Pic Palas (2.974 m.)

Situats als Pirineus centrals, a l'ombra del Balaitús, avui enfilem una muntanya alpina i amb molt caràcter. Es tracta d'una piràmide aguda i pedregosa que exigeix una llarga aproximació i una bona grimpada per terreny aeri per coronar el seu cim. Sortim del Caillou de Soques, al vessant francès, i remuntem la llarga coma d'Arrious. Al coll girem a la dreta i anem a buscar el pas d'Orteig, molt aeri i equipat amb cable d'acer. Baixem lleugerament fins al refugi d'Arrémoulit, al peu de l'estany i sota el pic d'Arriel, i continuem l'aproximació per una zona oberta de blocs fins a trobar la cresta. Arribem a l'aresta dels Geodèsics i comencem a grimpar entre blocs suspesos al buit. Flanquegem una agulla vertical per terreny aeri, i amb grimpades fàcils (II) ens enfilem de nou a la cresta per una canaleta. Ja a la part superior grimpem en horitzontal fins al cim, estret i penjat per totes bandes. Iniciem el descens pel vessant contrari i en fortíssim pendent baixem per unes canaletes força inestables fins al corredor Ledormeur, que es pot rapel·lar o desgrimpar amb compte. Un cop al fons del tram de roca caminem fins al coll de Palas i iniciem el llarguíssim retorn. En total 12 hores, gairebé 2.000 m. de desnivell i una ruta emocionant i alpina.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta muntanya
  • Lloc de sortida: Caillou de Soques Laruns, Vall d'Ossau (Aquitània, França)
  • Distància: 18,00 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.865 metres
  • Temps: 12:05 hores
  • Dificultat: PD-
  • Sensació de dificultat: Poc difícil Pas d'Orteig equipat però molt aeri. Grimpada aèria (II) a la cresta. Desgrimpada al corredor Ledomeur (II) per terreny vertical i descompost
  • Cartografia: Vignemale IGN (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Caillou de Soques 00:00 00:00 0
Cabana d'Arrious 00:50 00:50 2,2
Coll d'Arrious 01:15 02:05 4,8
Pas d'Orteig 00:10 02:15 5,3
Refugi d'Arremoulit 00:45 03:00 6,2
Pausa 00:15 03:15
Estany de Palas 00:20 03:35 6,8
Cresta dels Geodèsics 02:00 05:35 8,7
Pic Palas 01:00 06:35 9,2
Pausa 00:20 06:55
Corredor Ledomeur 00:40 07:35 9,6
Coll de Palas 01:00 08:35 10,7
Refugi d'Arremoulit 00:40 09:15 11,8
Pausa 00:30 09:45
Coll d'Arrious 00:50 10:35 13,2
Inici 01:30 12:05 18,0

Crònica

El pic Palas és un dels grans cims dels Pirineus tot i no ser dels més freqüentats, possiblement eclipsat pel seu germà gran, el Balaitús, situat a poca distància. L'hi falten només 26 metres per assolir la mítica cota dels 3.000, i precisament aquesta última estirada que no es va produir durant la orogènia pirenenca l'hi resta molts visitants. També val a dir que no és un cim senzill. No ho és perquè des de qualsevol dels vessants tenim un cim agut, pedregós. Fins i tot les vies més fàcils requereixen una bona grimpada, mentre que en les més complicades cal escalar. L'aproximació tampoc és senzilla, i tant des del vessant espanyol com el francès (el cim és fronterer), haurem d'afrontar una llarga caminada i un fort desnivell.

Com a recompensa però, gaudirem d'un cim molt alpí i estètic, i unes vistes espectaculars. És un cim que m'havia mirat diverses vegades, per exemple quan vam pujar el Balaitús o també quan vam pujar el Midi d'Ossau, ambdós propers però en direccions contràries, el primer a l'est, i el segon a l'oest. Des d'aquests dos cims es pot contemplar una piràmide aguda, rocosa i molt diferenciada. Mirat de lluny és un cim que imposa i alhora atrau per la seva silueta altiva i desafiant. Així doncs, després de contemplar-lo diverses vegades des de diversos vessants, avui és el dia d'intentar coronar-lo. I ho fem amb un magnífic equip de 7 persones amb qui compartirem una extraordinària ruta alpina que ens ocuparà jornal i mig.

El Pic Palas té una història curiosa, ja que la primera ascensió coneguda va ser feta per dos militars francesos encarregats de topografiar la zona, els quals van arribar al cim pensant que pujaven el Balaitús. Tot i l'error dels oficials francesos Peytier i Hosard que l'any 1825 van assolir el cim, curiosament la seva professió i no els seus cognoms va donar nom a la ruta que van utilitzar, l'aresta nord, dita des de llavors aresta dels Geodèsics. Val a dir que aquell mateix any els intrèpids cartògrafs van aconseguit trepitjar el cim del Balaitús on van poder fer els càlculs de triangulació per determinar les alçades i generar els mapes. Més tard altres pirineistes obririen noves rutes, com George Ledormeur a principis del segle XX, que va trobar una canaleta que porta al seu nom i que permet grimpar cap al cim des del vessant espanyol. És precisament el corredor Ledormeur la ruta que utilitzarem per baixar. Val la pena recordar el gran pirineista i fotògraf George Ledormeur, que compta amb nombroses ascensions als Pirineus centrals, algunes primeres, i precisament un cim de 3.120 metres a la cresta de Bachimala porta el seu nom, així com diverses rutes i fins i tot un refugi al vessant francès sota el Balaitús.

Resumint podríem dir que hi ha només dues vies relativament fàcils per pujar aquest cim, l'aresta dels Geodèsics per on pujarem, i el corredor Ledormeur per on baixarem. Les altres rutes ja impliquen escalada de diversa dificultat. Centrant-nos en les vies més assequibles, també hi ha diversos accessos. Nosaltres hi pujarem per la llarga vall d'Arrious fins al refugi d'Arrémoulit (3 h.), un bon lloc per partir l'etapa en dues jornades. També es pot assolir aquest refugi pujant pel tren turístic d'Artouste, des de la petita estació d'esquí del mateix nom. Aquesta opció més pintoresca és poc compatible amb els horaris de muntanya (si es vol fer el mateix dia), i sobretot garanteix estar ben acompanyat d'un bon grapat de turistes. Si volguéssim pujar pel corredor Ledormeur, podríem sortir des del vessant espanyol, a l'embassament de la Sarra i pujar cap als estanys d'Arriel. Finalment, també hi ha una altra opció una mica més rocambolesca pel vessant francès i el refugi de Larribet, anant a buscar també el mateix corredor Ledormeur.

Nosaltres triem la ruta que ens sembla més lògica i ens permet una visió força panoràmica de l'entorn. Farem una ruta semicircular, amb una aproximació i tornada comuna, però l'ascens al cim i el descens el farem per les dues rutes més assequibles mencionades, pujant pel nord i baixant pel sud. El lloc d'inici és un petit aparcament situat al peu de carretera al municipi de Laruns (Vall d'Ossau). Venint pel vessant espanyol el més fàcil és creuar el pas fronterer del Portalet i baixar 5 o 6 quilòmetres fins aquest petit aparcament, al voltant del qual hi ha diverses cabanyes de pastors, normalment habitades a l'estiu. Fem nit a l'aparcament per poder sortir d'hora al matí i aprofitar les hores de llum, ja que la ruta és molt llarga.

Comencem a caminar passades les 6 del matí, tot just quan el dia comença a despuntar. Som un grupet engrescat de 7 persones: el Jacint, la Lourdes, el Josep, la Pilar, el Pep, la Sílvia i jo mateix, el Marc. Al costat de la petita cabana del Caillou de Soques prenem un caminet que creua el torrent d'Arrious i es comença a enfilar per un bosc espès i bonic en direcció est. Un camí ample i ben marcat avança entre els bedolls d'aquesta zona inclosa dins del Parc Nacional dels Pirineus (França). Tot i que el primer tram puja força, la fresca matinal i l'alegria de començar una ruta de muntanya en companyia de bons amics ens dóna energia per anar superant aquest primer tram. Un tros amunt creuem el riu per una passarel·la de fusta, i precisament en aquest punt deixem pràcticament el bosc i entrem dins d'una coma llarga i força tancada que resseguirem fins al punt més alt. El camí ben marcat s'enfila pel vessant dret del torrent, i anem avançant entre ramats de cavalls i vaques, i les altes parets que s'alcen a banda i banda.

La vall d'Arrious és molt bonica, prou ampla per tenir una zona de pastures al seu fons, però alhora tancada per parets a banda i banda. Anem remuntant la llarga coma, i al cap de poc menys d'una hora de caminar passem pel costat d'una cabana de pastors. Seguim el camí que avança recte en direcció est nord-est, sempre amb un pendent progressiu de molt bon fer. El camí és ben fresat i hi ha poca pedra, de manera que és molt agradable. Al cap de dues hores de caminar arribem al coll d'Arrious, on canviarem de vessant i de perspectiva. Precisament en aquest punt tenim dues opcions: el camí més fàcil baixa pràcticament fins al gran estany d'Artouste (represat), i tot seguit puja per un camí zig-zaguejant fins al refugi d'Arrémoulit. És una bona volta que obliga a baixar per tornar a pujar. Hi ha però una altra opció, el pas d'Orteig, que fa un flanqueig molt aeri per sota de l'agulla del llac d'Arrious. És un pas intrèpid, però ben condicionat amb uns cables metàl·lics que proporcionen seguretat.

Així doncs arribem al coll d'Arrious, on els reben els primers rajos de sol que veiem al dia. Hem fet tota la pujada a l'ombra, i per tant no estem gens acalorats, tot i ser un dia d'estiu de plena canícula. Al coll girem a la dreta i pugem suaument fins al desguàs del petit estany d'Arrious, allargat sota una l'aguda agulla del mateix nom. El camí voreja l'estany i es dirigeix cap a la base esquerra de l'agulla. Precisament aquí comença el tram equipat. Es tracta d'un pas en flanqueig molt aeri, ja que s'aboca cap a la coma d'Artouste, molts metres avall pràcticament en vertical. Sense cap assegurança faria força impressió, però un cable d'acer ben gruixut permet agafar-se en tot el recorregut. Esperem que passi un grup d'excursionistes francesos que ve en sentit contrari, i tot seguit creuem el pas. Acabem de passar aquest tram aeri i de seguida arribem a un collet ample que obre la visió primer cap al pic Palas, que veiem per primera vegada amb el sol que treu el nas just darrere del cim. També veiem l'estany i el refugi d'Arrémoulit, sota els nostres peus.

Un tram de camí ara més pedregós i en forta baixada ens porta en pocs minuts al refugi d'Arrémoulit (3:00 h.), on farem una pausa i menjarem uns ganyips. El refugi d'Arrémoulit és petit però molt bufó, situat al peu de l'estany del mateix nom i sota l'espectacular paret nord del pic d'Arriel. Contemplem el paisatage asseguts als bancs davant del refugi, i al cap de poc reprenem la marxa. Voregem per l'esquerra l'estany fins que el camí se'n separa. Avancem uns minuts cap a l'est fins un petit estanyol on hem de canviar de direcció. Si seguíssim cap a l'est enllaçaríem amb el camí que farem servir de tornada. Però ara hem de girar a l'esquerra i avançar cap al nord. Pugem per una zona oberta de blocs fins arribar a l'estany de Palas. Voregem l'estany per l'esquerra i seguim pujant per una zona caòtica amb grans blocs. Les fites ens ajuden a trobar el millor pas.

Avancem una bona estona per un terreny obert i pedregós, amb molts trams de blocs, i altres de grans lloses on es pot caminar més còmodament. Ens apropem ràpidament a la base de les verticals parets del Palas, i l'anem contornejant per l'esquerra. Tenim davant la cresta d'Arrémoulit, el que seria l'aresta oest del Pallas, però no és la que hem d'agafar, sinó que hem de seguir contornejant el cim fins al seu vessant nord. Les fites ens van guiant en aquesta llarga volta en què anem creuant una gran zona de blocs i un parell de petits estanyols. Dues hores i mitja aproximadament des del refugi i arribem a l'aresta dels Geodèsics, a la cresta nord del pic Palas, aproximadament a 2.600 metres. Des de la bretxa on assolim la cresta tenim davant una imatge frontal del Balaitús, però amb un gran clot entremig d'aproximadament 1.000 metres de desnivell. A partir d'aquí ens mourem sempre per un terreny força aeri i d'alta muntanya.

Un cop a la bretxa ens equipem. Ens posem els arnesos per si fessin falta, tot i que no els utilitzarem. Sí que és prudent portar casc, ja que en diversos punts poden caure algunes pedres dels companys que avancen més amunt. Des de la bretxa girem a la dreta i comencem a grimpar direcció sud. Grimpem per un tram d'aresta més ampla, força vertical cap a l'esquerra, on hi ha el Balaitús, i més suau a la dreta. Aquest primer tram de grimpada és força fàcil, sobre grans lloses i sempre amb bones preses (II). Anem guanyant alçada apropant-nos a un gran gendarme fosc i d'aspecte imponent. Afortunadament no l'haurem d'escalar, ja que es presenta desafiant. Just abans d'arribar als seus peus, les fites ens indiquen un flanqueig lateral per la dreta, al vessant d'Arrémoulit. Haurem de grimpar uns minuts en una travessa lateral, fàcil però exposada, això sí, sempre amb bones preses. Fem el flanqueig fins a sota el gran gendarme, i el seguim vorejant per sota en una diagonal ascendent. Un cop superat el gendarme, trobem una canal oblíqua que ens obliga a girar a l'esquerra i pujar fort. Grimpem ara en vertical (II+ expo) fins que tornem al fil de la cresta.

Després del flanqueig horitzontal pel vessant ombrívol, ens enfilem de nou a la cresta per la canaleta oblíqua força vertical. Girem a la dreta (sud) i anem resseguint la cresta. El següent tram és força ample i grimpem per grans blocs (II). Tot seguit la cresta es torna una mica més aguda, i sobretot més aèria i seguim grimpant per una zona de blocs una mica més delicats (II+). Finalment pugem per una petita canaleta que ens enfila a la part superior, on ja només ens separa del cim un tram de cresta pràcticament horitzontal (II+). Sortejant grans blocs i una petita bretxa ens situem en un petit i estret montícul de rocs que configura el cim del pic Palas (2.974 m.) Al punt més alt hi ha una gran fita que ocupa bona part de l'estret cim. Anem arribant tots un a un, i ens arrecerem en una banda de la fita per descansar uns minuts i menjar.

Satisfets d'haver assolit aquest cim ben treballat, gaudim del paisatge des de les alçades. El pic Palas es troba força aïllat, i és un gran mirador del sector occidental dels Pirineus. Des d'aquí s'endevinen molts cims, però sobretot destaquen el Balaitús a llevant, amb una cara oest vertical i desafiant, i el Midi d'Ossau, en sentit contrari, amb la seva espectular punta que emergeix vertical des de la base. També es poden contemplar des d'aquesta gran talaia diversos estanys, com el d'Artouste, el d'Arrémoulit o els Arriels. Estem contents perquè no és un cim ben senzill, i ens ha costat esforç coronar-lo. A part de la llarguíssima aproximació, la cresta és entretinguda, bonica i aèria en alguns punts. Cal dedicar una bona estona a grimpar per terreny ferm, fàcil i aeri, i és molt gratificant assolir el cim ajudant-se de peus i mans.

No ens entretenim gaire estona al cim perquè els núvols van creixent i els pronòstics de tempesta a la tarda no ens fan gota de gràcia. Així doncs encara amb el casc posat, emprenem el descens. Comencem a baixar direcció sud amb una breu desgrimpada que ens deixa en una marcada canaleta rocosa. De seguida endevinarem que el principal risc d'aquest descens és el fer baixar alguna pedra i que impacti als companys que hi ha més avall. És una canaleta força dreta i molt trencada. Així doncs intentem baixar a prop els uns dels altres, i amb extrema precaució, gairebé com fent passos de dansa per evitar fer rodolar pedres avall. El primer tram de descens és molt dret, i obliga a posar les mans en diversos punts. Seguim una canaleta encarada cap al pic d'Arriel i l'estany d'Arrémoulit, que veiem just al davant. Un tros avall trobem una petita aresta de roca que divideix la canal en dos. Seguim la de l'esquerra (hi ha fites). Anem baixant tendint cap a l'esquerra, encara en fort pendent. Caminem un tram curt més fàcil, i quan veiem davant nostre l'agulla Von Martin, girem definitivament a l'esquerra i busquem una canal evident.

Tornem a baixar molt fort per una canal molt marcada a la base mateixa de la roca. Aquesta canal també és molt trencadissa, i cal baixar amb molt de compte. Baixem un primer tram mig caminant i mig desgrimpant, i quan la canal es va estrenyent desgrimpem en oposició. De nou la canal es bifurca en una zona molt dreta. Hem de seguir a l'esquerra (hi ha un senyal vermell, i a la dreta una creu vermella que indica clarament que no s'ha de passar per allà). Entrem al corredor Ledormeur, una xemeneia estreta i molt dreta que podem desgrimpar o rapel·lar, ja que uns metres més avall trobarem una instal·lació a la dreta. Com que fa estona que anem desgrimpant, el tram del corredor Ledormeur no sembla gaire més difícil del que ja hem fet, i seguim desgrimpant. Es tracta d'una xemeneia força dreta i estreta. Es pot baixar tota en oposició, sempre amb precaució, ja que és un tram aeri i molt dret. Hi ha però bones preses, i sense problemes anem desfent tota la canaleta. El final de la canaleta entronca amb una altra canal més ampla i fàcil cap a la dreta que ens acaba de baixar fins a la base de la roca, on ja s'acaben les dificultats.

Un cop desfet el tram més vertical guardem els estris i tornem a caminar. Portàvem dues cordes de 30 per si calia fer el ràpel (30 m.), però el corredor Ledormeur es pot desgrimpar sense problemes (II+) si s'està mínimament avessant els recorreguts d'alta muntanya. Des de la base de les roques seguim baixant per un camí que sembla voler-nos portar fins als estanys d'Arriel. Però no hi acabarem d'arribar. El camí baixa fins a vorejar totalment l'agulla Von Martin, i un cop s'acaben les parets de roca, gira a la dreta i s'encara al coll de Palas (o Pallás segons els mapes), on arribem després d'una breu pujada. Som a 2.500 metres, i encara queda una bona baixada. Deixem la coma dels estanys Arriel i canviem de vessant. Girem a la dreta i comencem a desfer una coma ampla i pedregosa. Trepitgem algunes congestes de neu, i anem perdent alçada ràpidament fins arribar de nou a l'estany de Palas, just on havíem deixat el camí en l'ascens.

Arribem de nou al refugi d'Arrémoulit on fem una pausa més llarga. Sembla que l'amenaça de tempesta s'ha quedat en això, en amenaça, i el dia s'ha anat aclarint. Reposem una estona al peu de l'estany, els rehidratem i mengem. En acabat creuem de nou la presa de l'estany i pugem uns metres fins un collet indefinit on hi ha unes grans fites. Des d'aquí, mirant enrere tenim una bonica perspectiva de la piràmide de roques que hem pujat, el pic Palas. Tornem a creuar el pas d'Orteig, aeri i equipat amb un cable, arribem a l'estany d'Arrious i tot seguit el coll del mateix nom. Des del coll ja només queda desfer la llarga vall, trajecte que ens ocuparà una hora i mitja. Arribem al punt d'inici després de 12 hores de ruta i gairebé 1.900 metres de desnivell.

La ruta al pic Pallas és un itinerari ben complet, ja que sortim des d'una zona de pastures, recorrem una llarga vall, travessem un pas aeri, baixem al refugi en una gran zona lacustre, creuem una zona oberta de blocs, i finalment grimpem una bona estona per un terreny rocós, alpí i aeri d'alta muntanya. És una muntanya amb molt caràcter, amb forma de pic, com les que m'agraden, i amb una zona summital vertical i pedregosa. No hi ha cap via fàcil per accedir-hi, ja que qualsevol dels recorreguts implica una bona grimpada. Però precisament aquest caràcter és el que la fa interessant. L'itinerari que utilitzem pel descens també és entretingut, de manera que no ens podem relaxar en cap moment. És una ruta dura per la distància, el desnivell i el tram tècnic a la zona superior, però és també un itinerari molt bonic i entretingut, amb grans vistes de la zona occidental dels Pirineus.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges


    Comentaris

    Molt bona sortida i un pic molt interessant. Vàrem fer una activitat molt completa d'alta muntanya. Ens ho vàrem passar molt bé amb un grup de gent fantàstica. I felicitats pel crónista, la redacció, descripció i fotografies a l'alçada del pico Palas!!

    Afegeix un nou comentari