És potser el cim més emblemàtic de la Val d'Aran, i un dels més concorreguts tant a l'estiu com a l'hivern. La inqüestionable bellesa del territori, la facilitat de l'itinerari i l'atracció que representa des del fons de la vall són els seus principals actius. Pugem la talaia de l'Aran pel camí habitual, passant per l'estany i el refugi de la Restanca.
Al nord de l'Alta Ribagorça, tocant a la Val d'Aran s'aixeca de nord a sud el massís del Besiberri. Es tracta d'un massís granític estret i llagarut amb diversos cims que superen els tres-mil metres d'alçada. Pugem un dels cims més característics del massís, el Besiberri Sud, probablement el més fàcil, tot i que exigent pel desnivell, la distància i el terreny incòmode.
Al vessant oriental de la serra de les Gavarres trobem un interessant edifici d'origen romànic, amb un esvelt campanar i dos absis semicirculars. Es tracta d'un lloc molt bonic, a escassos quilòmetres del mar i tanmateix enmig d'un paisatge de baixa muntanya mediterrània. Pugem a Fitor des de vora mar i tornem fent una llarga volta per la plana baix-empordanesa, tot gaudint dels bonics pobles d'interior.
Es tracta d'un cim modest i de pendents progressius, excepte pel vessant oest, que és més escarpat. És una opció molt interessant per fer a l'hivern amb esquís, amb amples pales i diversos itineraris possibles. A l'estiu és una caminada fàcil i amb excel·lents vistes sobre una àmplia zona lacustre. Pugem per l'incòmode barranc de la Coma del Forn i tornem pel torrent de Mascarida.
Tot i ser un dels grans cims del Pallars, és relativament poc freqüentat. Possiblement la presència de "tres-mils" propers i la llarga aproximació li resten interès. És una muntanya amb personalitat, molt escarpada pels dos vessants, el català i l'occità. Té tres cims definits en una estreta cresta fàcil de resseguir, tot i que en alguns punts cal grimpar per terreny aeri.
En un dels punts més recòndits del Berguedà, enclavament del municipi de Montmajor i una zona congosta i feréstega trobem mig enrunada la petita església romànica de Sant Martí. És un indret molt poc freqüentat, on la tranquil·litat més absoluta està garantida.
Satisfent una vella il·lusió ens decidim a pujar el cim dels Alps per la via normal. Pugem amb el Tramvia del Mont Blanc i caminem fins al refugi de Tête Rousse on passarem la nit. El segon dia només arribem fins al refugi de Goûter i dediquem la resta del dia a descansar i aclimatar. El tercer dia, acompanyats per la lluna plena fem cim des d'on veiem una esplèndida sortida de sol. Senzillament màgic.
El passat diumenge 20 de juny es va disputar una nova edició de la més alpina de les curses de muntanya de Catalunya. El recorregut és ben simple, i alhora molt complex tècnicament: pujar i baixar el pollegó superior del Pedraforca des de Saldes. Unes setmanes abans ja s’havien exhaurit les 300 places per disputar aquesta cursa.
Tornem al cim del Principat d'Andorra amb una bona colla d'amics per la ruta normal. Creuem cap al vessant català fins arribar a l'espectacular Circ de Baiau, on passarem la nit aprofitant el magnífic refugi lliure que hi ha vora el llac. El dia següent tornem pels Estanys Forcats, en una zona on pràcticament tot l'any hi trobarem neu.
És sens dubte un dels cims més atractius dels Pirineus. La seva espectacular cara nord i la glacera en forma de gran llengua són reclams que porten milers d'excursionistes a aquesta muntanya. En aquesta ocasió l'enfilem per la vall d'Ossue, creuem la glacera, pugem l'esmolada aresta de la Punta Chausenque (3.204 m.), el Piton Carré (3.197 m.) i finalment, després d'una grimpada per terreny descompost el punt més elevat, la Pique Longue (3.298 m.)
