Peña Montañesa (2.295 m.) per la Faixa Toro

Ens enfilem al punt més alt d'aquest gran penyal que trenca bruscament la plana del Sobrarb i dóna pas al paisatge d'alta muntanya. És el sentinella de la vall del riu Cinca i un excel·lent mirador del Pirineu Central. Hi pujarem per un camí original i aeri que creua a mitja alçada la paret sud a través d'una llarga feixa suspesa al buit. És un camí fàcil però força exposat i espectacular que ens permet gaudir de la verticalitat de les parets. Deixem la Faixa Toro en arribar a la canal Mayor, que ens acabarà d'enfilar al cim, on gaudirem d'una panoràmica cap als cim més alts del sector, com el Cotiella, el Bachimala i el Mont Perdut. És una ruta llarga, exigent i amb un tram notablement exposat.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Ermita del Pilar Oncins (Sobrarb, Osca, Espanya)
• Distància: 11,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.360 metres
• Temps: 7:45 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Trams exposats al buit
• Cartografia: Valle de Canfranc Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Anant cap a la zona d'Ordesa o tornant-ne, moltes vegades ens havíem fixat en una impressionant mola rocosa que emergeix vertical i suposa una frontera entre la plana del Sobrarb i el Somontano i les muntanyes més altes dels Pirineus. D'aquí en avall trobem un paisatge més aviat planer i de secà, i d'aquí en amunt comencen a emergir grans muntanyes com els massisos de Cotiella, Posets, Bachimala o del Mont Perdut. Aquesta muntanya no és cap altra que la Peña Montañesa, una gran mola calcària que s'allargassa al nord de la bonica població medieval de l'Aïnsa. Té una gran muralla orientada al sud, amb unes espectaculars parets verticals partides per una estreta línia que separa en dos la cinglera. És la Faixa Toro.

El vespre anterior contemplem les últimes llums que tenyeixen de roig el vessant sud de la muntanya, observant-la des d'un mirador als afores de l'Aïnsa, una població que mereix una visita als carrers medievals del seu nucli emmurallat. Des de l'Aïnsa, cruïlla de camins a la confluència dels rius Ara i Cinca, prenem la N-260 direcció Graus, i la seguim fins al poble d'Arro, on girem a l'esquerra i prenem una carretera local que es va aproximant a la falda de la muntanya. Passem el poblet de Los Molinos i girem a la dreta cap a l'encara més petit Oncins. La carretera segueix cap al monestir de San Victorián, però no cal acabar d'arribar-hi. Un quilòmetre abans ens aturem a l'aparcament que hi ha al peu de l'ermita del Pilar, on veurem un camí indicat.

Algunes vegades que ens havíem mirat la muntanya des d'Escalona (oest), prop de l'entrada del Cañón de Añisclo, ens havíem perdut l'autèntica dimensió d'aquesta gran mola. Efectivament des del cantó oest podem contemplar un immens esperó molt vertical i espectacular, però si l'observem des del sud, veiem que en realitat és una petita serra que s'allarga d'est a oest, i que la muntanya és molt més gran del que pot semblar. Situats al punt d'inici ja veiem que l'excursió serà llarga, ja que el cim ni s'arriba a veure, però sí un llarg camí d'aproximació. Sortim doncs amb la Sílvia a primera hora del matí quan els rajos de sol comencen a escalfar un terreny boscós de mitja muntanya.

El camí és ben fresat i marxa direcció nord entremig de la vegetació. Sempre anem pujant encarats cap a unes notables parets calcàries on hi ha diverses vies d'escalada. El camí passa prop de les vies i continua amunt tendint cap a l'oest i traçant una llarga diagonal ascendent cap a l'esquerra. El bosc va desapareixent i avancem envoltats de sotabosc. Pugem per un camí obert i anem deixant les parets a la nostra dreta. Un bon tros amunt cal fixar-se en les fites i unes petites marques de pintura vermella que ens indicaran el punt en què hem de deixar el camí normal per anar a buscar la Faixa Toro. No és evident el punt en què cal abandonar el camí, ja que és una zona oberta i amb poques referències, així que cal prestar atenció.

Trobem els senyals, fixant-nos en unes lletres de pintura vermella mig esborrades al terra, i uns punts igualment vermells. Prenem doncs el caminet secundari que gira lleugerament al sud-est (esquerra) en direcció a la cinglera sud. El caminet puja fins al límit de la cinglera, i baixa molt fort cap a l'altre cantó per una mena de canaleta orientada al sud. Perdem gairebé 100 metres de desnivell baixant molt fort per la canaleta per un terreny rost, molt dret, on ens hem d'agafar als boixos en alguns punts. Arribem a un petit collet on les fites ens indiquen el punt de girar a la dreta. És l'intricat accés a la Faixa Toro. Però encara haurem de pujar uns metres molt feixucs per una dreta tartera fins accedir al feixanc horitzontal.

Finalment arribem a la Faixa Toro, i aquí el camí és molt evident. De fet no hi ha cap possibilitat d'equivocar-nos: a l'esquerra tenim una cinglera que es desploma en vertical uns 300 metres, i a la dreta una paret igualment vertical. Avancem doncs per un feixanc d'uns 3 a 5 metres d'amplada entremig de la cinglera. El feixanc no és pla, sinó que és inclinat, i mirat de lluny fa certa basarda, i t'imagines que el pas serà molt exposast. Un cop situat al feixanc, si no t'acostes al precipici, el pas és suficientment ample, i en camp moment tens la sensació d'exposició al buit. Sí que és important anar seguint sempre el caminet més o menys evident, i no apropar-se a la timba. Igualment algun punt és una mica aeri, i en diversos sortints del feixanc, la vista és espectacular.

Avançarem pràcticament en horitzontal prop de 2 hores resseguint el llarg feixanc conegut a la zona com Faixa Toro. Mirada de lluny, des del vessant sud, s'observa perfectament aquesta llarga faixa que ressegueix la paret durant quilòmetres, a mitja alçada. Caminem per aquesta estreta franja encaixonats entre el precipici i la paret, contemplant el vol dels voltors, la vista cap a les planes de la zona de l'Aïnsa i les verticals parets que tenim a la nostra dreta. El traçat és evident, força regular i en lleugera pujada. Tot i que aparentment impossible o molt arriscat des de la distància, el pas és ben senzill un cop enfilats al feixanc. Al cap d'una bona estona de caminar en aquest entorn tan curiós, la llarga feixa fa un entrant evident a la canal d'as Escaleretas. Un cop revoltada la canal la feixa puja més fort i torna a esdevenir plana resseguint la paret. Just en aquest punt la paret fa un sortint que ens permet observar enrere el tram ja recorregut. Fem una aturada en aquest mirador natural per menjar uns ganyips.

Continuem endavant per la feixa suspesa, la qual segueix la mateixa tònica amb el pas estret entre cinglera i paret i un caminet força evident. El pas és fàcil i agradable, i com que cada com som més amunt, encara augmenta la sensació de verticalitat enfilats dalt l'estreta feixa. Caminem tranquil·lament gaudint d'aquest peculiar recorregut, i al cap d'uns minuts tornem a trencar la línia recta per entrar de nou dins d'una altra canal, aquesta molt més ampla i profunda. És la Canal Mayor, per la qual anirem sortint de la Faixa Toro per entroncar amb el camí normal. Així doncs anem seguint el camí, ara més ombrívol i amb algun tram amb neu on cal parar atenció. L'itinerari s'orienta cap al nord i va entrant mica en mica fins al fons de la canal. Des d'aquí podríem continuar cap a l'altre cantó, ja que la feixa continua, però el més raonable és sortir-ne i anar pujant seguint les fites.

Des del fons de la Canal Mayor pugem fort, amb alguns passos mig grimpant, i al cap d'uns minuts arribem al camí normal. El seguim a l'esquerra fins una zona oberta i inclinada, on ens reben un ramat d'isards. Sobre un terreny pràcticament tarterós anem avançant, ara sobre pedra ara sobre neu. Passat un primer tram de poca inclinació, el vessant de la muntanya es va fent cada cop més costerut, i pugem fort pel camí mig desdibuixat sobre la tartera. Pugem pràcticament fins arribar el límit de la cinglera oest, i l'anem seguint fins assolir el cim de la Peña Montañesa (2.295 m.), punt més alt d'aquest petit massís.

Ens entretenim una bona estona al cim. El paisatge és majestuós i omnidireccional. Contemplem la cara sud del massís del Mont Perdut cap al nord-oest, i seguint cap a llevant sobresurten diversos cims destacables, com la Punta Suelza, Culfreda i Bachimala. Més a prop tenim una visió frontal del vessant sud del Cotiella. I més a llevant, molt a la llunyania arribem a endevinar la serra del Cadí i l'inconfusible Pedreforca. Curiós que es puguin veure des de tan lluny. Descansem uns minuts al cim i aprofitem per menjar-nos l'entrepà. Tot seguit emprenem la baixada. Descendim els primers metres pel fort pendent del terreny tarterós fins arribar a una zona més planera, i seguim fins a l'entrada de la canal Mayor, per on havíem sortit de la Faixa Toro.

En comptes de tornar per la mateixa ruta, deixem la canal i continuem pel camí habitual, que flanqueja la canal per sobre i va a enfilar-se dalt d'un petit altiplà que tenim just davant. Un cop a l'altiplà el creuem i comencem a baixar pels pendents continuats del vessant sud. Anem seguint sempre el camí normal, el qual es fa llarg, ja que hi ha una notable distància entre el lloc de sortida i la punta del cim. Anem baixant paral·lels a unes boniques parets calcàries que tenim a la nostra esquerra. Retrobem el camí per on ja havíem pujat abans de desviar-nos cap a la Faixa Toro, i l'anem desfent fins al punt de sortida. Un cop al punt de sortida acabem d'arribar amb cotxe fins al monestir de San Victorián, situat un quilòmetre enllà, i contemplem aquest bonic complex monàstic dels segles XVI-XVIII, tot i que hi ha referències molt més antigues, i es considera el monestir més antic d'Espanya.

Tanquem així una jornada notablement dura en què hem recorregut una ruta llarga i amb fort desnivell fins al cim de la Peña Montañesa seguint l'intrèpid camí de la Faixa Toro. És un camí molt original que evoluciona entremig d'un petit feixanc a mitja cinglera, un estret pas entre el precipici i la paret que ens permet recórrer tot el vessant sud de la muntanya. Un cop dalt del cim guadim de bones perspectives cap als cims més elevats dels Pirineus centrals.