Alta Muntanya

Tortiellas (2.358 m.) i cova gelada de Lecherines

Des del poble de Canfranc iniciem una dura pujada remuntant el barranc d'Arones fins als plans de Gabardito, i seguim pujant més suau fins la gran esplanada de la Majada de Lecherines. Entrem tot seguit en un paisatge d'alta muntanya i ens enfilem per una canal fins la curiosa cova gelada de Lecherines, on fem una visita a l'interior, plena de caramells de glaç. Seguim pujant, ara per forts pendents de neu fins a guanyar la carena. Crestegem una bona estona sense dificultat seguint el fil de l'aresta, i assolim el cim que es precipita centenars de metres cap al nord. Excel·lents panoràmica del sector càrstic dels Lecherines.

Castillo d'Acher (2.384 m.)

Aquesta muntanya tan peculiar i característica fa honor al seu nom, amb una gran muralla que envolta tots els seus flancs. Sortim dels frondosos boscos de la Selva de Oza, i per un bon camí pugem suaument direcció est. Remuntem, sempre per sobre, el barranc d'Espata, i a la capçalera entrem en una zona oberta prop d'un petit refugi lliure. Planegem per prat alpí fins al fort pendent del vessant sud que ens enfila fins a la base de la muralla, que travessem per l'única debilitat que permet un accés fàcil. Un cop a dalt resseguim la carena nevada fins al punt més alt. Extraordinàries vistes des del cim.

Peñaforca (2.391 m.)

La capçalera de la Val d'Echo està formada per un reguitzell de muntanyes escarpades i de caràcter alpí malgrat no tenir grans alçades. Avui ens enfilem fins al cap d'amunt de la serra d'Alano, un petit massís calcari amb una cara nord vertical i abrupte. Sortim de la Selva d'Oza i ens enfilem cap a l'oest tot seguint el curs del barranc d'Estriviella. Arribats al fons d'un gran circ sota les parets verticals de les muntanyes, conegut com a Rincón de Alano, deixem el GR i pugem a l'esquerra cap a una gran coma suspesa que es va redreçant mica en mica. Comencem a trobar neu, com més amunt més. Sense traça i amb neu fresca ens costa d'avançar. Entrem al Tubo de Lenito, un corredor força dret (30-40º) que ens porta al coll del mateix nom. Des d'aquí encara queden 200 metres de desnivell fins al cim per una pala força dreta. Arribem al cim pràcticament sense visibilitat. Tornem pel mateix camí.

Cresta de Crabèra

Fent frontera amb França, al límit nord de la Val d'Aran i en un terreny sever i salvatge, trobem un llarg i interessant cordal que recorrerem de ponent a llevant. Sortim encara de nit de la presa de Sant Joan de Toran, i seguim el GR fins Es Grauèrs, on l'abandonem i enfilem per fortíssims pendents d'herba fins a Vaciuèr, on trobem la carena. Aviat comencem a crestejar, primer per terreny fàcil que mica en mica es va fent més aeri. Anem combinant grimpades amb trams caminant i passos aeris. La cresta és llarga i arribem a un dels cims principals, el Tuc de Crabèra. A partir d'aquí la cresta es complica, es fa més aguda i exposada. Grimpem per terreny aeri i ens acostem a les principals dificultats, un pas de IV+/V abans d'arribar al punt més alt, el Tuc de Canejan. Després la cresta és un xic més fàcil, però encara ens queda un mur de 40 m. de IV. Baixem cap al port d'Arbe i desfem la llarga i feixuga coma fins al punt d'inici. Grans panorames, activitat molt distreta i trams aeris.

Tossau de Mar (quasi)

D'esquena al massís de Besiberri i emmarcat entremig d'una important zona lacustre emergeix una punta airosa que intentem pujar. No ho aconseguim per poc, ja que la primera nevada de la temporada ha deixat la part superior força perillosa. En tot cas la ruta circular és fantàstica, amb inici i final al fons de la vall de Valarties. Pugem primer fins al refugi de la Restanca, voltegem l'estany i seguim amunt fins l'immens Estanh de Mar. El contornegem per l'esquerra i pugem molt fort cap al coll de la Serrada de Mar, on tenim una magnífica panoràmica de l'estany, amb la característica illa al mig. Des del coll encarem l'aresta, ja amb força neu. L'avenç és lent i difícil grimpant pels grans blocs, amb la neu que tapa els forats trampa. Pocs metres abans del cim renunciem per evitar riscos. Descendim per terreny també molt incòmode per sobre de l'Estanh Tort de Rius, mig dessecat, i d'aquí per una pala molt dreta cap al barranc de Rius i seguint el torrent fins la pista.

Lavans (2.896 m.) i Medacorba (2.905 m.)

Al límit d'Andorra, la vall Ferrera i l'Arieja, fem una ruta per terreny esquerp i abrupte que ens permetrà coronar dos cims ben destacats. Des d'Arinsal marxem cap al nord per camí ben definit fins al Pla de l'Estany. Passat el refugi el camí puja més fort i flanqueja a mitja alçada fins als bonics estanys Forcats. Saltem al sector de la vall Ferrera i baixem cap al circ de Baiau sense arribar al fons, ja que girem a la dreta per buscar una canal ampla i costeruda que puja cap al port de Medacorba. En fort pendent i grimpant entre blocs superem el primer cim. De nou al coll ens enfilem cap a la base d'un corredor molt dret que talla la cara nord del Medacorba. De lluny sembla impossible però pugem grimpant sense grans dificultats fins al fil de la cresta, i la resseguim en horitzontal per terreny aeri fins el cim.

Peña Foratata (2.341 m.)

Presideix la capçalera de la vall de Tena, alçant les seves parets airoses sobre les poblacions de Formigal i Sallent de Gállego. És una muntanya modesta en alçada, però té un fort caràcter alpí i una estètica vertical i impactant. Des del cap d'amunt de les urbanitzacions de Formigal ens enfilem per pastures fins a trobar un collet on comencem a voltar la muntanya. Des d'aquí s'aprecien clarament les dues puntes molt diferenciades, i comença un camí que volta la muntanya allargada pel darrere. Deixem el pic occidental, més fàcil i més baix, i avancem fins a la bretxa que separa els dos cims. Baixem fort per una canaleta i prenem un caminet molt aeri que creua una feixa suspesa al buit. Al cap d'amunt comença la grimpada per un seguit de xemeneies molt exposades i amb roca dubtosa. La grimpada és llarga i compromesa en molts trams, i amb molt de compte avancem fins assolir el cim que és un gran mirador de la contrada. Descens delicat que fem amb extremada prudència, tot i que seria molt recomanable portar corda i baixar pels ràpels equipats.

Midi d'Ossau (2.884 m.)

Tornem a pujar una de les muntanyes més clàssiques dels Pirineus, visible des de pràcticament qualsevol punt de la serralada amb la seva característica forma bicèfala. Ens reunim un bon grapat d'amics i des de sota el Portalet ens enfilem cap al refugi de Pombie i cap a la base de la roca. Comencem a grimpar per un seguit de canaletes i xemeneies que ens fan guanyar alçada en un terreny vertical i abrupte. Cal anar superant diversos trams de II amb passos fàcils però aeris, en una grimpada llarga i força continuada. A la part superior les dificultats s'acaben i coronem el cim principal. Baixem pel mateix camí, amb dos ràpels a les últimes canaletes més verticals.

Pic de Font Negra (2.877 m.)

Comencem a caminar des de l'aparcament de la vall de Baladrar, a la carretera del Pas de la Casa, i recorrem la llarga coma que s'encaixa entre els pics de Pedrons i de la Mina. Ens enfilem dalt d'un petit collet on comença la cresta i comencem a grimpar. La cresta és molt marcada i comença força vertical per uns grans blocs de granit molt fosc. Les principals dificultats de la cresta es poden evitar per la dreta, però igualment cal superar llargs trams de II i passos aïllats de III aeris i notablement exposats, sobretot pel cantó esquerra, on tenim una bona timba. La roca és molt ferma, i avancem pel fil o lleugerament per la dreta evitant algun dels blocs més incòmodes. Grimpem una bona estona superant les petites dificultats, i arribem a un collet previ al pic oriental. Acabem de pujar per grans blocs fins al cim principal, punt més elevat de tot el sector. De tornada baixem fins al coll de l'Orri de la Vinyola on girem i seguim per l'aresta cap al sud, passant pel pic de la Mina. Baixem pels amplis lloms i ens llencem pel pendent de l'esquerra fins a les antigues mines del Pimorent.

Grand Galibier (3.228 m.)

Just a sobre d'un dels colls que ha viscut alguns dels episodis més èpics del ciclisme mundial s'aixeca una notable mola calcària que dóna nom a tot el sector. Aparquem al vessant sud del coll de Galibier i fem un llarguíssim flanqueig de pla cap a l'est fins a sota del corredor de Termier. Ens hi enfilem primer per una tartera de fort pendent i després grimpant per dins de la canal, amb alguns passos exposats. Arribem al coll i un petit estany on girem a l'esquerra i per una coma pedregosa anem pujant fins guanyar la cresta summital. Tot seguit grimpem per terreny ferm i evident directes fins al cim. Extraordinàries perspectives des d'aquest cim que fa de frontera natural entre el massís de la Vanoise al nord i els Ecrins al sud.

Pàgines