Colla Piana di Malaberga

Comencem a pedalar al Pian delle Gorre, al final de la vall de Pesio, i pugem per antigues pistes militars en fort pendent primer per un bosc espès, i més endavant per prats alpins. Entrem al parc natural de Marguareis, als Alps marítims, una gran zona càrstica de relleus arrodonits. L'antiga pista es transforma en corriol, amb alguns trams on és difícil pedalar. Després de forts pujadors en zig-zag creuem el Passo del Duca, i entrem a la zona alta del parc, on els camins són pedregosos i més precaris. Seguim pujant fins al coll fronterer amb França, on es pot connectar amb la Via del Sale o pujar al cim més alt del parc.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Pian delle Gorre Chiusa di Pesio, Piemont (Itàlia)
• Distància: 30,20 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.535 metres
• Temps: 5:15 hores
• Dificultat: IBP=129 / Vermella
• Sensació de dificultat: Mitjana Trams de corriols difícils, tant de pujada com de baixada
• Cartografia: Val Vermenagna Fraternali (1:25.000)

Itinerari

Crònica

S'acaben les vacances d'estiu, i aquesta és l'última ruta del nostre viatge als Alps italians. De fet l'itinerari d'avui és una mena de bonus track, un afegit que fem en el nostre camí de tornada. Vam començar fa gairebé 3 setmanes entrant a Itàlia pel coll d'Agnello, i en sortirem a través del túnel de Tenda. Fa tres anys vam passar bona part de les vacances als Alps marítims del Piemont, i vam conèixer racons molt interessants per aquestes valls, un dels quals el coll de Tenda i el túnel que el travessa per sota i que permet creuar entre Itàlia i França (o viceversa). Quan vam estar-hi fa 3 anys, el túnel encara no estava obert després d'unes obres de remodelació de molts anys. Aquesta primavera s'ha reobert, i tot i que no era la ruta més òptima, vam decidir que ens venia de gust passar-hi camí de tornada.

I com que érem força endins d'Itàlia, la jornada anterior vam fer una bona tirada des del Vèneto fins al Piemont. Concretament arribem a la vall de Pesio, als Alps de Cuneo, una vall que s'endinsa al cor dels Alps marítims fins al peu precisament de la muntanya més alta de tota aquesta zona, la Punta Marguareis, que dona nom a tot el parc natural per on ens mourem. Arribem fins al fons de la tancada vall, el Pian delle Gorre, on hi ha un refugi i un petit aparcament on passarem la nit. El dia següent preparem els estris per sortir, la Sílvia i el Fum a peu, i jo en bicicleta. Farem un tros comú de ruta fins al Passo del Duca, i després jo continuaré fins al plató superior.

Aquesta ruta no la tenia programada en les activitats previstes per a les vacances, però recordava de fa 3 anys quan vam fer un dels trams de l'Alta Via del Sale vaig veure el trencant per anar al Passo del Duca i la connexió amb la vall de Pesio. Ja aquell moment vaig pensar que seria interessant, però quedava fora de l'itinerari. I avui he pensat que seria una bona opció per tancar el cercle i conèixer aquesta interessant zona del parc de Marguareis, la part més alta dels Alps Marítims. Sortirem des del pàrquing del refugi, on el dia anterior vam pagar per poder passar-hi la nit (està prohibit pujar-hi amb autocaravana, però no amb furgoneta petita).

Sortim junts amb la Sílvia i el Fum, tot i que ells van a peu. Pensava que de seguida els deixaria, però la pista és tan dreta que pràcticament anem al mateix ritme. La pista, tancada al trànsit, marxa en direcció sud i amb pendents molt durs. S'enfila per un bosc espès i humit, principalment d'avets. Segueix el recorregut d'una antiga pista militar, com tantes altres que se'n van construir en aquesta zona fronterera amb França, i que ara permeten gaudir sobre rodes d'alçades que normalment no estan a l'abast de les bicicletes. Després d'una pujada llarga i recta, en una cruïlla cal seguir cap a la dreta. La pista segueix pujant fort, i encara és més precària. En un revolt trobem la cascada del Saut, i la pista gira cap a l'oest. Tot seguit traça una llarga diagonal ascendent enmig d'un bosc molt bonic. Destacar en alguns punts les parets de pedra seca que aguanten la pista.

Més amunt la pista va girant de nou cap al sud alhora que contorneja la muntanya que hem anat remuntant. Seguim pujant encara per zona boscosa i arribem al Gias degli Arpi, una petita cabana amb una font al costat. Aquí encara anem junts amb la Sílvia i el Fum. A partir d'aquí la pista desapareix i es converteix en un camí pedregós força incòmode, al límit de la ciclabilitat, i en algun punt cal posar el peu a terra. El caminet fa diversos revolts i passats els 1.500 metres entra en una zona de tartera que es supera amb llargues diagonals. El tram superior és especialment dur, i després de diversos revols arribem al Colle del Prel, i després al Colle del Prel Soprano (superior). Des d'aquí ja només queda una última pujada però extraordinàriament dreta, amb trams que s'acosten al 30%, i que faig majoritàriament a peu per arribar fins al Passo del Duca (1.989 m.)

El nom del Passo del Duca no té un origen clar. Alguns l'associen als ducs de Savoia, altres a algun duc o noble que pressumtament va morir quan creuava aquesta zona dels Alps, o també altres hipòtesis lligades als parlars locals, com una au, el duc. En tot cas és un pas ben bonic entremig de roques. Hi ha un petit cartell indicador, i una capelleta. Havia estat un pas important de connexió entre la vall de Pesio i la Via del Sale, una de les antigues vies de comunicació més importants dels Alps marítims. En aquesta zona superior el panorama ja és més obert, i contemplem les formes arrodonides d'aquest gran karst.

Després del Passo del Duca el caminet canvia de vessant i entra a l'altiplà de Carsene, una zona càrstica plena de roques i dolines. El camí baixa lleugerament a l'altre cantó del coll fins a sota d'una roca ben característica, la Testa di Martel. Llavors el corriol pedregós torna a pujar cap a la Gias dell'Ortica, una petita granja encaixada en una gran dolina. Passem una cruïlla de camins i seguim pel principal que deixa la cabana de pastors a l'esquerra. Poc més amunt va girant cap a l'esquerra (sud) i puja decidit per una zona rocosa. Estem a la part alta, i aquí la pista curiosament es torna a definir. El terreny però és abrupte i pedregós, i es veuen en diversos punts les parets de pedra seca ben treballades que aguantaven l'antiga pista. No tot el camí és ciclable, ja que algun tram s'ha desprès i cal empènyer alguns trossos.

Aquest mig camí mig pista va pujant fort direcció sud, amb alguns revolts per suavitzar el pendent, que en alguns trams és molt fort, gairebé del 25%. És una zona molt oberta i solitària. Només vaig trobar un petit grup d'excursionistes. Tens la sensació d'estar en una zona molt remota, i de fet estic allunyat de qualsevol nucli poblat. Avanço per una zona oberta i càrstica a més de 2.000 metres, amb els cims arrodonits del massís de Marguareis al voltant. Un bon tros amunt l'antiga pista fa uns revolts molt curiosos per salvar un pendent més acusat. Ja queda poc per arribar a l'ampli coll que es veu més amunt, tot i que la pista encara fa una llarga diagonal abans d'arribar als 2.219 metres del Colla Piana di Malaberga, un coll ample fronterer amb França.

Un cop a dalt veig en primer lloc la Capanna Morgantini, un refugi per als espeleòlegs que sovint fan exploracions en alguna de les nombroses cavitats de la zona. Hi ha cavitats amb recorreguts superiors als 20 quilòmetres i 800 metres de profunditat. A l'altra banda del coll s'obren les vistes cap a la Via del Sale, un itinerari força concorregut que havia estat una important via de comunicació per transportar la sal entre el mar Mediterrani i les zones centre-europees més enllà dels Alps. Actualment una part de la ruta es pot recórrer a peu o en bicicleta. Fa tres anys en vam recórrer diversos trams, i ara en contemplo una part des de més amunt. Tinc la temptació de baixar-hi, però no té sentit ja que he de tornar al vessant nord del que vinc.

Després d'uns minuts contemplant el paisatge des d'aquest coll, i fent una petita volta sense acabar de baixar a la Via del Sale (que veig pocs metres més avall), inicio el descens. Avui repetiré circuit, és a dir, tornaré pel mateix camí. Per tant baixo el primer tram d'aquesta barreja entre pista i camí, força pedregós, però fàcil en baixada. Un cop a la cabana de pastors de Gias dell'Ortica estic temptat de baixar per un camí més dret que marxa a l'esquerra, però no tinc referències i crec que serà força més complicat. Sabent que la Sílvia i el Fum m'esperen, decideixo tornar per la mateixa ruta. Així torno a pujar cap al Passo del Duca, i després baixar pel corriol que ha costat de pujar, però que és molt divertit de baixar, amb els seus revolts tancats. Més avall desfaig també la zona de bosc i arribo de nou al Pian delle Gorre, on tanco una ruta dura però ben interesant. També tanquem les vacances d'estiu, però ja pensant en noves idees per l'any vinent.