Cingles de la Garganta

• 

  Tram obac, rere la central tèrmica de Cercs

• 

  Politxa d'un antic descarregador de fusta

• 

  Tram abalmat

• 

  Una petita serp enmig del camí

• 

  Avancem pel feixanc superior de la cinglera, la zona amb vegetació

• 

  Passant sota altes parets

• 

  Pel camí anem trobant molts fòssils a peu de paret

• 

  Contemplant el pantà des d'un miradodr natural

• 

  Descansem uns minuts a Sant Corneli

• 

  Baixant pel barranc del Querot Negre

Relegat l'interès excursionista pel gran impacte de la central tèrmica de Cercs, i amagada en una reconada, trobem una llarga cinglera que des dels plans de Fígols i Sant Corneli es desploma pràcticament fins al peu del Llobregat. Un estret feixanc a mitja alçada permet recórrer la cinglera, sempre amb la paret a una banda i el precipici a l'altra, amb bones vistes cap al sector del pantà de la Baells. Al final del relleix pugem a Sant Corneli i retornem pel barranc del Querot Negre.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: La Rodonella, Cercs, (Berguedà)
• Distància: 11,3 quilòmetres
• Desnivell positiu: 740 metres
• Temps: 7:00 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

L'entorn dels cingles de la Garganta està empantanegat per la Central Tèrmica de Cercs i un bon grapat de línies d'alta tensió que marxen cap a totes bandes. Evidentment tot aquesta parafernàlia resta bona part de l'interès a una zona d'altra banda molt salvatge i prou interessant. Actualment la tèrmica ja està tancada, però durant molts anys va regar amb la seva pluja àcida fruit de la combustió del carbó tot l'entorn. Sembla que la natura comença a refer-se, i els arbres tornen a tenir un color saludable.

L'any 1929 es construïa la primera central tèrmica en una raconada per sobre del poble de Sant Salvador de la Vedella, poble que anys més tard quedaria engolit per les aigües del pantà de la Baells. Prop de la instal·lació hi havia les mines de Fígols, que abastien de carbó les seves calderes. L'any 1971 es va construir la central que coneixem actualment, de la qual sobresurt una gran xemeneia de refrigeració de més de 100 metres d'alçada i gairebé 70 de diàmetre. Durant molts anys la gran xemeneia va expulsar vapor, i al seu costat, la xemeneia més petita, però més alta (122 metres) expulsava els residus més tòxics. El lignit extret a la zona era un carbó de poca qualitat, amb poca capacitat calorífica i un alt contingut en sofre, que produïa la temuda pluja àcida. Quan el carbó de la zona es va anar esgotant o es va fer inviable la seva explotació, la central termoelèctrica va exportar el carbó principalment de Sudàfrica, una ulla de més qualitat. Després de més de 40 anys de funcionament, l'any 2011 les xemeneies deixaven de fumar i es posava fi a una producció elèctrica poc rentable.

Ja fa un temps vam descobrir, gairebé per casualitat, el camí que flanqueja a mitja alçada els cingles. En aquella ocasió vam fer la ruta pels Cingles de la Carganta i els Cingles de Vallcebre, una volta més llarga i completa que la d'avui, i lleugerament diferent. Aquesta és una zona poc coneguda i poc recorreguda. Ara, després del tancament de la central, tot i que la gran instal·lació, les torres d'alta tensió i el cablejat que hi ha cap a totes bandes continuen embrutant força l'entorn, amb un gran impacte visual, intentem reconciliar-nos amb l'indret i tornem a fer-hi una excursió.

El dissabte es presenta ventós, i aquest és un lloc arrecerat, ja que sempre ens mourem arrambats a la paret de la cinglera. Es tracta bàsicament de pujar per un camí costerut i obac cap a la cinglera, i un cop a mitja alçada fer un recorregut transversal per un relleix del terreny, entre la part superior del cingle i el precipici. Hi ha un camí precari, molt poc freqüentat, a voltes fins i tot difícil de localitzar. El pas és incòmode en alguns punts, ja que la vegetació va guanyant terreny davant el poc ús. També cal mencionar que les parets que anirem vorejant estan farcides de fòssils, mostrant l'origen marí dels sediments que les forces tectòniques van anar alçant durant els milenis.

Amb la Sílvia anem fins a la Rodonella, un petit nucli dependent del municipi de Cercs. Aparquem al costat del Centre Cívic, a l'extrem nord del poble. Al peu de l'última casa surt marxa un camí que puja transversalment en direcció cap a la tèrmica. Trobem senyals de pintura groga, dels camins de la Xarxa Lenta del Berguedà. Seguim el camí una estona, sempre pujant, i deixem a la dreta una vella pista de servei de la central. Pugem direcció nord fins a revoltar el llom de la muntanya que ens queda a l'esquerra, a l'alçada de la Tèrmica, que veiem per sota. Avancem uns metres de pla fins a trobar una pista de servei. Descartem una pista mig abandonada que baixa direcció a la central, i tendim cap a l'esquerra a buscar-ne una de més principal. Seguim endavant en lleugera baixada fins un marcat revolt, on deixem la pista i seguim a l'esquerra, avançant pel camí indicat amb senyals grocs.

Caminem per una bonica fageda, en una zona obaga. Ja veiem els cingles a la nostra dreta, lleugerament tapats pels arbres ara despullats. Cap a sota una gran esplanada amb les restes de la central. Per sobre de la fullaraca anem pujant suaument. De cop i volta el camí indicat abandona la vella pista per on transitem i baixa avall. Però no el seguim, ja que tornarem per aquí. Continuem ara sense marques i anem avançant per aquesta antiga pista d'una vella explotació forestal fins que mor en una raconada, al peu del torrent que baixa del coll de Sant Ramon, a la nostra esquerra. Un cop a la raconada el camí comença a pujar endimoniadament, amb algun tram molt dret on cal ajudar-se fins i tot amb les mans. Superem aquest tram breu però intens i arribem a un petit replà on hi ha les restes d'una antiga instal·lació d'aprofitament forestal.

Som al descarregador de les Portelletes, on, estacades a dos grans pins, resten inerts dues grans politxes que, activades manualment, permetien descarregar la fusta cap al fons de la barrancada. Encara resta un llarguíssim cable de ferro que des d'aquí baixa directe tot allò que ens ha costat tant de pujar. Un cop observada aquesta relíquia industrial continuem el camí, ara marcat amb senyals vermells, que ens apropa al torrent de Fumanya.

Creuem el torrent i continuem el camí per l'altre costat, al peu de dos grans neumàtics que devien baixar qui sap d'on, en algun dia de forts aiguats. El camí ja ens indica la tònica que anirem trobant tota la ruta: la paret a l'esquerra i el precipici a la dreta. Passem al costat d'una gran zona abalmada. Seguim resseguint la roca i el camí poc esclarit, fins i tot en algun punt hem de fer equilibris entre arbres caiguts o la vegetació que vol recuperar allò que ja era seu.

Després d'una bona estona de planejar pel camí a mitja cinglera desemboquem al gran barranc del Querot Negre. Una línia d'alta tensió creua el barranc, així com el camí per on tornarem. És una gran cicatriu que parteix els cingles de la Garganta, i el traçat més ràpid i accessible per comunicar la part de dalt dels cingles, on hi ha el poble de Fígols, amb la part de baix, on hi havia Sant Salvador de la Vedella i més enllà Cercs. Evidentment avui les carreteres han relegat aquest camí només als excursionistes, però antigament aquest era el camí tradicional que unia els nuclis situats a dalt i a baix dels cingles.

Creuem el torrent del Querot Negre, i ens trobem amb el camí marcat amb senyals grocs que baixa el torrent. Seguim aquest camí avall només una vintena escassa de metres, just fins al punt on hi ha una torre d'alta tensió. Aquí l'abandonem i enfilem a l'esquerra buscant el traç gairebé perdut del camí que continua revoltant la cinglera. Aquest punt és potser el més crític de la ruta, ja que pràcticament s'ha perdut l'indici del camí. Just al peu de la torre cal enfilar 3 o 4 metres pràcticament sense camí, i aviat trobarem de nou els senyals vermells i els pocs indicis del camí.

Som de nou a la lleixa que recorre a mitja alçada la cinglera, ara en un tram ample i còmode. Avancem tot pujant suaument, sortejant com podem la vegetació. Gens recomanable anar amb pantalons curts, a risc de trinxar les cames. Algunes flors i una petita serp que reposa al sol ens indiquen que la primavera s'acosta.

El camí no és gens difícil, i no el podem perdre, ja que a l'esquerra sempre tenim una alta paret, i a la dreta el precipici. Tot i això en alguns punts el pas no és clar, i cal endevinar el millor traç. Cal anar-se fixant en els senyals vermells. En diversos punts també cal parar una certa atenció ja que hi ha algun pas aeri.

Avancem sense pressa, contemplant la vall del Llobregat que s'obre als nostres peus. I la paret que sempre tenim al nostre costat també és interessant, ja que està farcida de fòssils. Podem endevinar fàcilment diverses petxines i motius marins. En diversos punts podem veure davant nostre la llargada dels cingles, i el feixant amb vegetació a mitja alçada per on transitarem. La cinglera, orientada principalment al sud, en un punt gira lleugerament per encarar-se a l'est. En aquest punt tenim un bonic mirador natural sobre el pantà de la Baells i la gens estètica central tèrmica.

Continuem caminant una bona estona, ja que el ritme és lent, primerament perquè ens entretenim contemplant el paisatge i els nombrosos fòssils, però també perquè el pas és incòmode per la precarietat del camí. Passem diversos trams abalmats, i precisament en una raconada abalmada hem de parar atenció ja que hi ha hagut un despreniment i el pas és estret. Després d'una bona estona caminant pel relleix arribem un punt on el camí es bifurca. Aprofitem el cap d'un petit esperó per dinar amb bones vistes.

Els senyals vermells indiquen un camí que puja a l'esquerra i que superen els cingles per un grau i un altre que marxa recte i continua evolucionant pels cingles. Com que la primera opció ja la conixíem de l'altra ocasió, decidim continuar resseguint la cinglera. Així doncs després de dinar continuem caminant, ara en considerable baixada, sempre al peu de la roca, fins arribar al torrent de Sant Romà. Estem al peu de la carretera de Sant Corneli, tres o quatre revolts per sota. Enfilem per un camí precari per fer drecera i evitar la carretera. Fem una pujada molt costeruda i pesada i arribem als primers blocs de la colònia minera.

Després d'haver recorregut aquesta darrera part de cinglera, no la recomanaria. Crec que l'opció de l'anterior visita és més interessant, és a dir, on el camí es bifurca pujar a la cinglera pel grau, i un cop allà anar còmodament fins a Sant Corneli. En canvi la ruta que hem fet avui baixa molt per tornar a pujar, tot per un terreny de poc interès.

Sant Corneli és un poble actualment ben arranjat, amb carrers de blocs de pisos típics de les colònies industrials de finals del segle XIX i principis del XX. Era una colònia minera construïda per albergar els treballadors de les explotacions de Fígols, Cercs i Vallcebre, i va arribar a ser el principal centre miner de Catalunya. Actualment molts dels habitatges s'han reformat com a segona residència, i hi ha serveis de bar, restaurant i hotel. Destacar especialment el Museu de les Mines de Cercs (http://www.mmcercs.cat), associat al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. La visita és altament recomanable, ja que permet conèixer la història d'aquest entorn, des de la gènesi de la colònia, la vida dels miners, i fins i tot entrar dins d'una mina.

Fem una bona parada a Sant Corneli fent el cafè i la xerrada amb algunes persones que han viscut des de sempre en aquest indret. Tot seguit continuem. Al peu mateix del museu marxem cap a l'àrea recreativa que hi ha a pocs metres. Allà evitem la pista i fem drecera per un camí costerut que ens evita una marrada. Retrobem la pista i la seguin una bona estona, planejant còmodament i passant al costat del polvorí i la casa del Quer. Seguim la pista fins a la font de la Perera, on l'abandonem i prenem el camí que comença a baixar pel Querot Negre.

Com dèiem el barranc del Querot Negre baixa directe des dels plans de Fígols fins pràcticament al Llobregat, prop de l'actual tèrmica. La salvatgia del terreny va quedar trencada per l'aparatosa línia d'alta tensió que el creua de dalt a baix. Baixem ràpid, ja que el pendent és acusat. A la part baixa del torrent podem encara contemplar la perfecció dels antics camins de ferradura, amb revolts ben traçats per facilitar el pas dels animals, assentats sobre parets de pedra. Un cop a baix del torrent el camí puja lleugerament per reincorporar-se al camí obac que ja havíem seguit al principi. Pugem lleugerament fins a les pilones d'electricitat sobre la tèrmica, i baixem ja directes fins a la Rodonella.

Si fóssim capaços d'esborrar mentalment l'impacte visual de la central tèrmica i les línies d'alta tensió, diríem que és una zona molt salvatge i bonica. I de fet ho és, però aquesta gran instal·lació és omnipresent. La ruta que ressegueix la cinglera és però recomanable, especialment per dies ventosos d'hivern quan busquem un resguard del fred del nord i apreciem el recer de la roca ben orientada al sud-est que accentua l'acció solar.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta