Amb uns quants amics fem una ruta circular que permet enfilar-nos fins alguns dels cims més elevats d'Andorra gaudint d'unes perspectives immillorables. El Pic de l'Estanyó és conegut com el mirador d'Andorra, per la seva alçada i posició privilegiada. L'itinerari transcorre pel Parc Natural de la Vall de Sorteny.
Als peus mateix dels pics de la Maladeta i el Maldito, l'Ibón de Cregüeña és el tercer llac més gran dels Pirineus per extensió i el primer natural (no represat). Està situat en un circ feréstec, embolcallat per diversos pics granítics molt verticals de més de 3.000 metres. El camí per arribar-hi és senzill, però cal remuntar un fort desnivell, i en el tram més alt passar per una incòmoda zona de grans blocs de granit.
Empetitit pels seus veïns propers que superen els 3.000 metres d'alçada, la Tuca de Salvaguardia destaca per ser un cim esbelt, estètic, vertical i atractiu. I sobretot és un dels millors miradors del Massís de la Maladeta, del qual es troba al nord i amb una distància suficient per tenir una gran perspectiva. L'ascensió és fàcil, però no val a badar, ja que una caiguda tindria conseqüències fatals.
Pugem la muntanya més alta dels Pirineus en un dia assolellat de primavera, només tenyit per alguns núvols i boires, i la presència del vent al cim. La neu ens acompanya des de poc després del refugi de la Renclusa. Pujar-hi un dia entre setmana i evitar les aglomeracions és un plaer. Hi havia gent amb esquís, però nosaltres pugem caminant, directes des de la Besurta i tornant per Aigualluts.
Sortint des de l'ermita de Sant Joan de Codolar enfilarem fins el punt més alt de la Serra del Montsant, la Roca Corbatera, a través d'un camí costerut equipat amb esglaons en tres passos complicats. Des de dalt la Serra ens arribarem fins al poble d'Albarca per tornar després a remuntar pel Grau de la Mare de Déu i acabar d'arrodonir la volta per dalt la carena.
La comarca del Priorat està atravessada per la Serra del Montsant, que tot i no tenir grans alçades sí que té parets molt verticals en el vessant sud. A dalt la serra hi ha un gran altiplà sec i àrid, i també alguns estrets congostos. Enfilem la Serra per una via ferrada, fem una bona volta i tornem per un dels múltiples graus equipats que permeten superar els trams més verticals.
El segon dia que passem per la zona fem tot un clàssic, el cim més elevat d'aquesta àrea, el Puigmal. Enfilem pel camí més directe, des de Fontalba. Allargarem la sortida seguint la carena de l'Olla de Núria fins al Coll de Finestrelles, tot passant pel Pic del Segre. De baixada, després de passar Núria, una calamarsada ens fa córrer més del que volíem.
Tot i ser una zona molt concorreguda, la Vall de Núria ofereix rutes molt interessants, i podem trobar-hi una gran varietat de camins. Des de la part baixa de la vall, prop de Queralbs, enfilem fins al Balandrau, passem pel refugi Coma de Vaca, recorrem l'espectacular camí dels Enginyers i passem pel centre neuràlgic, el santuari de Núria. Una ruta llarga i amb molt desnivell.
Tot i ser ben a prop del mar Mediterrani, la serra de les Gavarres ofereix un excel·lent entorn per rodar amb bicicleta, amb una extensa xarxa de camins i pistes, amb desnivells considerables i amb nombrosos punts d'interès. Un dels centres neuràlgics de la serra és l'església de Santa Coloma de Fitor, un lloc molt bonic. A l'antiga rectoria hi ha un centre d'informació de la zona.
Canviem la muntanya pel pla i ens dirigim cap al Delta de l'Ebre, una gran extensió totalment plana on el riu és l'absolut protagonista. Fem quilòmetres al costat dels arrossars anegats d'aigua, transitem per platges llarguíssimes i desertes, contemplem a ull nu tota mena d'ocells, gaudim de la serenor i la calma que traspua aquest paisatge, i ens deixem seduir per un bon arròs caldós.
