A la sortida de Nerín prenem un camí monòton que s'enfila pel vessant sud fins a guanyar l'ampla carena de la muntanya. De cop, s'obre davant nostre una magnífica visió cap a les Tres Serols, amb el Mont Perdut al mig. Acabem de pujar el cim per una pala ampla i de poc pendent que aquests dies encara està coberta de neu. Seguim gaudint d'un bast paisatge on la bellesa dels grans cims nevats competeix amb la profunditat del Cañón de Añisclo que cau vertical sota els nostres peus. Passem una estona meravellats pel paisatge, i tornem desfent el mateix camí.

Des del petit poble de Puértolas, a la comarca del Sobrarb, encarem una forta pujada pel vessant sud fins assolir aquest cim panoràmic. La pujada comença suaument amb una diagonal ascendent que ens porta fins a una gran esplanada. Creuem una ampla coma i ens enfilem a la carena enmig d'un terreny càrstic. Des d'aquí seguim el fil d'una cinglera molt vertical pel vessant nord que ens porta fins al cim. Contemplem una magnífica panoràmica del massís del Mont Perdut i les muntanyes adjacents, encara curulles de neu. Baixem pel camí directe fins al gran prat, i després desfem el camí ja conegut fins al punt d'inici.

Pugem dalt de la mola de Lord per un recorregut poc convencional que ens porta primer per un bonic pas aeri sobre la rasa de Vilamala, i després a remuntar una canal molt dreta on cal grimpar. Poc després del Roc Foradat prenem un caminet poc definit que ens portarà a la balma del Fornó i després acabarem de pujar al pla de Sòbol. Baixem cap a la lleixa aèria del Mal Pas, i uns metres més avall trobem la bonica cova de les Esglesietes. Seguim endavant fins al mirador de la Trona, Sallort i pugem a les balmes del Verger, on busquem una canal molt dreta i aventurera que ens porta fins dalt el llavi del cingle. Contemplem el pantà de la Llosa del Cavall, ben ple, i seguim cap al Santuari. Ja només queda baixar pel camí normal fins al punt d'inici.

Ben a prop de la costa tarragonina s'aixeca una mola rocosa encinglerada per totes bandes i amb un gran altiplà superior que s'acosta als 1.000 metres. Sortim del poble de Colldejou i anem a buscar el camí poc definit de les Tormines que ens porta a una tartera molt dreta i incòmoda que acaba a la canaleta del Bondia, on cal fer una petita grimpada per arribar a la carena. Acabem de pujar al cim, i després de la pausa baixem direcció oest a buscar el portell de les Processons i la canal dels Clavellers, on tornem a pujar a l'altiplà. Anem a trobar l'entrada a la canal Fosca i baixem al peu del vessant nord del cingle, que anirem recorrent fins a la cova de la Mola, on baixem per camí ja més definit fins al poble.

Encimbellada dalt d'un penya-segat de roca vermella, la petita ermita era un far per als mariners. Està situada a poca distància de la costa tarragonina, i n'és un excel·lent mirador. Sortim de Mont-roig del camp i planegem fins al peu del cingle al cap d'amunt del qual hi ha l'ermita. Hi pugem per un bonic camí amb trams excavats a la roca. Contemplem el paisatge i emprenem tot seguit el camí de l'Areny, que puja cap a la propera cinglera de roques sorrenques de color vermell intens. Alguns trams són molt bonics per les formes que les roques han anat adquirint a causa de l'erosió del vent i la salabror del mar. Baixem pel camí de les Escaletes i acabem la ruta pel bonic barranc de l'Horta, on hi ha diversos petits aqüeductes.

Anem a trobar un antic pas que creua el torrent d'Eina a la seva desembocadura al riu de Saldes, i que permetia connectar la zona de Gisclareny amb l'altiplà de Vallcebre. Sortim de Sant Julià de Fréixens i prenem un camí poc definit que baixa cap al grau de l'Arrel, i continua fins a la pista damunt del riu. Baixem fins a la riba i creuem a gual, i tot seguit acabem de pujar fins a l'antic pas excavat a la roca que creuava un tram molt engorjat del torrent. Tornem enrere cap a la pista, i pugem per un altre camí mig perdut pel serrat de Puigventós cap al grau Punxut, els plans de cal Solà i ja per bon camí tanquem la ruta circular.

Des de Llessui comencem a enfilar els immensos prats alpins al vessant sud del Montsent de Pallars. La pista comença serpentejant pel domini de l'antiga estació d'esquí, i a partir dels 2.000 metres planeja durant molts quilòmetres damunt del barranc del Pamano. Acabem de pujar al coll de Triador que separa el Pallars de la Vall Fosca, i després continuem per la pista principal fins al Collet, on girem en baixada cap al pla Gran de Davall i el pla de Marguinets, on sempre hi pasturen grans ramats de bestiar. Aquesta pista més secundària baixa fort fent zig-zags i tanca el cercle de nou al bonic nucli on havíem sortit.

Iniciem la ruta al bonic poble de Tornafort, encimbellat en un turó al sud del Pallars Sobirà. Prenem una pista que comença a pujar per dins d'un bosc obac en direcció sud, i anem pujant progressivament. Arribem a la part superior del serrat dels Forats i la pista s'aplana. Girem a la dreta per la pista que puja cap a les antenes, i seguim amunt fins assolir la carena. Tombem cap al vessant sud i acabem de pujar al cim, on hi ha un vèrtex geodèsic i unes vistes molt extenses. Tornem a la pista i seguim per la carena fins al pla dels Ginebrons, on iniciem el descens per una pista de desbrossar molt dreta que connecta més avall amb la principal. Baixem cap a prop de Soriguera, i girem cap al petit nucli de Puiforniu, on comença l'última i intensa pujada a Tornafort.

Comencem a pedalar al Pian delle Gorre, al final de la vall de Pesio, i pugem per antigues pistes militars en fort pendent primer per un bosc espès, i més endavant per prats alpins. Entrem al parc natural de Marguareis, als Alps marítims, una gran zona càrstica de relleus arrodonits. L'antiga pista es transforma en corriol, amb alguns trams on és difícil pedalar. Després de forts pujadors en zig-zag creuem el Passo del Duca, i entrem a la zona alta del parc, on els camins són pedregosos i més precaris. Seguim pujant fins al coll fronterer amb França, on es pot connectar amb la Via del Sale o pujar al cim més alt del parc.

Pugem fins al cim més alt del massís del Pasubio en bicicleta, tot i que els últims metres els haurem de fer a peu. Sortim del Pian delle Fugazze i remuntem la llarga Strada degli Eroi, amb algun passatge molt bonic penjat sobre la Val Canale. Passat el refugi Achille Papa seguim amunt fins al collet que separa el cim del Dente Italiano, un petit cim veí. Des d'aquí un túnel subterrani permet pujar fins al cim, un túnel construït pels militars italians per protegir-se de l'artilleria austríaca, ja que aquí passava la línia del front a la I Guerra Mundial. Contemplem les vistes i els nombrosos vestigis dels enfrontaments, i baixem per la bonica Strada Scarubbi.