Vallibierna (3.056 m.) per la cresta de Roques Blanques

  • Estany de Llauset i pic de Vallibierna

  • Tram inicial de la cresta

  • Deixem al fons l'estany de Llauset

  • Grimpades inicials (II+) aèries

  • Tram aeri sobre blocs

  • Segona secció de la cresta

  • Tercera i última secció fàcil sobre roca calcària

  • Tram final abans del cim

  • Pas del Cavall i cim del Vallibierna

  • Baixant cap a Serra Negra

  • Arribant de nou a l'estany de Llauset

Voregem l'extens estany de Llauset des d'on ja contemplem la bonica silueta de la muntanya il·luminada pel sol de primera hora. A la cua de l'estany deixem la vall de Llauset i pugem cap al nord fins a l'estany i la cabana de Botornàs. Enfilem fort per pendents herbats sense camí fins a trobar la roca i comencem a grimpar. El primer tram calcari és el més exigent, amb grimpades de II/II+ exposades. Tot seguit el tram més dret, on grimparem per grans blocs de granit amb alguns passos exposats. Després d'una travessa horitzontal trobem una nova paret de blocs, i grimpem fins a trobar un breu tram de gneis i seguidament la bonica aresta calcària que sense dificultat ens portarà al cim. Creuem el popular Pas del Cavall, una curta aresta horitzontal i fàcil, però molt exposada, que ens porta al pic secundari de les Culebres. Baixem al coll de Llauset i desfem l'ampla vall fins al punt d'inici.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Alta muntanya
  • Lloc de sortida: Presa de Llauset Aneto, Montanui (Ribagorça)
  • Distància: 9,70 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 950 metres
  • Temps: 7:45 hores
  • Dificultat: PD Grimpades de II i puntualment III (expo)
  • Sensació de dificultat: Poc difícil Grimpades fàcils. Dificultats evitables. Terreny aeri
  • Cartografia: Aneto-Maladeta Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Presa de Llauset 00:00 0:00 0,0
Cabana i estany de Botornàs 00:55 00:55 2,2
Inici cresta 00:30 01:25 2,7
Pic de Vallibierna 03:00 04:25 4,6
Pausa 00:50 05:15
Tuca de les Culebres 00:17 05:32 4,7
Coll de Llauset 00:30 06:02 5,2
Estany de Llauset 01:15 07:17 8,1
Presa 00:28 07:45 9,7

Crònica

Feia dies que no fèiem cap activitat d'alta muntanya, però aquest cap de setmana de solstici d'estiu, quan el dia és més llarg, i amb una previsió meteorològica benigna, la temptació ha estat massa forta. Quedem amb l'amic Àngel i fem el llarg camí fins a l'estany de Llauset, on començarem la ruta. S'hi arriba per la vall de Barravés que puja cap al túnel de Vielha. Al poble d'Aneto comença una llarga i costeruda pista asfaltada que ens deixa sobre la presa després de creuar un túnel. Hi ha un bon aparcament on passarem la nit, i el dia següent de bon matí contemplarem els primers rajos del sol precoç il·luminant la muntanya.

El Vallibierna és una muntanya molt interessant, tant per la seva altitud (supera els 3.000 metres), com sobretot per la seva posició isolada i separada lleugerament de l'eix axial. Aquest aïllament l'hi confereix una gran presència com a muntanya, diferenciada de qualsevol altra, individualitzada i característica. La separació respecte al proper massís de la Maladeta el fa un mirdor privilegiat des del vessant sud cap a les grans moles que coronen els Pirineus. També és molt curiosa la formació geològica de la muntanya, on es combinen zones de granit, zones de gneis i zones calcàries, aquestes últimes amb uns plegaments peculiars. Aquesta curiosa varietat ofereix un paisatge multicolor, singular i estèticament impactant.

La ruta que farem avui és una variant un pèl més emocionant de l'habitual circular que surt de l'estany de Llauset, puja cap als estanys de Botornàs i Xelat i va a buscar el tram més fàcil de la cresta. En el nostre cas des del mateix estany de Botornàs ja enfilarem directes cap a la cresta, i l'anirem resseguint sempre pel fil, grimpant en molts trams i caminant en d'altres. És una cresta fàcil, amb passos de II, puntualment III, tot i que les majors dificultats gairebé sempre es poden evitar per l'esquerra. És una cresta molt bonica i estètica, amb diversos passos aeris sense arribar a ser extremadament exposats. Si ens volem entretenir podem buscar més dificultat en la zona de blocs (III), i si la volem evitar podem vorejar-los i buscar grimpades més senzilles. No cal material específic, simplement estar avesat a grimpar i als terrenys aeris.

Sortim des de l'aparcament que hi ha després del túnel que porta a la presa de Llauset. Creuem caminant un segon túnel més curt i seguim el camí que voreja l'estany tot planejant. Passem una petita passera sobre un torrent que baixa a la nostra dreta, i un cop a la cua de l'estany, pocs metres més amunt el camí es bifurca. Deixem la vall de Llauset i comencem a pujar més fort cap a la nostra dreta (direcció nord), seguint els senyals del GR-11. Pugem uns metres fins a trobar la cabana de Botornàs, un refugi lliure en bones condicions però amb un interior precari. Pocs metres per sota hi ha l'estany de Botornàs, i al nostre davant la cresta que haurem d'atànyer.

Estudiem el recorregut des del peu de la cabana. Des de baix es veu un tram molt dret i retallat que imposa, tot i que més tard comprovarem que és més senzill del que sembla. Baixem al desguàs de l'estany, que s'escola cap a l'interior de la terra, ja que no té sortida en superfície. Pugem direcció oest per uns forts pendents d'herba, i guanyem alçada ràpidament sobre l'estany de Botornàs. A la dreta s'obre la coma del Cap de Llauset, on estan construint un nou refugi de la xarxa aragonesa. L'edifici metàl·lic lluent es veu des de lluny. El pendent és fort, i pugem sense camí, ni fites, ni cap senyal, però l'itinerari és evident. Quan girem la mirada enrere ens meravellem del gran estany de Llauset enclaustrat entremig de bonics pendents d'herba immaculadament verds.

Al cap d'uns minuts de pujar pels pendents d'herba arribem al peu d'un primer esperó de roca. Grimpem per una canaleta aquest primer mur calcari fàcil. Tot seguit trobem un segon esperó una mica més entretingut, on la cresta ja va prenent un caràcter més aeri. Fem una grimpada de II i potser algun pas de III fins que la roca s'ajau i ens deixa en un petit replà suspès. En un moment la Sílvia pregunta si en aquesta zona hi pot haver Flor de Neu, i la seva intuïció és premonitòria, ja que uns instants després contemplem un parell de mates d'aquesta bonica flor d'alta muntanya.

Continuem grimpant per una canaleta (II+) i fem una travessa horitzontal que ens deixa a la base d'una aresta més llarga i pendent, retallada per multitud de blocs de granit. Comencem a grimpar sobre els blocs, majoritàriament fàcils (II), amb algun pas exposat i algun altre de més entretingut. En aquest tram podem entretenir-nos més buscant la dificultat d'alguns blocs, o evitant-la més a l'esquerra. En general ens anem movent pel fil de la cresta, gaudint de la sensació aèria sense grans dificultats.

El dia és esplèndid, amb un lleuger vent que ens fa abrigar en alguns moments. Un cop superat aquest tram més dret, segueix una altra travessa horitzontal, que fem caminant per sobre dels blocs. Al final del pas horitzontal cal superar un fil més aeri just abans d'iniciar el segon gran mur de la cresta. Tornem a grimpar ara sobre blocs de gneis més vermellosos amb la mateixa tònica: passos fàcils de II una mica aeris, amb les dificultats majors esquivables. Tot i això gaudim grimpant amb alguns passos bonics, atlètics i exposats. Quan girem el cap enrere contemplem l'aresta, que es dibuixa fina i linial per sobre de les aigües de Llauset.

Superem aquest segon mur i s'acaben les dificultats de la cresta. Estem gairebé a 2.900 m., i encara queda una llarga aresta per accedir al cim. Creuem un tram de granit, uns metres vermellosos de gneis, i arribem finalment a la gran aresta calcària. Davant nostre tenim una bonica visió transversal de la muntanya, una grandiosa llosa de pedra de dos colors. Sembla el símbol del Yin i el Yang. A l'esquerra la llarga aresta calcària que ens porta al cim. A la dreta l'altra meitat de la gran llosa de gneis vermellós, amb la línia que conflueix al cim. Molt bonic!

Un cop sobre l'aresta calcària ja només queda anar caminant pel fil. El pas és fàcil però molt bonic, ja que l'aresta continua sent aèria. Avancem sense cap dificultat, guanyant els penúltims metres de pujada abans dels últims planers fins al cim. La mirada enrera és fantàstica, amb l'espectacular línia de la cresta de diferents colors que es dibuixa sobre la vall de Llauset. Sense més dificultat coronem els 3.056 metres del pic de Vallibierna, on reposarem una bona estona.

Fem un mos tot gaudint de l'espectacular visió que tenim des d'aquest mirador excepcional. Al nord tenim la línia del massís de la Maladeta, amb els cims més destacats: Maladeta, Maldito, Aneto, Tempestades, Margalida, Russell i els seus secundaris. Al sud i ben a prop la serra de Llauset amb la pedra fosca d'origen volcànic. Més enrere el verd herbat de Castanesa i més enllà la mola de roca del Turbó. A l'est la línia de la cresta que hem resseguit, i ens sentit contrari la peculiar Serra Negra sota mateix del cim, i enllà la vall d'Estós i grans cims com el Posets o el Perdiguero. Sensacional!

Mentre acabem de dinar, ens fixem com una parella de catalans amb qui acabàvem de parlar al cim creuen el Pas del Cavall encamellats. Tot i la bona temperatura i les fantàstiques vistes des del cim, gairebé una hora després d'haver-hi arribat és hora de dir-li adéu. Baixem uns metres fins al Pas del Cavall. Es tracta d'un pas totalment horitzontal, objectivament fàcil però considerablement aeri. Es pot passar a cavall, encamellats amb una cama a cada cantó del precipici, o bé es pot passar de costat, amb les mans al fil de l'aresta i amb els peus buscant les nombroses escletxes que es van trobant a la roca. Nosaltres passem de costat, primer l'Àngel, després la Sílvia i jo l'últim, i ens entretenim a fotografiar el curiós pas.

Superat el Pas del Cavall, mític i alhora fàcil, arribem a la Tuca de les Culebres (3.051 m.), un avantcim del Vallibierna. Des d'aquí un caminet molt dret i trencat ens porta a la base de la paret summital. Baixem uns metres en sentit est, amb la vista posada als espectaculars matisos de la Serra Negra, una zona d'origen volcànic que combina els colors negres, vermellosos i ocres dels residus magmàtics amb el verd de l'herba que creix en alguns punts. És un lloc molt peculiar i bonic. Uns metres més avall el camí gira a l'esquerra per anar a buscar el ben visible coll de Llauset.

Fem un petit flanqueig i arribem al coll, també amb terra negra i vermellosa. Davant nostre tenim la vall de Llauset per on comencem a baixar evitant una gran congesta de neu. Baixem fort per un gran pedregar, sempre en direcció rectilínia cap a l'estany que veiem al fons. Gaudim del bonic paisatge amb mil-i-un matisos de colors. Al cap d'una bona estona de baixar arribem al peu de les aigües de l'estany, i prenem el camí ja conegut per vorejar-lo per l'esquerra fins a l'aparcament.

Tanquem així una ruta excepcional en què hem ascendit un dels cims que considero més bonics dels Pirineus. I ho hem fet per una ruta un xic diferent que ens ha permès fer una volta circular i gaudir de les diferents perspectives. Hem recorregut la llarga cresta de Roques Blanques grimpant per terreny poc difícil però força emocionant, ja que sempre ens movem pel fil aeri. Els colors dels diferents tipus de roca que hem anat trepitjant, la vista cap als gegants dels Pirineus i les fondíssimes valls que els envolten i la divertida grimpada conformen un conjunt extraordinari.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges


Afegeix un nou comentari