Cima Palon (2.230 m.)

Pugem fins al cim més alt del massís del Pasubio en bicicleta, tot i que els últims metres els haurem de fer a peu. Sortim del Pian delle Fugazze i remuntem la llarga Strada degli Eroi, amb algun passatge molt bonic penjat sobre la Val Canale. Passat el refugi Achille Papa seguim amunt fins al collet que separa el cim del Dente Italiano, un petit cim veí. Des d'aquí un túnel subterrani permet pujar fins al cim, un túnel construït pels militars italians per protegir-se de l'artilleria austríaca, ja que aquí passava la línia del front a la I Guerra Mundial. Contemplem les vistes i els nombrosos vestigis dels enfrontaments, i baixem per la bonica Strada Scarubbi.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Pian delle Fugazze Valli del Pasubio, Veneto (Itàlia)
• Distància: 33,30 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.170 metres
• Temps: 4:55 hores
• Dificultat: IBP=83 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Tot pista. Ascensió al cim a peu
• Cartografia: Pasubio - Vallagarina 4Land (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Per als que els agradi la història, aquesta ruta és molt interessant; pels als que els agradin els paisatges de muntaya, aquesta ruta té bons al·licients i per als que els agradi fer esport, aquesta ruta els deixarà ben satisfets. I pels que ens agraden les tres coses, aquesta ruta ens apassionarà. I és que aquest itinerari matinal ens portarà fins al punt més alt del petit massís del Pasubio, a la zona coneguda com les Petites Dolomites. Un territori que va ser la primera línia de front en els durs enfrontaments de la I Guerra Mundial entre l'Imperi Austro-hongarès i el Regne d'Itàlia. Contemplarem els nombrosos vestigis i construccions de l'època enmig dels bonics paisatges d'aire dolomític.

El dia anterior vam recórrer a peu la ruta més coneguda de la zona, l'Strada delle 52 Gallerie, i vam passar pel refugi Achille Papa. Avui hi tornarem, però per un altre camí, i seguirem amunt fins al cim que corona el massís, la Cima Palon. Iniciarem la nostra activitat al Pian delle Fugazze, un coll de muntanya a 1.163 m. al límit entre les regions del Trentino - Alto Adige i el Vèneto. De fet a la part alta de la ruta recorrerem el límit de les dues regions, i les seves respectives províncies: Trento i Vicenza. Però aquesta petita curiositat geogràfica va portar molts mals de cap abans de la I Guerra Mundial, ja que la primera regió formava part de l'Imperi Austro-hongarès, i la segona del Regne d'Itàlia, tot i que aquest últim discutia la sobirania del Trentino.

S'arriba al Pian delle Fugazze per carreteres estretes de muntanya, en el nostre cas hem pujat pel Valli del Pasubio (est). Hi ha un bon aparcament i és un lloc habitual per començar activitats. Just al coll neix una pista forestal tancada al trànsit que van construir precisament els militars italians després de la I Guerra Mundial per tenir un accés que permetés el trànsit motoritzat fins a la part alta on hi havia hagut els enfrontaments, i que posteriorment va ser declarada zona Sacra alla Patria a causa dels centenars de militars que hi van perdre la vida. A la part alta hi ha un cementiri que recorda els caiguts. Per totes aquestes històries èpiques, la pista que puja és coneguda com la Strada degli Eroi, és a dir, la carretera dels herois.

L'accés a l'altiplà del Pasubio des del vessant sud era difícil, ja que els pendents són molt acusats, amb trams pràcticament verticals. La gran Val Canale, una vall ampla i molt dreta, era impenetrable. Per això els militars van decidir un traçat que pujava per la veïna Val Fieno fins un punt on van construir un túnel per creuar a la part superior de la Val Canale, on continua un recorregut espectacular i amb molts trams aeris. Actualment aquesta pista està en bones condicions, però té el trànsit restringit, i només els vehicles autoritzats hi poden accedir. Això ens donarà molta tranquil·litat per pujar en bicicleta.

Sortim amb la Sílvia pedalant des del Pian delle Fugazze, i amb el Fum que ens acompanya al costat. La pista té un pendent moderat que permet pedalar sense sobresalts i alhora contemplar el paisatge. Comença amb dues llargues diagonals en una zona boscosa i va guanyant alçada en direcció sud, tot i que fa diversos zig-zags per superar el desnivell. Hi ha un camí per la gent que va a peu que evita algunes marrades de la pista. Passats els 1.300 metres la pista fa diversos revolts encadenats i puja amb més decisió fins a sota la Punta Favella. Seguim amunt i al cap de poc ens trobem a l'entrada de la Galleria Gen. d'Havet, un túnel que ens travessarà cap a la gran Val Canale, on comença el tram més espectacular de la pista.

El túnel Havet és fosc, però recte, i per tant es veu l'altre costat. Passem sobre la bicicleta sense dificultats, i arribem a l'altre cantó, on entremig de les boires contemplem la verticalitat de la Val Canale. A partir d'aquí creuarem 10 túnels més, més curts i excavats a la roca, i passarem per molts trams voladissos, on la pista s'ha excavat a la paret sobre el buit. És un tram espectacular i que convida a contemplar el paisatge. En tot aquest tram la pista té passos molt aeris, però és prou ampla per passar còmodament. Passat el primer túnel la pista segueix pujant fort un primer tram, però després d'un parell de revolts el pendent afluixa i traça una paràbola aèria per damunt la gran coma que permet gaudir d'unes vistes extraordinàries, això sí, quan la boira ho permet.

Planegem uns minuts més i arribem al refugi Gen. Achille Papa, situat en un balcó penjat damunt la Val Canale, on fem una pausa per recuperar-nos de la pujada amb un capuccino i un bon tros de pastís. A partir d'aquí ens separarem. La Sílvia i el Fum tornaran a baixar per la mateixa pista, i jo continuaré cap a la part alta del massís, i després tornaré per una altra pista. Així doncs ens separem i jo pujo pocs metres més amunt fins a les Porte del Pasubio, un ampli coll que obre les portes al gran altiplà, i on també hi ha una cruïlla. Aquí arriba la Strada delle 52 Gallerie, també la Strada degli Eroi per on hem pujat (sud), continua amunt la pista cap a la part alta (nord), i marxa la Strada Scarubbi, per on baixaré (est).

Passades les Porte del Pasubio segueixo pujant per la pista en direcció nord. El paisatge aquí és molt diferent, ja que som dalt d'aquest gran altiplà calcari més aviat arrodonit, que contrasta amb la verticalitat de la pujada damunt de la Val Canale. La pista puja fins al costat de l'antic cementiri militar, ben arreglat i amb un gran arc romà que dona un aire solemne al recinte. Cal recordar que aquesta zona fou declarada Zona Sagrada l'any 1.922 per honorar les víctimes del conflicte. Poc més amunt m'aturo per contemplar una llarga trinxera que recorre centenars de metres, i que encara està ben conservada. I encara una mica més amunt arribo a l'església de Santa Maria, dedicada a la resistència contra el nazisme. Gairebé al costat hi ha la tomba del General Vittorio Emanuele Rossi.

Fins aquí la pista era bona, i ara gira a l'esquerra i és molt més precària. Tota la zona és pedregosa, i avanço uns metres més encara per una pista trencada que aviat es transforma en un camí. La zona és freqüentada, ja que és a prop del refugi Achille Papa, i té interès històric i paisatgístic. Aquest últim tram de camí puja de flanc per la base de la Cima Palon, que queda a l'esquerra, i també es pot veure el Dente Italiano una mica més endavant. El camí és força ciclable, tot i que en algun punt cal posar el peu a terra, i puja fins a la Selleta Dimaggio, un coll que separa la Cima Palon (sud) i el Dente Italiano (nord). Al coll es poden veure l'entrada a diversos túnels, cartells explicatius, i els camins d'accés als dos cims.

El Regne d'Itàlia va declarar la guerra a l'imperi Austro-hongarès el 1.915, i va entrar a la I Guerra Mundial. Els austríacs van recular ràpidament cap a posicions segures i els italians van conquerir fàcilment la zona del Pasubio, on va quedar instal·lada la línia de front que gairebé no es mouria durant 3 anys. No se sap de ciència certa, però es calcula que tota l'ofensiva del Pasubio va causar al voltant de 10.000 morts. En tota aquesta part alta hi ha diversos cartells explicatius. De fet a sota del Dente Italiano es pot recórrer molts metres pels túnels subterranis que havien servit de refugi i habitatge de les tropes, i com a comunicació segura davant dels bombardejos de l'artilleria. Es van construir nombroses insfraestructures: cisternes, centrals de telefonia, magatzems, polvorins, etc.

Deixo la bici a l'entrada d'una antiga cisterna i pujo a peu en cinc minuts fins al Dente Italiano, un cim arrodonit i amb un pla summital. Faig una volta a peu per dalt al cim i m'arribo a la zona nord, on es veu a l'altre cantó el Dente Austriaco, un cim bessó on, com el seu nom indica, hi havia les posicions de l'exèrcit austríac. Entre els dos cims hi havia la línia del front, i cada exèrcit defensava les seves posicions i atacava la contrària. En aquesta zona es va patir l'anomenada guerra de mines, ja que cada exèrcit excavava llargs túnels per col·locar explosius. Tota aquesta zona és un gran formiguer. L'explosió més terri es va produir gairebé al final del conflicte, el 13 de març del 1.918, quan l'exèrcit austríac va excavar un llarg túnel fins a sota del Dente Italiano, i amb 50.000 km. d'explosius va fer volar pels aires una bona part del cim. Encara són ben visibles els efectes de la gran detonació que va causar moltes baixes. Des del Dente Italiano contemplo doncs l'homòleg austríac, i baixo de nou cap al coll que separa del cim principal i objectiu del dia: la Cima Palon.

Per pujar la Cima Palon des del coll hi ha dues opcions: pel camí de la carena o per sota terra. Tot i que no porto frontal (molt recomanable), decideixo pujar pel túnel subterrani, ja que hi ha un cartell que indica 10 minuts. Penso que amb la llum del mòbil podré espabilar-me. El túnel és ben fosc, tot i que hi ha punts de vigilància a l'exterior. És impressionant pujar per aquest túnel excavat a la roca a gairebé 2.200 metres. Com que havia fet espeleologia no m'impressiona especialment, però durant 10' es camina en total obscuritat per dins d'un túnel de roca i en forta pujada. El túnel porta el nom de Galleria Achille Papa, el general que va defensar aquesta zona. Finalment arribo a la sortida directament al punt més alt de la Cima Palon, a 2.230 m. Hi ha un petit monument i un parell de cartells. Contemplo les vistes i ara baixo pel camí exterior.

Després de tot aquest bany històric des del cim del Pasubio, inicio el descens emocionat per la força del lloc. Baixo cap al coll, agafo la bicicleta i baixo pel caminet fins a trobar la pista a prop de l'església de Santa Maria. Baixo fins a l'antic cementiri on hi ha l'arc romà, així com un cartell de ferro amb una inscripció ben certa: Di qui non si passa. Torno a baixar fins a les Porte di Pasubio, el coll per on havia arribat a aquesta part alta. Ara però continuo per l'esquerra i entro a l'Strada Scarubbi, una pista que van construir els militars italians a principis de la Gran Guerra per pujar al Pasubio. La pista transita pel vessant nord del massís, i era molt exposada a l'artilleria austríaca. S'explica que els camions pujaven de nit i sense llums. Arran de la perillositat de la ruta, van construir posteriorment la tortuosa Strada delle 52 Gallerie (que vam recorrer ahir a peu).

La pista és molt plàcida i baixa còmodament i amb poc pendent per damunt de la Val Belele. Les vistes tot baixant són molt boniques, amb el pedregós Monte Forni a la dreta, i les fondes valls a l'esquerra. La ruta pren el nom d'un seguit de pinacles i penya-segats a la zona de Scarubbi, un tram molt bonic amb un parell de túnels i passos aeris. Més endavant la pista baixa més fort i encadena un reguitzell de revolts en zig-zag per perdre altura ràpidament. Arribo al a Bocchetta di Campiglia, on ja arriba la pista asfaltada. A partir d'aquí la baixada serà ràpida fins al Passo Xomo, on hi ha un refugi i una cruïlla. Giro a la dreta i baixo diversos quilòmetres per una carretera asfaltada però estreta dins d'un bosc d'avets.

Al Ponte Verde enllaço amb la carretera que puja de la vall principal, i acabo la ruta en una àrea càmper situada pocs metres més amunt on la Sílvia i el Fum m'esperen. Això m'evita haver de pujar de nou fins al Pian delle Fugazze, on havíem començat la ruta, i que es troba uns 250 metres de desnivell més amunt. Tanquem així una jornada apassionant d'història i muntanya, amb una ruta alhora molt divertida a nivell esportiu. Una bona ruta d'aquelles que es recorden al cor de les Petites Dolomites, però també una ruta que fa pensar en la necessitat de no oblidar els terribles efectes dels enfrontaments armats.