrats, anem enfilant amb passos de grimpada de II i algun de III, ja que ens movem sobre el buit. Finalment amb compte i poc a poc superem aquest primer esperó, i acabem de pujar el Diente Royo (3.010 m.)

Un cop per sobre dels 3.000 metres ja no perdrem la cota durant tota la ruta. Ara ja som a la ruta habitual de la cresta d'Espadas, i per davant tenim unes quantes hores de recorregut aeri, però menys difícil que el primer tram que hem fet. És el moment de gaudir de la cavalcada per sobre dels 3.000! Davant nostre contemplem tota la cresta que haurem de recórrer. La forma semicircular facilita una bonica visió de la llarga i escarpada línia que resseguirem. S'endevinen el pic d'Espadas i al fons el Posets com a elevacions més destacades, i entremig petits promonotoris i esperons que ens faran pujar i baixar. Per sota de la cresta, la paret sud del massís és molt bonica, amb diferents canvis de roca i considerables plegaments que formen estructures curioses.

Avancem caminant sense cap dificultat. El terreny és fàcil, aeri perquè anem dalt la cresta, però suficientment ample per avançar ben relaxats. Anem pujant fort, i en alguns punts ens ajudem amb les mans. Un primer tram calcari ens porta a un de següent d'esquistos, amb la roca trencadissa d'un color més fosc. Anem sempre pel fil, i aprofitem els petits descans per agafar aire i contemplar el paisatge. Cap a l'est el massís de la Maladeta destaca per l'alçada. Al nord tenim tota la línia de cresta que hem de recórrer. I a l'est la vall de Biadós d'on venim, amb les bordes que es veuen minúscules des de les alçades. Ben a prop el massís de Bachimala ens ofereix una magnífica panoràmica. Precisament l'any passat vam recórrer la cresta de Bachimala, en un itinerari també molt interessant.

A mesura que anem evolucionant la cresta esdevé més aguda. Seguim sense grans dificultats més enllà de petites grimpades. Ens apropem mica en mica al pic de les Espadas, i haurem de guanyar força metres. Fem una grimpada més interessant i llarga sobre terreny sòlid i amb bones preses, sempre en un extraordinari ambient alpí. Aquest tram de grimpada és molt bonic, ja que l'aresta és estreta i tenim un bon pati per totes bandes. Però és una grimpada fàcil (II) i molt estètica. Flanquegem una petita placa més llisa en terreny exposat, i anem grimpant una bona estona sobre els blocs situats al fil de la cresta. Uns metres abans del cim el terreny s'aplana. Sortegem per l'esquerra una congesta de neu i coronem els 3.332 metres del pic de las Espadas, on farem una breu parada per menjar una mica.

Sortim del pic d'Espadas de pla, però de seguida veiem que davant tenim un tram de cresta més aguda i esmolada. Com que estem al segon punt més alt de la cresta, ara toca baixar, i desgrimpem per un terreny més descompost. Desgrimpem fins una primera bretxa, i avancem de pla per un tram fàcil i aeri. De seguida trobem un trau més considerable a la cresta que ens obliga a fer una desgrimpada més delicada. Baixem una vintena de metres amb molt de compte, assegurant cada moviment de peus i mans, ja que el terreny és exposat i la roca no és sempre del tot sòlida. La desgrimpada ens deixa al pas del Funambulista.

El nom del pas és ben encertat. El pas del Funambulista és un tram curt de cresta totalment pla, sense cap dificultat, però estret i extremadament exposat per les dues bandes. A cada cantó tenim un tobogan de roca que cau centenars de metres. Només cal parar atenció i pas ferm. Un cop creuat el pas hem de tornar a grimpar pel cantó oposat. Grimpem una bona estona seguint la tònica d'aquest sector de cresta més esmolada i aèria. És sens dubte un dels trams més entretinguts de tot el recorregut. De seguida tornem a enfilar-nos fins una nova cota, la Tuca de Llardaneta, i tot seguit baixem de nou cap a una zona d'esquistos rogencs. Coronem una cota secundària, la Tuqueta Roya, i ens situem sota mateix de la gran mola del Posets.

Les dificultats ja s'han acabat, i només cal remuntar un fort pendent tarterós que ens separa del cim principal. Un caminet ben definit que fa zig-zag ens va esgotant les últimes forces que ens queden deprés de gairebé 9 hores i 2.000 metres de desnivell. Amb els núvols que volen perseguir-nos, il·lusionats i satisfets d'haver recorregut tota la cresta de les Espadas, i amb una àmplia rialla a les nostres cares coronem finalment els 3.375 metres del pic de Posets, la segona alçada dels Pirineus després de l'Aneto.

Passem només uns minuts dalt del cim, el temps just per fer algunes fotos de record i contemplar el paisatge des d'aquesta mirador privilegiat que s'enfila per sobre de tota la contrada. Tot des d'aquí sembla més petit. Mirem també enrere a la cresta que hem recorregut, que es veu llarga i accidentada. Els núvols fan de les seves, i comencen a tapar les capçaleres. Volem evitar ser engolits per la boira, i comencem el descens. Seguim uns metres més per la cresta fins al pic nord. Baixem uns metres seguint l'aresta fàcil en aquest tram, fins que trobem una gran tartera molt dreta però factible per baixar.

Comencem el descens per terreny molt dret per una tartera encarada a l'oest que passa molt a prop de la glacera de Llardana, en evident retrocés i d'aspecte decrèpit. La baixada és directa i sense contemplacions, sense camí definit, però sense possibilitat de pèrdua: només cal anar recte i avall. Un tros més ensota contemplem el que queda de la glacera, i per sobre la bonica paret nord del pic d'Espadas, amb els seus característics plecs de colors vermellosos. El fons de la vall es veu encara molt llunyà, i el descens es fa etern. Baixem per terreny incòmode, ara tartera ara plaques on cal parar més atenció per no relliscar. Creuem també algun tram de neu i anem perdent metres fins arribar a una zona herbada. En un prat inclinat contemplem un erol de flors de neu que creiexen ufanoses i destaquen amb el seu blanc brillant entremig del verd. La Sílvia és una experta en localitzar les flors.

Seguim baixant hores i hores, entrem en una zona de bosc i finalment arribem a la petita cabana de la Basa, gairebé al fons del bonic barranc d'Añes Cruzes. Baixem el peu del riu i el seguim fins al pont per on ja havíem creuat d'anada. En pocs minuts tornem a ser als plàcids prats de les bordes de Biadós. Estem cansats, més aviat esgotats, però també molt satisfets i contents d'haver recorregut un extraordinari itinerari d'alta muntanya a través de la cresta sud del Posets que uneix les seves diferents puntes. És un recorregut d'alta muntanya, poc difícil però exigent per la durada, l'alçada i el terreny aeri i exposat en molts trams. Hi hem afegit encara un punt de pebre amb un primer tram més difícil, que ha fet que la resta la trobéssim més fàcil. En tot cas és un itinerari molt recomanable, una gran jornada pirineística amb molt d'ambient i extraordinàries panoràmiques. I com sempre diem, la muntanya compartida amb amics és encara millor.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges


Afegeix un nou comentari