Strada delle 52 Gallerie

Recorrem una ruta espectacular que els militars italians van construir a l'abrupte massís del Pasubio durant la I Guerra Mundial per protegir-se dels atacs austríacs. Aquesta obra audaç de l'enginyeria militar travessa unes cingleres escarpades amb profunds barrancs, penya-segats i pinacles verticals enmig d'una zona coneguda com les Petites Dolomites. Per superar les dificultats del terreny es van construir fins a 52 túnels, alguns d'ells llargs i amb traçats sinuosos. Un camí gairebé impossible que ofereix bonics miradors sobre aquestes escarpades muntanyes, que s'ha convertit en una gran atracció excursionista. La ruta acaba al refugi Achille Papa, bon lloc per reposar i recuperar forces abans d'emprendre la tornada, més plàcida, per la pista a l'Strada Scarubbi.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Bocchetta di Campiglia Posina, Vèneto (Itàlia)
• Distància: 13,40 quilòmetres
• Desnivell positiu: 845 metres
• Temps: 4:50 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Passos aeris, però sense dificultat
• Cartografia: Pasubio - Vallagarina 4Land (1:25.000)

Itinerari

Crònica

La ruta d'avui la tenia marcada com a imprescindible en la planificació de les vacances d'aquest estiu. De fet, els últims anys hem voltat força pels Alps italians aprofitant les infraestructures que els militars van construir laboriosament poc abans de la I Guerra Mundial. Centenars de quilòmetres de pistes que en l'actualitat permeten un ús esportiu i recreatiu, sobretot amb la bicicleta. Avui però anirem a peu, ja que aquest itinerari és complex i sinuós. De fet està totalment prohibit circular-hi en bicicleta després de diversos accidents mortals. És una de les construccions militars més inversemblants que hem vist mai, i actualment s'han convertit en un recurs turístic per a aquesta zona remota.

En primer lloc, ens ubiquem. Som als Prealps Vènets (del Vèneto) segons la classificació SOIUSA, en un dels punts més al sud del que es consideren Alps. Més al sud ja baixem a la plana. Aquesta zona és coneguda com les Petites Dolomites pel seu terreny calcari, escarpat i vertical. I específicament estem al petit massís del Pasubio, calcari dolomític amb un vessant sud molt abrupte, farcit de penya-segats i engorjats profunds, i un altiplà superior ondulat al voltant dels 2.000 metres. Precisament la carena superior fa de frontera entre dues regions: Trentino - Alto Adige al nord (província de Trento), i el Vèneto al sud (província de Vicenza). Actualment totes són regions d'Itàlia, però abans de la Gran Guerra la primera zona pertanyia a l'imperi Austro-hongarès, i la segona al Regne d'Itàlia. Estem doncs a la línia del front.

Justament aquesta posició de frontera és el que va motivar la construcció d'aquesta ruta inverosímil. I és que l'altiplà del Pasubio feia de frontera entre els dos imperis en litigi, i tot i ser un terreny abrupte, els dos països van establir-hi nombroses posicions militars. Les guerres de principis del segle passat eren cos a cos, i molts dels combats de la I Guerra Mundial es van produir en zones muntanyoses. Aquesta precisament era una zona de forts combats, i els militars italians tenien dificultats per defensar les posicions. La ruta per accedir a la part superior de la carena era la Strada Scarubbi, que avançava pel vessant nord, una pista sinuosa que s'enfilava fins als més de 2.000 metres. Tenia però dos inconvenients: en ser vessant nord, a l'hivern acostumava a estar coberta de neu, però el problema més important era que estava exposada a l'artilleria austríaca, i per tant era una ruta insegura i perillosa.

La perillositat de la Strada Scarubbi va ser la motivació per a la construcció d'una nova via pel vessant sud. Aquest vessant era més segur, ja que estava dins la banda italiana, però el terreny era molt abrupte. Així, els enginyers militars van haver d'empescar-se-les per dissenyar un traçat complex que busca els punts més accessibles de la muntanya per connectar la Bocchetta de Campiglia (punt de sortida), amb les Porte del Pasubio, un collet a 1.934 m. que obre les portes a l'altiplà superior. Tot i que la ruta pel vessant nord permetia el pas de vehicles, la del vessant sud era impossible, i es va dissenyar per permetre el pas de mules. El resultat va ser un itinerari de 6,5 quilòmetres, 2,5 dels quals transitaven per dins dels 52 túnels que es van arribar a construir, i que supera un desnivell de gairebé 850 metres.

El punt de sortida és la Bocchetta di Campiglia, on hi ha diversos aparcaments de pagament. Nosaltres hi vam passar la nit ja que està permès pernoctar-hi. Hi hem accedit per una carretera molt estreta i sinuosa des del poble de Valli del Pasubio. Especialment l'últim tram des del Passo Xomo és estretíssima i amb trams exposats, de manera que cal anar amb molt de compte. Passem una nit ben tranquil·la a l'aparcament inferior, sense ningú més a ple agost. El matí es lleva mig enboirat, un temps típic de la zona, que és força humida. Després d'esmorzar preparem els estris i anem cap al petit bar-refugi on comença la ruta. Un cartell ben gran ho indica, i també hi ha plafons informatius.

Entrem al camí de la Strada delle 52 Gallerie, i fem un primer tram ben fàcil. Al cap de poc ja trobem el primer túnel, aquest dedicat al capità Zappa. Tots els túnels estan numerats i tots tenen un nom, alguns dedicats a militars i altres a poblacions o regions italianes. Poc més endavant trobem el segon túnel, aquest de 65 metres i que ja requereix l'ús d'il·luminació. Aquest és un altre detall important que cal tenir en compte: s'ha de portar frontal o una llum prou potent per circular per dins dels túnels, ja que alguns són totalment foscos. A més a més, el terreny no és uniforme, i hi ha moltes pedres, esglaons i trams relliscosos.

El camí sempre puja, amb algun tram més dret que s'intercala amb altres més suaus. Sempre es buscava el pas més lògic enmig d'un terreny molt abrupte. Aviat veiem que alguns trams oberts són aeris, i cauen molts metres en vertical sobre els penya-segats i els profunds congostos d'aquest terreny agreste. La ruta s'orienta principalment cap a l'oest, però s'adapta a la sinuositat del terreny. En la primera meitat s'acumulen una quantitat més gran de túnels, ja que el terreny és encara més sinuós. La segona meitat el terreny és més vertical, però aprofita algunes feixes de la pròpia muntanya. No explicaré tots els túnels, ja que a part de no recordar-los, seria tremendamenet avorrit. Però alguns són dignes de menció.

La majoria dels túnels estan directament excavats a la roca. Alguns es van reforçar amb ciment armat. Diversos túnels tenen finestres a l'exterior, així com diversos punts de vigia i defensa. En algun lloc encara s'ha deixat algun canó per il·lustrar la funció d'aquests punts. En alguns trams més exposats hi ha cable de vida per agafar-se. En principi no és necessari, ja que tot i haver-hi trams notablement aeris, el camí sempre és ample i segur, però és un plus de seguretat per qui tingui por a les alçades. Alguns túnels tenen un fort pendent interior, però n'hi ha dos d'especialment rellevants pel seu disseny i construcció.

El túnel número 19, dedicat al rei Víctor Manuel III, és el més llarg, amb 319 metres. És molt fosc, i cal portar un bon frontal, però la característica més especial és la seva forma helicoidal, amb quatre revolts sobre el seu propi eix, com un tirabuixó. El següent túnel, el 20 segueix el traçat de tirabuixó dins d'una gran torre de roca, i això l'hi permet guanyar molt desnivell en poc tros. Passats aquests túnels, anem entrant en una zona on els túnels ja són més espaiats, i s'intercalen amb trams oberts més llargs. Passem per alguns trams molt oberts i panoràmics, però avui les boires s'entossudeixen a fastiguejar-nos la visió.

Passat el túnel 47 s'arriba als 2.000 metres, punt més alt de la ruta. Entremig de les boires observem en algun moment la vista sobre els profunds barrancs que tenim sota els nostre peus. Alguns passos són realment espectaculars i aeris, amb molts trams excavats a la roca com si fos un balcó sobre el precipici. Aquesta zona alta és espectacular, però planera, i ja no pugem més. Arribem a l'últim túnel, el 52, dedicat a l'illa de Sardenya, molt bonic amb dos revolts en tirabuixó a l'interior i en forta baixada. A la sortida ja arribem a un mirador on hi ha taules del refugi Gen. Achille Papa, situat uns metres més enllà. Una de les rutes a peu més espectaculars que hem fet que barreja paisatge, història i enginyeria.

Ens arribem fins al refugi i farem una pausa. Portem dues hores i mitja de ruta, un desnivell de gairebé 850 metres i és moment de recuperar forces. Al refugi ens serveixen uns capuccini i uns trossos d'strudel, que ens ajudaran a fer-nos passar la fresca a causa de la boira. El refugi està situat en un balcó natural pocs metres per sota de les Porte di Pasubio, el coll que dona pas a l'altiplà. En aquest punt conflueixen el camí per on hem vingut, la Strada delle 52 Gallerie, amb la Strada Scarubbi (per on baixarem), i la Strada degli Eroi, que puja pel sud des del Pian delle Fugazze. Deixem el refugi i arribem al coll, on hi ha la gran cruïlla i s'obren les vistes cap a l'altiplà del Pasubio.

Des del coll també continua una pista cap al nord, on hi ha un antic cementiri militar, així com antigues posicions de combat dels dos exèrcits. Aquesta zona és molt interessant, però la deixarem per l'excursió de l'endemà. Ara, des del coll de les Porte del Pasubio prenem la pista que comença a baixar cap a l'est per damunt d'una gran coma. És una pista ampla i còmoda, la Strada Scarubbi, aquella que dèiem que els militars austríacs bombardejaven des de la banda nord, i per tant era molt perillosa per als italians. Afortunadament ara és una pista plàcida i agradable, situada en un bonic entorn de muntanya.

Baixarem durant força quilòmetres per terreny obert, i més endavant creuem un tram molt bonic entre els pinacles d'Scarubbi (que donen nom a la ruta), un tram amb profundes gorges i els característics pinacles verticals que la carretera creua mitjançant un parell de túnels. Més avall seguim caminant en una llarga diagonal fins que arriba una zona amb nombrosos revolts en zig-zag, que podem escurçar afortunadament per un camí que els retalla. Baixem fort i acabem de tancar el cercle tot arribant de nou a la Bocchetta di Campiglia. Arribem molt satisfets i engrescats després d'una ruta emocionant, espectacular en el traçat, els paisatges i amb el fort pòsit històric que es nota en cada passa. Absolutament imprescindible i memorable.