Resta dels Pirineus

Baztan nord i Alkurruntz (934 m.)

Al poble d'Elizondo iniciem una ruta en bicicleta que ens conduirà per alguns dels racons més bonics del nord del Baztan. Comencem al peu del riu que dóna nom a la vall, i aviat comencem a pujar entremig de prats molt verds, fortament inclinats i plens de les característiques ovelles latxes. De tant en tant anem trobant les típiques masies de la zona, que amb la seva teulada vermella contrasten amb el verd de la contrada. Pugem per les costes del turó Autrin, i anem baixant fins al poble d'Arizkun, petit i tranquil, amb cases molt boniques. Mica en mica anem pujant cap als turons de Gorramendi, i un cop a dalt planegem per una pista panoràmica. Baixem al port d'Otsondo i tot seguit comencem la dura pujada fins al cim de l'Alkurruntz que ens obre gran vistes sobre la comarca i fins al mar. Visitem també antics búnkers de l'època de postguerra. Anem baixant progressivament entre prats d'altura i assolim de nou la vall a Lekaroz, ja prop del punt d'inici.

Posets (3.375 m.) hivernal

Aprofitem l'últim dia de l'any per ascendir el segon cim més alt dels Pirineus en condicions hivernals. Sortim el primer dia de l'aparcament de la cascada d'Espigantosa, i pugem cap al refugi pel camí cobert de glaç en molts trams. El dia següent sortim a primera hora en direcció al cim. Cobrim un primer tram pujant per terreny obert fins l'ampla vall de Llardaneta. La creuem cap a l'est fins a trobar la Canal Fonda, on girem cap al nord i pugem amb un fort pendent de neu fins als peus de la Dent de Llardana. Ja per sobre dels 3.000 m. remuntem una gran pala de neu en pendent constant que ens enfila fins a l'Espatlla de Posets, una aresta fàcil que recorrem fins al cim. Tornem còmodament pel mateix camí pilet en mà. Celebrem la nit de cap d'any al refugi Àngel Orús amb un bon sopar.

Peña Montañesa (2.295 m.) per la Faixa Toro

Ens enfilem al punt més alt d'aquest gran penyal que trenca bruscament la plana del Sobrarb i dóna pas al paisatge d'alta muntanya. És el sentinella de la vall del riu Cinca i un excel·lent mirador del Pirineu Central. Hi pujarem per un camí original i aeri que creua a mitja alçada la paret sud a través d'una llarga feixa suspesa al buit. És un camí fàcil però força exposat i espectacular que ens permet gaudir de la verticalitat de les parets. Deixem la Faixa Toro en arribar a la canal Mayor, que ens acabarà d'enfilar al cim, on gaudirem d'una panoràmica cap als cim més alts del sector, com el Cotiella, el Bachimala i el Mont Perdut. És una ruta llarga, exigent i amb un tram notablement exposat.

Tortiellas (2.358 m.) i cova gelada de Lecherines

Des del poble de Canfranc iniciem una dura pujada remuntant el barranc d'Arones fins als plans de Gabardito, i seguim pujant més suau fins la gran esplanada de la Majada de Lecherines. Entrem tot seguit en un paisatge d'alta muntanya i ens enfilem per una canal fins la curiosa cova gelada de Lecherines, on fem una visita a l'interior, plena de caramells de glaç. Seguim pujant, ara per forts pendents de neu fins a guanyar la carena. Crestegem una bona estona sense dificultat seguint el fil de l'aresta, i assolim el cim que es precipita centenars de metres cap al nord. Excel·lents panoràmica del sector càrstic dels Lecherines.

Castillo d'Acher (2.384 m.)

Aquesta muntanya tan peculiar i característica fa honor al seu nom, amb una gran muralla que envolta tots els seus flancs. Sortim dels frondosos boscos de la Selva de Oza, i per un bon camí pugem suaument direcció est. Remuntem, sempre per sobre, el barranc d'Espata, i a la capçalera entrem en una zona oberta prop d'un petit refugi lliure. Planegem per prat alpí fins al fort pendent del vessant sud que ens enfila fins a la base de la muralla, que travessem per l'única debilitat que permet un accés fàcil. Un cop a dalt resseguim la carena nevada fins al punt més alt. Extraordinàries vistes des del cim.

Peñaforca (2.391 m.)

La capçalera de la Val d'Echo està formada per un reguitzell de muntanyes escarpades i de caràcter alpí malgrat no tenir grans alçades. Avui ens enfilem fins al cap d'amunt de la serra d'Alano, un petit massís calcari amb una cara nord vertical i abrupte. Sortim de la Selva d'Oza i ens enfilem cap a l'oest tot seguint el curs del barranc d'Estriviella. Arribats al fons d'un gran circ sota les parets verticals de les muntanyes, conegut com a Rincón de Alano, deixem el GR i pugem a l'esquerra cap a una gran coma suspesa que es va redreçant mica en mica. Comencem a trobar neu, com més amunt més. Sense traça i amb neu fresca ens costa d'avançar. Entrem al Tubo de Lenito, un corredor força dret (30-40º) que ens porta al coll del mateix nom. Des d'aquí encara queden 200 metres de desnivell fins al cim per una pala força dreta. Arribem al cim pràcticament sense visibilitat. Tornem pel mateix camí.

Peña Foratata (2.341 m.)

Presideix la capçalera de la vall de Tena, alçant les seves parets airoses sobre les poblacions de Formigal i Sallent de Gállego. És una muntanya modesta en alçada, però té un fort caràcter alpí i una estètica vertical i impactant. Des del cap d'amunt de les urbanitzacions de Formigal ens enfilem per pastures fins a trobar un collet on comencem a voltar la muntanya. Des d'aquí s'aprecien clarament les dues puntes molt diferenciades, i comença un camí que volta la muntanya allargada pel darrere. Deixem el pic occidental, més fàcil i més baix, i avancem fins a la bretxa que separa els dos cims. Baixem fort per una canaleta i prenem un caminet molt aeri que creua una feixa suspesa al buit. Al cap d'amunt comença la grimpada per un seguit de xemeneies molt exposades i amb roca dubtosa. La grimpada és llarga i compromesa en molts trams, i amb molt de compte avancem fins assolir el cim que és un gran mirador de la contrada. Descens delicat que fem amb extremada prudència, tot i que seria molt recomanable portar corda i baixar pels ràpels equipats.

Midi d'Ossau (2.884 m.)

Tornem a pujar una de les muntanyes més clàssiques dels Pirineus, visible des de pràcticament qualsevol punt de la serralada amb la seva característica forma bicèfala. Ens reunim un bon grapat d'amics i des de sota el Portalet ens enfilem cap al refugi de Pombie i cap a la base de la roca. Comencem a grimpar per un seguit de canaletes i xemeneies que ens fan guanyar alçada en un terreny vertical i abrupte. Cal anar superant diversos trams de II amb passos fàcils però aeris, en una grimpada llarga i força continuada. A la part superior les dificultats s'acaben i coronem el cim principal. Baixem pel mateix camí, amb dos ràpels a les últimes canaletes més verticals.

Punta Ixabre (2.701 m.)

Cresta summital de la Punta Ixabre

Empetitit entre els gegants Posets i Bachimala, ens enfilem al cap d'amunt d'aquesta punta esmolada que presideix els plans de Biadós. Prop del refugi comencem a caminar i remuntem un llarg llom herbat que puja direcció nord. El caminet va pujant progressivament per les pastures alpines dibuixant un semicercle cap a llevant. Ens acosem a la base del Bachimala fins al Senyal de Biadós, sobre mateix del coll, i aquí anem a buscar una aresta que es va estrenyent mica en mica. Guanyem alçada per la cresta cada cop més esmolada, i grimpem els metres finals amb uns passos fàcils però aeris. Grans vistes des del cim cap als colosos de la zona, i les fondes valls. Tancarem una ruta circular baixant cap al barranc d'Añes Cruzes, i desferem la plàcida vall fins a Biadós.

Posets (3.375 m.) per Biadós i la cresta d'Espadas

Progressant per la cresta d'Espadas

Des de les idíl·liques bordes de Biadós comencem la llarga aproximació cap a la collada de Grist, on començarem la cresta. Flanquegem pel cantó nord el primer tram i de seguida ens enfilem a la cresta en un tram abrupte on hem de fer alguns passos de grimpada exposats (II i III). Superem els 3.000 m. al Diente Royo, i ja no els deixarem fins al final de la cresta. Avancem trams caminant i trams grimpant, per terreny força fàcil, tot i que sovint aeri i exposat. Algunes grimpades són força espectaculars enmig d'un gram ambient alpí. Després de pujar i baixar diverses puntes, coronem el pic de les Espadas i desgrimpem cap al pas del Funambulista, fàcil però extremadament exposat. Seguim grimpant amunt, amb trams molt bonics i esmolats i altres on caminem sense complicació. Una última forta pujada ens deixa dalt del cim principal tancant un llarg recorregut per la cresta. Descens llarguíssim sota la glacera de Llardana. Ruta assequible però llarga, amb molt desnivell, aèria i espectacular.

Pàgines

Subscriure a Resta dels Pirineus