Transpirenaica BTT 2007

Pista a la zona de Navarra

Feia molts anys que ho tenia en ment, però mai no havia trobar el moment o la decisió necessària per emprendre el viatge. L'estiu de 2007 es van donar les circumstàncies adequades.

Més de 1.000 km i gairebé 26.000 m. de desnivell. Comença l'aventura!

Preparació

Feia molt temps que ho portava de cap, però a voltes la covardia, a voltes altres plans de vacances, havien provocat que ho anés deixant. Aquest estiu tot coinicida per poder portar a terme aquest vell somni.

Les setmanes anteriors a la sortida han estat tenses. A part de l'habitual estrès pre-vacacional a la feina, un inoportú trencament d'un lligament del turmell em va obligar a fer rehabilitació i repòs. Encara sense estar del tot recuperat i desoïnt els consells del metge vaig decidir començar.

Què cal portar?

Vaig fer una llista exhaustiva de tot allò que necessitaria. Vaig consultar a internet les experiències d'altres ciclistes i aventurers que m'havien precedit. Vaig revisar la bicicleta, vaig comprar tot allò que em faltava i ho vaig posar a punt. Molts dubtes m'han atacat sobre què portar i què descartar. El pes és importantíssim, però algunes coses són imprescindibles.

Aquesta és la llista del que em vaig emportar:

  • 2 mallots
  • 2 culots
  • 2 samarretes
  • 2 mitjons
  • Calçat de bicicleta (amb cales)
  • Guants curts
  • Casc
  • Impermeable transpirable(paclite)
  • Jaqueta paravent
  • Pantalons extensibles (poden fer-se curts o llargs)
  • 2 mudes de roba interior
  • Banyador
  • Necesser molt reduït
  • Tovallola tècnica (tipus gamusa)
  • Farmaciola bàsica
  • Material de reparació (2 càmeres, pegats, eina multifunció, manxa, cinta americana, cremalleres de plàstic)
  • Càmera de fotografies digital i targeta de memòria de recanvi (total 2Gb)
  • GPS amb cartografia
  • Cartera amb diners i documentació
  • Telèfon mòbil
  • Llibre "La travesía de los Pirineos en BTT", de Jordi Laparra
  • Bloc de notes Moleskine (imprescindible) i bolígraf molt fi
  • Llençol de seda (imprescindible per als refugis)
  • Material bàsic de supervivència (manta tèrmica, brúixola, un parell de barretes i gels, xiulet, llumins,...)
  • Protector solar de factor molt elevat (40)
  • Frontal
  • Sandàlies esportives
  • Rellotje multifunció (Polar)
  • Ulleres de sol
  • Candau
  • Pinces d'estendre

I on col·locar-ho?

Per transportar l'equipatge vaig comprar una bossa de les que es col·loquen en un suport enganxat a la tija del seient. La meva bicicleta és de doble suspensió, i no pot portar un suport normal, ja que la part del darrera és basculant. Tant el suport com la bossa són de la marca Topeak, que em va sembla que oferien una bona relació qualitat-preu. El cos principal de la bossa es situa sobre del propi suport, de manera que s'aconsegueix un millor centre de gravetat que amb les alforges tradicionals que es situen al costat mateix de les rodes. La bossa en qüestió té unes extensions laterals molt pràctiques per portar coses de poc pes, per exemple les sandàlies o l'impermeable. El suport d'alumini té una sola tanca que s'enganxa a la tija del seient. Es veu força sòlid, però no es pot portar més de 9 kg. i és recomanable evitar moviments molt bruscos, per exemple salts en baixades ràpides i pedregoses. En tenir un sol punt de suport, són més fràgils que els suports tradicionals. Però van donar molt bon resultat, i no he tingut cap problema. Al final el pes de la bossa completa no arribava als 7 kg.

També portava una petita bossa frontal, de les que s'enganxen al manillar. És molt útil per portar-hi material que cal tenir sempre a mà. Hi portava la cartera, el llibre de ruta, el GPS, la càmera de fotos i les ulleres quan no les portava posades.

És imprescindible també portar fundes impermeables tant per la bossa principal com per la davantera, per si plou. És molt important mantenir l'equipatge en bones condicions, ja que es porta molt poca cosa, i si es mulla pot resultar molt incòmode.

Tot i que al final me'n vaig penedir, també vaig portar una motxilla petita d'hidratació (Camelback) on a més de l'aigua hi portava alguna eina, la farmaciola i el material bàsic de supervivència en muntanya.

Vaig llegir-me el llibre d'en Jordi Laparra, que serà la guia que m'acompanyarà tot el viatge. Vaig fer-me la meva pròpia planificació, tot i que bàsicament coinicidia amb la plantejada al llibre. A l'hora de la veritat la cosa va canviar força, ja que durant l'itinerari vas prenent decissions sobre la marxa en funció del temps, les forces, les ganes. La sensació de llibertat és total.

A mesura que s'apropava el moment de la sortida vaig passar uns quants dies força enguniosos. Mai no havia fet passat més de dos dies en bicicleta, i el repte m'il·lusionava, però alhora em feia molt respecte.

Som-hi!

Finalment va arribar el dia. Ja no hi havia volta enrere. Comença l'aventura!

Etapa 0 Cap de Creus - Llançà

Perfil de l'etapa Far del Cap de Creus Cadaqués Arribant al Port de la Selva
  • Diumenge, 5 Agost 2007
  • Sortida: 18:43
  • Temps: 2:21
  • Distància: 30 km.
  • Desnivell: 535 m.

Després de gaudir d'un cap de setmana plàcid i tranquil per terres empordaneses, gaudint del mar i de la companyia dels amics, va arribar l'hora de carregar les alforges, preparar la bicicleta i fer un últim repàs a la llista de coses necessàries per començar un periple de més de 1.000 quilòmetres a través dels Pirineus.

Per desplaçar la bicicleta des de Puig-reig fins a Platja d'Aro vaig aprofitar la col·laboració de l'amic Toni Pérez, que pocs dies després també començaria una llarga ruta en bicicleta, en el seu cas fent el Camí de Sant Jaume. Un altre bon amic, el Toni Serra em va portar el diumenge, havent dinat, fins al Cap de Creus.

El comiat amb tota la colla d'amics reunits a Platja d'Aro, per a mi ha estat emocionant. Tots m'han desitjat molta sort i prudència. Espero que els seus bons consells m'acompanyin tot el viatge.

Marxem amb el Toni i la bici carregada cap al Cap de Creus. Un cop arribats acabem de muntar tota la perafernàlia, inflo les rodes de la bicicleta, i el Toni, gran fotògraf, em fa una rapida sessió fotogràfica.

En el moment d'acomiadar-me i començar a pedalar vaig tenir una sensació molt extranya i intensa. Vaig sentir una forta emoció. Per una part un sentiment d'agraïment als meus amics, que m'ajuden en les meves il·lusions i sacrifiquen el seu temps de vacances per ajudar un amic, i per altra banda vaig pensar que ara començava de debò, ara ja quedava jo sol i per davant més de 1.000 quilòmetres i un munt de vivències que m'esperaven.

A les 18:43 començo a pedalar enmig de l'increïble paisatge del Cap de Creus. En aquesta hora baixa tot és tranquil, la llum és tènue i les ombres allargades. El primer tram de carretera és molt fàcil, i em porta fins a Cadaqués. Aquí prenc una pista dreta i pedregosa fins al Coll de Perafita. Alguns pujadors m'enfilen les pulsacions fins a límits poc sostenibles! Des del coll continuo pujant una mica més però amb pendents més suaus. Aviat veig la badia de Llançà i el Port de la Selva a sota. La imatge és molt bonica. Baixo per una pista pedregosa fins al Port de la Selva. Em trobo alguns ciclistes, corredors i caminadors que aprofiten aquestes hores del dia poc caloroses.

El Port de la Selva és un poble mariner i també molt turístic. No m'encanto perquè comença a fosquejar. Per carretera planera acabo d'arribar fins a Llançà,final d'aquesta etapa 0.

No em costa trobar l'hotel Carbonell, al carrer major del poble, on havia reservat el dia abans. La parella que el regenta són molt amables i atents. Em guarden la bicicleta i m'indiquen els horaris. L'hotel és senzillet però molt digne, amb un cert aire retro. L'habitació és prou àmplia. Té aire condicionat i televisió. El sopar, casolà i molt bo: escudella, verdures, bistec i crema catalana, absolutament immerescut per la curta etapa que havia fet, però calia agafar forces pel munt de quilòmetres que queden. La previsió meteorològica de TV3 per a l'endemà indica possibilitat de pluges. Caldrà sortir d'hora.

Després del sopar, un passeig pel casc antic de Llançà i a dormir. Bona nit!

Allotjament: Hotel Carbonell (C/Major, 19). 45 € mitja pensió

Panoràmica del dia

El Port de la Selva

Imatges de l'itinerari

El far del Cap de Creus A punt de sortir des del Cap de Creus (Fotografia: Toni Serra)

El far del Cap de Creus El far del Cap de Creus poc després de sortir

Poc després de sortir Primers quilòmetres de la ruta. Divertida fotografia de Toni Serra.

El far del Cap de Creus Els primers quilòmetres de l'etapa són per asfalt, fins arribar a Cadaqués

El far del Cap de Creus La zona del Cap de Creus està plena de racons i cales de gran bellesa

El far del Cap de Creus Al mig de Cadaqués es pren una pista que puja decidida cap al Coll de Perafita

El far del Cap de Creus Des del Coll de Perafita ens queda Cadaqués a la llunyania

El far del Cap de Creus Una bona baixada abans d'arribar al Port de la Selva

El far del Cap de Creus La imatge del Port de la Selva és molt bonica, ja que s'arriba des d'un punt elevat, i es veu el poble i tota la badia a sota

El far del Cap de Creus En primer pla El Port de la Selva. En les muntanyes d'enfront, s'endevina l'espectacular monestir de Sant Pere de Rodes

El far del Cap de Creus El Port de la Selva té un inigualable sabor mariner

Etapa 1 Llançà - Albanyà

Perfil de l'etapa Pistes rodadores als primers quilòmetres de l'etapa Pobles tranquils de l'Alt Empordà Durant alguns quilòmetres la pista circula entremig d'oliveres
  • Dilluns, 6 Agost 2007
  • Sortida: 9:24
  • Temps: 7:33
  • Distància: 81 km.
  • Desnivell: 1.600 m.

Avui ha estat la primera etapa pròpiament dita de la ruta. Ahir només va ser un escalfament. L'itinerari d'avui ha estat més dur del que preveïa, tot i no ser d'alta muntanya. La calor, el constant pujar i baixar i sobretot la pluja intensa dels últims quilòmetres l'han fet més dura del que comptava.

Com que la previsió meterològica indicava pluges a la tarda, he plantejat sortir d'hora, però finalment he hagut d'esperar fins a les 8:30 per esmorzar, i he acabat sortint més tard de les 9.

Ja sortint del poble m'he equivocat, i entre el tram a rectificar i el trajecte per dins del poble he acabat fent 5 quilòmetres de més, i això tot just començar l'etapa! En un altre punt m'he tornat a equivocar i en un parell més m'he despistat uns metres. Caldrà concentrar-se més! Al final m'han sortit 81 quilòmetres i no els 68 que marcava el llibre de ruta. En relació al llibre d'en Jordi Laparra cal dir que hi ha algunes inexactituds, especialment pel que fa al desnivell. Segons el llibre aquesta primera etapa tenia 1.140m. de desnivell, i me n'han sortit 1.600. Suposo que el llibre només calcula la diferència entre diferents punts de pas, però això no és el desnivell realment acumulat de pujada, ja que a la pràctica es fan petits colls i pujadors que el llibre no contempla.

Ja sortint de Llançà comença una forta pujada fins un collet. Un tram de baixada i un altre collet pedregós on ja es veu Vilamaniscle al fons. Des d'aquí tranquil·lament cap a Rebós d'Emporda, Espolla, Vilartolí. Pistes tranquil·les, caloroses, però amb la pau que ofereix circular entre camps d'oliveres per l'Alt Empordà. A partir de Vilartolí m'he tornat a equivocar i he arribat fins prop de la base militar abandonada de Sant Climent Sescebes. He tornat enrere i he continuat per una pista bona, però amb moltes bifurcacions no indicades al llibre. Baixada fins a Cantallops, pas per sobre el riu Llobregat i arribada a Agullana per carretera asfaltada. Em sona extrany parlar d'un riu Llobregat que no és el que he conegut sempre des de la infantesa i que travessa el meu poble.

A Agullana he omplert d'aigua, he admirat la magnífica església romànica al bell mig del poble i he continuat per forts pendents fins al capdamunt del poble, on s'agafa la pista de Darnius. Cal pujar fins un coll i acabar de baixar al poble. Després direcció al panta de Boadella, que està força buit. Aquí comenta una fatigosa pujada fins al Coll de la Creu de l'Ocell, on ha començat a ploure, a estones amb considerable intensitat. He protegit les alforges i tot l'equipatge i he continuat, però amb la pluja i el cansament, la progressió era lenta. Forta baixada fins a Sant Llorent de la Muga i ja per carretera fins prop d'Albanyà, concretament fins a Can Carreras, una casa de turisme rural.

Un cop instal·lat a la casa m'he dutxat, he netejat la bicicleta i he fet la primera bugada. Molt amablement la mestressa de la casa m'ha ofert l'assecadora en veure que he arribat tan remullat.

Tot el vespre plovent. Per demà no pinta gens bé, i l'etapa és dura, concretament cal arribar fins a Camprodon. A veure si Sant Pere descansa una estona.

Hem compartit sopar amb una parella de Guadalajara que estan acabant el GR11, la travessa dels Pirineus a peu. També un noi mallorquí que estava acabant el GR11 tot seguit, i a bon ritme, en solitari, i amb només 30 etapes consecutives. També hem compartit sopar amb una parella de barcelona que també fan la Transpirenaica en bicicleta de muntanya.

Amb el sorollet de la pluja serà fàcil dormir. Bona nit!

Allotjament: Can Carreras (masia de turisme rural). 45 € mitja pensió

Panoràmica del dia

Arribant a Albanyà. Al fons una tempesta amenaçadora que va regar la Garrotxa tota la nit

Imatges de l'itinerari

Pobles de l'Alt Empordà Els pobles d'interior de l'Alt Empordà són tranquils, molt diferents dels de la costa

Església d'Agullana Al bell mig d'Agullana hi ha una estilitzada església romànica. Des del mig de la plaça s'agafa un carrer estret que condueix a la part alta del poble

Temps amenaçador Durant tota l'etapa el temps ha estat molt mogut, amb força estones de pluja (a vegades forta) i estones de cel cobert. Tota la nit ha estat plovent intensament

Església romànica prop d'Albanyà Poc abans d'arribar a Albanyà hi ha la casa de turisme rural on he fet nit. Just davant hi ha una bonica església romànica

Imatge frontal de l'església L'església vista frontalment

Etapa 2 Albanyà - Camprodon

Perfil de l'etapa Camins humits i fangosos entremig de la frondositat dels boscos de la Garrotxa L'impressionant pont de Lierca El pont de Camprodon és el punt més característic de la població
  • Dimarts 7 Agost 2007
  • Sortida: 9:08
  • Temps: 7:59
  • Distància: 65 km.
  • Desnivell: 1.905 m.

Després d'un esmorzar abundant a Can Carreras començo a pedalar, poc després de les 9.

Dins del poble d'Albanyà s'inicia la pista de Bassegoda, que puja de forma constant. Arribats a Bassegoda el pendent es fa més dur, amb trams molt forts,especialment abans d'arribar al Coll del Riu. Poc abans del coll ha començat a ploure de valent, i si la pista ja era prou dura, amb el diluvi ha esdevingut pràcticament impossible en el seu darrer tram. A dalt del coll hi ha una cruïlla, i en veure un indicador que assenyalava Sadernes l'he seguit, ja que plovia tant que no m'he vist amb cor d'agafar el mapa. Més endavant he vist que no era el camí correcte, ja que es tractava d'un camí precari convertit ara en riera per l'aiguat. Tot i això el camí tornava a enllaçar amb la pista bona.

Una ràpida baixada fins a Sadernes on he parat a fer un entrepà. Aquí he tornat a coincidir amb el Santi i la Gemma, amb qui hem compartit la resta de l'etapa.

Aquesta zona de la Garrotxa és molt bonica, i em quedo amb la idea de tornar-hi a descobrir-la caminant en una altra ocasió. En algun punt elevat encara es pot veure el mar.

A Sadernes hem afagat la carretera en sentit sud, i més endavant una pista asfaltada, poc després del bonic pont de Llierca. La pista, primer de pla i després en duríssima pujada, s'enfila fins al Collet de Can Carreres, poc després de l'espectacular casa del mateix nom, que funciona com a restaurant. L'últim tram és especialment dur, amb llargues pujades cimentades amb pendents constants del 15%. Des d'aquí una llarga baixada rapidíssima fins a l'Hostal de la Vall del Bac. Aquí ja havia deixat de ploure.

Després cal travessar tota la Vall del Bac, amb pujades i baixades constants per pista asfaltada. En l'últim tram ha tornat a posar-se a ploure de valent, passant per la Collada de Sant Pau i per Sant Pau de Segúries sota un intens ruixat. Des d'aquí només vuit quilòmetres pràcticament plans fins entrar a Camprodon.

Camprodon és una vila molt interessant, amb construccions de pedra que recorden l'intens passat medieval. També destaquen les boniques cases d'estiueig que ja a principis del segle passat havien construït la burgesia adinerada de Barcelona.

La temperatura ha baixat força. Espero que demà el temps sigui més benigne, ja que l'etapa, per variar, també és molt dura.

L'hostal Ganansi és senzillet, però correcte. Em deixen guardar la roba que acabo de rentar i les sabates encara xopes a la sala de la caldera, on l'escalfor farà que demà tot estigui a punt.

Un bon sopar i cap a dormir. Bona nit!

Allotjament: Hostal Can Ganansi. 40 € mitja pensió.

Panoràmica del dia

Des de l'Alta Garrotxa s'albira la Mediterrània, tot i que les condicions lluminoses del dia no afavorien la bona visió

Imatges de l'itinerari

Zona boscosa a la sortida d'Albanyà Sortint d'Albanyà la pista es comença a enfilar enmig d'un bosc frondós i humit per les pluges de la nit anterior

Pobles de l'Alt Empordà La ruta passa pel davant de la masia de Bassegoda

Barranc de Sant Aniol Arribant a Sadernes, després d'una bona baixada, veiem el bonic barranc de Sant Aniol i els seus espectaculars congostos. És una zona molt concorreguda per excursionistes

Església de Sadernes Església de Sant Feliu, a Sadernes. Al costat hi ha un restaurant on hem aprofitat per dinar i protegir-nos de la pluja

Can Carreras Després d'una llarga i fatigosa pujada, passem per davant del restaurant de la masia Can Carreres. Encara haurem de pujar una mica més per la duríssima pista asfaltada per assolir el coll

Ámplia panoràmica sota el Coll de Carreres Des de dalt el Coll de Carreres contemplem tota la vall que hem remuntat

Inici de la Vall d'en Bac Quan canviem de vessant ens endisem en la frondosa Vall d'en Bac

Santi passant pel costat d'una casa El Santi remuntant les constants pujades i baixades de la Vall d'en Bac

Gemma passant pel costat d'una casa La Gemma, tot i la pluja que ens acompanyava, portava molt bon ritme remuntant la Vall d'en Bac

Sant Pau de Segúries Després d'una zona amb constants pujades i baixades, una última baixada ens apropa fins a Sant Pau de Segúries

Pista abans d'arribar a Camprodon Entre Sant Pau de Segúries i Camprodon l'itinerari és fàcil, i es passa per bones pistes rodadores, però la pluja dificultava l'avanç

El riu Ter al seu pas per Camprodon El riu Ter baixava curull al seu pas per Camprodon

Pont de Camprodon El pont al mig de Camprodon és una de les imatges més característiques d'aquesta població del Ripollès

Cases a banda i banda del riu El riu Ter i el riu Ritortell passen pel bell mig de Camprodon. Hi ha cases a banda i banda de la ribera

Església de Camprodon Camprodon és una població molt interessant, amb bonics exemples d'arquitectura tant religiosa com residencial

Zona residencial de Campdrodon Zona residencial de Camprodon

Casa d'estiueig A Camprodon hi ha impressionants cases d'estiueig que la burgesia barcelonina hi va construir ja a principis del segle passat. Sempre ha estat una zona d'alt interès turístic pel clima fresc de l'estiu, les activitats de muntanya i a l'hivern per la proximitat de zones esquiables

Antiga bicicleta exposada en un aparador Amb aquesta bicicleta seria difícil fer la Transpirenaica avui en dia, però els anys 30 ja hi havia aficionats al ciclisme en aquesta zona

Campanar Campanar molt a prop del pont de Camprodon

Carrers estrets a Camprodon És un plaer passejar-se tranquil·lament per Camprodon i gaudir dels seus carrers estrets

Pobles de l'Alt Empordà El mig de la població, al costat mateix del pont, el riu Ritortell vessa les seves aigües al Ter

El Ter sota el pont de Camprodon L'aigua baixaba abundant al Ter gràcies a les pluges recents

Cartell de l'Hostal Can Ganansi Imatge simpàtica del cartell de l'hostal on vaig passar la nit

Etapa 3 Camprodon - Planoles

Perfil de l'etapa Part de l'expedició circulant per pistes fangoses Poble de Pardines L'esbelta silueta del Taga és omnipresent en bona part del Ripollès
  • Dimecres 8 Agost 2007
  • Sortida: 12:00
  • Temps: 4:41
  • Distància: 35,1 km.
  • Desnivell: 1.225 m.

Tercer dia de ruta i tercer dia de pluja. En començo a estar tip!

Tota la nit ha estat plovent intensament. Al matí continuava. Després d'esmorzar al mateix hostal Ganansi ens hem trobar amb la Gemma i el Santi i amb dos nois bascos, el Julen i l'Iñaki que també estaven a l'hostal. Hem fet assemblea i hem decidit esperar a què les condicions del temps milloressin. A part de ploure, es veia molt tapat i amb boira als cims.

L'etapa d'avui tenia dues alternatives: una més llarga que passava per Vilallonga de Ter i per la falda del Balandrau, i una opció més curta però amb força desnivell, per la Collada Verda. La meva intenció era fer l'itinerari llarg, ja que la zona del Balandrau és molt bonica. Però veient el temps,finalment hem sortit al voltant de les 12 del migdia, i hem optat per fer la variant curta; curta en quilòmetres, però no en desnivell.

Sortim de Camprodon direcció Setcases. Poc després de Llanars tombem en pujada cap als nuclis de la Roca i l'Abella, i a partir d'aquí comença la pista que ens durà cap a la Collada Verda. La pujada és dura, amb alguns trams duríssims que obliquen a posar el peu a terra si no encertes bé la traçada. Circular amb la bicileta carregada per pistes molt dretes i pedregoses no és tasca fàcil! A més, el terra està molt moll, tot i que gairebé ha deixat de ploure i tot just cau un petit xirimiri. La boira però, és intensa i no deixa veure més enllà de 30 o 40 metres.

Gairebé al punt més alt ens retrobem amb els nois bascos que havien sortit un xic després. Des de la Collada Verda la baixada és molt dreta, i a la meitat aproximadament es comença a obrir la boira fent evident la magnificència de la Serra Cavallera i les seves frondoses valls. Al bonic poble de Pardines tota l'expedició parem a dinar. Poc després seguim pels peus del Puig Cornador cap a Ribesaltes, i després d'una bona baixada fins a Ribes de Freser. Un parell de quilòmetres de carretera i de nou una pista es torna a enfilar de valent fins que al final planeja per arribar a Planoles.

Poc abans d'arribar a Planoles, hem trobat una parella de portuguesos que també feien la Transpirenaica. Hem acabat d'arribar junts reunint una bonica expedició multinacional amb catalans, bascos i portuguesos, ben avinguts, circulant amb un objectiu comú. En un punt, hem trobat unes famílies que estaven caminant per la zona, i en veure'ns passar (val a dir que l'expedició feia goig), ens han aplaudit intensament. En aquell punt jo encapçalava el pilot, i m'he sentit talment líder del Tour en una etapa de muntanya. Divertit!

Ha estat una etapa més suau que les anteriors, tot i que la pluja i el fred han acompanyat la primera part del trajecte. Faré nit a l'alberg Pere Figuera, que esta ple de famílies i grups de colònies. Hi ha molt xivarri, i és una mica estressant. Tinc ganes de retrobar la tranquil·litat de la muntanya solitària.

El poble de Planoles és bonic, basicament ple de cases de segona residència, totes elles ordenades i polides. Des d'aquí la vista cap al Taga és impressionant. El Taga és una muntanya molt plàstica, una piràmide gairebé perfecta.

Demà toca una etapa molt dura. Espero que finalment el temps acompanyi, ja que de moment esta sent el pitjor enemig.

Apa, a descansar (si la multitud de nens i nenes cridaners m'ho permeten). Bona nit!

Allotjament: Alberg Pere Figuera, Planoles. 27,9 € mitja pensió.

Panoràmica del dia

El poble de Pardines amb una part de la Serra Cavallera al fons

Imatges de l'itinerari

Boira pujant la Collada Verda La boira era espessa pujant la Collada Verda. Vam quedar-nos amb les ganes de veure el bonic paisatge de la zona. Més avall la boira es va espassar

Santi i Gemma El Santi i la Gemma remuntant els últims pendents de la Collada Verda. Alguns pujadors eren duríssims

Baixada de la Collada Verda A mitja baixada de la Collada Verda la boira es va espassar, i tot i la mala visibilitat podíem gaudir mínimament del paisatge

Arribant a Pardines Al cap d'avall de la dreta baixada arribem al poble de Pardines, on aprofitem per fer un mos en el bar del poble i refer-nos una mica del fred que havia calat al cos

Plans després de Pardines Passat Pardines seguim una zona planera, amb bones vistes cap a la vall de Ribes

Casa de pagès. Al fons Ribes de Freser Passem pel costat d'una casa de pagès que gaudeixen d'una bona perspectiva de Ribes de Freser

A la casa de pagès preparen el dinar L'ànec no va tenir el seu millor dia, però a la casa de pagès devien fer un àpat de Festa Major!

Fàbrica a Ribes de Freser Ribes de Freser té un important passat industrial gràcies a l'aprofitament hidràulic de les aigües del riu Freser

Riu Freser El riu Freser creua transversalment la població de Ribes

Pujant per una pista Enfilant la segona pujada del dia que ens acostaria fins a prop de Planoles, una pujada més suau que la primera, però amb alguna rampa de les que treuen la mandra

Arribant a Planoles Una última pujada ens acosta fins a Planoles. Arribem al peu de l'estació del tren

Etapa 4 Planoles - Cap del Rec

Perfil de l'etapa Pujada a la Collada de Toses La plana de la Cerdanya Arribant al petit poble d'Ordèn després d'una duríssima pujada La masia de la Bastida i al fons el Niu de l'Àliga
  • Dijous, 9 Agost 2007
  • Sortida: 9:30
  • Temps: 9:08
  • Distància: 83,5 km.
  • Desnivell: 2.415 m.

Finalment ha parat de ploure. Avui tocava una de les etapes més dures de la marxa.

Sortint des de Planoles hem anat per carretera fins a Toses, i d'aquí pujant fins a la collada. L'ascens és dur. En aquest punt ens hem acomiadat amb la Gemma i el Santi, que agafen l'opció sud (que passa pel Pla d'Anyella, Coll de Pal i s'endinsa al Berguedà). Jo he optat per anar més pel nord, per la Cerdanya. Se m'ha fet extrany seguir camins diferents, ja que feia dues jornades senceres que féiem camí plegats. Espero que tinguin molta sort. Tant el Santi com la Gemma porten molt bon ritme. La Gemma m'ha sorprès, ja que no es troben gairebé fèmines que s'atreveixin amb una ruta com aquesta, i a més portava un molt bon ritme.

Poc després de deixar-los he trobat la parella de portuguesos, que havien pujat per la carretera principal de la collada, no pel poble de Toses (que és més curt, però força més dret). He baixat ràpid cap a la plana de la Cerdanya, i ben abrigat perquè feia força fred. La carretera és molt ràpida, s'agafen velocitats considerables, i el fred matinal d'aquests dies és considerable. En un punt es deixa la carretera i s'agafa una pista en pujada moderada primer i després en baixada que porta fins a Queixans. En el punt més alt hi ha una bona visió panoràmica de la plana ceretana.

Ha estat difícil sortir de Queixans, ja que a vegades costa interpretar les indicacions del llibre, especialment en zones urbanes o en llocs on hi ha hagut obres. A partir d'aquí l'itinerari va recorrent la part baixa de la Cerdanya, tot passant per pobles plens de segones residències, majoritàriament buides tot i ser època de vacances. La ruta també passa pel costat d'un luxós camp de golf, prop de l'aeròdrom i de diverses hípiques, aficions totes elles habituals dels estiuejants adinerats. Sens dubte el meu humil vehicle contrastava amb tot aquest desplegament de poder econòmic.

Aquest itinerari per la plana de la Cerdanya no m'ha agradat gaire. Penso que es podria millorar molt, ja que hi ha llocs més interessants per circular tot i assolint el mateix resultat final.

En un punt, per culpa de les últimes tempestes hi havia una petita inundació. Ha calgut descalçar-me i passar aigua arreu. Després d'alguna petita equivocació he arribat a Bellver de Cerdanya, on he aprofitat per dinar. Eren les 3 de la tarda, una mica tard tenint en compte que faltava la part més dura de la ruta d'avui.

Amb tota la calor a l'esquena he començat a enfilar les duríssimes rampes que porten a Ordèn i Talltendre, amb alguns trams del 18% de pendent. Aquest tram s'ha fet realment feixuc. Després de Talltendre s'agafa una pista que, després d'una forta pujada que cal fer a peu, s'aplana considerablement. Al cap de pocs quilómetres s'arriba per una masia encimbellada sobre un turó amb vistes fantàstiques del Cadí i la Tosa: la Bastida. En aquest punt he tingut un petit ensurt: just després de passar la casa, enmig del camí hi havia un gran bassal fruit de les pluges dels últims dies. Al costat hi havia un petit i estret pas entre el bassal i el filat del bestiar. He fet passar la bicicleta per dins de l'aigua, i jo a peu per fora, en el petit pas que hi havia, amb tanta mala sort que vaig tocar el filat. L'enrampada va ser monumental, tot jo em vaig bellugar a l'estil "break-dance", i tot el dia que m'ha fet mal el dit índex, punt de sortida suposo dels volts que van circular pel meu cos. Altres vegades m'havia enrampat, fins i tot amb endolls domèstics i no m'havia fet tant de mal. Una experiència ben desagradable!

Des de la masia de la Bastida la pista continua, amb alguna pujadeta, però principalment planejant i finalment en baixada fins a Coborriu de la Llosa, el riu de la Llosa i Viliella, un poblet ben bonic amb vistes privilegiades del Cadí cap al sud i de la Vall de la Llosa cap al nord. En aquest punt he berenat al bar del poble per agafar forces per l'últim tram.

Després de Viliella s'agafa una nova pista en tendència ascendent fins a la carretera de Lles, i aquí per asfalt i amb una bona pujada fins al refugi del Cap del Rec, on he sopat i faré nit.

Ha estat una etapa duríssima, amb més de 2.400 m. de desnivell de pujada, més de 80 km. de distància recorreguda i més de 9 hores sobre la bicicleta. Al refugi, tot sopant, he conegut al Joan Bartrina, un noi de Rubí que també està fent la Transpirenaica amb btt. Hem quedat que demà sortirem junts del refugi.

Escric aquesta crònica amb el frontal. És hora d'anar a dormir, que demà toca una altra etapa potser encara més dura. Bona nit!

Allotjament: Refugi del Cap del Rec (Lles de Cerdanya). 23,10 € mitja pensió

Panoràmica del dia

En primer pla la masia de la Bastida. Al fons la Tosa

Imatges de l'itinerari

Botiga a Planoles Porta d'una petita botiga de queviures a Planoles

Interior de la botiga a Planoles Tot i les petites dimensions, dins de la botiga es podia trobar de tot. Vam comprar-hi algunes vitualles per a la jornada

Carretera poc després de sortir de Planoles La carretera entre Planoles i Toses comença planera però aviat s'enfila

Arribant a Toses Arribant a Toses. La carretera segueix al peu de la via del tren

Gemma i Santi La Gemma i el Santi enfilant la Collada de Toses

Poble de Toses Pas de la ruta pel poble de Toses. La carretera és molt poc transitada, ja que no és l'habitual per pujar la Collada de Toses, sinó que és una interior que des de Planoles i passant per Toses arriba fins dalt la Collada.

Collada de Toses Des de dalt de la Collada de Toses, mirant enrere, contemplem la vall per la que hem pujat

Foto d'equip a dalt de la Collada A dalt de la Collada ens acomiadem. La Gemma i el Santi continuaran cap al Pla d'Anyella, Coll de Pal i seguiran pel Berguedà. Jo seguiré la ruta nord per la Cerdanya. Abans d'acomiadar-nos fem una foto d'equip. Ha estat un plaer compartir una part de la ruta amb aquests dos bons esportistes, bons conversadors i excel·lents persones.

La Molina i la Masella Abandono el Ripollès i m'endinso a la Cerdanya. Torno a circular sol. Aviat s'obre davant meu la visió cap a les estacions d'esquí de Molina i Masella, i la serra del Moixeró

Pista cap a Queixans Caldrà fer una llarga i rapidíssima baixada per arribar al cap d'avall de la plana ceretana. Imatge de la pista que baixa fins a Queixans

Interior de la botiga a Planoles No caldrà arribar-hi, però Puigcerdà no queda gaire lluny, i es veu perfectament abans d'arribar a Queixans

Serra del Cadí Durant la ruta, la Serra del Cadí la veurem des de diferents perspectives. En aquest cas, vista des del nord-est

Camp de golf La ruta proposada pel llibre d'en Jordi Laparra travessa la plana de la Cerdanya pel cap d'avall fins arribar a Bellver on es torna a enfilar. El pas pel mig del camp de golf és un moment curiós: gent elegant, cotxes luxosos,... i un ciclista ben carregat

Bellver de Cerdanya A partir de Bellver de Cerdanya cal tornar a pujar de valent per arribar als pobles d'Ordèn i Talltendre. Tot i ser pista asfaltada, hi ha trams de pendent del 18%. Tot pujant es pot contemplar Bellver de Cerdanya i les rodalies des d'amunt

Ordèn Ordèn és un poble molt petit, dedicat bàsicament a la ramaderia i amb alguna casa de segona residència

Talltendre Ben a prop d'Ordèn hi ha Talltendre. A partir d'aquí s'acaba la pista asfaltada i comença la pista precària, però també s'acaben els trams més durs de pendent

Casa de la Bastida La casa de la Bastida amb la Tosa al fons. A mesura que avançava la tarda creixien els núvols. Començava a tenir pressa per arribar, ja que estava escarmentat de les pluges de les jornades anteriors

Autofoto Autofotografia abans de començar el descens cap a la Vall de la Llosa

Coborriu de la Llosa A Coborriu de la Llosa s'acaba el descens llarg i pedregós i comença una bona carretera asfaltada que després de baixar al cap d'avall de la vall i creuar el riu de la Llosa, s'enfilarà fins a Viliella

Paret nord del Cadí Mirant cap al sud, es pot contemplar l'impressionant paret nord del Cadí

Vall de la Llosa Mirant cap al nord, s'obre la Vall de la Llosa, una zona interessantíssima per practicar-hi l'excursionisme

Interior de la botiga a Planoles Després de Viliella la pista continua pujant. Mirant enrere, es pot contemplar el poble i la Vall de la Llosa

Carretera de Lles al refugi del Cap del Rec L'últim tram és per carretera, i es torna a enfilar de valent abans d'arribar al refugi del Cap del Rec

Refugi del Cap del Rec El refugi del Cap Rec és força gran, i està en bones condicions. El fet de poder-hi arribar amb cotxe li treu encant com a refugi

Vista del Cadí des del refugi del Cap del Rec Des del refugi, mirant cap al sud es pot contemplar tot el Cadí. Els núvols eren cada cop més espessos, però un cop a cobert el risc de precipitació ja no preocupa. No va tornar a ploure

Etapa 5 Cap del Rec - Sant Joan de l'Erm

Perfil de l'etapa Pic del Perafita Campanar de Bescaran Prop del Coll de la Creu de Ras de Conques
  • Divendres, 10 Agost 2007
  • Sortida: 7:55
  • Temps: 8:33
  • Distància: 84 km.
  • Desnivell: 2.220 m.

Aquesta era l'etapa reina de tot l'itinerari, però sincerament vaig trobar més dura l'etapa d'ahir.

Ens hem llevat d'hora, ja que segons el llibre de ruta l'etapa era de 10 hores. Al refugi ens havien deixat preparat l'esmorzar. Hem esmorzat el Joan i jo mateix i hem agafat les bicicletes per començar tot planejant i pujant lleugerament per la pista que a l'hivern serveix com a itinerari d'esquí de fons a les pistes de Lles. Els primers quilòmetres són molt rodadors, per pista bona i còmoda, tot passant per fins a tres refugis lliures. Des del refugi de Polineres s'agafa el camí per pujar als estanys de la Pera, però aquesta bonica excursió queda fora de l'itinerari. Ho deixem per un altre dia!

Des del refugi de Prat Miró comença una primera pujada fins al coll de la Font d'Aristot, que és de bon fer, tot i que la pujada és constant. Després una baixada ràpida fins a Bescaran. Fa molt fred; el termòmetre marca 7 graus, que a l'ombra i en forta baixada accentuen la sensació de fredor. Tinc els dits de les mans i dels peus en estat gairebé letàrgic.

Fotos al bonic campanar romànic de Bescaran i seguim per un tram de carretera fins que agafem una pista que enfila cap a la collada de Boloriu. És un tram força dur, i hi ha una bona pujada pedregosa, però es pot fer bé sobre la bici. A dalt comença una ràpida i pendent baixada que, després de passar Arcavell porta finalment al fons de la vall d'Envalira, a la Farga de Moles, al costat mateix de la frontera amb Andorra.

Al costat del camping La Frontera comença la duríssima pujada cap a Ars i posteriorment al Coll de la Creu de Ras de Conques, de més de 1.900 metres d'alçada. El primer tram per carretera es fa llarg i pesat. Fa molta calor i el sol pica de valent. Avui hem passat de l'intens fred matinal a una calor molt intensa. Comprem un entrepà al poblet de Sant Joan Fumat, i ens el mengem a Ars, a mitja pujada, al peu d'una font, a l'ombra. Aquí comença una pista que té trams molt durs. Amb la panxa plena costa de tirar amunt. En aquest tram agraeixo que el Joan tibi, ja que a mi em costa molt agafar el ritme.

Passem unes bordes i després el refugi, i aquí el pendent es modera. Després un tram de baixada fins a la petita ermita de Santa Magdalena, situada enmig d'un preciós tram planer, al costat del riu. Ja només ens queda una pujadeta moderada que ens acosta a Sant Joan de l'Erm.

Finalment han estat 84 quilòmetres justos. Una etapa llarga i dura, però assequible. El refugi Xalet de la Basseta és gran i ben condicionat. Hi ha força gent. A l'hivern és la base de l'estació d'esquí nòrdic de Sant Joan de l'Erm. Una bona dutxa, rentar la roba, preparar l'etapa de demà, sopar i cap a dormir.

Demà toca una etapa de gairebé 90 quilòmetres. Bona nit!

Allotjament: Refugi Xalet de la Basseta (Sant Joan de l'Erm).

Panoràmica del dia

Amb les primeres clarors del matí, el Cadí té un color especial

Imatges de l'itinerari

Al peu del refugi Prat Miró Els primers quilòmetres són planers, per pista ben condicionada. Fa un dia esplèndid

Poble de Bescaran Bescaran és un petit poble situat a la comarca de l'Alt Urgell

El Joan passant per davant del campanar El Joan circulant per davant del campanar de Bescaran, per on hem arribat després d'una llarguíssima baixada per pistes ràpides i obagues. La sensació de fred ha estat acusada. Poc més avall de Bescaran tornarem a pujar

Estamariu Veiem una mica més avall el poble d'Estamariu, però no hi arribarem, ja que abans prendrem una pista en pujada cap a la dreta

Alt Urgell A mesura que guanyem alçada contemplem les valls del Segre a la zona de l'Alt Urgell. La pujada és constant, però la pista és bona

Collada de Boloriu Arribant al cap d'amunt de la Collada de Boloriu. A partir d'aquí canviem de vessant i ens endisem a la vall del riu Valira

Vall del Valira La baixada des de la Collada de Boloriu és ràpida, i ens ofereix bones vistes de la Vall del riu Valira. Veiem a sota la carretera d'accés a Andorra, l'aduana, i les primeres construccions andorranes. Al fons s'arriben a veure alguns cims andorrans

Al peu del refugi Prat Miró Abans d'arribar al fons de la vall passem pel peu del poble d'Arcavell, gairebé al límit de la frontera andorrana

Ars La Farga de Moles (frontera amb Andorra) és un dels punts més baixos de la ruta. Per arribar al Coll de la Creu de Ras de Conques caldrà remuntar més de 1.100 m. de desnivell continuats i sense descans. La pujada és duríssima. Fins al poble d'Ars (el de la imatge) hi ha carretera asfaltada, i a partir d'aquí pista, amb rampes fortíssimes

Coll de la Creu de Ras de Conques Després de passar les bordes de Ras de Conques i un refugi, el pendent de la pista s'alleugereix fins arribar al Coll

Paisatge frondós A partir del coll el paisatge canvia, entrem en una zona amb un clima més continental i una vegetació densa i frondosa

Avetosa Arribant al fons de la vall passem pel mig d'una gran avetosa

Erminta de Santa Magdalena Al final de la baixada hi ha la petita ermita de Santa Magdalena, al peu del riu del mateix nom. Aquest lloc és punt d'inici de diferents itineraris per fer a peu, per exemple el Pic Salòria

Vall del Riu de Santa Magdalena A partir de l'ermita de Santa Magdalena seguim per una bona pista que ressegueix el riu del mateix nom. És una zona preciosa, i en ser plana podem circular-hi plàcidament gaudint de cada milímetre d'aquest intens bosc

Riu de Santa Magdalena En un punt cal travessar el Riu de Santa Magdalena. Com que no baixa gaire aigua, no és tasca complicada. A partir d'aquí la pista torna a enfilar moderadament abans d'arribar definitivament a Sant Joan de l'Erm

Insectes en una flor El dia és esplèndid. Tenim temps de contemplar tota mena d'insectes que habiten aquest paratge privilegiat

Etapa 6 Sant Joan de l'Erm - Torre de Cabdella

Perfil de l'etapa Pista d'ascens al Coll de Rat. Al fons, Baiasca Un dels cims més emblemàtics de la zona, el Montsent de Pallars Espui i la Vall Fosca des del Coll de Triador
  • Dissabte, 11 Agost 2007
  • Sortida: 9:08
  • Temps: 8:28
  • Distància: 93,4 km.
  • Desnivell: 1.870 m.

L'etapa d'avui presentava molt dura per l'elevat quilometratge, així com pel desnivell a salvar. Les últimes jornades el desnivell teòric del llibre de ruta es veia cada dia àmpliament superat per molt. Avui s'ha aproximat força.

El matí s'ha llevat preciós a Sant Joan de l'Erm. Un estol de cavalls pasturaven davant mateix del refugi. El matí però, era fresc. Un bon esmorzar, carregar les bicicletes i a fer quilòmetres!

Després d'un tram planer va seguir una llarga baixada que ens va fer passar per Montenartró i fins a enllaçar amb la carretera que ens portaria a Llavorsí. Des d'aquest punt en direcció a Esterri d'Àneu, i al cap de poc tombar a l'esquerra per una carretera estreta asfaltada però molt poc transitada que puja cap als petits llogarrets d'Arestui i Baiasca. La pujada és molt dura, més encara amb un sol considerable que queia sobre l'esquena.

Des de Baiasca comença una pista duríssima que va enfilant sense ni un tros de descans fins als espectaculars prats al voltant de Coll de Rat. El paisatge és amplíssim, les vistes són grandioses! Grans prats amb un fort pendent; animals de pastura, molta tranquil·litat. Un vast territori dominat pel Monsent de Pallars, que veiem primer de front i després voregem. La pista és llarga, i durant molts quilòmetres transitem per aquests bonics paratges. Idíl·lic!

Segurament és el paisatge més espectacular del que portem de ruta. També vam veure un munt de trencalossos, alguns fins i tot van passar en vol rasant molt a prop nostre (tan tocats ens van veure?)

Des de del coll de Rat gairebé hem gaudit de 25 quilòmetres, de molt bon fer, en un paisatge d'alta muntanya, a més de 2.000 metres d'alçada. Realment el paisatge és difícil de descriure. Es tracta d'uns grans altiplans coberts d'herba, sense pràcticament arbres, i amb molt bones vistes de tot els Pirineus tan enllà com allargava la vista. És una gran recompensa circular per aquesta zona després d'una tan dura ascensió. A dalt, ja planejant o en lleugera pujada fins a la cabanya dels Quatre Pins, el coll de la Portella i el coll de Triador que comunica amb la Vall Fosca.

A partir del coll de Triador comença un descens vertiginós fins a Espui. Més de 1.000 metres de desnivell de descens en pocs quilòmetres. Durant tot el camí hem coincidit amb molts ciclistes, majoritàriament en sentit contrari, que feien l'itinerari Pedals de Foc.

Tot i que ho hem sabut a posteriori, ens hem creuat amb l'autor del llibre de ruta, en Jordi Laparra. Uns nois castellonencs a qui hem avançat, després al refugi ens ho han comentat.

Un cop a Espui, descens rapidíssim de 4 quilòmetres per carretera fins a la Torre de Cabdella, on ens hem allotjat a l'alberg La Torre, amb unes instal·lacions força correctes. Fins i tot hem pogut rentar la bicicleta.

Ara a descansar. Bona nit!

Allotjament: Alberg La Torre (Torre de Cabdella). 29,5 € mitja pensió.

Panoràmica del dia

Des del Coll de la Portella, mirant cap al nord-est es poden endevinar moltes de les grans muntanyes dels Pirineus. La vista és privilegiada cap a totes bandes

Des del Coll de la Portella, mirant cap al nord-oest continuem veient muntanyes. La pista durant molts quilòmetres va planejant, i el paisatge alpí és fenomenal

Imatges de l'itinerari

Refugi de la Basseta, a Sant Joan de l'Erm El refugi de la Basseta, a Sant Joan de l'Erm té unes molt bones instal·lacions. Vam dormir a la mansala, però el refugi també disposa d'habitacions de diverses places. A l'hivern és la base de l'estació d'esquí nòrdic de Sant Joan de l'Erm. Davant mateix del refugi hi ha un prat molt gran que aprofiten els hostes per descansar, i sobretot els més joves per jugar-hi

Ascendint cap a Coll de Rat El Joan en un moment de l'ascensió al Coll de Rat. Es tracta d'una ascensió sense treva, una pujada constant amb pendents molt durs

Després de Coll de Rat la pista continua pujant Un cop a dalt del Coll de Rat, encara cal pujar una mica més fins a la Cabanya dels Quatre Pins, i posteriorment el Coll de la Portella

Prats alpins Des de Coll de Rat la pujada es torna ja més moderada, i esdevé una pista molt còmoda amb prats alpins a banda i banda

Vall Fosca Un cop superat el Coll de Triador ja només queda una llarguíssima baixada fins a Espui. Ens endinsem a la Vall Fosca

Etapa 7 Torre de Cabdella - Bonansa

Perfil de l'etapa Prat prop del Coll de Sant Pere Sas, un poble abandonat enmig de la Ribagorça Descens cap a Pont de Suert
  • Diumenge, 12 Agost 2007
  • Sortida: 8:55
  • Temps: 6:22
  • Distància: 62,3 km.
  • Desnivell: 1.930 m.

Ja fa una setmana sencera que va començar l'aventura i de moment l'experiència és fantàstica. Els Pirineus són realment increïbles, amb racons molt especials.Recorre'ls de cap a cap és una experiència vitual molt estimulant.

Avui, després d'un esmorzar ben energètic, hem agafat les bicicletes i després d'uns pocs quilòmetres de descens hem començat a pujar cap al Coll de l'Oli,passant abans pels poblets d'Astell i Guiró. A partir d'asquest últim poble comença un camí molt bonic, un antic camí ral empedrat, però que a la pràctica no és ciclable. Bona part d'aquest camí s'ha de fer empenyent la bicicleta i el algun tram fins i tot carregar-la a coll. Hi ha algun petit tram més complicat, i es fa farregós arribar fins al Coll de l'Oli, on s'obren ja vistes cap a les valls de la Ribagorça.

Després una bona baixada i tornar a pujar fins arribar als pobles deshabitats de Sas i el petit llogarret d'Erta, indrets força inhòspits i inaccessibles, fet que els fa alhora interessants i un bon lloc de repòs per la pau que s'hi respira. Aquí seguim planejant i més endavant baixant cap a la Ribagorça.

Avui ha estat el dia de les avaries. Primer de tot el comptaquilòmetres del Joan s'ha resistit a funcionar correctament els primers quilòmetres, i ha estat especialment molest ja que és el Joan el qui eficaçment guia mitjançant el llibre de ruta i els quilòmetres parcials entre els punts de pas. Més tard la meva roda del darrera, que ja tenia alguna punxadeta tapada fins avui pel líquid antipunxades, no ha resistit més i ha acabat buidant tot l'aire. He hagut de posar una càmera, i un cop inflada s'ha trencat la vàlvula. Per sort en portava una altra i he tornat a començar el procés, això sí, amb molta cura ja que no en tenia més. El líquid antipunxades, tot i que és molt eficaç contra les petites punxes que habitualment es claven a les rodes (esbarzers, argelagues,...) no ho aguanta tot, i a més a més, provoca que posar una simple càmera pugui arribar a ser una experiència ben desagradable, ja que el líquid és enganxós, empastifa de valent, i fa mala olor. Més tard, en un tram ràpid, el Joan també ha punxat una roda, en aquest cas la davantera, i ha calgut fer una nova reparació.

L'última baixada fins a Pont de Suert és fàcil, tot passant pels pobles de Malpàs i Gotarta. Un cop a Pont de Suert hem dinat i hem fet alguna compra imprescindible: la casa de turisme rural on anirem avui no serveixen sopars, i l'únic bar del poble tanca els diumenges.

A la tarda he aprofitat per comprar un parell de càmeres noves. Tot i ser diumenge la botiga d'esports on tenen material de bicicletes bàsic estava oberta.

Com que hem hagut d'esperar que obrís la botiga d'esports a les 5, hem sortit una mica tard, i això no seria cap problema si no fos que el cel amenaçava tempesta imminent, i la dura pujada fins a Bonansa ha semblat una contrarellotge. Hem pujat molt ràpid i només ens hem mullat els últims metres. Més tard la tempesta ha continuat, però un cop a cobert és ben agradable contemplar una tempesta d'estiu des de la finestra.

Hem abandonat Catalunya i ens hem endinsat a la Ribagorça aragonesa fins al seu primer poble, Bonansa, un lloc on majoritàriament encara es parla català. Ens allotgem a casa Luis, una casa de turisme rural molt acollidora enmig d'un poblet tranquil d'uns 60 habitants tot l'any, i uns quants més els mesos d'estiu.

Al final l'etapa d'avui ha resultat més dura del que semblava, i potser amb uns paisatges menys espectaculars dels que havíem vist els últims dies. Cal destacar però els petits poblets pràcticament deshabitats, llocs solitaris i inaccessibles, llocs on el silenci abunda, llocs que recorden un tipus de vida avui dura i rústega que avui ja no s'estilen.

Demà continuarem per terres aragoneses. Ara a dormir. A Bonansa et pot dormir amb un silenci pràcticament absolut. Quin luxe! Bona nit!

Allotjament: Casa Luís (turisme rural), Bonansa. 18 € dormir i esmorzar

Panoràmica del dia

El poble de Castellars encimbellat dalt d'un turó. Abans d'arribar-hi ens desviarem en descens per acabar d'arribar a Pont de Suert

Imatges de l'itinerari

Coll de l'Oli Per arribar al Coll de l'Oli cal enfilar una forta pujada per un antic camí ral molt bonic, però intransitable per a les bicicletes, que les hem hagut de carregar a coll. L'ascens ha estat fatigós

Al voltant del Coll de Sant Pere L'etapa d'avui transita per zona de mitja muntanya, sense assolir grans alçades. És però una zona molt tranquil·la, i passem per pobles abandonats i zones molt poc poblades de la Ribagorça catalana

Sas i el barranc d'Erta Al fons el poble de Sas, actualment abandonat. Al fons el barranc d'Erta, una zona angosta i feréstega

Erta Poc després de Sas, passem pel costat del petit poblet d'Erta

Castellars Abans de la baixada definitiva que ens portarà fins a Pont de Suert passem per la falda de Lo Corrondo de Durro. Al fons veiem el poble de Castellars

Etapa 8 Bonansa - Escalona

Perfil de l'etapa Poble de Gabàs Collada de Cuillibert Arribant als peus de la Peña Monañesa, després d'una llarga i duríssima pujada
  • Dilluns, 13 Agost 2007
  • Sortida: 9:28
  • Temps: 7:55
  • Distància: 79,2 km.
  • Desnivell: 1.995 m.

La nit passada he dormit molt bé. A més del cansament acumulat, el silenci absolut que es vivia a Bonansa hi ha acompanyat. La casa de turisme rural Casa Luis, tot i ser al mig del poble és molt tranquil·la i acollidora. De fet tot el poble és molt tranquil. La mestressa, la Luisa ens ha preparat un bon esmorzar.

Poc després de les 9 hem carregat els trastos i hem començat a fer camí. Primer una pujadeta per carretera asfaltada fins al coll de Bonansa. Després una rapidíssima baixada fins prop d'Espés. Aquí comença la primera gran pujada fins un coll, una pujada dura i pedregosa. Els quilòmetres no avancen.

Una llarga baixada ens acosta a Seira, i des d'aquí, per carretera nacional molt transitada (la que porta de Huesca a Benasque) ens acostem fins a la cruïlla de Senz i Viu, al peu d'una presa que recull lles aigües del riu Ésera, aigües que neixen als mateixos peus de l'Aneto. Aquests 9 quilòmetres de carretera són ràpids, però cal anar amb molt de compte ja que hi ha molt tràfic i la carretera és estreta i sinuosa.

A la cruïlla, al costat de la presa, pugem fins a Senz on aprofitem per fer un mos. Ens proveïm d'aigua i continuem fins al poblet de Viu. A partir d'aquí comença una duríssima pista fins al coll de Cuillibert, i després fins a la Collada, al peu de la Peña Montañesa. Crec que és la pujada més dura i fatigosa que he fet fins ara en el que portem de ruta. A més de les dures pendents, cal afegir la dificultat del terreny: pistes molt pedregoses i poc transitades que fan molt difícil ciclar-hi.

M'ha sobtat que durant hores i hores no hem trobat ningú. Aquí es gaudeix de la tranquil·litat i la sol·litud com a pocs altres llocs. És una experiència interessant.

Arribats a la Collada estem als peus del magnífic bloc rocós conegut com a Peña Montañesa, una elevació de roca calcària impressionant que creix damunt nostre. Des d'aquí la baixada és molt dreta i també fatigosa pel mal estat de la pista que ens apropa a Laspuña. Cal controlar la velocitat, i al cap dels quilòmetres els braços pateixen tot i portar suspensió davantera. Des de Laspuña, ja per carretera fins a Escalona on fem parada i fonda.

Ha estat una etapa molt dura, on he mostrat els primers símptomes de fatiga i un cert defalliment. Pujant més enllà de Senz em sentia molt cansat, i les dures pistes, la calor i el pendent m'han provocat males sensacions, no anava còmode. Poc a poc, he anat recuperant les forces per acabar l'etapa a Escalona, un lloc turístic, no molt interessant, al peu de la carretera nacional.

El més destacable d'Escalona ha estat la cervesa d'última hora de la tarda i el sopar a la terrassa de l'hotel, amb una bona panoràmica de la Peña Montañesa.

Demà ens apropem al parc nacional d'Ordesa i Monte Perdido. L'etapa promet! Ara a descansar. Bona nit!

Allotjament: Holstal Revestido (Escalona). 47 € mitja pensió.

Panoràmica del dia

Baixant de la Gran Collada tenim una vista fantàstica sobre les diverses valls de la zona. Al fons a l'esquerra podem contemplar el Turbón.

Imatges de l'itinerari

Primer coll del dia Després d'una rapidíssima baixada per carretera, enfilem el primer coll del dia. A partir d'aquí canviem de vessant i comencem el descens cap a Gabás i Seira

Prat i muntanyes al fons Transitem per una zona de mitja muntanya, amb alçades màximes properes als 1.500 m. A la llunyania veiem grans muntanyes

Seire queda al fons de la vall Baixem fins al poble de Seira, des d'on seguirem per una carretera molt transitada

Congost del riu Ésera Des de Seira fins a la cruïlla de Senz passem per la carretera nacional que porta de Huesca a Benasque. És una carretera molt transitada, i passa per un estret congost que forma el riu Ésera

Cascada Les aigües sobrants d'una central hidroelèctrica formaven una sorollosa i abundant cascada

Peña Montañesa Passats Viu i Senz comença una duríssima pujada per pista pedregosa fins als peus de la Peña Montañesa (a l'esquerra de la imatge). Ha estat un dels trams més durs del que portem de Transpirenaica

Coll de Cuillibert Passem pel Coll de Cuillibert, als peus de la Peña Montañesa i canviem de vessant. Veiem al fons la vall del Cinca

La Collada La Peña Montañesa sembla ben a prop des de la Collada. A partir d'aquí començarà una llarga baixada, molt pendent i per una pista pedregosa que ens portarà fins a prop d'Escalona. Cal anar amb compte

Peña Montañesa des d'Escalona Un cop arribats a Escalona, des de la terrassa de l'hotel i tot prenent una cervesa, contemplem la Peña Montañesa

Etapa 9 Escalona - Torla

Perfil de l'etapa Cañón de Añisclo Pista d'ascens a la Sierra de las Cutas Vall d'Ordesa Vall d'Arazas, amb el Mont Perdut al fons Bretxa de Roland i el Casco Tozal del Mallo i els Mondarruegos
  • Dimarts, 14 Agost 2007
  • Sortida: 9:45
  • Temps: 7:29
  • Distància: 55,4 km.
  • Desnivell: 1.820 m.

L'etapa d'avui es pot considerar com a etapa reina; no per la distància ni tampoc pel desnivell (que Déu n'hi do!), sinó per la bellesa i l'espectacularitat del terreny, als límits del parc nacional d'Ordesa i Mont Perdut.

Després d'esmorzar a Escalona agafem la carretera asfaltada que en pocs quilòmetres ens porta cap al Cañón de Añisclo. És un barranc impressionant, molt engorjat, amb parets rocoses a banda i banda de centeners de metres d'altitud. L'estreta i precària carretera asfaltada, en molts trams està literalment esculpida a la roca. És tot un espectacle circular per la part més fonda del canó. Llàstima de la gran quantitat de cotxes que també passaven.

Arriba un punt en què la majoria de cotxes es queden, ja que comença el camí per endinsar-se encara més en el Cañón de Añisclo, i aquest camí només es pot fer a peu. Amb les bicicletes, nosaltres hem seguit la carretera asfaltada, en ascens direcció Nerín. A mitja pujada ens han avançat un grupet de catalans que també viatgen amb un transport curiós: unes Vespa, carregades amb alforges i que pujaven amb una certa dificultat, això sí, força més ràpid que nosaltres per les dures rampes prop de Nerín. Ens han saludat efusivament en avançar-nos. S'estableix una curiosa solidaritat entre els que escollim formes alternatives de recórrer país.

Un cop arribats a Nerín s'ha produït el gran dilema de l'etapa. L'itinerari base continua cap a Fanlo, i després cap a Servisé, final d'etapa teòric. Hi ha però una alternativa, citada en el propi llibre de ruta. Es tracta d'una variant de l'itinerari bàsic que s'enfila per la Sierra de las Cutas fins a 2.200 m. d'alçada, en un punt en què hi ha unes vistes impressionants de la vall d'Ordesa.

La decisió semblava clara: tot i allargar la travessa, valia la pena, ja que aquesta variant passa per un dels punts més espectaculars de tota la serralada pirenaica. Però hi havia un petit problema: la pista que remunta la Sierra de las Cutas és d'accés restringit, i ni tan sols les bicicletes poden circular-hi. Només els veïns, els taxis 4x4 i les persones amb autorització expressa dels ajuntaments de Fanlo o de Torla poden circular-hi. Com que coneixíem aquesta restricció, feia dies que intentàvem aconseguir l'autorització, però no hi havia manera de contactar amb l'Ajuntament de Fanlo (que és un poble molt petit). A les oficines del parc nacional ens deien que no els incumbia, ja que la pista en qüestió està fora del Parc.

No sabíem què fer. Vam arribar fins a l'inici de la Pista de las Cutas, en el punt en què hi ha la barrera que impedeix el pas. També hi ha un punt d'informació del Parc (tot i estar fora). La noia del punt d'informació ens comunica amablement que l'accés està prohibit a les bicicletes. Nosaltres decidim fer cas al seny, ser prudents i no contravenir les normes, per molt injustes que ens semblin. Realment la pista és molt ample i bona, està fora del Parc, i ningú ens sap dir el motiu pel qual la mantenen tancada. Fins i tot gent del poble i a la mateixa caseta d'informació els sembla una norma injusta. Sembla que pot ser una forma de afavorir que els interessats en pujar utilitzin els serveis de l'autobús 4x4 propietat de l'ajuntament de Fanlo i que surt de Nerín. Com a preservació del medi ambient no té cap sentit, ja que la pista no entra en cap moment en zona protegida, i és ample i transitable.

A baix a l'alberg de Nerín ens diuen que molts ciclistes sí que passen per la pista, tot i arriscar-se a rebre una multa. Finalment decidim arriscar-nos. Tornem a enfilar pista amunt, i quan passem per la caseta d'informació li diem a la noia que hem decidit pujar. Ella ho entén i ens desitja una bona ruta.

La pujada és dura, però la pista està en molt bones condicions. Són 1.000 metres de desnivell continuats de pujada. Al cap d'aproximadament una hora arribem al Coll d'Arenas, punt on s'inicia un camí cap al refugi de Góriz, lloc habitual d'atac al Mont Perdut.

Continuem pujant, més suaument fins arribar a la cresta de la Sierra de las Cutas. Aquí el paisatge s'obre de cop i volta. Els suaus pendents del vessant sud de la Sierra queden trencats de sobte per una profundíssima vall amb parets altíssimes de pedra a banda i banda. L'espectacle és captivador. La profunda però ampla Vall d'Ordesa s'obre als nostres peus, les verticals parets que s'enfilen sobre la vall que forma el riu Arazas, els canons més bonics de tots els Pirineus, el Taillón, el Pic de Marboré, la Bretxa de Roland, el Casco, el Mont Perdut,... tot a l'abast, tot tan bonic!

Els núvols alts impedeixen divisar les capçaleres dels cims més alts, però l'espectacle és tan impressionant que no es desllueix tot i els núvols. La visibilitat no és òptima, tot just acceptable. Els miradors distribuïts en diferents punts de la carena de la Sierra de las Cutas faciliten l'observació de tan inigualable paisatge, sense cap mena de dubte el millor de tot el que portem de ruta, i fins i tot m'atreviria a dir un dels més espectaculars de tots els Pirineus.

En el seu vessant sud, la Sierra de las Cutas és plana i arrodonida, amb pendents progressius que van creixent mica en mica, en un paisatge sec i amb poca vegetació. En arribar a la carena, es trenca radicalment, i els altiplans arrodonits queden seccionats per una profunda ferida de centenars de metres de fons, donant pas a uns canons i valls espectaculars.

Des de dalt de la Sierra de las Cutas ja només quedava un llarg descens per pista fins a Torla, un bonic poble molt centrat en el turisme de muntanya, ja que és el punt d'accés principal al Parc Nacional.

Avui ha estat una experiència impressionant, amb uns paisatges que superen tot allò abarcable, i que és impossible descriure en paraules. He quedat realment esmaperdut, i emocionat davant de tan excés de bellesa natural. Llàstima que haguem hagut de vulnerar una norma, tot i ser manifestament injusta, per gaudir d'aquest espectable. Em costa d'entendre la prohibició de circular en bicicleta, un mitjà de transport tan poc contaminant i agressiu per al medi natural, i en canvi els veïns sí que hi puguin passar encara que només sigui per anar a passejar, o que hi deixin passar tots els cotxes quan està oberta l'estació d'esquí nòrdic que hi ha prop del Coll d'Arenas.

Tot i això, si algú vol anar-hi recomano sol·licitar els permisos addients, això sí, amb molt temps d'antel·lació. I un altre consell: val la pena fer nit a Nerín i iniciar la ruta de bon matí des d'aquest poblet, d'aquesta manera es pot assolir la part més bonica i espectacular de l'etapa en una hora del dia en què hi ha bona visibilitat.

Després d'un bon sopar i una passejadeta per Torla toca anar a dormir. Demà Sant Tornem-hi. Bona nit!

Allotjament: Refugi Lucient Briet (Torla). 32,5 € mitja pensió. Molt recomanable.

Panoràmica del dia

L'impressionant vall d'Ordesa i el riu Arazas al fons, un dels punts més espectaculars del Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut. En arribar al cap d'amunt de la Sierra de las Cutas, de cop i volta, s'obre als peus aquesta espectacular imatge.

Imatges de l'itinerari

Inici del Cañón de Añisclo Poc després de sortir d'Escalona la carretera s'endinsa al Cañón de Añisclo a través del Desfiladero de las Cambras, que es va estrenyent a mesura que avancen els quilòmetres

Cañón de Añisclo El tram en què la carretera circula pel Cañón de Añisclo té passos molt estrets, i la carretera passa poc per sobre del riu. A banda i banda parets altíssimes i practicament verticals

San Úrbez A San Úrbez comença l'autèntic Cañón de Añisclo, la part que cal fer caminant. Molts excursionistes deixen aquí el vehicle i comencen a endinsar-se pel sender que recorre el Cañón

Cañón de Añisclo El Canón de Añisclo és una profunda ferida a través de la qual circula el riu Bellós. És el paradís dels senderistes, ja que sense gran esforç es pot remuntar el canó per camins ben condicionats

Vall de Vió Gairebé arribant a Nerín, mirant enrere contemplem la vall de Vió a la qual s'uneix perpendicularment, poc més avall des d'on mostra la imatge, el Cañón de Añisclo. Contemplem el camí per on hem pujat, poc a poc, fins arribar a Nerín (1.281 m.)

Pista de la Sierra de las Cutas Des de Nerín hem agafat la pista que remunta la Sierra de las Cutas tot i la injusta prohibició de fer-ho. La pista és una de les més amples i en bon estat que hem trobat des que hem iniciat la Transpirenaica. Des de Nerín caldrà pujar 1.000 m. de desnivell continuat i sense descans, però la recompensa valdrà la pena

Coll d'Arenas Arribats al Coll d'Arenas se'ns mostra un paisatge gairebé lunar, amb moltes pedres i sense pràcticament vegetació. Des d'aquest punt marxa el camí que condueix fins al refugi de Góriz, punt clàssic d'iniciar l'ascens al Mont Perdut. A partir d'aquest punt, la pista continua pujant però amb un desnivell més moderat

Arribant a dalt de la Sierra de las Cutas L'últim tram d'ascens de la pista de la Sierra de las Cutas té un desnivell més moderat i llargues rectes que permeten una bona visibilitat cap al sud

Punt culminant de la Sierra de las Cutas En la imatge es pot comprovar el contrast de la Sierra de las Cutas: cap al sud l'orografia és suau i amable, amb prats alpins i un pendent molt progressiu. Cap al nord, de cop i volta, la serra es trenca espectacularment, amb un tallat de centenars de metres de profunditat que obre la visió cap a l'impressionant Vall d'Ordesa

Mondarruego A dalt a la Sierra de las Cutas hi ha diversos punts habilitats com a mirador. Mirant cap a l'oest es poden contemplar unes grans formacions rocoses conegudes com a Mondarruegos

Vall d'Ordesa Mirant cap a l'est s'obre la Vall d'Ordesa, i al fons el riu Arazas cap a la seva capçalera. No gaire lluny, tot i que no es veu a la imatge, s'arriba a la famosa cascada Cola de Caballo

Mondarruego De nou els Mondarruegos i la profunda Vall d'Ordesa als seus peus. Al nord del Mondarruego, tot i que no es veu a la imatge, trobaríem un dels cims característics de la zona, el Taillón, de 3.144 m.

Vall d'Ordesa Avançar per la pista de la Sierra de las Cutas és molt difícil, ja que a cada moment hi ha algun punt en què cal parar i contemplar l'espectacular visió de la Vall d'Ordesa i els cims que l'envolten

Vall d'Ordesa i Sierra de las Cutas A l'esquerra de la imatge s'obre la Vall d'Ordesa i el riu Arazas. A la dreta les verticals parets de la Sierra de las Cutas

Circ de Cotatuero L'obertura que ofereix el Circ de Cotatuero permet contemplar des del fons de la vall fins a la Bretxa de Roland, el Casco i la Torre de Marboré

Bretxa de Roland i el Casco Malauradament ni les condicions climatològiques ni l'hora del dia eren les més adequades per capturar bones imatges. En aquest cas veiem la conegudíssima Bretxa de Roland i el cim del Casco (3.006 m.) al seu costat

Sierra de las Cutas A la dreta de la imatge el vessant sud de la Sierra de las Cutas, amb pendents suaus i arrodonits. A l'esquerra, de sobte es trenca verticalment

Mondarruego i Tozal del Mallo A l'esquerra el pic de Mondarruego, i a la dreta el Tozal del Mallo.

Cabres pasturant per la Sierra de las Cutas Durant l'itinerari per la Sierra de las Cutas vam veure molt poca gent, un grup d'excursionistes, l'autocar 4x4 i algun vehicle particular d'algun veí de la zona. La majoria de turistes acostumen a accedir a la Vall d'Ordesa pel fons de la Vall. Les cabres contemplaven tranquil·lament, impassibles, el pas de les nostres bicicletes

Inici del Cañón de Añisclo Arribats a la Punta Acuta o Punta Diazas, la pista que fins aquí planejava al voltant de 2.200 metres d'alçada, comença a descendir direcció Torla

Descens a l'extrem oest de la Sierra de las Cutas Quan comença el descens a l'extrem occidental de la Sierra de las Cutas encara podem contemplar els Mondarruegos

Vall de Bujaruelo A mesura que anem perdent alçada ens desplacem cap a l'oest, i s'obre davant dels nostres ulls la Vall de Bujaruelo. En algun punt de la ruta, es pot arribar a contemplar el Vignemale

Baixada cap a Torla La pista comença a baixar de valent, i fa diverses ziga-zagues per fer més assequible el descens. Des d'aquest punt contemplem el lloc des d'on hem baixat

Festival de muntanyes Mirant cap a qualsevol banda el paisatge és un festival de muntanyes

Torla Al fons de la vall ja veiem Torla, destí de l'etapa d'avui. Encara caldrà però fer uns quants quilòmetres de baixada

Baixada cap a Torla El Joan en un punt del descens cap a Torla. La pista estava en força bones condicions, però és una baixada llarga i amb força pendent

Indicador de barrera El pas per la pista que creua des de Nerín fins a Torla a través de la Sierra de las Cutas està tancat al trànsit, fins i tot les bicicletes. Només poden passar-hi els veïns, els taxis turístics i les persones autoritzades. Tot i estar advertits de la possibilitat de rebre una multa del Seprona o d'Icona, vam decidir passar-hi en considerar que la norma és absolutament injusta i sense sentit

Mondarruego des de Torla Gairebé arribant a Torla encara es pot veure una bonica imatge del Mondarruego

Etapa 10 Torla - Sabiñánigo

Perfil de l'etapa Pujant cap als pobles de Bergua i Sasa Vessant nord de la Peña Oturia
  • Dimecres, 15 Agost 2007
  • Sortida: 8:36
  • Temps: 7:17
  • Distància: 74,1 km.
  • Desnivell: 1.335 m.

Esmorzem a la cuina del Refugi Lucient Briet el que ens havien deixat preparat el dia abans. Compartim l'espai amb una colla d'excursionistes alemanys.Recollim els trastos i comencem la ruta.

Iniciem un tram d'asfalt en baixada fins a Fiscal, on es nota la ressaca de les festes del dia anterior. Aquí comencem a pujar per una carretera secundària fins a Bergua, i a partir d'aquí per pista fins al poble abandonat de Sasa. La primera imatge del poble d'uns ossos d'animal penjats en un arbre ja indiquen que és una zona feréstega, poc freqüentada per l'home. Sasa és un poblet abandonat pels humans, però encara poblat pel bestiar, bàsicament vaques i ases, absolutament indiferents al nostre pas pel seu poble.

La pista continua amb alguns trams durs i sempre solitaris. Des de Fiscal portem gairebé 4 hores sense creuar-nos absolutament amb ningú. Al cap d'una estona els creuem amb uns ciclistes locals.

Iniciem l'ascens a la Peña Oturia, una muntanya tranquil·la, poblada només per bestiar. Es tracte d'un cim arrodonit pels quatre costats, amb uns vessants herbats que fan les delícies dels centenars de vaques que hi pasturen, unes vaques que saben perfectament que allà és casa seva, i no s'aparten per molt que dos ciclistes guarnits amb colors llampants s'hi acostin. Vam haver de baixar de les bicicletes i vorejar algun dels diversos ramats que vam trobar.

Flanquegem la Peña Oturia pels vessants est, nord i oest, i comencem un llarg descens per pista poc transitada fins prop del poble de Senegüé, passant abans pel petit poble tot ell de pedra de Larrede, amb una bonica torre de vigia a pocs metres. És un descens llarg i esgotador, amb uns primers trams més tècnics, i després molts quilòmetres de baixada continuada. Com més avall més calor. Al fons de la vall, la calor és asfixiant. En aquesta zona ja no tenim la sensació d'estar en un paratge de muntanya.

Ens arribem fins al destí, Sabiñánigo, lleugerament fora de la ruta, però un lloc on és fàcil trobar allotjament. Es tracta d'una ciutat relativament gran, però pràcticament adormida el dia en què vam passar-hi. És 15 d'agost; tot està tancat; hi ha festes a Huesca i a alguns pobles veïns.

La ciutat sembla un desert, tot molt avorrit. Fem un tomb, sopem i a dormir. Bona nit!

Allotjament: Hostal Laguarta (Sabiñánigo). 35 € sopar i dormir.

Panoràmica del dia

La Peña Oturia es una muntanya envoltada de prats alpins per totes les seves cares. Té pendents suaus que aprofiten nombrosos ramats de vaques per pasturar-hi tranquil·lament. N'hi ha centenars. La pista que seguim flanqueja els vessants est, sud i oest de la muntanya a mitja alçada.

Des de la Peña Oturia es diu que hi ha una de les vistes més espectaculars dels Pirineus. A la llunyania es veuen el Mont Perdut i bona part dels cims més alts dels Pirineus centrals. Vam parar a dinar en aquest punt per contemplar detingudament la vista.

Imatges de l'itinerari

Imatge des de Fiscal Després dels primers quilòmetres per carretera i en baixada, arribem a Fiscal. A partir d'aquí comencem a remuntar per una carretera molt poc transitada

Cartell La zona és molt poc transitada per vehicles, i tot i quedar a molts quilòmetres, algú aprofita per fer publicitat del seu establiment als soferts ciclistes que fem la Transpirenaica

Riu sec al barranc de Lata Passem pel barranc de Lata. L'etapa d'avui circula per zones pràcticament deshabitades. Passem hores i hores sense veure cap senyal de civilització. En un punt cal remuntar uns metres per dins d'un riu. Afortunadament pràcticament estava sec

Paisatge abans d'arribar a Sasa La pista va pujant progressivament, però en algun punt cal remuntar pujadors duríssims. A mesura que es guanya alçada, l'horitzó d'amplia

Vaca No es veu cap senyal de civilització, tret del bestiar que pastura tranquil·lament, impassible al nostre pas

Os penjat en un arbre En arribar al poble abandonat de Sasa, la primera benvinguda és un os penjat en un arbre, senyal inequívoc que és una zona força salvatge

Ase A més de vaques també hi ha un ramat d'ases que es refugien al poble de Sasa

Panoràmica des de Sasa Els antics habitants de Sasa (1.240 m.) tenien bones vistes cap als Pirineus centrals. La vida aquí havia de ser molt dura, ja que a més de la considerable alçada, les comunicacions eren difícils, i les poblacions més properes són molt lluny i per camins i pistes difícils

Pista i arbres al voltant En alguns trams els arbres pràcticament cobrien la pista formant una espècie de túnel natural que oferia una bona temperatura. Les pistes són molt poc transitades, però es pot circular còmodament en bicicleta excepte si ha plogut, ja que és un terreny argilós. Afortunadament quan hi vam circular la pista estava força seca

Vegetació espessa La vegetació és espessa en algunes parts del recorregut

Muntanyes dels Pirineus Centrals Ascendint la Peña Oturia la imatge dels Pirineus Centrals és àmplia i panoràmica. Es fa difícil endevinar les muntanyes més destacades a la llunyania

Vessant nord de la Peña Oturia El vessant nord de la Peña Oturia està ple de ramats de bestiar que pasturen, i trobem diverses portes que cal superar per continuar la marxa

Vista cap a Sabiñánigo En un extrem del flanqueig de la Peña Oturia comencem a baixar, però abans contemplem la visió cap al sud, cap al pla, cap a la Val Ancha. Veiem al fons Sabiñánigo, final d'etapa d'avui

Baixant de la Peña Oturia El Joan iniciant el descens de la Peña Oturia. Al fons continuem contemplant muntanyes pirenenques

Baixada pel barranc Oliván Els primers quilòmetres de baixada són difícils, ja que passem per una pista pràcticament inexistent. Ens endinsem al barrant d'Oliván, i anem perdent alçada. Cada cop fa més calor

San Juan de Busa Al final de la baixada, enllacem amb una pista asfaltada. Passem pel costat de l'ermita romànica de San Juan de Busa, un exemplar de l'art serrablés, un estil arquitectònic propi que es caracteritza per construir esglésies petites, d'una sola nau, amb absis i torres quadrangulars

Poble de Lárrede Arribem fins al poble de Lárrede,i contemplem una bonica església romànica amb un excel·lent exemple de campanar quadrangular: San Pedro de Lárrede

Interior del poble de Lárrede El poble de Lárrede està molt ben cuidat, amb boniques cases ben restaurades, totes de pedra

Pont penjat de fusta L'última sorpresa del dia: caldrà passar per un pont precari penjant de fusta sobre el riu Galligo. Molts dels taulons estan corcats i trencats. Cal anar amb molt de compte!

Etapa 11 Sabiñánigo - Ansó

Perfil de l'etapa Carretera poc després de Sabiñánigo El Bisaurín i cims propers Baixant per una trial·lera cap a Ansó
  • Dijous, 16 Agost 2007
  • Sortida: 9:26
  • Temps: 7:32
  • Distància: 92,4 km.
  • Desnivell: 2.130 m.

Avui tornem a fer una etapa dura de més de 90 quilòmetres i amb un fort desnivell. És però una ruta rodadora amb molts trams d'asfalt i pistes ben cuidades on es pot rodar a bon ritme.

A l'hostal de Sabiñánigo no serveixen esmorzars, per tant anem a una pastisseria propera i fem un bon esmorzar abans de sortir. Sabiñánigo és una població gran, i aprofito per passar per una botiga especialitzada en bicicletes per fer una reparació del fre de disc davanter, que a part de no complir bé la seva funció de frenar, provoca una fricció constant entre el fre i el disc, que a part de fer un soroll molt molest frena la roda i provoca un ròssec consant que fa més engorrosa la marxa. El responsable de la botiga Biciaventura, tot parlant, ens confessa que és el pare de la famosa prova ciclista Quebrantahuesos (carretera), que enguany ha congregat més de 9.000 ciclistes a Sabiñánigo. Fa una bona feina, i la roda davantera torna a girar amb soltura, i el gre torna a frenar. Quin luxe!

Comencem la ruta anant per carretera fins a Larrés. En plena pujada tornem a trobar dos vells companys de ruta: un noi basc i un dels dos nois de Castelló amb qui ja havíem coinicidit en etapes anteriors, i que van seguir l'itinerari base. L'altre noi de Castelló ens van dir que havia plegat un parell de dies abans en partir la bicicleta. Els saludem i continuem endavant, ja que anem una mica més de pressa.

Anem pujant fins a trobar la pista que, amb durs pendents, ens porta fins al Pueyo de Escués (coll). Avui és una etapa trencacames. Després de la pujada, una ràpida baixada, i una nova ascensió cap a la Sierra Garcipollera. Tornem a baixar, arribem a Castiello de Jaca, pugem a Aratorés i repostem aigua. Tenim davant mateix unes bones vistes del cim del Bisaurín i les muntanyes properes. Es tracta dels primers cims elevats dels Pirineus pel vessant oest (muntanyes de més de 2.600 metres).

Continuem el puja-baixa fins al bonic poble d'Aísa, amb la vall del mateix nom, i després d'una bona pujada i la corresponent baixada, Jasa i Aragüés do Puerto. Aquí fent cas a les recomanacions de la gent del bar del poble, la Borda Miguel, no seguim estrictament el llibre de ruta sinó que continuem per pista asfaltada. L'itinerari que proposa el llibre de ruta passa pel GR i obliga a portar a coll la bicicleta durant un bon tram de pujada i de baixada. Decidim arribar per carretera a Echo. Fa molt vent de cara, i es fa duríssim tirar endavant, especialment en els trams ràpids i oberts de carretera.

Des d'Echo enfilem el port d'Ansó també per carretera seguint de nou el llibre de ruta. Des del punt més alt del port agafem una pista que comença amb un parell de duríssimes pujades. Després una trial·lera gairebé impossible ens acosta fins al fantàstic poble d'Ansó, bonic, ben cuidat i força animat.

Havent sopat surto a fer un volt. Prenc un cafè i un patxaran al bar Zuriza. El responsable presumeix d'haver fet la Transpirenaica en bicicleta, amb esquís de travessa, de fons, de telemark i a peu. També assegura haver fet cims de vuit-mil metres. Tot un personatge! No saps què diu de cert, però té gràcia. El local està animat, i tempta quedar-s'hi més estona, però l'endemà toca fer molts quilòmetres. És hora de plegar veles. Bona nit!

Allotjament: Hostal Aísa (Ansó). X € mitja pensió.

Panoràmica del dia

Entremig dels prats de Lizara, i les valls d'Aragüés-Jasa, sobresurt el Bisaurín (2.669 m.), una impressionant pared rocosa que trenca amb el paisatge de mitja muntanya de l'entorn. Al seu costat, el Ruabe de Bernera (2.450 m.) El Bisaurín està considerada la primera muntanya amb entitat dels Pirineus mirant-los de ponent cap a llevant.

Imatges de l'itinerari

Carretera sortint des de Sabiñánigo Sortint de Sabiñánigo fem uns primers quilòmetres molt còmodes per carretera. A la llunyania ja comencem a contemplar el cim del Bisaurín i les valls d'Aragüés cap on ens dirigim

Companys de ruta Al cap d'uns quilòmetres ens retrobem amb dos vells amics de ruta, un noi castellonenc i un altre basc. Preguntem per un tercer company que anava amb ells, però malauradament va partir literalment la bicicleta i va haver d'abandonar. Les avaries són freqüents en una ruta molt exigent, amb trams tècnics on les mecàniques pateixen molt

Apropant-nos a les muntanyes La zona planera del principi de l'etapa va quedant enrere, i cada cop ens apropem més a les zones altes. L'ascensió fins al Pueyo de Escués és dura, però des del cap d'amunt es contempla una bona panoràmica de les muntanyes de la Collarada i la Peña Telera

Sierra Garcipollera Pujarem per una banda i baixarem per l'altra a través de la reserva de caça de la Sierra Garcipollera, una zona tranquil·la de mitja muntanya, en què es pot rodar còmodament. Trobarem algun exemple d'arquitectura romànica abans d'arribar a Castiello de Jaca, punt més baix de l'etapa

Santa María de Iguacel A la part baixa de la Sierra Garcipollera passem pel costat de l'església romànica de Santa María de Iguacel. Prop hi ha una àrea de pícnic molt concorreguda per la gent de la zona

Aqüeducte Aquesta és una zona més aviat seca, i l'aprofitament de l'aigua és molt important. Passem pel costat d'un aqüeducte

Aratorés L'etapa és un constant pujar i baixar. Des del punt més baix, Castiello de Jaca enfilem per carretera fins a Aratorés on repostarem aigua, i continuarem pujant cap al proper coll

Vall d'Aísa Després de superar un coll per una carretera poc transitada, canviem de vessant i ens endisem a la vall d'Aísa. Més avall arribarem al poble

Al fons Aísa Des d'un bon tros amunt veiem el bonic poble d'Aísa als nostres peus, al fons de la vall on hem d'arribar i després tornar a enfilar cap al proper coll

Aísa Aísa és un poble bonic i cuidat, majoritàriament de pedra. Destaca el campanar al mig de la població. És un poble força turístic amb moltes segones residències

Camí entre Jasa i Aragüés Després de remuntar la vall d'Aragüés arribem al poble de Jasa, i des d'aquí prenem un antic camí ral per acabar-nos d'arribar fins a Aragües d'o Puerto

Bisaurin Des d'Aragües d'o Puerto la visió del Bisaurín és fenomenal, a la capçalera de la vall d'Aragüés

Carretera d'Aragüés a Echo A partir d'Aragüés no seguim el llibre de ruta per evitar un tram en què cal carregar la bicicleta a coll, i ens arribem a Echo per una carretera molt poc transitada, primer en baixada i després en unes llargues rectes en lleugera pujada que es fan dures a causa del fort vent frontal

Port d'Ansó Des d'Echo enfilem les rampes del port d'Ansó, i a partir d'aquí abandonem la carretera per agafar una pista assequible però amb dos últims pujadors infernals. Al cap d'amunt, veiem al fons, molt lluny el poble d'Ansó, destí d'avui

Carretera sortint des de Sabiñánigo Baixar fins a Ansó no serà tasca fàcil. Cal passar per uns camins pràcticament inaccessibles i poc transitats, plens de roques i amb alguns trams molt pendents. En aquest punt cal prestar molta atenció i posar al límit l'habilitat de conducció. En la imatge el Joan en ple descens

Arribant a Ansó La baixada es fa llarga i dificultosa. Véiem Ansó al fons des de feia molta estona, però mai hi acabàvem d'arribar

Plaça de l'Ajuntament d'Ansó Arribem a Ansó i ens dirigim a la plaça de l'Ajuntament. L'hostal on ens allotjarem està al costat mateix. Ansó és un poble molt turístic, i es veu molt ambient

Teulades d'Ansó Des del balcó de l'hostal es pot contemplar les teulades de les cases característiques d'Ansó. Tot el poble és de pedra, amb carrerons estrets i empedrats. Moltes de les cases d'Ansó tenen una peculiaritat: tot i estar gairebé juntes formant un conjunt urbà harmònic, la majoria no es toquen entre elles, deixant una separació d'uns centímetres, separació insuficient per passar-hi una persona, però que evita les parets mitgeres

Casa típica d'Ansó Exemple d'una de les moltes boniques cases que es poden contemplar al poble d'Ansó. Val la pena perdre's pels seus estrets i irregulars carrers i rememorar temps passats

Interior de l'hostal Aisa Detall de la decoració de l'interior de l'hostal Aisa, ple de records i fotos antigues

Etapa 12 Ansó - Orreaga

Perfil de l'etapa Congost poc després de sortir d'Ansó Trial·lera que baixa del Puerto de los Nabarros Pujant la Collada d'Ollokia Selva de Irati
  • Divendres, 18 Agost 2007
  • Sortida: 10:04
  • Temps: 7:27
  • Distància: 104,1 km.
  • Desnivell: 2.080 m.

Avui per primera vegada hem superat els 100 km., tot i sortir tard, ja que a l'Hostal Aisa d'Ansó comencen a servir esmorzars a partir de les 9, i la nit anterior no els vam poder convèncer d'avançar-ho una estona. Un cop posats, hem fet un bon àpat matutí.

Sortim del bell mig del poble d'Ansó. L'hostal està a la plaça major, al costat mateix de l'ajuntament. Les cases del poble majoritàriament són de pedra, i els carrers estrets. El conjunt és molt harmònic i agradable. Sortint del poble, la carretera és estreta i poc transitada. Circulem per un estret congost que va guanyant poc a poc alçada fins al poblet de Zuriza. A partir d'aquí la carretera s'enfila decididament fins al Puerto de los Nabarros, punt d'entrada a Nafarroa (Navarra). A dalt del coll agafem una divertida trial·lera que passa per una espessa fageda. En algun tram sembla talment que estiguéssim dins d'un túnel per l'espessor i frondositat dels arbres.

Fem un tram més de carretera, una altra trial·lera, aquesta poc ciclable, més carretera i arribem a Izaba. Ja portem 25 quilòmetres, la majoria de bon fer i per carretera. L'itinerari que tenim previst fer avui correspon a una etapa i mitja del llibre de ruta del Jordi Laparra, per tant anem per feina.

Des d'Izaba cap a Uztárroz pugem el coll de Laza, tornem a baixar i enfilem després el coll d'Ollokia, punt culminant del dia. Una bona part del tram que avui fem per carretera correspon a una part d'una etapa del Tour de France d'enguany; aquí concretament el port de Larrau, de categoria especial, i es nota, ja que hi ha una bona pujada, tot i que no arribem a dalt de tot.

A dalt del coll el llibre de ruta marcava un bar restaurant, però és el bar d'una estació d'esquí de fons, i a l'estiu està tancat. Això trenca els nostres plans ja que en aquest punt comptàvem menjar alguna cosa. Són les dues del migdia. Avui ens ha fallat la logística. Falten molts quilòmetres per tornar a trobar algun lloc per avituallar-nos. Haurem de tibar de gels, l'únic que ens queda, i en etapes tan llargues sincerament, prefereixo un bon entrepà de pernil!

Circulem per la zona nord de la comarca del Roncal, reconeguda per la qualitat dels seus formatges. Baixem el coll i ens endinsem en els fantàstics dominis dels boscos d'Irati, una immensa extensió d'abets i faigs amb una frondositat i una verdor impressionants, per això la zona també és coneguda com a Selva d'Irati. Aquí el clima és molt humit, hi plou sovint. Dóna gust recórrer plàcidament aquests paratges, ja que a més a més, és una zona de mitja muntanya, que permet circular còmodament gaudint i contemplant el paisatge. És una zona molt tranquil·la, ben cuidada, on no poden circular els cotxes, i això s'agraeix. Són pistes rodadores en bon estat que permeten recórrer quilòmetres i quilòmetres a bon ritme, dins d'un espai natural inigualable.

Trobem força gent fent senderisme i també descansant en els espais habilitats. Passem per les cases d'Irati i pel peu del pantà d'Irabia, gairebé amagat entre l'espessor dels arbres. Finalment parem a menjar a l'alberg de Mendilatz a mitja tarda.

Continuem. Queden encara dos colls, i entremig encara hem de passar per l'antiga fàbrica d'armes d'Orbaiceta. L'últim tram és força planer, i arribem finalment a Orreaga (Roncesvalles), un poblet molt petit però farcit de peregrins de totes bandes del món disposats a començar o continuar el Camí de Sant Jaume fins a Santiago de Compostela, gairebé 800 quilòmetres enllà. És un dels punts clau del Camí de Sant Jaume, i moltes persones comencen aquí el seu peregrinatge. Hi ha un gran alberg per allotjar tota la munió de peregrins que dia rere dia passen per aquest lloc.

Avui hem fet molts quilòmetres; el recorregut és molt rodador i convida a circular còmodament i ràpida. Potser massa, i tinc la sensació d'haver gaudit poc d'una zona tan meravellosa com és la selva d'Irati. Per una altra ocasió, potser val la pena prendre-s'ho amb més calma i gaudir d'aquesta zona incomparable.

Nosaltres encara fem 2 quilòmetres més cap al sud fins a Auritz (Burguete), on tenim reservat allotjament a la casa de turisme rural Loperena. En aquesta casa no fan menjars, i sopem al restaurant Txiki-Polit, que fa honor al seu nom (petit i bonic). En aquest poble, però, tot està molt enfocat als serveis als peregrins. Ho trobo un pèl massa comercial tot plegat. El preu és acceptable, però és més car que altres llocs. Es nota que és una zona molt turística.

Havent sopat, ja a la casa Loperena, mantenim una bona xerrada amb la jova de la casa, professora d'Euskera i activista per la cultura i la llengua basques. És una persona molt culta i interessant. Dóna gust parlar-hi. Ens comenta les dificultats que es troben per viure en Euskera a Nafarroa. El govern navarrès fa ben poc per ajudar la llengua autòctona. Ens solidaritzem i compartim impressions sobre la situació de la llengua i també dels costums de la zona, i no podem evitar de trobar alguns paral·lelismes amb la situació del nostre país, Catalunya, tot i que a Nafarroa la situació és molt més complexa.

Arriba l'hora de descansar. Avui ha estat una etapa molt llarga. Bona nit!

Allotjament: Casa Loperena (turisme rural). Només dormir: 13,5 €

Panoràmica del dia

El primer poble que trepitgem de Nafarroa (Navarra) és Izaba, un bonic llogarret amb construccions típiques navarreses. El contrast entre el verd dels boscos, el vermell intens de les teulades i el blanc de les pareds ofereix un espectacle cromàtic harmònic i bell.

Imatges de l'itinerari

Ciclista simpàtic Sortint d'Ansó vam coincidir amb un company ciclista que no feia tota la Transpirenaica, però mostrava una gran forma física!

Congost del riu Beral Tot just sortint d'Ansó rodem uns quants quilòmetres de pla per dins del congost del riu Beral. La carretera asfaltada, però molt poc transitada segueix el curs del riu, encaixonat entre parets altíssimes. És una zona fresca i ombrívola

Arribant a Zuriza Arribant a Zuriza el congost s'obre i dóna pas a unes pastures àmplies i assolejades. A partir d'aquí s'acaba el tram pla i comencem a remuntar el Puerto de los Nabarros

Congost del riu Beral Poc després de començar a enfilar el port després de Zuriza, mirem cap enrere i contemplem el barranc del riu Beral per on hem circulat, i les impressionants parets de pedra que s'aixequen a banda i banda

Puerto de los Nabarros Després d'una considerable pujada que ens ha portat fins a 1.300 m. d'alçada arribem al Puerto de los Nabarros i entrem a Nafarroa. En aquest punt deixarem la carretera asfaltada i prendrem un caminet que esdevé una divertida trial·lera, tot i que al final té alguns trams molt tècnics on caldrà baixar de la bicicleta

Fageda Només entrar a Nafarroa canviem de vessant, i el clima és molt més humit. Circulem per dins d'una espessa fageda per uns camins molt entretinguts

Vall de Belabarce Al final del camí trobem una pista que continua baixant per la part baixa de la vall de Belabarce. Al cap de pocs quilòmetres arribarem al primer poble navarrès, Izaba

Izaba Al final de la vall trobem el bonic poble d'Izaba, amb l'estil de construccions típiques de la zona

Circulant per dins d'Izaba Els carrers d'Izaba són estrets, empedrats i costeruts, però tenen molt d'encant. És un poble on hi ha molta afició al ciclisme, i ho constatem en veure diversos ciclistes i cartells que enuncien una prova ciclista

Carretera sortint d'Izaba Sortim d'Izaba i fem uns quants quilòmetres per carretera

Uztárroz Passem pel poble d'Uztárroz seguint la carretera. Estem a la comarca navarresa del Roncal, coneguda arreu per la qualitat dels seus formatges

Baixant el port de Laza La carretera va pujant considerablement, però encara estem frescos, no fa gaire calor i el paisatge és molt agradable. Des del port de Laza comencem un rapidíssim descens per carretera, assolint velocitats de vertigen. Al fons de la vall comencem la pujada més dura de l'etapa

Pujant el port de Larrau La carretera per la que pugem està plena d'escrits al terra que animen principalment als ciclistes bascos que van participar al Tour. Estem remuntant el Port de Larrau, considerat de categoria especial en el Tour del 2007. És un port molt dur, amb forts pendents sostinguts. No arribarem fins al port de Larrau, sinó que pocs quilòmetres abans, a la collada d'Ollokia començarem ja a baixar pels boscos d'Irati

Pujant la collada d'Ollokia La pujada és molt dura, però el paisatge és molt bonic. La combinació dels dos factors convida a parar de tant en tant a contemplar els paisatges navarresos i endur-me'n algun record en forma d'instantània. Al fons es veu la carretera que hem anat remuntant

Abans d'arribar a la Collada d'Ollokia Els quilòmetres es mouen poc a poc. La pujada és molt dura. A mesura que pugem la panoràmica s'obre, i contemplem els suaus turons navarresos, i molt a la llunyania les muntanyes dels Pirineus occidentals

Pista dins la Selva d'Irati A la Collada d'Ollokia trobem les instal·lacions de les pists d'esquí nòrdic d'Abodi, i des d'aquí agafem ja una pista en descens. Entrem als dominis dels boscos d'Irati

Vegetació a la Selva d'Irati La Selva d'Irati és una vastíssima extensió forestal, una de les majors del sud d'Europa, poblada principalment per faigs, avets i falgueres, totes elles espècies vegetals que requereixen un clima molt humit

Cartell dels boscos d'Irati Circulem per una pista molt còmoda per dins de la Selva d'Irati. Fem molts quilòmetres sense adonar-nos-en, embadalits per la bellesa del territori. En aquesta zona hi ha una vasta xarxa de pistes i camins freqüentats per molts excursionistes, molts d'ells indicats

Pantà d'Irabia Passem pel costat del pantà d'Irabia, que gairebé passa desaparcebut entremig de l'espessor dels avets que l'envolten. Aquesta és una zona on trobem molts excursionistes i també altres ciclistes que aprofiten les bones temperatures per passejar per la zona

Al peu d'un rierol Abans de remuntar el coll d'Orión la pista transita una bona estona al costat d'un rierol

Collada de Navala Pugem el coll d'Orion, baixem i passem per l'antiga fàbrica d'armes d'Orbaiceta. Des d'aquí tornem a enfilar pel barranc d'Itolaz, amb algun tram amb forts pujadors cap a la Collada de Navala

Orreaga (Roncesvalles) Finalment arribem a Orreaga (Roncesvalles) en uns últims quilòmetres pràcticament planers. La tranquil·litat de l'etapa contrasta amb el bullici de gent, majoritàriament peregrins, que es troba en aquest petit poble. Hi ha un gran alberg que dóna refugi al gran nombre de peregrins que, a peu, en bicicleta o altres mitjans inicien o continuen el Camí de Sant Jaume. Només els queden 800 quilòmetres!

Etapa 13 Orreaga - Etxalar

Perfil de l'etapa Casa Loperena, on vam dormir. El Camí de Sant Jaume passa pel davant Vall d'Alduides, Iparralde (País Basc francès) Pujant el coll d'Elorrieta Un dels últims colls del dia abans d'arribar a Etxalar Centre d'Etxalar
  • Dissabte, 19 Agost 2007
  • Sortida: 9:46
  • Temps: 6:57
  • Distància: 66,7 km.
  • Desnivell: 1.725 m.

A la casa Loperena he descansat molt bé. És una casa molt bonica, còmoda i ben condicionada alhora que manté el format característic de la zona. A més, la mestressa és una senyora molt agradable. No fan esmorzars i anem a un forn proper on agafem forces per l'etapa d'avui. Tant el forn com en general a tot el poble d'Auritz està ple de peregrins que, a peu o en bicicleta encaren els darrers 800 quilòmetres del Camí de Sant Jaume. Molts comencen aquí el seu viatge.

Nosaltres comencem a pedalar, fem unes quantes fotos a Orreaga i enfilem per carretera fàcil el port d'Ibañeta. A partir d'aquí tornem a agafar pista i ens enfilem de valent durant pocs quilòmetres fins a la collada de Lindux. A partir d'aquí comença una llarga baixada primer per pista i després per carretera. Bona part d'aquest tram transita per dins de la República Francesa, per la zona d'Iparralde.

Després d'una llarga baixada toca una llarga pujada, i puc assegurar que aquesta ho és! Tot i estar encimentada en bona part del recorregut, alguns trams són duríssims, amb pendents que tot i no haver-ho calculat, poden arribar al vint-i-pico per cent. La pujada és lenta i fatigosa, però el paisatge que es va obrint a mesura que pugem compensa sobradament. Gaudim d'una postal típicament navarresa, de mitja muntanya, amb diferents tons de verd, tots molt intensos, trencats pel blanc i vermell dels fantàstics "caseríos" que humanitzen aquest bell paisatge. Des del Coll d'Elorrieta, punt culminant d'aquesta duríssima pujada tenim panoràmiques espectaculars del vall de Baztán.

Baixem tranquil·lament entre falgueres fins a la vall, tot passant per Erratzu i Elbetea. Fem un tram per la carretera nacional, on hi ha molt trànsit, i els cotxes corren molt! Cal extremar la prudència. A Elbetea deixem la carretera i enfilem per una pista asfaltada però molt costeruda i amb trams duríssims cap a la zona del Bagordi. Passem pel costat de "caseríos" molt bonics, a la part de muntanya sobre Elbetea, però per arribar-hi cal remuntar pujadors molt durs.

Més amunt, uns quants quilòmetres enllà, la pista s'aplana i parem a menjar-nos l'entrepà que havíem comprat a Erratzu. Paren en una àrea de pícnic enmig d'un gran pla, sota uns arbres molt grans i al peu d'una font. Al mateix lloc on parem també hi ha una nombrosa colla de ciclistes que també han parat a dinar. Van molt ben equipats, bé, de fet porten assistència, un cotxe de suport que els ha portat un suculent dinar. Nosaltres ens conformem amb el nostre trist entrepà (sense sucar amb tomàquet) i l'aigua fresca de la font, però no podem evitar mirar-nos amb delit la fruita fresca que porten. Xerrem amb uns quants ciclistes d'aquesta colla, ens expliquen que són de Madrid i que estan passant uns dies per la zona. Són molt simpàtics, especialment la persona de suport que els ha portat el dinar. S'interessa per la nostra ruta, i ens ofereixen síndria, trossos de xocolata i fins i tot un cafè que ens va venir de perles per afrontar la resta de l'etapa. Anàven amb el grup de Rutas Pangea, als quals donem les gràcies per la seva simpatia i per oferir-nos vitualles.

Els deixem fent la migdiada, i nosaltres continuem. Encara queda pujar quatre o cinc colls, que tot i no ser molt llargs, tenen alguns trams difícils. Des d'un dels colls més alts ja veiem el final de la nostra ruta, el mar Cantàbric. És emocionant!

Ens queda encara una baixada llarga, difícil i pedregosa enmig del bell paisatge navarrés. Arribem al preciós poble d'Etxalar, que estan de festes. El poble és molt bonic i cuidat. Totes les cases són autèntics "caseríos". Es veu un nivell i una qualitat de vida força elevats.

Només vam aconseguir trobar allotjament en una casa de turisme rural, però no a la casa pròpiament dita, que ja estava completa, sinó en una espècie de garatge habilitat com a refugi, amb sis lliteres. És molt nou, i està molt ben condicionat. A més a més, el preu és molt econòmic: 15 € dormir i esmorzar. Afortunadament la Casa Tompolenea (nom de la casa) està ubicada en un extrem del poble, i gràcies a aquest fet serà possible dormir tot i que l'orquestra va tocar a la plaça del poble fins passades les quatre de la matinada.

En ser festes va ser impossible trobar lloc per sopar en cap dels tres bars i restaurants de la població. Vam agafar les bicicletes i vam baixar uns quatre quilòmetres fins a un bon restaurant que hi ha en direcció sud. Vam fer el que sens dubte ha estat el millor sopar de la ruta, amb una "chuleta" impressionant. El restaurant era molt elegant i els nostres atuells no estaven a l'alçada de la clientela selecta, però ningú no es va queixar, i les nostres humils bicicletes van compartir aparcament amb alguns luxosos cotxes dels clients de l'hotel-restaurant.

Ben tips vam haver de tornar a remuntar els 4 quilòmetres de pujada, totalment a les fosques, bé, amb la llum del frontal. Aquesta va ser la part més dura! En arribar a Etxalar els membres d'una xaranga que recorria els carrers del poble ens van animar.

Després de deixar les bicicletes encara ens vam animar a donar un volt per l'animat poble, i provar un pacharán casolà que era boníssim. Després de voltar una estoneta i veure l'ambient de les festes vam tornar cap a la casa per dormir. Tot i les males previsions meteorològiques, l'endemà teníem previst acabar la Transpirenaica. No ens créiem la previsió, ja que tot el dia havia fet sol, i al vespre el cel estava ben serè i estelat. Vam compartir allotjament amb dos nois catalans que estaven per la zona fent rutes amb bicicleta. Apa, bona nit!

Allotjament: Casa Tompolenea (15 € dormir i esmorzar). Sopar Benta Etxalar (32,5 € un excel·lent sopar)

Panoràmica del dia

Avui creuem les valls d'Alduides i Baztán, i el parc natural del Señorío de Bertiz, totes elles zones amb un paisatge preciós. Contemplem les diferents tonalitats de verd de les zones de pastura, les fagedes i les àrees amb falgueres, un verd que contrasta amb el blanc i vermell dels típics "caseríos" que trobem al llarg de la ruta.

Imatges de l'itinerari

Casa Loperena Casa Loperena, una magnífica casa habilitada per al turisme rural. Molts dels peregrins que comencen el Camí de Sant Jaume, ja sigui a peu o en bicicleta, passen just per davant de la casa on hem passat la nit, que està només a dos quilòmetres d'Orreaga

Peregrí a Auritz Auritz és el poble més proper d'Orreaga. La carretera travessa longitudinalment el poble. Com a curiositat, aquest poble té una xarxa de canalització d'aigua oberta, que passa per davant de totes les cases. Cal anar amb compte de no mullar-se els peus!

Carretera d'Auritz a Orreaga Una llarga recta de gairebé dos quilòmetres uneix Auritz i Orreaga. Entremig trobem una tradicional creu de pedra dedicada als peregrins

Orreaga A primera hora del matí a Orreaga (Roncesvalles) hi ha molt moviment de peregrins que comencen la seva jornada, igual que nosaltres, però a nosaltres ens mou més l'interès paisatgístic, cultural i esportiu més que l'espiritual

Port d'Ibañeta Des d'Orreaga iniciem uns quants quilòmetres de pujada moderada fins al port d'Ibañeta. A partir d'aquí abandonarem la carretera asfaltada i primer per un tram cimentat i després per pista, enfilarem per forts pendents fins al coll de Lindux

Passat el Coll de Lindux Des de dalt el coll de Lindux s'obre una bonica panoràmica cap a la zona d'Iparralde (estat francès). En aquesta zona està farcit de casetes de caça, repartides cada pocs metres i ben camuflades on els caçadors s'amaguen a l'espera que passi el porc senglar

Descens cap a Iparralde Ja dins de l'Estat francès continuem en baixada fins al poble de Banca. És una baixada enmig d'un paisatge humit i amb uns colors vius i contrastats per una carretera asfaltada, però molt estreta i poc transitada

Abans d'arribar a Banca Abans d'arribar a Banca se'ns obre davant nostre la zona del coll d'Elorrieta, cap on ens dirigim, però encara és lluny, queden molts quilòmetres i sobretot molt desnivell

Inici de l'ascens al coll d'Elorrieta A Banca creueu la carretera i enfilem les primeres rampes del coll d'Elorrieta

Vessant de la zona d'Elorrieta La pujada al coll d'Elorrieta té alguns trams amb pendents exagerats; tot i ser una pista encimentada, en molts punts amb prou feines és possible circular amb el pinyó més gran i el molinet. El paisatge compensa sobradament l'esforç

Vall En molts punts de l'ascens trobem petites valls que ofereixen boniques perspectives que obliguen a aturar i agafar la càmera

Caserío enmig de la pujada La pista que seguim condueix als diversos "caseríos" que hi ha dispersos per la zona

Coll d'Elorrieta Un cop arribem a dalt del coll d'Elorrieta mirem enrere i contemplem el paisatge i la vall que hem remuntat fins arribar en aquest punt, situat a 850 m.

Cabanya al coll d'Elorrieta Just a dalt del coll d'Elorrieta canviem de vessant i iniciem el descens. Prenem un camí precari al costat mateix d'una cabanya

Vall de Baztán A dalt el coll hem sortit de l'Estat francès i hem tornat a Navarra. Ens endinsem a la vall de Baztán

Vall de Baztán La vall de Baztán és una zona molt bonica de mitja muntanya, on continuem veien l'impressionant contrast de colors, el principal record que m'emporto de Nafarroa

Descens per la vall de Baztán Continuem baixant fins al cap d'avall de la vall de Baztán. Passarem pels pobles d'Erratzu, Arizkun, Elbetea i molt a prop d'Elizondo, nucli més important de la zona

Caserío a Erratzu En la part baixa del vall de Baztán trobem moltes cases, "caseríos", torres i palaus que evidencien la força econòmica de la zona. Moltes d'aquestes cases daten dels segles XV a XVIII, i algunes fins i tot tenen bonics escuts de pedra

Nucli d'Erratzu La carretera passa per dins d'Erratzu i Arizkun. En el primer comprem el dinar que endraparem més tard, després de la dura pujada al Bagordi

Elizondo A Elbetea deixem la carretera i comencem a enfilar per una pista asfaltada cap a la zona de Bagordi. Els primers trams són molt durs, i guanyem en un parell de quilòmetres molta alçada. Des d'aquí contemplem la ciutat d'Elizondo al fons, principal nucli de la vall de Baztán. En aquesta zona alçada hi ha nombroses torres o "caseríos" que gaudeixen d'una esplèndida vista cap a la part baixa de la vall

Zona de Bagordi Anem guanyant alçada mica en mica. Als quilòmetres els costa d'avançar. A mesura que avancem, guanyem perspectiva cap a les valls que s'obren a banda i banda

Al fons, el mar Tot i que en la imatge costa d'apreciar, al fons contemplem la primera visió del mar Cantàbric, el destí de la nostra ruta. Des d'aquest punt encara haurem de pujar i baixar uns quants colls: Iñaberri, Antxuela, Esquisaroy, Also i Orizqui

Turó a la zona del Bagordi La ruta passa pels peus de diferents turons i muntanyetes (Unbotoko Kaskoa, Urruspil, Atxuela, Oiarmuno,...) noms tots ells difícils de pronunciar i recordar pels que no parlem euskera

Descens del coll d'Antxuela Des del coll d'Antxuela comencem un descens molt tècnic, amb algun tram molt difícil que ens farà baixar de la bicicleta

Descens del coll d'Antxuela La imatge mostra la dificultat del descens. El tram ciclable va ser molt divertit i curiós, ja que el camí és un pas estret enmig d'un bosc espès de falgueres

Collada d'Also Els últims quilòmetres de l'etapa són un constant pujar i baixar colls i collades. Des de la collada d'Also continuem circulant entre àmplies zones de pastura

Arribada a Etxalar Arribem al poble d'Etxalar per la seva part alta. Coincideix que el dia que arribem el poble està enmig de les seves festes. Hi ha molt d'ambient, tant diürn com nocturn!

Cases a Etxalar Etxalar és un poble molt harmònic, format tot per cases aïllades amb un estic constructiu uniforme que li dóna molta personalitat. Les seves cases són grans, uniformes i ben conservades. Moltes tenen bonics balcons i porxos. Algunes fins i tot tenen escuts de pedra a l'entrada que mostra el llinatge dels seus habitants

Església d'Etxalar Al bell mig del poble hi ha l'església, perfectament integrada en l'entorn i envoltada d'un cuidadíssim jardí. El

Etapa 14 Etxalar - Hondarribia

Perfil de l'etapa Etxalar al fons Contrast de verds dels boscos i pastures navarresos Vista al mar des de la Venta Yasola Port d'Hondarribia
  • Diumenge, 20 Agost 2007
  • Sortida: 10:17
  • Temps: 6:28
  • Distància: 46,9 km.
  • Desnivell: 1.150 m.

Malauradament la previsió meteorològica es va complir, i el dia es va llevar plujós. Vam esmorzar al menjador de la casa, i vam esperar una bona estona a veure si s'espassava. En principi l'etapa era assequible, i no teníem una especial pressa. Quan momentàniament va deixar de ploure vam sortir, però el dia estava molt insegur, i la constant de tota la jornada va ser alternar estones de pluja, en algun cas força intensa, amb estones de cel cobert però sense precipitació. Les estones en què plovia més intentàvem refugiar-nos en algun cobert, porxo i fins i tot un femer!

L'etapa que havia de ser fàcil va convertir-se en un petit infern, ja que algunes de les pistes eren gairebé impracticables, i la progressió va ser molt lenta. I si les pistes eren difícils, alguns camins trial·lers que en condicions normals podien arribar a ser ben divertits, van ser un calvari.

L'etapa ja comença amb una dura pujada al Coll de Lizarreta, amb alguns trams de fort pendent. L'itinerari transcorre seguint la línia de la frontera, i trobem moltes "ventas", uns establiments on es poden comprar diversos productes i que també funcionen com a restaurants.

Una segona llarga i dura pujada ens acosta fins a la Venta de Yasola, un punt en què tenim una vista privilegiada cap al mar. Aquí iniciem un descens llarg i tècnic, amb un terreny tan enfangat que esdevé una autèntica odissea. Al cap d'avall la pluja torna a castigar-nos de valent, i ens refugiem en la cabina d'un antic jeep abandonat que serveix com a barraca de pastors; compartim l'espai amb dues noies del nord de França. Entre el poc que sabem de francès i algunes paraules que elles coneixen de castellà mantenim una conversa poc intel·lectual però acceptable donades les circumstàncies.

Passem pel pantà d'Oneaga, i amb considerable dificultat degut al terreny enfangat i tremendament enganxós fem un parell més de colls i algunes trial·leres impossibles. Entre la pluja, la duresa del terreny i el cansament acumulat ens desviem lleugerament de llibre de ruta. Fent cas al track GPS seguim el GR que, al cap d'un bon tram de dur descens ens porta fins a una carretera molt transitada, o més ben dit, col·lapsada. En pocs quilòmetres arribem a Irun, i tot seguit a Hondarribia. Tot plegat alternant moltes estones amb molestos ruixats.

A l'entrada d'Hondarribia punxo una roda. Quina ràbia! Quan ja veus el final de l'etapa, i el final de tota la ruta, i després d'un dia tan dur per culpa del temps, a sobre, canviar la roda! Parem i la canviem. Seguim els últims metres.

Ens arribem fins a la punta del port on fem les fotos de rigor, però sense encantar-nos ja que es torna a posar a ploure. Anem totalment enfangats, bruts, molls i amb cara de fatiga. Intentem buscar allotjament a l'alberg Juan Sebastián Elcano d'Hondarribia, que tot i ser molt gran està ben ple. La persona de recepció, una noia molt amable, veient com anàvem s'apiada de nosaltres i ens deixa dutxar, i almenys el nostre aspecte millora considerablement.

Sortim de l'alberg i es posa a ploure fort. Decidim intentar marxar el mateix dia en tren. Amb aquest temps no es pot fer res. Tornem a Irun enmig de la pluja persistent. A la finestreta de Renfe ens diuen que el tren està complet. Decidim marxar a Donostia i tornar el dia següent, ja més tranquil·lament en cotxe. Agafem el tren de rodalies i un cop a Donostia busquem una pensió i anem a sopar de tasques. Sense saber-ho, aprofitem l'últim dia de la Semana Grande donostiarra, amb un castell de focs espectacular a la platja de la Concha. Un final inesperat i diferent per una ruta que ens ha tingut 14 dies ininterromputs ocupats, fent més de 1.000 quilòmetres i gairebé 26.000 m. de desnivell.

Una ruta que ens ha permès gaudir plàcidament dels diferents paisatges pirenencs a un ritme amb el qual pots fer quilòmetres i alhora assaborir el territori, parlar amb la gent i gaudir de la gastronomia i els costums locals. Una experiència que recordaré molt de temps. Dura i intensa, i al mateix temps amable i humana.

És un repte esportiu, però també cultural, ambiental i humà. Una altra forma de viatjar que permet gaudir dels petits moments, descobrir racons inòspits i transitar per zones de gran bellesa.

Hi ha temps per a tot: patir, descansar, reflexionar, xerrar,... però sobretot per gaudir del camí, la llibertat i les petites sorpreses de cada dia.

Allotjament: Pensión Lasa (Donostia). 26,5 € (només dormir)

Panoràmica del dia

Des de la Venta Yasola s'albira una preciosa imatge del mar Cantàbric i de les muntanyes i turons més propers. El constrast de colors verds és molt bonic. El dia és variable; aquí gaudim d'una ullada de bon temps que permet contemplar un paisatge en què els núvols s'alternen amb petites escletxes de sol.

Imatges de l'itinerari

Casa Loperena De bon matí, des de la casa Tompolenea a Etxalar contemplem les cases més properes del poble enmig d'un ruixat intens, que no afluixarà fins a mig matí.

Muntanyes enmig de la pluja Durant tot el dia les estones de pluja es van alternar amb les clarianes, però el dia majoritàriament va estar tapat i molt humit.

Pista sortint d'Etxalar Tot just sortir d'Etxalar comencem a pujar de valent per una pista encimentada fins assolir el coll de Lizarreta. Mirant enrere contemplem el poble i la vall d'Etxalar.

Pastures i Caserios Tot el paisatge d'avui combina el verd intens de les pastures amb frondosos boscos. Entremig, destaquen els típics "caseríos".

Bosc d'avets i falgueres Transitem per pistes enfangades, amb grans bassals. Després del coll de Lizarreta circulem enmig d'un preciós bosc farcit d'avets i falgueres.

Caserío En els racons més inòspits, apareix un Caserío enmig de les pastures i dels boscos. Aprofitem les estones en què no plou per avançar, tot i que el ritme és lent, a causa del fang.

Pastures L'etapa d'avui transita per diversos colls i collets, des dels quals es pot observar unes bones panoràmiques cap a la zona d'Iparralde (vessant francès) i també cap al vessant navarrès.

Vall de Bera de Bidasoa al fons Anem avançant en direcció a la costa atlàntica que veiem a la llunyania. Ens dirigim cap a la vall de Bera de Bidasoa, amb el conegut riu al fons que més tard creuerem ja prop del destí.

Bicicleta preparada per la pluja En els dies de pluja és fonamental protegir bé tot l'equipatge per evitar tenir-lo tot moll en arribar al destí. Són imprescindibles les fundes per protegir les alforges i les bosses que portem.

Refugiats en un femer Tot i que en la imatge no s'aprecia, en alguns trams de la ruta la pluja era molt intensa. Quan plovia fort i trobàvem algun lloc per refugiar-nos ho aprofitàvem. En aquest cas, un femer al costat d'una casa va servir per esperar a què afluixés un fort ruixat.

Camí en descens L'etapa no hauria estat especialment dura si no hagués estat per la pluja. Cal pujar i baixar diversos colls, i alguns trams transiten per camins poc fresats.

Pista enmig de falgueres El Joan circulant per un tram fàcil de pista envoltat de falgueres i avets, una constant en l'etapa d'avui. Veient el temps que ens ha fet, entenem perquè els boscos mantenen aquesta frondositat.

Venta Yasola La major part de l'etapa circula per la frontera entre els estats espanyol i francès, i proliferen uns establiments característics de la zona, les "ventas", algunes dedicades al comerç de productes diversos, i altres com la de la imatge són establiments de restauració on es pot fer una parada o dinar tranquil·lament, ja que algunes estan allunyades dels nuclis habitats. A l'imatge la Venta Yasola, des d'on hi ha una vista preciosa de la costa atlàntica.

Arribant a la Venta Yasola Arribem a la Venta Yasola poc després d'ascendir un coll. Des d'aquí caldrà iniciar un descens complicadíssim.

Turons propers a la Venta Yasola A la Venta Yasola aprofitem per fer diverses fotografies. En primer lloc perquè les imatges que es poden veure des d'aquí són molt boniques, i a més a més, per aprofitar una estona de bon temps i sense boira.

Descens Des de la Venta Yasola iniciem un complicat descens que ens portarà fins a la Venta Zahar, al fons de la vall. Baixem per un camí estret i costerut envoltat de falgueres a banda i banda.

Pista al final del descens Al final de la dura baixada arriba un tram de pla, però aquí es va tornar a posar a ploure de valent. Vam refugiar-nos en la cabina d'un vell camió abandonat que serveix com a barraca de pastors. Vam compartir l'allotjament amb dues excursionistes del nord de França que també es van protegir del ruixat.

Tram molt complicat Quan ja ens pensàvem que el més complicat ja havia passat, ens vam trobar un tram de camí molt difícil, però no només difícil de circular amb bicicleta, sinó que fins i tot era difícil circular a peu. El llibre de ruta ja avisava que hi havia trams difícils i molt difícils en cas de pluja. Tot i ser en baixada, va ser un tram molt fatigós.

Contrast de verds de diferents tipus d'arbres Un cop més, al fons de la vall contemplem l'espectacle cromàtic que ofereixen les diferents espècies d'arbres i les pastures, que semblen camps de gespa.

Pantà de Behovia Gairebé al fons de la vall trobem el pantà de Behovia, prop de la frontera entre els estats francès i espanyol.

Entrada a Hondarribia Després de les zones d'Arroupea i Behovia, fem un lent i fatigós descens fins al peu del Bidasoa, i el seguim encara per territori francès fins a Irún, i des d'aquí arribar a Hondarribia és qüestió de bufar i fer ampolles!

Platja i port d'Hondarribia Sí, ha costat molt. Avui ha estat una etapa molt dura. La constant pluja ha fet molt lenta la progressió. Porto fang per tot arreu, estic cansat i penso només en dutxar-me, menjar alguna cosa i descansar. L'objectiu s'ha pogut complir.

Platja i port d'Hondarribia Hondarribia és un poble gran i abocat al turisme. Avui però no circula gaire gent ja que el temps és molt insegur. Cada pocs minuts fa un ruixat. Estic molt content, sembla que vaig sortir ahir, i porto més de 1.000 quilòmetres i un munt de vivències. Em costa una estona entendre que ja s'ha acabat, que no cal pedalar més.

Platja i port d'Hondarribia Arribem fins al final del port, al Cabo Higuer, on es considera que comença humilment una cadena muntanyosa que acaba en un altre cap, el de Creus. Entremig espais naturals de gran bellesa, valls i barrancs profunds, cims de més de 3.000 metres, boscos espessos, pobles preciosos i racons que només es poden conèixer circulant tranquil·lament, sense pressa, per exemple en bicicleta.

Platja i port d'Hondarribia Fem les fotos de rigor, però no tenim temps per celebracions. Torna a posar-se a ploure.

Port d'Hondarribia A més de ser una població molt turística, Hondarribia encara conserva un port pesquer amb força activitat.

Foto d'equip Qui diu que el ciclisme és un esport individual? L'èxit d'aquesta empresa es deu en bona part a la bona sincronització que hem portat durant totes les etapes que hem compartit el Joan i jo mateix. Ha estat un plaer compartir moltes hores de ruta amb un bon amic. Gràcies!

Conclusions

Fent camí

Després d'uns quants dies d'acabar la ruta tinc un fantàstic record de tot l'itinerari. Viatjar a un ritme lent et permet assaborir cada instant, cada racó, cada poblet, cada muntanya,... Mai no m'havia plantejat la bicicleta com una alternativa de viatge. Sempre l'havia vist com un esport o com un estri destinat a l'oci del cap de setmana. En aquest cas, la bicicleta i el pedalar esdevenen mitjà i objectiu alhora. És el mitjà de transport amb el qual et mous, però al mateix temps és un objectiu en si mateix; la ruta precisament està dissenyada per gaudir de la bicicleta (gaudir i patir-la en alguns moments).

Viatjar en bicicleta

Com ja he comentat en alguna altra ocasió, la bicicleta et permet moure't a una velocitat suficient com per poder recórrer distàncies considerables de forma molt àgil, ja que gairebé es pot passar per tot arreu. I alhora et mous a una velocitat suficientment lenta com per mantenir un contacte molt íntim amb el territori. Sentir l'aire a la cara, les olors, els sorolls de la natura, la fresca del matí,... són sensacions que només pots viure si vas a peu o bé en bicicleta, i aquestes sensacions, les anècdotes de cada dia, els racons inòspits i la tranquil·litat són alguns dels principals ingredients de la marxa. Evidentment també ho són alguns dels paratges pels quals hem circulat.

Records inesborrables

Recordo especialment l'emoció a la sortida en un capvespre al Cap de Creus; la forta pluja enmigs dels bonics paisatges de l'Alta Garrotxa; la companyia de la Gemma i el Santi tot circulant pel Ripollès; el preciós i dur recorregut per la Cerdanya, a partir d'on vaig continuar conjuntament amb el Joan; la preciosa pista que circula sota el Montsent de Pallars entrant a la Vall Fosca; la pujada contrarrellotge a Bonansa perseguits per una forta tempesta; la magestuosa i impressionant Vall d'Ordesa vista des de dalt la Sierra de las Cutas; la sol·litud de l'etapa de la Peña Oturia; el preciós poble d'Ansó; l'hospitalitat a Orreaga; els verds i frondosos paisatges navarresos i els seus preciosos "caserios"; l'emoció en arribar a Hondarribia; etc. Tot ells records inesborrables, gravats minut a minut en aquesta dura, però preciosa ruta. Diuen que allò que més costa li donem un valor més especial, i que queda enregistrat més intensament en la nostra memòria. Estic totalment d'acord amb aquesta afirmació. La Transpirenaica és una ruta molt dura, però l'empremta que deixa és molt fonda.

Una ruta molt dura

Físicament cal tenir un bon entrenament de resistència, ja que algunes etapes són molt dures. Evidentment tothom pot configurar les etapes en funció de les seva capacitat, ritme o preferències, però cal superar un desnivell molt considerable (26.000 m.) i recórrer més de 1.000 quilòmetres per pistes, carreteres i camins de muntanya i d'alta muntanya. La meva estratègia va ser portar un ritme moderat, tirant cap a lent. En primer lloc calia ser conservador per assegurar que aguantaria l'acumulació de cansament després d'unes quantes etapes. Mai no havia fet una marxa per etapes; de fet mai no havia fet més de dos dies seguits de bicicleta. A més a més, volia gaudir del paisatge. Per a mi, aquest viatge no era només un repte esportiu, sinó que volia fer una autèntica immersió als Pirineus, conèixer la seva magnitud, les seves diferents cares i la seva gent.

El ritme

La mitjana de quilometratge de les etapes ha rondat aproximadament els 75 quilòmetres per dia, i la mitjana de desnivell supera els 1.800 m. positius per dia. Alguna etapa ha estat més curta: la de Camprodon per culpa de la pluja va ser de només 36, i alguna ha estat força llarga: la d'Orreaga (Roncesvalles) en va tenir 104. Pel que fa al temps de pedaleig aproximadament hem estat entre 7 i 8 hores diàries sobre la bicicleta. Alguna etapa amb més de 9 hores s'ha fet una mica llarga, i en alguna ocasió he tingut la sensació de potser anar una mica massa de pressa, i com a conseqüència gaudir poc del paisatge. Però majoritàriament m'ha agradat molt el ritme que hem portat, i que ha permès estar molt en contacte amb el paisatge i la gent, i també fer moltes fotos (més de 600!)

Companys de ruta

La primera intenció era fer el recorregut en solitari, i de fet vaig sortir sol. El mes d'agost, però, hi ha gent per tot arreu, i pel camí vas trobant gent que, o bé també fa la mateixa ruta, o bé que en fa d'altres però pots compartir amb ells una part del recorregut i fer petar la xerrada. Evidentment és molt més agradable compartir els quilòmetres i les vivències amb altres ciclistes, i sobretot conèixer gent que compateixen la passió per l'esport i la muntanya. En aquest sentit vaig tenir el plaer de compartir dues etapes i mitja amb la Gemma i el Santi, una parella molt simpàtica i viatgera amb qui vam fer bones xerrades. Pel camí també vaig conèixer altra gent: dos nois de Castelló, que portaven bon ritme, però un va trencar la bicicleta i no va acabar; anaven també amb un noi basc que va començar en solitari i se'ls va afegir. També vaig compartir una etapa amb dos nois bascos, l'Iñaki i el Julen. Eren bascos de veritat: en una etapa en què jo tenia molt fred i anava ben abrigat, ells anaven amb mallots sense mànigues! El Julen feia fotografies amb una vella càmera Leica amb molta història al darrere. També recordo la parella de portuguesos, gent molt oberta i divertida; la colla de Madrid que ens van oferir fruita, xocolata, cafè,... a Bagordi; la senyora de la casa de Bonansa, que em vaig descuidar una cosa i me la va enviar a casa; la jova de la casa d'Orreaga, culta i compromesa amb la cultura basca, el curiós personatge del bar d'Ansó,... i moltes altres persones que han configurat la part més humana d'aquesta aventura.

I sobretot vull destacar el principal company de viatge que he tingut durant tres quartes parts de la ruta. En arribar al refugi del Cap del Rec, a la Cerdanya, vaig conèixer en Joan Bartrina, que també feia la Transpirenaica en solitari. Vam estar xerrant i vam comentar de començar l'etapa de l'endemà junts. Finalment vam fer tota la resta de la ruta plegats, ja que portàvem un ritme força similar (tot i que el Joan estava en millor forma que jo) i de seguida ens vam avenir, ja que compartíem l'afició per l'esport i la muntanya. El Joan és un bon ciclista, i sobretot molt constant. En alguna etapa en què jo em trobava molt cansat, em va ajudar moltíssim que marqués un ritme constant que m'obligava a esforçar-m'hi. Vull agrair-li la companyia, la paciència i les xerrades que féiem sobre els temes més variats durant les llargues etapes de l'itinerari.

Equipament

Quan preparava la ruta vaig decidir minucionsament tot allò que m'enduria, i tot allò que deixaria. Vaig consultar a Internet l'experiència d'altres ciclistes, i em vaig fer la meva pròpia llista. Vaig intentar seguir el principi bàsic de preparació d'equipatges de muntanya: agafes tot allò i només allò que és absolutament imprescindible, ho poses sobre el llit, en descartes la meitat i el que queda ho col·loques a la motxilla. Crec que ho vaig encertar força. Durant la ruta vaig haver de comprar una samarreta tèrmica de màniga llarga ja que no pensava que fes tant de fred. La majoria de coses que vaig porta les vaig utilitzar. Potser podria haver deixat alguna samarreta o alguna cosa més, però en global crec que l'organització va ser força correcta.

Una cosa que potser sí canviaria: em vaig emportar una motxilla d'hidratació (Camelback), on a més de l'aigua i portava alguna cosa més. Per fer tants quilòmetres es va molt més còmode sense portar res a l'esquena. Si ho tornés a fer, segurament deixaria la motxilla i agafaria dos bidons.

Pel que fa a les bosses porta-equipatges, portava unes alforges de les que s'agafen a la tija del seient, ja que en portar una bicicleta de doble suspensió no podia posar-n'hi unes de normals. Eren de la marca Topeak, i la veritat és que van anar molt bé. Són molt pràctiques, tenen suficient espai per portar-hi tot el que necessites i són molt fàcils de posar i treure i de col·locar-hi la funda protectora en cas de pluja. Portava també una bossa petita al manillar per tenir a mà aquelles coses que s'utilitzen més freqüentment: cartera, càmera de fer fotos, GPS, ulleres, el llibre de ruta. També va ser molt pràctic.

Una altra cosa que vaig aprendre durant el recorregut és que seguir el llibre de ruta no és tasca fàcil quan has de fer tants quilòmetres i cal prendre pistes i caminets força perduts. Cal ser molt precís, i agafar constantment el llibre, obrir-lo, buscar la pàgina correcta,... et fa perdre molt de temps. En aquest punt el Joan anava molt més ben organitzat: portava fotocòpies reduïdes de l'itinerari, i posava al porta-mapes l'itinerari del dia, i així pràcticament no calia parar quan hi havia dubtes en alguna cruïlla. Per la propera, ho tinc clar!

Allotjament

En els dies previs de la marxa, quan ho estava meditant i preparant tot, tenia molts dubtes, però una cosa sí que tenia clara: no em volia endur tenda de campanya (ni la resta de material necessari). L'opció era dormir sempre a cobert, ja que després d'etapes molt dures cal descansar bé. Sense un bon descans es fa molt més dur emprendre una etapa de 8 o 9 hores per alta muntanya. Intentava cada dia trucar al final d'etapa del dia següent per garantir tenir plaça. Trucar amb més antelació és difícil, ja que vas prenent decisions sobre la marxa. Vam combinar cases de turisme rural, albergs, refugis i algun hostal. De tots els llocs on m'he allotjat en tinc força bon record, i d'algun en tinc un record extraordinari. Em quedo sobretot amb les cases de turisme rural, especialment en pobles petits, ja que t'ofereixen un tracte familiar, personalitzat. Durant unes hores ets un més de la família. Et permeten conversar amb gent del país, fer-los preguntes, conèixer detalls curiosos dels pobles, dels costums i del territori. Per a mi aquesta ha estat una de les característiques més interessants de la ruta: parlar amb la gent del país i intentar entendre la realitat de cada lloc.

El menjar

El menjar era en nostre combustible, i cal anar sempre amb el dipòsit ple! Cada dia hem començat la jornada amb un abundós i energètic esmorzar. En molts casos això ha fet que no sortíssim molt d'hora, ja que alguns establiments per on hem passat servien els esmorzars relativament tard. Però val la pena sortir amb les piles ben carregades, ja que és la principal garantia per fer front a les dures etapes de la ruta. Normalment al migdia féiem un àpat més suau, en alguns casos barretes energètiques i fruita, o, quan era possible un entrepà. Les barretes són una bona alternativa per a algun dia en què no passes per "llocs civilitzats", però jo preferia el gust d'un bon entrepà de pernil! Sempre he intentat no menjar massa per dinar, ja que costa molt continuar pedalant amb la panxa gaire plena.

Al vespre, el sopar sempre ha estat abundós. La veritat és que en tots els llocs on hem estat ens han tractat molt bé, i es nota que estan acostumats a rebre ciclistes que necessiten reomplir els seus dipòsits energètics, ben minsos a partir del vespre! Recordo especialment la penúltima etapa. Al poble d'Etxalar estaven en festes, i els dos bars no feien sopars. Vam agafar les bicicletes i vam baixar uns 6 quilòmetres fins un restaurant proper, on vam fer l'àpat més impressionant de tota la ruta: encara recordo la inmensa "chuleta" que vaig endrapar. El problema va ser tornar de nit per una carretera estreta i en pujada per retornar al poble.

La imatge més impactant

Durant catorze dies vius molts moments interessants. M'he endut moltíssims records, i la meva retina ha retingut moltes instantànies que no queden reflectides a les fotografies, són imatges lligades a un instant concret, a un pensament, a un vivència.

Però de tots ells, recordo de forma molt impactant l'emoció que em va produir la visió de la Vall d'Ordesa des de dalt de la Sierra de las Cutas. En primer lloc aquell dia tenia el neguit de saber que estàvem fent unan cosa prohibida, ja que no està permès circular per la pista que surt de Nerín. La pujada és dura, ja que cal remuntar més de 1.000 metres de desnivell positiu. La pista va fent giragonses per guanyar alçada, però el paisatge és arrodonit, i puja de forma uniforme. En arribar a dalt, de sobte, aquell paisatge amable i arrodonit queda trencat brutalment per una enorme ferida de centenars de metres de profunditat, i sota els teus peus contemples tota la vall d'Ordesa i els cims més emblemàtics ben a prop: el Mont Perdut, el Cilindre de Marboré, el Casco, la bretxa de Roland,... Costa descriure aquell moment. Va ser un impacte molt intens.

Una experiència vital

Fer la Transpirenaica no és un viatge qualsevol. És una experiència multidimensional. És un bon repte esportiu, ja que és molt dura, fins i tot més del que em pensava. Poses a prova les teves forces, i a vegades et sorprens agradablement en veure que els límits d'un mateix estan més allotjats al cervell que no pas a les cames. La dimensió paisatgística també és molt intensa. Durant la ruta es circula per alguns llocs molt bonics, alguns d'ells ben poc coneguts. En algunes etapes assaboreixes el silenci i la sol·litud, i això és tot un luxe amb la massificació que hi ha a l'estiu a tot arreu. El vessant humà també és molt important. Per una part involucrar-se amb la gent de la terra que trepitges, intentar conèixer la seva realitat, els seus pensaments i inquietuds. Per altra banda amb els companys de ruta estableixes una autèntica complicitat, i és un plaer fer nous amics gràcies al camí compartit.

No sé si puc afirmar que després de fer la Transpirenaica he canviat, però sí que és cert que veus algunes coses des d'un altre prisma. Tens moltes hores per reflexionar, per riure, per patir, per sorprendre't, per compartir,... I aquest és el veritable viatge.

Comentaris

En primer lloc felicitarte per haber fet la travessa i per la feina en descriure-la,i en segón lloc només volia saber cuants calers necessites aproximadament per fer-la. Gràcies.

Per fer la Transpirenaica no es necessiten molts diners. Al final de la descripció de cada etapa hi ha descrit el que em va costar l\'allotjament, que és la principal despesa. La mitjana estava al voltant dels 40 € per dia (mitja pensió). Si portes la tenda a sobre pot ser més econòmic, però també més incòmode. La resta de les despeses són mínimes (entrepans, barretes, alguna cerveseta ;-) sempre tenint el compte que ja tinguis el material. El que sí és una mica car però val la pena invertir-hi és en unes bones alforges.

Gràcies company

He estat mirant i he trobat que per tornar a Bcn hi ha un tren nocturn que surt d\'Irun,però no em garanteixen que hi puguem carregar les bicis,com ho vas fer? Gràcies

Vam intentar tornar amb el tren nocturn d\'Irun, però no hi havia places ni pel dia que volíem tornar ni pel següent. És recomanable comprar els bitllets amb antel·lació. Conec gent que ha tornat amb el tren carregant-hi les bicicletes, i normalment no hi ha problemes, però crec que obliguen a agafar un bitllet amb llit. És millor consultar les condicions a Renfe.

Nosaltres finalment vam arribar-nos amb tren regional fins a Donostia, i vam tornar el dia següent amb un cotxe de lloguer.

Carles: després de mirar i remirar per internet, he trobat que la teva ruta potser és de les més interesants per les variants que has seguit i pel ritme que has portat. He vist que portavas GPS i presuposo que vas grabar el recorrefut. Jo tinc l\\\'intenció de fer-la a partir del 15 d\\\'Agost i intentaré arribar el més lluny possible encara que no crec que pugui seguir el teu ritme. Com et deus imaginar, em seria de gran utilitat disposar del track que vares seguir. Si pots enviarm\\\'el t\\\'ho agrairia moltíssim.
Salutacions i gràcies per la crónica de la travessa.

Sento no poder ajudarte,t\'has confós,es el Marc qui ha descrit aquesta ruta,jo només li vaig fer un parell de consultes.Per la meva part he fet la transpi aquest mes de juny, sense GPS i seguint l\'itinerari base del llibre den Laparra.Si fas servir el llibre, repassa cada nit amb atenció la ruta del dia següent i compara l\'escrit amb el dibuix del costat i el mapa,repasa també el quilometratje,hi ha errors d\'imprenta i et podries perdre.Molta sort!

Hola, felicitats per l\'explicació. M\'agradaria saber de quants litres era la bossa que portaves?
Gràcies

Portava una bossa de tipus alforja, però flotant, de la marca Topeak, cocretament crec que és aquest model (http://www.topeak.com/products/Bags/MTXTrunkBagDXP). Ara bé, no la portava gaire carregada, ja que és força gran, sobretot amb les extensions laterals, que es poden aprofitar per portar coses de poc pes (sandàlies, jaqueta,...)

També portava una petita bossa frontal per les coses més habituals (cartera, màquina de fotos,...)

Apa, a provar-ho, que val molt la pena!

En primer lloc, enhorabona per haver realitzat la travessa i la fantàstica descripció de l\'itinerari.
Jo tinc pensat fer-la a finals de maig del 2011 i estaria molt interessat en poder aconseguir el track de la ruta que vas seguir.
Me\'l podries enviar per correu?
Moltes gràcies!

Afegeix un nou comentari