Alta Muntanya

Lavans (2.896 m.) i Medacorba (2.905 m.)

Al límit d'Andorra, la vall Ferrera i l'Arieja, fem una ruta per terreny esquerp i abrupte que ens permetrà coronar dos cims ben destacats. Des d'Arinsal marxem cap al nord per camí ben definit fins al Pla de l'Estany. Passat el refugi el camí puja més fort i flanqueja a mitja alçada fins als bonics estanys Forcats. Saltem al sector de la vall Ferrera i baixem cap al circ de Baiau sense arribar al fons, ja que girem a la dreta per buscar una canal ampla i costeruda que puja cap al port de Medacorba. En fort pendent i grimpant entre blocs superem el primer cim. De nou al coll ens enfilem cap a la base d'un corredor molt dret que talla la cara nord del Medacorba. De lluny sembla impossible però pugem grimpant sense grans dificultats fins al fil de la cresta, i la resseguim en horitzontal per terreny aeri fins el cim.

Peña Foratata (2.341 m.)

Presideix la capçalera de la vall de Tena, alçant les seves parets airoses sobre les poblacions de Formigal i Sallent de Gállego. És una muntanya modesta en alçada, però té un fort caràcter alpí i una estètica vertical i impactant. Des del cap d'amunt de les urbanitzacions de Formigal ens enfilem per pastures fins a trobar un collet on comencem a voltar la muntanya. Des d'aquí s'aprecien clarament les dues puntes molt diferenciades, i comença un camí que volta la muntanya allargada pel darrere. Deixem el pic occidental, més fàcil i més baix, i avancem fins a la bretxa que separa els dos cims. Baixem fort per una canaleta i prenem un caminet molt aeri que creua una feixa suspesa al buit. Al cap d'amunt comença la grimpada per un seguit de xemeneies molt exposades i amb roca dubtosa. La grimpada és llarga i compromesa en molts trams, i amb molt de compte avancem fins assolir el cim que és un gran mirador de la contrada. Descens delicat que fem amb extremada prudència, tot i que seria molt recomanable portar corda i baixar pels ràpels equipats.

Midi d'Ossau (2.884 m.)

Tornem a pujar una de les muntanyes més clàssiques dels Pirineus, visible des de pràcticament qualsevol punt de la serralada amb la seva característica forma bicèfala. Ens reunim un bon grapat d'amics i des de sota el Portalet ens enfilem cap al refugi de Pombie i cap a la base de la roca. Comencem a grimpar per un seguit de canaletes i xemeneies que ens fan guanyar alçada en un terreny vertical i abrupte. Cal anar superant diversos trams de II amb passos fàcils però aeris, en una grimpada llarga i força continuada. A la part superior les dificultats s'acaben i coronem el cim principal. Baixem pel mateix camí, amb dos ràpels a les últimes canaletes més verticals.

Pic de Font Negra (2.877 m.)

Comencem a caminar des de l'aparcament de la vall de Baladrar, a la carretera del Pas de la Casa, i recorrem la llarga coma que s'encaixa entre els pics de Pedrons i de la Mina. Ens enfilem dalt d'un petit collet on comença la cresta i comencem a grimpar. La cresta és molt marcada i comença força vertical per uns grans blocs de granit molt fosc. Les principals dificultats de la cresta es poden evitar per la dreta, però igualment cal superar llargs trams de II i passos aïllats de III aeris i notablement exposats, sobretot pel cantó esquerra, on tenim una bona timba. La roca és molt ferma, i avancem pel fil o lleugerament per la dreta evitant algun dels blocs més incòmodes. Grimpem una bona estona superant les petites dificultats, i arribem a un collet previ al pic oriental. Acabem de pujar per grans blocs fins al cim principal, punt més elevat de tot el sector. De tornada baixem fins al coll de l'Orri de la Vinyola on girem i seguim per l'aresta cap al sud, passant pel pic de la Mina. Baixem pels amplis lloms i ens llencem pel pendent de l'esquerra fins a les antigues mines del Pimorent.

Grand Galibier (3.228 m.)

Just a sobre d'un dels colls que ha viscut alguns dels episodis més èpics del ciclisme mundial s'aixeca una notable mola calcària que dóna nom a tot el sector. Aparquem al vessant sud del coll de Galibier i fem un llarguíssim flanqueig de pla cap a l'est fins a sota del corredor de Termier. Ens hi enfilem primer per una tartera de fort pendent i després grimpant per dins de la canal, amb alguns passos exposats. Arribem al coll i un petit estany on girem a l'esquerra i per una coma pedregosa anem pujant fins guanyar la cresta summital. Tot seguit grimpem per terreny ferm i evident directes fins al cim. Extraordinàries perspectives des d'aquest cim que fa de frontera natural entre el massís de la Vanoise al nord i els Ecrins al sud.

L'Albaron (3.637 m.)

Des del popular coll d'Iseran destaca una muntanya per la seva punta esmolada entre grans glaceres. Ens hi aproximem per la vall d'Averóle, on comencem la llarga aproximació de bon matí des de l'últim aparcament. Pugem fort per prats de forta inclinació cap a les bordes de la Mottuaz, sempre amb la gran imatge de la punta Charbonnel a l'esquena. En canvi el nostre cim no el veurem fins ben amunt. Pugem fort per les restes de l'antiga glacera fins a trobar l'exígua actual. Ens calcem grampons i comencem a remuntar la glacera, plena d'esquerdes, algunes dissimulades. Amb compte anem pujant, ja que és un cim poc freqüentat i no hi ha traça. Arribem a la base rocosa del cim, que ataquem pel flanc dret per una tartera molt pendent primer, i una grimpada una mica aèria després. El cim és un petit altiplà amb grans vistes. Tornem pel mateix camí, amb molt de compte a la glacera, i seguim avall cap a la bonica zona de pastures de la Buffaz. Ruta llarga i exigent.

Rocciamelone (3.528 m.)

A l'est del Piemont, sobrevolant la vall de Susa, s'aixeca un cim punxegut que tresora una llarga tradició de fe i alpinisme. Situats a la població de Susa prenem una pista llarguíssima i en fort pendent que ens acosta al refugi de la Riposa. Comencem a caminar de bon matí per prats amb forta inclinació que continuem més amunt del refugi. Després d'un fort pendent assolim el segon refugi, el de Ca d'Asti, considerat el més antic dels Alps. Canviem l'herba pels esquistos i pugem més fort per un camí que guanya l'aresta prop d'una creu de ferro. El tram superior el camí es redreça, i recorrem un tram força pendent equiopat amb cadenes abans de coronar el cim, on hi ha un refugi lliure i una petita església. Tornem pel mateix camí contemplant la llarga vall de Susa que s'estira fins a Torí.

Gran Paradiso (4.061 m.)

Situats a la Vall d'Aosta remuntem la vall secundària de Valsavarenche fins al cap d'amunt, al nucli de Pont, on comencem l'aproximació al refugi. En poc més de 2 hores remuntem els 725 metres de desnivell fins al refugi Vittorio Emanuele II, on farem nit. A les 5 del matí comencem a caminar amb els frontals per una zona de blocs. Comença a clarejar i arribem a la glacera, on calcem grampons i comencem a pujar un tram força dret. Més amunt el pendent es suavitza i avancem per un llarguíssim desert de neu i gel. Sota la bonica Becca de Moncorvé anem girant a l'esquerra sota uns seracs, i encarem el darrer tram d'ascensió fins a la cresta summital. Arribats a la roca cal grimpar fins assolir la cresta, i ens dirigim cap al pas clau, un breu flanqueig lateral fàcil però extremadament exposat. Fem la corresponent cua, ja que és un cim molt concorregut, i assegurant amb la corda superem la breu grimpada que ens deixa al costat de la Madonna que corona el cim. Descens pel mateix camí, seguint la traça ben definida pels centenars de persones que cada dia d'estiu pugen aquest 4.000 fàcil i bonic.

Aiguille de la Grande Sassière (3.747 m.)

A tocar d'un dels dominis esquiables més grans dels Alps, Tignes-Val d'Isère, trobem una interessant muntanya alta i punxeguda, fronterera amb Itàlia que es pot pujar en una sola jornada. Sortim del petit embassament de la Saut, gairebé a 2.300 metres, i enfilem per pendents herbats fins assolir la llarguíssima carena que haurem de recórrer fins al cim. Deixem darrere la potent imatge de la Grande Casse, i recorrem el llarg llom, primer caminant fàcilment, i més amunt amb alguns trams de grimpada. Arribem al límit de la gran glacera de la Sassière, que no cal trepitjar, ja que ens mourem per una estreta franja entre la glacera i l'abisme. Arribem a l'aresta summital, normalment seca i fàcil, però aquests dies ha nevat i trobem gel que ens dificulta la progressió. Amb els grampons enfilem la piràmide final, esbufegant fort per l'alçada i amb compte perquè el terreny és delicat i aeri. Grans vistes des del cim cap a les muntanyes més emblemàtiques dels Alps que posen la cirereta a una bona jornada alpinística, fàcil però amb ambient.

Besiberri Sud (3.023 m.) i Comaloforno (3.029 m.)

Grimpant gairebé a cegues per arribar a la cresta

Un matí rúfol amb boira i vent frustren la idea inicial de recórrer tota la cresta de Besiberri, i amb penes i treballs assolim els dos cims més elevats afinant al màxim l'orientació. Sortim de la presa de Cavallers, la voltem i comencem a enfilar el barranc de Riumalo. Arribats a l'estany de Malavesina la boira ho tapa tot, i decidim fer una llarga diagonal entre els grans blocs, sota mateix de la cresta, per dirigir-nos a la base del primer cim. Mirant d'anar trobant fites, sense visibilitat i per terreny incòmode avancem fins una canaleta que ens enfila sota mateix del Besiberri sud. Avancem ara per la cresta grimpant fins al Comaloforno, sostre del massís. Baixem per una canal trencada i molt dreta fins a l'estany Gelat, i arribem al punt d'inici pel costerut camí del pas de l'Ós.

Pàgines