Turons de la Segarra

La primavera mostra la millor cara de la Segarra, amb els camps de cereals lluint un verd intens que oneja al vent, i les roselles als vorals que donen el contrapunt vermell. Pedalarem per un seguit de pistes que connecten petits nuclis de població, sovint enfilats dalt d'un turó, amb cases de pedra, petites esglésies romàniques i fins i tot alguns castells. Sortim d'Antolí i Vilanova, al peu del riu Ondara, i farem una circular cap a Rubinat, Llindars, la Guàrdia Lada, Talavera, Pavia, Montfar, Pallerols i Pomar, pobles poc coneguts però ben bonics. De camí visitarem la Torre dels Francesos i les restes d'unes edificacions avui abandonades però que van servir per forjar una de les grans fortunes de la burgesia catalana del tombant del segle XX.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
  • Lloc de sortida: Sant Antolí i Vilanova Ribera d'Ondara (Segarra)
  • Distància: 25,90 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 510 metres
  • Temps: 2:25 hores
  • Dificultat: Verda / IBP=31
  • Sensació de dificultat: Fàcil
  • Cartografia: Segarra ICGC (1:50.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Sant Antolí i Vilanova 00:00 00:00 0,0
Rubinat 00:20 00:20 2,8
Torre dels Francesos 00:15 00:35 4,6
Llindars 00:35 01:10 7,4
La Guàrdia Lada 00:15 01:25 11,4
Talavera 00:20 01:45 15,7
Pavia 00:10 01:55 18,5
Montfar 00:10 02:05 21,8
Pallerols 00:05 02:10 23,7
Pomar 00:10 02:20 25,1
Sat Antolí i Vilanova 00:05 02:25 25,9

Crònica

Avui teníem un matí curt, i com que estem de tornada de l'escapada del dia anterior per les muntanyes de l'Alt Camp, decidim fer parada a la Segarra. És una comarca més interessant del que a vegades ens imaginem quan hi passem per alguna de les vies ràpides que la creuen. Per començar no és tan plana com sembla. Si bé és cert que no hi trobarem grans muntanyes, sí que té un relleu força accidentat amb turons i fondalades. Històricament és una zona molt interessant, ja que més enllà de la capital Cervera, en molts dels seus pobles hi trobarem temples romànics i sobretot castells medievals de l'època en què aquí hi havia la línia fronterera entre els serraïns i les terres que anaven reconquerint els comtes catalans.

Fa uns anys vam fer una interessant volta amb bicicleta pels Castells del Sió. Avui farem una volta més curta, batejada com els Turons de la Segarra, i que trobareu referenciada en diversos llocs web de promoció turística. També a l'entrada dels pobles hi ha senyals amb un mapa esquemàtic de la ruta, però no està indicada, de manera que el GPS serà molt útil per encertar l'itinerari en les molts cruïlles que anirem trobant. Coneixerem un entorn rural amb camps de cereals adaptats als costers d'aquest territori ondulat, amb parets de pedra seca, petits poblets i un puja i baixa constant. A més a més, descobrirem una curiositat molt interessant d'aquest territori. Val a dir que l'amic Ramon S. ens va explicar aquesta història i ens va despertar el cuquet per anar-la a conèixer in situ.

Comencem a pedalar des de la plaça Sant Antolí i Vilanova, al peu del riu Ondara. Voregem per sota el turó on hi havia hagut l'antic castell fins una rotonda, la creuem i prenem una pista que comença a pujar a l'altra banda. Ja a la pista de terra ens enfilem entremig de camps de cereals. N'hi ha d'ordi i de blat. Anem pujant direcció sud pel camí vell de Talavera, i trobem alguns edificis d'ús agrícola, i també el que sembla un antic carregador. Ens enfilem per la costa del Cardona fins a sota d'un turonet anomenat la Simonera, i uns metres més endavant aquesta notable pujada inicial s'acaba. Baixem ara suaument entremig de camps fins arribar al poble de Rubinat, un nucli petit construït al voltant d'un turonet on hi havia l'antic castell.

Sense acabar d'entrar a Rubinat girem a l'esquerra per la primera cruïlla i seguim baixant entremig de camps fins a creuar la rasa de Comagrassa. Anem seguint una pista cap al sud que baixa fins al barranc de Rubinat, on veiem unes primeres construccions abandonades, i un cop creuat el barranc unes altres construccions també abandonades però de majors dimensións. Semblen unes velles edificacions d'ús agrícola, però darrere d'aquestes ruïnes hi ha una curiosa història.

En Pau Llorach (Les Piles, 1839 – Barcelona, 1890) era un metge psiquiatra, cofundador de l'Institut Frenopàtic de les Corts i nascut a les Piles, població situada a la Conca de Barberà, però propera al lloc on ens trobem. En el seu temps de lleure solia tornar a la seva terra i fer llargues passejades entremig dels camps. S'explica que l'any 1876, en una d'aquestes passejades, passant a la vora del torrent de Rubinat va trobar un pastor que l'hi va explicar que les seves ovelles cada cop que passaven per aquella zona patien descomposició. Curiós de mena, el metge va voler esbrinar les causes, i a part d'estudiar les plantes i el subsòl, va fer analitzar les aigües del torrent per part d'un amic seu que era geòleg. Els resultats van ser concloents. La composició de l'aigua era rica en sulfat de sosa, potassa, magnèsia, calci, clorur de sodi, alúmina i òxid de ferro. Això als profans ens diu molt poc, però va resultat que aquesta composició era molt adequada per tractar el restrenyiment, diversos problemes digestius i també alguns tipus de dermatosi.

El doctor Llorach de seguida hi va veure una oportunitat de negoci, i va invertir tots els seus estalvis per comprar la finca d'on sortia aquella aigua. En poc temps va construir una planta embotelladora i la infraestructura per distribuir i comercialitzar l'aigua. L'aigua s'envasava directament al pou d'on sortia per evitar la contaminació de microbis exteriors. El producte es va comercialitzar com a Aigua de Rubinat-Llorach, i aviat va tenir molt d'èxit. Es va començar a distribuir per Catalunya, i a França de seguida va tenir molt d'èxit, fins i tot al cap d'un temps es va crear una seu de l'empresa a París. El negoci es va estendre a altres països europeus i fins i tot l'aigua de Rubinat va saltar l'Atlàntic i es va vendre als Estats Units i alguns països de l'Amèrica Llatina. Va rebre molts premis internacionals i el reconeixement de la comunitat mèdica. Encara avui al Museu Nacional d'Història d'Amèrica se'n conserven dues ampolles.

La família Llorach va amassar una gran fortuna venent aquesta aigua purgant de gust salat i amarg, i després de la mort del fundador les seves filles van passar a formar part de l'alta burgesia barcelonina. I tota la fortuna va néixer aquí, en un fons de rasa on sortia una aigua pudent que els pastors evitaven de totes totes. Avui només queden algunes construccions mig ensorrades que ben poc fan pensar en aquest passat esplendorós. Tampoc no hi ha cap panell informatiu ni cap altre element que les dignifiqui. De totes les construccions que hi ha, n'hi ha una que és més rellevant si més no per la seva estètica, i precisament aquesta no està a tocar el camí.

Just passades les construccions que ens queden a l'esquerra del nostre pas després de creuar el torrent, veiem una pista que marxa ensota i tornar a arribar al peu del torrent però una mica més endavant. Al punt on creua el torrent hi ha una primera construcció més gran, sense sostre i amb una inscripció a la part superior que hi diu l'any 1897. Creuem el torrent per davant de l'edifici i seguim per una pista mig abandonada que puja fins uns camps. Voregem aquests camps d'ordi per l'esquerra fins arribar al final, que és precisament la part superior d'una petita rasa. A sobre de la rasa hi trobem la Torre dels Francesos, una antiga planta embotelladora i també vivenda d'una altra família d'origen francès que també explotava les aigües clorosulfatades. L'edifici està en ruïnes, sense sostre, però manté les parets exteriors. Destaca una torre circular, i es pot veure per la finestra exterior com al fons de la torre encara hi ha el pou d'on s'extreia l'aigua.

Agraïm a l'amic Ramon S. que ens descobrís aquesta història que avui hem anat a viure sobre el terreny. També ens va recomanar un reportatge Rubinat Història d'una Aigua (Youtube), que es va fer fa uns anys i que documenta i explica més en detall aquesta història. També ens recomana el llibre Abans que el temps ho esborri, de F. Xavier Baladía, descendent llunyà de la família Llorach, i que explica diversos aspectes de la burgesia catalana de l'època, amb ènfasi especial a seva família. Aquest mateix llibre va inspirar alhora la pel·lícula documental Barcelona, abans que el temps ho esborri dirigida per la Mireia Ros.

Feta la pinzellada històrica, continuem amb la ruta. De fet visitar la Torre dels Francesos i la història que l'envolta ha estat un dels principals motius de venir a fer aquesta ruta, i per això ens esplaiem en les explicacions. La Sílvia i el Fum tornen cap al punt d'inici seguint el mateix camí, ja que volien fer només una passejada més curta, i jo acabaré la ruta dels Turons. Segueixo doncs la pista principal que havíem deixat per arribar a la Torre dels Francesos, i pujo una bona estona per una costa suau envoltada de camps esglaonats. Arribo fins als afores del poble de Llindars, i just abans d'entrar giro a l'esquerra. Segueixo pujant suau per una pista molt agradable direcció est fins als plans de Llindars, amb vistes àmplies sobre la plana. Als plans la pista comença a baixar i al final d'una recta llarga prenc una cruïlla cap a la dreta que baixa més fort per la coma Escura.

Avanço per una pista més trencada que baixa al fons de la coma, envoltada de bancals. La pista segueix tota la coma fins a les envistes del poble de la Guàrdia Lada. És un petit poblet construït al voltant d'un turó on hi havia el castell del qual encara queden restes ben visibles. Giro a l'esquerra i continuo la pujada que ha començat uns metres abans d'arribar al poble. És una pujada suau i progressiva que creua els plans de la Font i que continua direcció est durant més de 4 quilòmetres fins a Talavera. Just abans d'arribar a aquesta població passo pel tram més elevat de la ruta, un petit turonet a 808 metres. Des d'aquí es pot observar una extensa visió de la rodalia i el seu paisatge característic: camps i més camps entre bancals i feixes, comes i rases que els envolten, i petits poblets que despunten a la part alta de molts turons.

Arribo a Talavera i contemplo el paisatge que s'obre cap a l'est, una extensa plana quilomètrica. M'aturo un moment sota l'església de Sant Salvador, a la part alta del poble. A partir d'aquí s'inicia la baixada que ja durarà la resta de la ruta, amb petites pujadetes intercalades. Des de l'església de Sant Salvador inicio el descens cap a la part baixa del poble, i tot seguit prenc una pista a l'esquerra que marxa paral·lela a la carretera, que queda més ensota. La pista marxa per damunt de la carretera fins al poble de Pavia, també enfilat en un turonet. Baixo a la part inferior del poble i tot just creuo la carretera per continuar tot seguit per una pista que marxa a l'altre cantó. Davant la casa de cal Jepet gira a la dreta i segueix planejant entremig de camps. Vaig baixant suaument fins a l'entrada de Montfar on cal pujar uns metres ja que, com la majoria de pobles, està situat dalt d'un turó. És un poble molt petit, com també ho és la bonica ermita de Santa Maria.

Surto de Montfar per la carretera asfaltada, aixó sí, molt poc transitada, i avanço fins a Pallerols, un poble una mica més gran, i al centre del qual hi ha la bonica església romànica de Sant Jaume, aquesta de major magnitud. Creuo el poble de llarg, i surto per la carretera que avança cap a Sant Antolí seguint la riba del riu Ondara. De fet queda molt poc per arribar, però en comptes de continuar per la carretera giro a la dreta a la vora d'uns camps i pujo fins un petit turonet que em porta al petit poble de Pomar. Cal destacar-ne les dues façanes de l'església, de costat, una d'estil gòtic primitiu i que seria l'entrada a la vila closa. Passat Pomar baixo suaument cap a Sant Antolí on acabo la ruta i ens retrobem amb la Sílvia i el Fum.

És una ruta ben fàcil i simple, d'escassos 26 km. i poc més de 500 metres de desnivell per pistes còmodes i sense cap dificultat. És una zona agradable per gaudir d'un dia de descans actiu o una pedalada relaxada. Els paisatges són amples i oberts, interessants a la primavera amb els camps verds, i encara més si tenim un dia de sol i núvols que ens regala postals precioses. Curiós visitar petits pobles que normalment queden fora de les rutes més conegudes, i avui també molt interessant conèixer la història de l'Aigua de Rubinat i com en un lloc tan remot i aparentment tan poc interessant va néixer una de les grans fortunes de la burgesia catalana del tombant de segle XX.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges


    Comentaris

    Molt interessant la història que expliques del metge Pau Llorach, l'explotació de les aigües i la seva familia. No la coneixia. Com a complement aporto la dada que la famosa Teresa Baladía, la Ben Plantada d'en Xenius, a banda de molts altres aspectes de la seva agitada vida, es considera que va ser la primera dona catalana en assolir el cim de l'Aneto. Sembla que va ser una ascensió puntual i mai va tenir una biografia excursionista ni muntanyenca, la vida la va portar per altres camins.

    Gràcies per l'aportació Enric. Molt interessant, i precisanent ve molt a tomb per la temàtica d'aquest web. La família Llorach-Baladia van ser un dels referents de la burgesia culta i refinada del tombant de segle. També van ser uns dels fundadors de les pistes d'esquí de la Molina, així com actius impulsors de la vida cultural barcelonina de l'època. Interessant la relació d'aquesta història amb un lloc aparentment tan humil enmig dels camps de la Segarra.

    Afegeix un nou comentari