Cap de Boumort (2.077 m.)

En plena època de la brama del cérvol ens enfilem fins el punt més alt del massís del Boumort des del vessant occidental. Sortim des de la Pobla de Segur, al la cua del pantà de Sant Antoni. Remuntem uns primers quilòmetres per asfalt cap als petits nuclis de Claverol, encimbellat, i Hortoneda, a la base de la muntanya. Tot seguit enfilem durant molts quilòmetres per pistes en bon estat, amb un pendent moderat però constant i sense treva. Arribats a la part alta de la serra planegem a gairebé 2.000 metres contemplant un ampli paisatge, i escoltant els brams dels mascles provant d'encaterinar les femelles. Passem pel refugi lliure i amb una pujada molt forta per pista secundària ens enfilem fins al punt més alt, un gran mirador dels Pirineus. Baixem suaument fins al coll de Llívia, on comencem a desfer la llarguíssima vall de Carreu, entremig de la serra del mateix nom i algun petit poble abandonat. Ens apropem sota les parets vermelloses dels cingles de Pessonada, i amb un ràpid descens per asfalt retornem al punt d'inici després de gairebé 70 km. i 1900 m. de desnivell.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: La Pobla de Segur (Pallars Jussà)
• Distància: 69,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.875 metres
• Temps: 8:25 hores
• Dificultat: IBP=146
• Sensació de dificultat: Fàcil Tècnicament fàcil: 25% asfalt, 75% pista. Molt desnivell. Tram superior pendent molt fort
• Cartografia: Boumort Editorial Piolet (1:20.000)

Itinerari

Crònica

La tardor és bona època per visitar el Pallars Jussà, ja que la calor remet, el fred encara no acaba d'arribar, i podrem gaudir de la natura en plena esplendor. Els cérvols estan en època de zel, els arbres caducifol·lis canviant de colors, i els bolets van traient el nas. Aquests últims enguany més aviat escassos per la falta de pluges. També és cert que la zona del Boumort, un massís gran i habitualment poc transitat, aquesta època és més concorregut. En tot cas parlem d'una extensió enorme on la presència humana és molt escassa. De fet la serra de Boumort s'estén des de la Noguera Pallaresa a l'oest fins al Segre a l'est, en una gran massa principalment forestal. És un gran massís calcari de mitja muntanya, amb algun vessant abrupte, però principalment arrodonit. Els boscos cobreixen bona part de la seva extensió, amb algunes zones de prat alpí a les parts més altes. El seu cim és un magnífic mirador. És també una bona zona per moure's en bicicleta gràcies als molts quilòmetres de pista que podrem recórrer sense trepitjar ni un sol nucli habitat.

Fa uns anys ja havíem pujat en bicicleta al cim del Boumort, en aquella ocasió recorrent el vessat oriental. Vam sortir d'Organyà i vam fer una ruta circular fins al punt més elevat. Avui també farem una circular però per l'altre vessant del massís, l'occidental, sortint des del peu de la Noguera Pallaresa. A la zona baixa passarem per alguns petits pobles rurals escassament poblats, i sobretot de tornada, a la vall de Carreu, creuarem alguns despoblats que van perdre els seus habitants a mitjans del segle passat a causa de la duresa de la vida en aquesta zona de secà al vessant sud dels Pirineus. Tot i l'escassa població, aquesta zona va patir especialment el càstig de la guerra, i va viure episodis cruents del Front del Pallars.

Sortim amb la Sílvia des de la Pobla de Segur, al punt on el riu Flamisell s'uneix a la Noguera Pallaresa i vessen les seves aigües al gran pantà de Sant Antoni. Prenem la carretera secundària que neix passat el pont del Flamisell i marxa planejant per la riba esquerra de l'embassament. Creuem un segon pont, aquest sobre la Noguera Pallaresa, i avancem uns metres fins a trobar un trencant a l'esquerra que comença a pujar cap a Claverol (no el Pont de Claverol, que es troba abans). Prenem la carretera que gira a l'esquerra i fa unes marcades esses per guanyar alçada sobre la vall. Aviat conemplem l'embassament des de l'alçada, així com la Pobla de Segur. Pugem per un tram d'asfalt que puja fort cap a l'est fins als peus del petit poble de Claverol, encimbellat dalt d'un turó amb les seves cases distribuïdes concèntricament. Sense acabar d'enfilar-nos al poble seguim pujant per una carretera asfaltada molt secundària sense pràcticament trànsit.

Anem pujant i guanyem visió sobre els Rocs de Queralt, les muntanyetes conglomerades que envolten la Pobla. Més a prop, concentren la nostra atenció unes curioses formacions rocoses que tenim just al davant. Es tracta del Roc de Santa, una petita serreta formada per diverses roques conglomerades d'un color vermell intens que tenen unes formes curioses i encinglerades. La pista asfaltada va fent camí cap a la base de les roques, pujant moderadament. Voregem aquestes vistoses formacions per la dreta, i la pista es fa enfilant fins als peus de la seva punta sud, una cinglera vertical coronada per una senyera. Arribem al coll de Veu, al peu de la curiosa roca, punt on s'acaba momentàniament la pujada. Planegem uns metres cap a l'oest tot contemplant el congost de Collegats i les muntanyes del Pallars Sobirà a la nostra esquerra. En uns minuts de respir arribem de pla a Hortoneda, un petit nucli rural envoltat de camps i a la base de la serra de Boumort, situat a escassos 1.000 metres.

Reposem aigua a la font situada a la sortida del poble i continuem cap a l'est, on hi ha un segon nucli de cases. Aquí comença una pista que ens portarà cap a la part alta del Boumort. Abandonem l'asfalt i comencem a pujar per aquesta pista pedregosa però en força bon estat. El primer tram puja força i de seguida guanyem alçada i vista sobre la població. Al cap d'uns minuts el pendent perd intensitat, però no s'arriba a suavitzar mai, ja que sempre anirem pujant de forma moderada i constant. La pista sempre va tendint cap a l'est, tot i que fa diverses giragonses per anar-se amotllant a la morfologia del terreny, solcat per diversos barrancs. Una pujada directa i constant ens porta fins al coll de la Creu, gairebé a 1.300 metres. Fem una pausa al coll, on hi ha un panell informatiu i una taula per reposar. També hi ha una font molt bona d'aigua fresca on omplim les motxilles. Xerrem uns minuts amb un grup que arriben en diversos vehicles i també fan una parada en aquest punt, que alhora és un bon mirador del sector d'on venim.

La pujada continua i avancem cap a la casa dels Freixes, en bon estat. Tot seguit anem enfilant fins a trobar un punt d'inflexió al contrafort septentrional de la serra de Palles. Entrem al vessant nord, més obac, i anem pujant sobre la gran Coma d'Orient, una extensa zona de pastures força plana que contrasta enmig d'un entorn de muntanya més aviat boscós. La pista segueix guanyant quilòmetres per sobre de la gran coma i va remuntant la serra de Palles fins a coronar l'ampla i desdibuixada carena. Quan assolim la carena fem una pausa ja que és hora de dinar, i mentre reposem anem escoltant com bramen els cérvols mascles, reclamant l'atenció de les femelles en zel. Ja només queda acabar de pujar uns metres més fins arribar a la part alta del Boumort, on el pendent disminueix i la pista avança de pla per una zona més oberta, amb zones de prat alpí i altres de bosc esclarissat.

Planejant còmodament gairebé a 1.900 metres arribem fins al refugi lliure de Boumort, un petit edifici en bones condicions i ben equipat. Hi ha diversos cotxes i força gent amb prismàtics i càmeres de fotos. És l'època àlgida dels cérvols, i molta gent ve a observar aquests magnífics remugants, l'animal més emblemàtic d'aquesta gran reserva nacional de caça. Ens aturem només uns instants al peu del refugi, ja que encara volem pujar al cim, i no tenim gaire temps. Abans de continuar, parlem un moment amb un guia que porta clients a sentir la brama. Planegem encara uns quilòmetres més per aquesta pista panoràmica, que ens ofereix extenses vistes cap a l'oest, sobretot de la vall de Carreu per on més tard haurem de baixar. Seguim per la pista principal fins que en trobem una de secundària tancada al trànsit amb una tanca. Girem a l'esquerra i comencem una duríssima pujada al límit de la resistència. És una pista en mal estat, pedregosa i amb un pendent molt fort. Aquesta pista puja gairebé 2 quilòmetres, primer molt fort, després es suavitza momentàniament, i després torna a pujar molt en uns últims metres durs i pedregosos que acabem de fer a peu.

Arribem al Cap de Boumort (2.077 m.) un cim molt ampli i planer coronat per una gran fita i per un vèrtex geodèsic uns metres més enllà. La situació d'aquest cim, lleugerament al sud de l'eix axial pirinenc, l'hi confereix una bona panoràmica, sobretot dels cims pallaresos. Són fàcilment identificables alguns cims destacats com la Pica d'Estats, el Montroig, el Monsent de Pallars o les puntes de la zona d'Aigüestortes com el Peguera. També cap a l'est s'idenfifiquen clarament el Cadí i el Pedraforca. És un lloc plàcid, que no sembla un cim, sinó una gran esplanada a més de 2.000 metres d'alçada. Fem una pausa, mengem uns ganyips i ens abriguem. Després de 33 quilòmetres de pujada continuada, ara ja només cal baixar. Però encara no som a la meitat de la ruta. De fet una de les característiques més interessants d'aquesta ruta en bicicleta és que podrem recórrer uns 50 quilòmetres per pistes forestals sense passar per cap nucli poblat.

Un cop abrigats iniciem el descens desfent els dos quilòmetres molt drets de la pista secundària. Gairebé arribant a la principal, en una basseta natural, sorprenem un mascle de cérvol de grans dimensions que estava bevent aigua. Una agradable sorpresa, més per nosaltres que no pas per a ell. Arribem de nou a la pista principal i girem a l'esquerra. Baixem suaument, en un llarg tram molt agradable i panoràmic. Ens aturem un moment en un punt mòbil d'informació sobre la brama, on una persona acreditada ens fa cinc cèntims de la situació dels animals. Passat aquest punt d'informació, la pista baixa més fort però encara direcció est, és a dir, encara ens estem allunyant. De fet baixem fins al coll de Llívia, el punt més oriental per on passarem. Aquí la pista gira definitivament a la dreta i encara la llarguíssima vall de Carreu que creuarem de cap a cap.

Ara la pista entra en un terreny més obac i boscós, ja sense vistes. Avançarem durant quilòmetres entaforats entre la serra de Carreu que s'eleva fort a la nostra esquerra, i els barrancs que cauen del Boumort a la nostra dreta. És una pista fàcil i bona per fer amb bicicleta, però no especialment còmoda, ja que és molt pedregosa i acabem ben saccejats. Les suspensions no donen l'abast, i els braços i la resta del cos acabem masegats. A mitja baixada trobem el petit poble abandonat de Carreu, amb totes les seves cases mig ensorrades. Passar per aquest petit poble em recorda el llibre Dos taüts negres i dos de blancs, del Pep Coll, un escriptor de Pessonada que relata i dramatitza un crim real que es va cometre en l'època de la postguerra. Molt recomanable.

Passat Carreu la pista continua baixant sempre direcció oest, i sempre amb un pendent notable. En alguns trams el riu pràcticament s'engorja i la vall s'estreny. Deixem a la dreta el trencant del també despoblat Herba-savina, i seguim avall fins arribar a la base de la gran cinglera vermella de la serra de Pessonada. Comencem a trobar camps d'ametllers i oliveres, molts erms i abandonats, i pugem lleugerament fins a situar-nos a les envistes del poble. Una última pujada suau, però que es fa feixuga després de tants quilómetres. Fa un temps, des del poble vam fer una interessant excursió fins a la Rocalta, el sostre de la gran i bonica cinglera vermellosa. Des de Pessonada ja trobem l'asfalt i baixem ràpid direcció al pantà de Sant Antoni que es veu al fons de la vall amb els últims rajos del sol. Creuem el nucli de Sant Martí de Canals i arribem al peu de l'embassament, on la carretera el va vorejant fins arribar a l'entrada de la Pobla de Segur.

Tanquem així una llarga ruta de gairebé 70 quilòmetres i un considerable desnivell pel vessant occidental de la serra de Boumort. Tot i l'elevat quilometratge és una ruta fàcil, ja que farem els 14 quilòmetres inicials i els 10 finals per asfalt. Entremig pedalarem durant hores per bones pistes que creuen una gran serra de mitja muntanya, amb pendents moderats però constants que s'enfilen fins els 2.077 m. del sostre de la serra. Un bon itinerari per fer cames i gaudir dels paisatges de tardor, amb els colors canviants i els grans protagonistes de la serra, els cérvols en plena temporada de zel. El soroll eixordidor de la brama ens acompanyarà durant una bona estona, i si estem de sort, la possibilitat de veure aquests magnífics animals serà una experiència inoblidable.