Mines de Ventalhor

En una zona remota del Coserans, a gairebé 2.000 metres i sota el cim de Mauberme que fa frontera amb la Val d'Aran, a mitjans del segle XIX es van obrir unes mines de blenda i galena de les quals queden interessants restes. S'hi pot pujar en bicicleta des del poble d'Eilia a través d'una pista precària que s'enfila per pendents molt drets sota cims altius. Sortim de l'antiga mina de Bocard i entrem en una vall estreta i en pendent suau fins al fons del circ de la Planha. A partir d'aquí comença una forta pujada enllaçant zig-zags fins a les mines. De camí passem per la gran cova de la Cigalera. Un cop a dalt passegem per les restes d'edificis, bocamines telefèrics i maquinària de les antigües instal·lacions mineres. Baixarem per la mateixa ruta amb compte ja que tot el terreny és molt dret, el algun cas fins i tot aeri.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Eilia Sentenh, Coserans, Arieja (França)
• Distància: 22,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.040 metres
• Temps: 4:40 hores
• Dificultat: IBP=86 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Pista en desús, però força bon estat. Trams una mica aeris
• Cartografia: Aspet / Pic de Maubermé IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Fa uns anys, tot recorrent el tram superior de la cresta est del Tuc de Mauberme em va cridar l'atenció uns edificis situats a notable alçada al vessant nord del la muntanya, al Coserans (Arieja, França). Investigant una mica vaig saber que es tractava de les antigues mines de Ventalhor. Ventalhor és el nom en occità, però als mapes francesos i altres llocs ho veurem escrit com Bentaillou. En aquestes vacances d'estiu hem fet diverses rutes per l'Arieja, i aquest era un objectiu que em feia il·lusió conèixer. Tot aquest sector del Coserans, més al nord de les muntanyes de l'Aran, és molt abrupte, i a diferència del vessant sud on els pendents són més progressius, aquí les valls són molt fondes i les muntanyes creixen molt espigades amb vessants de centenars de metres. L'ambient aquí també és humit, i les boires freqüents.

Després de conèixer la part alta de la Vathmala, baixem fins al seu final al poble de Eras Bòrdas de Les, i encara una mica més fins a Castilhon de Coserans, un dels nuclis més destacats de l'antiga comarca gascona del Coserans, on aprofitem per fer algunes compres i conèixer una mica l'entorn. Tornem enrere cap a Eras Bòrdas de Les (en francès Les Bordes-sur-Lez), creuem el poble allargat vora el riu i entrem a la vall de Biros. L'anirem seguint remuntant el riu Les passant pel bonic poble de Bonac i algun altre nucli més petit, i arribem finalment a Sentenh (Sentein en francès), l'últim poble destacat de la vall, tot i que hi ha diversos nuclis més petits a banda i banda de la vall. Creuem el poble i seguim cap al sud per una pista asfaltada estreta que arriba ara sí a l'últim nucli, el petit poble d'Eilia (Eylie en francès). A l'entrada del poblet ens desviem a l'esquerra per una pista de terra fins a les antigues mines del Bocard d'Eilia, un racó rònec i inhòspit, al fons d'una vall congosta on queden inerts les restes d'una notable infraestructura minera. En aquest lloc fantasmagòric passarem la nit i començarem la ruta el dia següent.

La vall de Biros és una zona poc poblada del Coserans, marcada per una orografia complexa amb valls molt fondes, petits pobles i muntanyes que s'alcen fins prop dels 2.900 metres a la frontera amb l'Aran. És una zona molt interessant pels que ens agrada la muntanya entesa en sentit ampli. Aquí podem veure com encara avui en dia molts petits nuclis continuen habitats, i les tasques habituals de la ramaderia de muntanya es mantenen vives. Moltes bordes han estat restaurades i es mantenen dempeus, i tens la sensació de visitar una zona molt autèntica i ben conservada on la modernitat ha tingut poc impacte en el paisatge. Sí que va tenir un notable impacte la mineria, que a mitjans del segle XIX va canviar la fesonomia d'aquest territori i també va comportar grans canvis en la població. Per fer-nos una idea, a principis del segle XIX unes 3.500 persones vivien a la vall, mentre que actualment no arriben a les 400.

Hi ha evidències d'activitat minera a la vall de Biros des d'abans del segle XVII, però l'autèntica explotació industrial comença a mitjans del segle XI quan es comencen a construir les mines de Ventalhor, a 1.900 metres d'alçada, d'on s'extreia blenda i galena, base del zinc i del plom. Van arribar a ocupar prop de 500 persones. Però la mina de Ventalhor va ser només una part d'un entramat molt més gran de mines i infraestructures de transport. Al vessant sud de l'Aran es van obrir les mines de Montoliu des d'on es portava el mineral cap al vessant francès amb un carrilet primer i llavors un intrèpid telefèric de més de 5 km. a través del port d'Urets. Les vam visitar i vam fer un bon reportatge fotogràfic a l'article sobre el Tuc de Mauberme. Una mica més a l'est, al vessant nord del Malh de Bolard, just sota el cim, hi havia una mina important per l'elevada qualitat del material. Era coneguda popularment com la La devoradora d’homes, a causa de la duresa de les condicions de treball a 2.700 metres d'altura. Un telefèric baixava al material cap als rentadors d'Eilia. I encara més a l'est hi havia les mines d'Horcalh, el fruit de les quals també viatjava cap a França pel telefèric que creuava el port d'Orla. També les vam visitar tornant del Malh de Bolard. Queden importants restes de les mines, vagonetes i un bon tram de l'antiga via fins al port on començava el telefèric que baixava cap a una línia de ferrocarril tipus Decauville, però d'això en parlarem en el proper article.

Tota aquesta llarga introducció històrica ens serveix per posar context a un territori molt interessant pel seu passat, però també per un entorn d'alta muntanya molt bonic i ple de racons per descobrir. La ruta d'avui és curta en distància (poc més de 20 km.) però molt intensa. Intensa pel fort desnivell (més de 1.000 metres); intensa en història pel passat miner; intensa per paisatge d'alta muntanya espectacular; intensa per passar per la boca d'una de les coves més fondes dels Pirineus, amb més de 20 km. de galeries explorades; i finalment també intensa per les vivències durant la ruta, com la trobada amb uns agents forestals que analitzaven una ovella morta per un ós unes hores abans.

Començarem la ruta en bicicleta al Bocard d'Eilia, una notable instal·lació amb grans edificis que centralitzava la producció de les mines ubicades a la part alta de les muntanyes, aquí es rentava i preparava el material que viatjaria a través de la vall de Biros en tren fins a Sent Gironç. Al costat de les fantasmagòriques instal·lacions neix una pista que creua el riu i el comença a remuntar pel vessant dret. El primer tram de la vall és molt congost, i avancem amb la fresca matinal en un entorn molt obac. La pista és estreta i precària, ja que només hi circulen alguns tot terrenys de pastors o espeleòlegs, com comentarem més endavant, però és perfecta per a la pràctica de la bicicleta de muntanya.

Els primers metres ja comencen pujant fort, i aviat tornem a creuar el riu per un pont de fusta. Després d'un revolt pedregós en fort pendent el terreny es suavitza i la vall s'obre lleugerament. Avancem en suau pujada i direcció sud fins un tram més ample on veiem a l'esquerra (a l'altra banda del rierol) unes velles instal·lacions. Aquí hi havia els rentadors del material que baixava en telefèric des del port d'Urets, situat molts metres més amunt i visible des d'aquí baix. En aquest punt neix un camí molt dret que ens permetria pujar caminant fins al port fronterer, això sí, superant un desnivell de 1.400 metres. Seguim avançant per la pista que gira cap a ponent fins al fons del circ de la Planha (la Plagne en francès), una espectacular fondalada sota les parets del Mauberme i cims propers, els quals s'aixequen fins a 1.800 metres cap amunt. El fons del circ és un lloc molt bonic, envoltat d'altes muntanyes i pastures inclinades.

Arribant al circ de la Planha la pista fa un revolt marcat cap a la dreta i comença una successió de revolts en forma de zig-zags consecutius que ens aniran enfilant pel vessant nord del circ i la coma de la Planha. Aquí comença realment la pujada dura i continuada fins al cap d'amunt. No és una pujada extrema ni hi ha cap tram molt dur, però és una pujada contínua i sense pauses. La pista és estreta i a trams pedregosa, però és fàcil. De fet després del primer revolt ens apartem per deixar pas a un vehicle tot terreny que puja, tot i que la pista està tancada al trànsit. Un parell de revolts més amunt trobem els dos nois que anaven amb el cotxe. Són agents forestals que estan inspeccionant una ovella morta. Ens expliquen que l'ós l'ha matat aquesta mateixa nit, i que més amunt n'hi ha una altra. El pastor els ha avisat. Nosaltres poc minuts abans havíem sentit un fort soroll, i ens vam aturar ja que van baixar algunes pedres de notable dimensió. Cal recordar que els pendents per on circula la pista són molt drets. Ens comenten els agents que potser era l'ós que encara circula per la zona. Malauradament no ho podrem saber mai, però en tot cas és una zona on l'ós es mou habitualment, ja que és un entorn molt poc freqüentat per l'home, lluny de tot, amb grans boscos de fort pendent.

Seguim pujant pel reguitzell de revolts acompanyats de trams rectes ben curts. És un pendent tan dret que havia de ser ben difícil obrir una pista en aquest vessant. La pista és molt estreta, i és ben poc utilitzada, ja que l'herba va guanyant terreny. En alguns revolts hi ha importants talussos de pedra seca per aguantar la pista. Tot aquest primer tram de pujada avança per dins d'un bosc espès, i l'ombra s'agraeix ja que el desnivell és notable i continuat. Més amunt el bosc va donant pas a uns prats alpins molt inclinats. En alguns punts fins i tot la pista és una mica aèria. És prou ampla per no tenir sensació de buit, però a la baixada caldrà anar amb compte, ja que una caiguda en segons quins punts podria tenir conseqüències greus, i saltar directament uns quants revolts més avall.

Després d'un bon grapat de revolts trobem un tram més llarg força recte que avança cap a ponent entremig dels prats alpins molt inclinats. Ens acostem fins a una raconada on ja es veuen els derrubis de l'antiga explotació minera. En aquesta raconada per on baixa un torrent la pista fa un revolt marcat a l'esquerra i continua pujant fort. Just passat el revolt veiem l'entrada a una cova de notables dimensions. És la boca d'accés a la gruta de la Cigalera, una de les coves més llargues dels Pirineus, de la qual ja s'han explorat més de 20 km. de galeries, i cada any a l'estiu es realitzen noves exploracions. La pista passa just per sota de la boca de la cavitat, i seguim pujant ara per un tram pedregós.

Passada la cova la pista enllaça un parell de revolts tancats i continua cap a l'oest fins a situar-se just a sota de les instal·lacions que veiem un bon tros més amunt. Des d'aquí tenim una bona vista de la vall i el circ de la Planha per on hem anat pujant. És un lloc realment bonic, molt dret i envoltat de grans muntanyes. Continuem pedalant, i tenim per davant l'última pujada formada per un zig-zag molt bonic, amb un pendent encara més dur, possiblement el tram més dur de la pujada, que ens acostarà directament a les antigues instal·lacions mineres. Després d'un bon esforç arribem en un replà on hi ha diversos edificis, alguns ben coservats i utilitats com a refugi per pastors. També ens sorprèn veure 5 o 6 vehicles a dalt. Parlem amb algunes persones i ens expliquen que formen part d'una expedició franco-belga que estan fent exploració espeleològica a la cova de la Cigalera. Aquí tenen el camp base, i utilitzen els edificis així com tendes de campanya per allotjar-se durant els dies de l'activitat.

A part de dos o tres petits edificis que s'utilitzen encara actualment com a refugi, ja sigui de pastors, d'excursionistes o d'espeleòlegs, hi ha una mena de carrer amb un llarg edifici on queden notables restes de l'antiga activitat. Aquests edificis estan semi enrunats, però encara podem veure màquines de vapor, embarrats i diverses eines. Per davant d'aquests edificis queden els raïls del petit ferrocarril que transportava el material tibat per mules. Deixem les bicicletes al costat dels edificis i caminem uns metres més amunt, on podem visitar algunes bocamines i es pot observar també la instal·lació del telefèric que baixava el material cap al fons de la vall. Tot això enmig d'un paisatge d'alta muntanya molt bonic, a 1.900 metres d'alçada i sota grans cims com el Mauberme que tenim just a sobre. Passem més d'una hora visitant les intal·lacions i gaudint d'un paisatge magnífic.

Tornem a baixar caminant fins a la part baixa de les instal·lacions on hi ha els edificis principals i on hem deixat les bicicletes. Hi ha també una font i reomplim els bidons. Parlem amb uns excursionistes catalans que han pujat pel GR-10, que evita les marrades de la pista i puja directe seguint més o menys el trajecte de l'antic telefèric, del qual queden encara moltes pilones. Al voltant dels edificis també veiem moltes altres restes, com vagonetes rovellades, politxes, rodes o ferralla diversa. Malgrat els residus que embruten la muntanya, tot el conjunt té un cert encant, i com que està ben conservat permet fer-se una idea de com havien de ser de dures les condicions de treball en aquest entorn i amb la maquinària de l'època.

Després de la llarga visita a les instal·lacions i l'entorn de les antigues mines de Ventalhor iniciem el descens. Baixarem sempre per la mateixa pista, a velocitat moderada sobretot perquè anem amb el Fum, el nostre gos, i cal adaptar-nos al seu ritme, però igualment cal baixar per la pista amb compte, ja que en alguns trams el pendent lateral és realment dret. L'entorn és molt bonic, i també convida a gaudir d'un paisatge sensacional, on t'aturaries cada moment a fer fotografies. Anem desfent la ruta i els nombrosos revolts que ens ajuden a baixar fins al fons del circ de la Planha, i finalment al Bocard d'Eilia, les instal·lacions mineres de grans dimensions on es concentrava el material que baixava de les diverses mines. Avui són un conjunt d'edificis en desús que creen una imatge fantasmagòrica.

Als afores del petit poble d'Eilia acabem una ruta que m'ha agradat molt, tant per un paisatge superb sota alguns dels grans cims que formen la frontera entre el Coserans i l'Aran, així com pel fet de conèixer un passat miner que va modificar el paisatge però també la realitat de les persones de la vall de Biros, un dels racons més autèntics, ben coservats i poc coneguts de l'Arieja. Acabem la jornada baixant al poble de Sentenh, al peu del riu Les, on passegem pels seus bonics carrers i contemplem la magnífica església fortificada de la Nostra Senyora de Sentenh, un edifici d'origen romànic amb dues columnes quadrades i un bonic campanar de vuit cares.