Volta als Rasos de Peguera

Sortint de la capital berguedana ja comencem a pujar fort fins a vorejar el castell de Blancafort, i tot seguit per bona pista fins al coll de l'Oreller. Assolim els amplis plans de l'Estany i prenem una pista secundària en un ascens amb trams molt durs cap al serrat de les Estelles. Creuem la carena i baixem cap als espessos boscos del Clot de la Molina, i suaument arribem als planells que envolten el despoblat de Peguera. Tornem a pujar per assolir el punt més alt de la ruta, l'antiga estació dels Rasos de Peguera, i ja baixem per asfalt fins al pla de Campllong on prenem la pista fins a Espinalbet.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
  • Lloc de sortida: Berga (Berguedà)
  • Distància: 43,40 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.525 metres
  • Temps: 4:45 hores
  • Dificultat: IBP=151
  • Sensació de dificultat: Fàcil Tot pista. Trams de pujada molt durs
  • Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Berga 00:00 00:00 0,0
Coll de l'Oreller 01:30 01:30 10,3
Serrat de les Estelles (a prop) 01:10 02:40 15,4
Clot de la Molina 00:20 03:00 19,3
Peguera 00:15 03:15 22,6
Pausa 00:15 03:30
Rasos de Peguera 00:35 04:05 27,3
Campllong 00:20 04:25 36,0
Berga 00:20 04:45 43,4

Crònica

Coincidim de nou amb els companys d'aventures Ariadna i Albert, en aquesta ocasió per fer una ruta en bicicleta cap a la zona dels Rasos de Peguera. Aquesta primavera ha deixat pluges abundants, i com a conseqüència una natura esplendorosa i extraordinàriament verda. Tenia curiositat per comprovar si tanta aigua havia omplert l'Estany, el gran pla sota el serrat de les Arades que antigament havia estat ple d'aigua i posteriorment dessecat. Val a dir que els que el varen dessecar a principis del segle XIX van fer bé la feina, ja que malgrat l'aigua caiguda aquesta primavera, només hi ha un petit bassal del que havia estat antigament l'únic estany natural de la comarca.

Sortim de Berga en un dissabte de primavera amb temperatures agradables i un sol mig trencat per uns núvols que s'acabaran fent protagonistes. Creuem el barri antic i sortim pel portal de Santa Magdalena. Volem anar a pujar a la pista de la Figuerassa, però per evitar el tram d'asfalt força transitat de la Font Negra, anem per una ruta alternativa que faig habitualment quan pujo cap a aquesta banda. Prenem la carretera vella de Cercs uns metres i la deixem aviat per prendre el trencant de Vilaformiu. Pugem una bona estona per aquesta pista amb un asfalt molt precari i atrotinat. Deixem el trencant de Vilaformiu i seguim pujant fort fins arribar a l'antiga pedrera de Merolla. Aquí s'acaba l'asfalt, i seguim endavant per una pista de terra que ens porta fins a sobre mateix de la casa de Merolla. No cal arribar-hi, sinó que uns metres abans prenem la pista de l'esquerra que puja fins a l'entrada d'un antic abocador de runes.

Fem un revolt sobtat i anem pujant per una pista secundària, tancada al trànsit amb una cadena, fins arribar a una granja. Sembla que la pista s'acabi, però si girem 180º a la dreta el peu mateix de la granja, podem seguir pujant per una pista mig abandonada que s'endinsa al bosc. Encadenem diversos revolts i anem pujant en un tram agradable que ens porta fins a la Collada Baixa, on hi ha una cruïlla de camins. Creuem una cadena i un vailet i seguim per la pista que marxa de front en lleugera baixada. Aquesta pista creua la minúscula serra de Blancafort, al punt més alt de la qual hi ha el petit castell, més aviat torre de defensa, encimbellat al límit d'un petit cingle. Com dèiem la pista voreja la petita serra i després d'una breu pujada desemboca a la pista principal de la Figuerassa a la Collada Alta.

Ara, sobre bona pista, anem pujant direcció a la Figuerassa, tot i que no acabarem d'arribar-hi. És dissabte i hi ha més trànsit del que és habitual en aquesta zona. Deixem el trencant que marxa cap a la Casanova de les Garrigues i seguim pujant de dret alhora que entrem al bac de Vilosiu, una zona fresca i agradable ja que pedalarem a l'ombra d'una bona fageda. La pista puja sense parar i arribem a l'àrea recreativa de la Plana Rodona. Pocs metres més endavant la pista es bifurca. A l'esquerra pujaríem cap a la Figuerassa, però com que avui tenim una ruta força llarga, girem a la dreta i continuem pujant per un tram més pedregós direcció al coll de l'Oreller, al qual arribem després d'un quilòmetre més de pujada des de la cruïlla.

Al coll de l'Oreller hi ha una important cruïlla de pistes i camins. Tal com arribem girem del tot a la dreta i prenem la pista que marxa de pla darrere d'una cadena que en barra el pas. És la pista de l'Estany. Planegem fins a sota d'una zona d'escalada, i tot seguit encarem un fort pujador que ens porta fins a l'inici dels plans de l'Estany. Passem sota la casa homònima i deixem el gran pla a la nostra dreta. Aquí antigament hi havia hagut un estany natural, però que es va dessecar. A la dreta marxa el camí cap a la baga de les Nou Comes, però avui no hi anirem, sinó que seguirem pujant cap al serrat de les Estelles.

Sota la casa de l'Estany comença una pista força precària, tancada al trànsit i utilitzada pels treballadors del bosc. Comença suau i ens ofereix una vista general del pla de l'Estany, però aviat comença a pujar molt fort. Trobem fins i tot un tram duríssim encimentat. Aquesta pista fa unes llarguíssimes llaçades per amorosir un terreny molt dret, sota els serrats de l'Hospital, les Estelles i les Arades. Remuntem un primer tram força dur, i enmig de la forta pujada hem de girar a l'esquerra, ja que la que sembla pista principal queda morta uns metres més amunt. En aquesta zona trobem molts arbres caiguts que dificulten el pas, i que gairebé ens fan desistir. Superem aquestes petites dificultats com podem, carregant les bicicletes per sobre dels grans arbres, i seguim per la pista que més endavant ja està neta. Durant la pujada, en alguns punts tenim unes bones vistes del magnífic pla de l'Estany sota els nostres peus, el serrat de la Figuerassa i més enllà Berga. Tot i això els núvols i les boires resten brillantor a un paisatge ben bonic.

La pista puja endimoniadament i sense repòs durant una bona estona. Tornem a superar un fortíssim pujador encimentat, i continuem enfilant fort. Passem per sota les parets imponents del serrat de les Estelles a l'alçada de la canal del Tonedor, i emprenem un últim tirapit intens que ens porta al punt més alt de la pista. La pista supera la carena del serrat de les Estelles i comença a baixar pel vessant nord. Ens reagrupem i reposem uns segons al punt més alt després d'una pujada llarga i intensa. Tot seguint comencem a baixar i entrem en un paisatge diferent. Estem al vessant nord dels Rasos de Peguera, en una zona de fort pendent i bosc espès. La pista fa un parell de revolts sobtats fins al serrat de les Arades, on hi ha un mirador natural. Tot seguit continua baixant fins al Clot de la Molina, un fons de rasa tancat entremig d'un bosc espès. Un amic bomber ens havia explicat que en aquesta zona cada any hi han de rescatar boletaires perduts.

El Clot de la Molina és una zona sorprenentment inhòspita. El vessant nord dels Rasos de Peguera és força dret, boscós i amb un seguit de rases que solquen el vessant. És una extensió més gran del que sembla des de l'altre vessant, i amb pocs punts de referència, així que s'entén que s'hi perdin molts boletaires. La boira hi sovinteja, ja que és una zona humida i situada a la cara nord. Nosaltres anem baixant sempre fins a trobar el torrent del Clot de la Molina, on planegem uns minuts, i tot seguit fem una curta però intensa pujada. De nou planegem entremig del boscam de la baga de Peguera fins arribar al petit llogarret miner despoblat des de mitjans del segle passat.

Som al bonic poble de Peguera, a l'abric d'una gran roca calcària que porta el mateix nom. La majoria de cases estan esfondrades, només una es manté dempeus, Cal Gran, així com una petita capella i el cementiri. Els extensos prats que envolten el petit poblet tenen un color verd intensíssim. S'atura un tot-terreny amb una parella d'edat avançada, i entaulem una xerrada. Ell ens explica que l'hi diuen el Peguera, tot i que no és el seu nom, que va néixer aquí, i que encara té cura de la zona, especialment del cementiri, on hi ha enterrats els seus pares. Porten un bon grapat de moixernons, es nota que coneixen el terreny, però no ens expliquen on els han trobat. Jo tampoc no ho faria.

Després d'una breu pausa seguim direcció nord i creuem els plans de Peguera. Al final dels prats, on pasturen ramats de vaques, contemplem la roca de Ferrús que treu al nas cap al nord. Quan arribem a la pista asfaltada girem a l'esquerra i la seguim fins que s'acaba. Plantegem primer fins al coll dels Terrers, on anem girant cap a l'esquerra i canviem de direcció. Comencem a pujar direcció sud pels prats de Catllarí, i tot seguit la pujada s'accentua just al punt on s'acaba l'asfalt i comença la pista. Ara la pista s'enfila fort, i en una trajectòria gairebé recta puja fins a l'antiga estació dels Rasos de Peguera superant algun pujador fort. Arribem fins a la Creu del Cabrer, a l'aparcament de l'estació, punt més alt de la ruta i a partir d'on ja només ens quedarà baixada.

Ens abriguem perquè els núvols espessos han guanyat la partida, i a 1.900 metres hi fa fresca. Iniciem el descens per asfalt amb una baixada ràpida de 7,5 quilómetres. Passem pel refugi dels Rasos de Peguera, el Pas dels Lladres, el pla de Puigventós i seguim baixant a tota velocitat fins al trencant del pla de Campllong. Girem a la dreta i de seguida a l'esquerra, on comença una pista paral·lela a la carretera i al torrent de l'Alou que ens baixarà fins a Espinalbet. Sota el càmping Font Freda prenem la pista interior d'Espinalbet, i seguim baixant fins a la carretera principal dels Rasos de Peguera, per la qual acabarem d'arribar al punt de sortida.

A la capital berguedana tanquem una ruta tècnicament fàcil però físicament exigent pel desnivell i els forts pujadors pel serrat de les Estelles i els Rasos de Peguera. De camí podrem gaudir d'alguns llocs emblemàtics com el pla de l'Estany, els serrats de les Estelles i de les Arades, la foranca del Clot de la Molina o el bonic poblet abandonat de Peguera. L'última pujada fins als Rasos ens acaba els torrons, però des d'allí ja només cal deixar que la gravetat faci la seva feina i ens torni de nou al punt de sortida. Una bona passejada per les muntanyes que envolten Berga.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges


    Afegeix un nou comentari