Pugem una de les muntanyes clàssiques de l'excursionisme català sortint des del refugi de Marialles, enfilant la vall del Cadí tot seguint l'evident camí de l'Alta Ruta Pirenaica. Després de la divertida grimpada arribem al cim, i arrodonim la sortida baixant al refugi de Cortalets i pujant la cresta de Barbet, des d'on es pot contemplar un vessant més feréstec i interessant del pic del Canigó.
És potser la muntanya amb més caràcter alpí i una personalitat més marcada de tots els Pirineus. Tot i ser una ruta molt més llarga que la "normal", decidim pujar des de la vall de Gaube per contemplar l'espectacular paret nord, i ho fem d'una tirada. És una jornada llarga i dura, però molt contrastada, que combina paisatges increïbles, glacera i grimpada, i que acabem al refugi de Bayssellance, on passem la nit ja de tornada.
El sostre de l'Alt Urgell és un cim fàcil de pujar, que no té cap complicació més enllà d'una mitja grimpada. Des de prop d'Os de Civís remunto el riu Salòria fins al Coll de Conflent, per enfilar llavors sense camí evident en un tram molt dret fins a trobar la cresta, on el pendent es suavitza. La llarga cresta porta fins al mateix cim, des d'on hi ha una àmplia panoràmica.
Sortint des d'Os de Civís entro a Andorra per les Bordes de Setúria. Des de l'estació d'esquí de Pal travesso el fronterer port de Cabús i m'endinso a la vall de Tor. Tor, Norís, Alins, Ainet de Besan, Tírvia, Burg i Ferrera, pobles molt bonics de la vall Ferrera. Una llarguíssima pujada m'enfila fins al Coll de Conflent, i d'aquí al punt d'origen. Una ruta molt dura, de més de 80 km. i més de 2.400 m. de desnivell positiu.
Un any més, i ja en van 4, la cursa del Pedraforca va mostrar l'espectacularitat i la duresa de la muntanya als més de 300 corredors i corredores que hi van participar. La grimpada després del coll del Verdet, l'arribada al cim i el descens vertiginós per la tartera són els trets més destacats d'una cursa molt intensa. L'explosivitat pujant i la tècnica de descens són les claus de l'èxit. Inclou vídeo.
Es tracta d'una via ferrada molt entretinguda, ubicada en un entorn d'alta muntanya i amb un recorregut força exigent. A part de la considerable verticalitat de l'itinerari, per superar alguns passos cal utilitzar les preses naturals de la roca ja que no hi ha equipament artificial. L'equipament és de molt bona qualitat i el traçat ben encertat.
El primer cim del Cadí es pot pujar per diversos camins, tant pel Berguedà com per la Cerdanya. L'escollit és un dels més durs, però també més espectaculars. Recorrem el feréstec Bac de la Muga en una fortíssima pujada, i de tornada carenegem un bon tros del Moixeró fins al Coll de Vimboca. Una sortida preciosa i molt completa pel vessant sud del Parc Natural Cadí Moixeró.
Amb uns quants amics fem una ruta circular que permet enfilar-nos fins alguns dels cims més elevats d'Andorra gaudint d'unes perspectives immillorables. El Pic de l'Estanyó és conegut com el mirador d'Andorra, per la seva alçada i posició privilegiada. L'itinerari transcorre pel Parc Natural de la Vall de Sorteny.
Als peus mateix dels pics de la Maladeta i el Maldito, l'Ibón de Cregüeña és el tercer llac més gran dels Pirineus per extensió i el primer natural (no represat). Està situat en un circ feréstec, embolcallat per diversos pics granítics molt verticals de més de 3.000 metres. El camí per arribar-hi és senzill, però cal remuntar un fort desnivell, i en el tram més alt passar per una incòmoda zona de grans blocs de granit.
Empetitit pels seus veïns propers que superen els 3.000 metres d'alçada, la Tuca de Salvaguardia destaca per ser un cim esbelt, estètic, vertical i atractiu. I sobretot és un dels millors miradors del Massís de la Maladeta, del qual es troba al nord i amb una distància suficient per tenir una gran perspectiva. L'ascensió és fàcil, però no val a badar, ja que una caiguda tindria conseqüències fatals.
