Pugem còmodament amb el telefèric des de la presa de Sallente fins a l'Estany Gento on agafem la drecera cap a la Colomina, un camí poc fresat i conegut que ens porta fins al peu de l'estany. Deixem el refugi a l'esquerra, voregem l'estany i també el bonic estany de Mar. Enfilem el curt però intens pas de l'Os i gaudim d'una panoràmica excepcional. Girem a l'esquerra i comencem a pujar fins al coll de Mar, on ja hem de començar a resseguir la carena pedregosa que amb petites grimpades ens portarà al cim. Continuem per la cresta, baixem, i tornem a pujar al pic de Tort, de nou amb petites grimpades. Vistes excepcionals cap a una de les concentracions lacustres més importants del Pirineu, dins del PN d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

La capçalera de la vall de Chistau està coronada per una carena amb diverses puntes que superen els 3.000 metres. Són els pics de Culfreda o Batua, units per una cresta fàcil de recórrer i molt panoràmica. Sortim des del càmping del Forcallo, ja que a l'estiu no es pot arribar fins al punt habitual de sortida, el refugi lliure de Tabernés. Hi pugem a peu i seguim el corriol que remunta el riu Zinqueta fins al Vado de Bachimala. Aquí comença la llarga pujada fins al Puerto de la Madera, on ja enllacem amb la carena, primer ampla, i més endavant una bonica cresta de roca fosca que es pot recórrer sense dificultat fins a la Punta Cabalera, i finalment el tram més estètic fins al punt més alt. Bones vistes cap als massissos de Bachimala i Posets. Baixem pel mateix camí.

Situats a l'estació d'esquí de fons de Tuixén - La Vansa, remuntem la llarga i ampla carena de la muntanya d'Arp pels prats herbats. Creuem la part superior del Prat Llong i encarem la pujada a la Tosa Plana i tot seguit al Pedró, ja per terreny més pedregós. Des de dalt tombem cap a ponent ara resseguint la carena del Prat Llarg, fins al punt on declina. Girem cap al nord per encarar el retorn, sense camí definit, però entremig de prats alpins i terreny amable. Arribem a la part baixa del Prat Llong on enllacem amb la pista que ens porta al refugi de l'Arp, i tot seguit al punt d'inici.

Visitem aquest cim de difícil accés situat als confins entre l'Arieja i el nord d'Andorra en una ruta llarga i feixuga. Sortim des de la presa de Solcèn i prenem un caminet que va a buscar el torrent de Picot. Comença una llarga pujada cap als estanys del mateix nom, i després amb un pendent encara més fort fins a la llarga carena que ens portarà primer a la punta Michel Sébastien, i després al Malcaràs. La marxa és lenta, ja que ens movem sempre per terreny incòmode i pedregós. Tot seguit baixem cap a l'est fins a l'estany Forcat, on hi ha un refugi. Sense acabar d'arribar-hi prenem un camí molt dret que puja a una carena, baixa a una coma on encara queda força neu, i torna a pujar a la carena del Picot. La baixada és molt feixuga i complexa, amb algun pas equipat.

Sota les cingleres de la serra d'Urbasa neix un riu que té una peculiaritat molt especial: en la seva part alta forma uns gorgs amb unes aigües d'un color sorprenentment turquesa. Les aigües provenen de les cavitats de la part alta de la serra, i s'esmunyen en un itinerari espectacular enmig d'un bosc humit de faigs. Cal reservar prèviament i seguir estrictament l'itinerari marcat, però es justifica per la bellesa de l'entorn. Des del poble de Baquedano es baixa fins al peu del riu, i es van seguint els tolls i cascades més boniques fins a la part alta, on prenem el camí de tornada.

A tocar del port d'Urbasa hi ha un aparcament on comença una ruta fàcil i planera que permet contemplar la cinglera de la part alta de la serra d'Urbasa. El camí és ben definit, i recorre la part superior de circ damunt del naixement del riu Urederra. L'itinerari és linial i traça una clara forma semicircular, sempre per damunt del llavi del cingle que cau més de 300 metres en vertical sobre la vall del riu Urederra.

Dins del parc natural Aizkorri - Aratz, a prop d'Oñati, trobem un curiós arc natural de roca que creua un cingle. I avui fem una caminada fàcil i molt agradable que surt des del petit poble dispers d'Araotz, al peu d'una gran cinglera que de ben lluny ja mostra el característic ull. Comencem pujant per una pista fins a la collada de Zeliaundi, on girem a la dreta i avancem per un altiplà que puja lleugerament fins al cim d'Orkatzategi, des d'on tenim una bonica vista de l'embassament d'Urkulu i la rodalia. Comencem a baixar per un terreny obert fins que trobem l'accés a l'espectacular forat calcari d'enormes dimensions. Entrem a la gran cova i arribem fins a la punta que ja s'aboca al cingle. Després de la visita, tornem al camí i baixem una bona estona fins al poble d'Araotz.

El cim més alt d'Euskadi és ben conegut per la bellesa de la seva cresta i també per la famosa cursa de muntanya que surt des del poble de Zegama. Sortim de l'aparcament d'Aldaola i enfilem cap a l'ermita del Sancti Spiritu. Pugem per una bonica fageda direcció nord que ens porta a la part alta, i arribem al cim de l'Aizkorri, on hi ha l'ermita i un petit refugi. Tot seguit seguirem la cresta i creuarem les diferents puntes, com l'Aixuri, el punt més alt, l'Aketegi o l'Arbelaitz. Després baixem ràpid cap als plàcids prats d'Urbia, els creuem i després d'una curta però intensa pujada tornem a baixar cap a la calçada romana i el curiós túnel natural de San Adrián.

El poble d'Agüero és molt conegut pels seus famosos Mallos, unes formacions rocoses extremadament verticals que creixen enmig d'un paisatge de mitja muntanya. Fem una caminada fàcil que voreja aquests cingles de colors vermellosos, ben coneguts pels escaladors. A més a més, també visitem una interessant cova penjada sobre un profund torrent, coneguda com O Foraz. I per acabar d'arrodonir la jornada ens enfilem fins un petit cim que ens ofereix molt bones panoràmiques, i que com el seu nom indica, és el punt comú entre les províncies d'Osca i Saragossa.

Sortim del revolt dels Porxos, a la carretera dels Rasos de Peguera, i prenem la pista de la Corba només uns metres fins a enllaçar amb el camí que va pujant cap a les Llosanques. Al punt on la petita serra gira, comencem a baixar en un llarg flanqueig sense camí definit fins a trobar una pista en desús que ens acaba de portar a la masia de Can Garriga, abandonada però que mostra l'esplendor passada. Al costat de l'ermita de sant Miquel, pugem primer per la pista i després pel camí que recorre la carena en una pujada llarga però agradable que ens portarà fins al refugi dels Rasos de Peguera. Acabarem de baixar pel camí paral·lel a la carretera.