Russell (3.207 m.)

  • Creuem la coma fins a trobar la cresta per l'est

  • Llarga grimpada per blocs de granit

  • Tenim davant la cresta de Russell

  • Guanyant metres pel fil de l'aresta

  • Secció horitzontal, a 3.200 metres

  • Aneto i Tempestades

  • Arribem a la Punta de la Bretxa

  • Contemplant la vall de Salenques

  • Tornant cap al pic Russell

  • Grimpant al tram més delicat de la cresta

  • Estany del Cap de la Vall

La llarga aresta del massís de la Maladeta que aglutina alguns dels pics més elevats dels Pirineus es tanca al sud-est amb el pic de Russell, batejat així en honor del cèlebre pirineista que precisament fou el primer en pujar-hi. Sortirem de l'estany de Llauset i pujarem una bona estona fins al coll de Vallibierna. Fem un flanqueig ascendent fins a la collada dels Isards i travessem la llarga coma amb petits estanyols, on abandonem el camí habitual i ens enfilem a la cresta. Comencem a grimpar sobre grans blocs (II) en forta pujada fins a la punta est (3.042 m.) Seguim grimpant amunt fins a l'avantcim (3.205 m.) on ja avançarem per una cresta horitzontal fins al cim principal (3.207 m.) Ens acabem d'arribar fins a la Punta de la Bretxa (3.195 m.) seguint la cresta per gaudir d'una bona perspectiva. Tornem pel mateix camí desfent la llarga ruta.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta muntanya
  • Lloc de sortida: Presa de Llauset Aneto, Montanui (Ribagorça)
  • Distància: 14,60 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.185 metres
  • Temps: 9:10 hores
  • Dificultat: PD- Grimpades de II
  • Sensació de dificultat: Força fàcil Ruta llarga, amb algun tram indefinit. Grimpades fàcils amb algun pas aeri
  • Cartografia: Aneto-Maladeta Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Presa de Llauset 00:00 0:00 0,0
Cabana i estany de Botornàs 00:43 00:43 2,2
Coll de Vallibierna 01:12 01:55 4,3
Inici cresta 00:52 02:47 5,9
Russell Est (3.042 m.) 00:36 03:23 6,2
Avantcim sud-est (3.205 m.) 00:37 04:00 6,7
Russell (3.207 m.) 00:38 04:38 6,8
Punta de la Bretxa 00:19 04:57 7,3
Russell Est 01:19 06:16 8,4
Coll de Vallibierna 01:11 07:27 10,3
Inici 01:43 09:10 14,6

Crònica

Qualsevol de les rutes per accedir a aquest pic implica una llarguíssima aproximació. Està prevista per a la tardor del 2016 l'obertura del refugi del Cap de Llauset, que permetrà fer més accessible aquest cim partint en 2 dies la ruta. De fet passarem a tocar del nou edifici metàl·lic que s'està construint just a sota de l'estany del Cap de Llauset. No és del tipus de cim que més m'agraden, ja que no és un pic aïllat o molt diferenciat com pot ser el Vallibierna que vam fer ahir. Es tracta d'un dels últims cims de la llarguíssima aresta de les Maladetes, que podríem dir comença amb el pic d'Alba i s'allargassa cap al sud-est unint diverses puntes com el pic Sayo, la Maladeta, el Maleït, l'Aneto, el Tempestades, el Margalida i finalment el Russell, com dèiem batejat en honor del pirineista francès d'origen irlandès que tant va recórrer i divulgar els Pirineus.

Alhora el Russell és un submassís format per diverses puntes que superen els 3.000 metres, amb la principal que dóna nom al cim, de 3.207 m. És una gran mola de granit prou definida, i retallada per totes bandes. Hi ha dos camins principals per accedir-hi: el que seguirem des de la presa de Llauset, i el que enfila per la vall de Llosàs, més a l'oest. També es pot pujar per la vall de Salenques, assumint una llarguíssima aproximació i un elevat desnivell. Des dels estanyols que hi ha just a sota del coll dels Isards neix una canal que enfila cap a l'aresta summital, però és una canal trencada i incòmoda. Nosaltres l'evitarem accedint directament a la cresta i la resseguirem tot grimpant cap al cim.

Tot i el cansament del dia anterior en què vam pujar el pic de Vallibierna per la cresta, el fet d'estar ja situats a la presa de Llauset i tenint en compte el llarg camí per arribar-hi, pensem que pot ser una bona ocasió per pujar el pic de Russell. Sabem que la ruta és llarga, i també sabem que a partir del migdia el temps pot canviar amb el creixement de tempestes. Per això mateix ens llevem d'hora i posem un ritme més elevat del que seguim normalment. Anem lleugers, sense material dur, comptant que podem evitar la neu per dalt la cresta. Sortim amb la Sílvia des de l'aparcament de la presa de Llauset, voregem l'estany i a la seva cua prenem el camí que enfila fort cap a la cabana i l'estany de Botornàs, seguint sempre el GR-11.

Precisament a l'estany de Botornàs ahir començàvem a enfilar la cresta del Vallibierna. Avui seguim el camí principal que remunta la vall del Cap de Llauset, i que ens porta just a sota del futur refugi del mateix nom. Passat el refugi el camí canvia de direcció i tomba a l'esquerra (oest). Pugem per una coma amb pendent considerable, i amb una llengua de neu que evitem per l'esquerra tant com podem, però que en alguns trams hem de trepitjar. Els bastons ens ajuden en els metres més pendents. Arribem al coll de Vallibierna i canvia la visió que tenim de l'entorn. S'obre davant nostre la llarga vall de Vallibierna, flanquejada al nord pel gran massís de la Maladeta i els grans cims. Poc per sota, encara a la part alta de la vall, contemplem els ivons de Vallibierna, on no caldrà que baixem. A l'horitzó es dibuixa el massís de Posets.

Des del mateix coll busquem un caminet transversal que flanqueja la base del Cap de Llauset sense pràcticament perdre alçada. Més que un camí és un pas entre blocs marcat amb algunes fites, ja que no hi ha un sender definit. Es pot passar més o menys per tot arreu, tot i que el pas és incòmode, ja que ens movem per un considerable pendent amb blocs i trams de tartera. Sense grans dificultats però creuem aquest flanqueig i ens situem a la collada dels Isards, ja per sobre dels 2.800 metres. A la nostra dreta contemplem el bonic estany del Cap de la Vall, de considerables dimensions i encara parcialmen glaçat.

Seguim uns metres cap al nord per la carena que hem guanyat al coll dels Isards fins a trobar el pas més fàcil que ens permeti baixar cap a una àmplia coma que tenim a la dreta, solcada per petits estanyols. Anem seguint algunes fites que ens acosten a una espècie de grau, i mig desgrimpant baixem a l'ampla coma, una espècie de gran circ pràcticament pla situat just a sota de la cresta del Russell. Trobem alguns trams amb neu que creuem fàcilment ja que són força planers. Des d'aquí s'endevina fàcilment la canal per on transcorre el camí habitual per pujar cap a l'avantcim. És una canal força trencada i de mal transitar. A més a més, hi ha força neu per accedir-hi. Tendim doncs més a la dreta (est) per anar a buscar la base del crestall que dibuixa un semicercle cap al cim.

Trobem els primers blocs de granit i tot grimpant assolim el fil del crestall. Coincidim amb dos muntanyencs també catalans, el Josep i l'Òscar, amb qui compartirem una bona part de l'excursió. El primer sector de la grimpada és força fàcil, i només esdevé una mica aeri just abans d'arribar a la base del Russell Est. El Russell Est no és més que una punta poc destacada en la cresta que ens portarà al cim, però ja està per sobre dels 3.000 metres, concretament té 3.042 m. i els llibres dels tresmils dels Pirineus el consideren un cim. Particularment mai no he estat d'acord amb aquesta catalogació, i podríem passar perfectament per aquest punt sense adonar-nos que és un pic. Només una discreta fita ens dóna la pista.

A partir d'aquí la cresta guanya en verticalitat, i hem de grimpar entre grans blocs (II) prop del fil. Pugem una bona estona, buscant els passos més evidents entre un enorme caos de blocs i petits gendarmes. L'aresta és llarga però fàcil, i mica en mica anem guanyant alçada fins a conquerir la cota dels 3.200 metres, on la cresta ja s'aplana del tot. A partir d'aquí la cresta esdevé horitzontal, i canvia lleugerament d'orientació d'oest a nord-oest. Un monticle de pedres ens assenyalen l'Avantcim sud-est (3.205 m.), un dels punts més alts de l'aresta. Anem seguint pel fil, gairebé sempre utilitant les mans, ja que cal anar grimpant i desgrimpant constantment.

Crestegem per un fil de blocs, amb grimpades fàcils de II, i al final una desgrimpadeta un pèl més delicada per una placa més fina. Les vistes són boniques, ja que ens movem pel fil i a molta alçada. Tot i això cal estar concentrats en la grimpada, ja que el terreny és força aeri. Aquesta darrera desgrimpada més entretinguda ens deixa al cap d'amunt d'una canal per on puja el camí que ve de la vall de Salenques, que s'allargassa sota els nostres peus. Una petita grimpada de pocs minuts ens deixa al cim del Russell (3.207 m.), punt més alt d'aquest sector i excel·lent mirador d'altura.

Des de 3.207 metres, veiem l'Aneto encara força amunt, més cap a l'oest. Entremig sobresurten les puntes del Tempestades i el Margalida, amb una grandiosa congesta per sota d'ambdós. Més cap a l'est la llarga vall de Salenques i la famosa cresta que l'abraça, amb el Tuc de Molières a prop, i alguns cims aranesos ben destacats, com els propers Malh dera Artiga i Malh des Pois (que havíem pujat en altres ocasions), o el Mauberme, destacat a l'horitzó. Cap al sud veiem ben a prop els característics plegaments del Vallibierna. Més enllà el massís de Castanesa i al darrere l'immens Turbó. Extraordinari panorama.

Després d'uns segons de pausa al cim decidim continuar encara uns metres més per la cresta per poder contemplar el propi cim del Russell des de l'oest, precisament on es pot observar una gran paret que cau vertical sobre la vall de Salenques. Continuem doncs caminant i grimpant per la cresta, aquest tram més fàcil, fins a la Punta de la Bretxa (3.195 m.), un altre d'aquests pics secundaris l'interès principal dels quals rau en donar-nos altres perspectives dels cims principals. Un cop aquí els dos companys muntanyencs amb qui havíem compartit el tram de cresta decideixen baixar cap a la vall de Llosàs per tancar una ruta circular. Nosaltres com que no portem equipament descartem aquesta opció i tornarem pel mateix camí. Més tard els trobem i ens expliquen que han acabat tornant també pel mateix camí ja que les condicions no eren bones.

Desfem doncs la cresta grimpant i desgrimpant de nou allò que ja havíem recorregut, i tornant a trepitjar tant el cim principal com les diferents puntes secundàries. Els núvols van creixent a més velocitat del que pensàvem, i nosaltres incrementem també el ritme de descens per intentar evitar la tempesta, o en tot cas que ens enxampi el més avall possible. A 3.200 metres no s'hi val a badar.

Estarem més de 4 hores des del punt més llunyà, la Punta de la Bretxa, fins al punt de sortida, la presa de Llauset. El primer tram desgrimpant anem més ràpid i nerviosos perquè el cel s'enfosqueix ràpidament. Més avall ens relaxem una mica i tornem fins i tot a fer algunes fotos ja que els núvols es veuen trencats i l'amenaça no és imminent. Així doncs desfem la cresta, creuem el gran plató amb els petits estanyols, remuntem uns metres fins al coll dels Isards, i fem el flanqueig cap al coll de Vallibierna. Desfem la coma amb neu fins prop del que serà el nou refugi, i còmodament baixem pel GR-11 cap a la cabana de Botornàs primer, i l'estany de Llauset poc després.

En total hem dedicat poc més de 9 hores a pujar el pic de Russell, un gran mirador dels Pirineus gràcies a la seva considerable alçada (3.207 m.) i la seva posició al final de la gran aresta de les Maladetes. Tot i que l'aproximació és molt llarga i feixuga en alguns trams per la presència de molts blocs, l'aresta summital és divertida, i ens permet fer una bona grimpada per terreny aeri fins assolir el cim. Grans vistes de l'Aneto, la vall de Salenques i els cims d'aquest sector dels Pirineus.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges


Comentaris

Afegeix un nou comentari