Colle del Nivolet (2.625 m.)

És un port de muntanya molt popular per ciclistes i motoristes gràcies a la majestuositat de les vistes, ja que està ubicat als peus de l'arc alpí, entre els parcs de la Vanoise i el Gran Paradiso. Farem la pujada per la sinuosa carretera de muntanya que puja primer als llacs Serrù i Agnel, i continua per una zona molt bonica fins al popular coll, envoltat de cims nevats que s'aproximen els 4.000 metres. De baixada, després d'un tram comú, enllaçarem amb una antiga pista militar que té un traçat sinuós i espectacular, ja que fa zig-zags per un pendent fortíssim i acaba enllaçant amb la carretera principal ja a prop del nucli de Ceresole Reale. Un recorregut d'alta muntanya fabulós.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Ceresole Reale Piemont (Itàlia)
• Distància: 38,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.190 metres
• Temps: 3:20 hores
• Dificultat: IBP=88 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Ascens per asfalt i descens per antiga pista militar
• Cartografia: Valgrisenche Fraternali (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Ens hem desplaçat fins a la capçalera de la Vall d'Orco per conèixer aquesta vall alpina popular entre escaladors, excursionistes i ciclistes. El poble més alt de la vall és Cererole Reale, on hem organitzat el camp base i on passarem un parell de dies. Es troba al peu d'un coll de muntanya singularment bonic, ja que la seva ubicació és immillorable. Està al peu mateix de l'eix alpí que fa frontera amb França a través del Parc Nacional de la Vanoise, i pel nord connecta amb el Parc Nacional del Gran Paradiso, a Itàlia. En aquesta zona conflueixen muntanyes estètiques i punxegudes que voregen els 4.000 metres, glaceres, llacs alpins, i a més a més, s'hi pot accedir fàcilment per carretera. Uns ingredients que garanteixen l'interès del lloc, i reclamen una visita.

Aquest coll de muntanya ha superat les meves expectatives, ja que no és tan popular com altres als Alps, però tant la bellesa com la duresa dels seus vessants el fan més que interessant. Havia llegit en algun fòrum d'Internet que algunes persones el consideraven un dels més bonics dels Alps italians, i calia verificar-ho. Avui ens dividirem en dos equips: la Sílvia i el Fum es quedaran a Ceresole Reale i sortiran a fer la volta al llac, de notables dimensions. I jo pujaré a dalt el coll de Nivolet. Vaig en bicicleta de muntanya, però hi pujaré per asfalt. Però aquest port també té un gran interès pels ciclistes de muntanya, ja que hi ha una antiga pista militar amb un traçat molt espectacular per on baixaré.

Després d'haver fet aquesta ruta, m'he plantejat una reflexió: alguns dels colls de muntanya dels Alps més famosos on hi ha carretera asfaltada, antigament ja hi havia hagut un altre traçat, normalment una carretera militar. Això ho he pogut comprovar aquí, però també aquest mateix any al Galibier, o l'any passat a l'Stelvio. Al segle passat, els militars italians i francesos, a part de diversos conflictes armats, també lluitaven per construir una gran xarxa de comunicacions als Alps. No tinc clar si amb criteris d'enginyeria actuals es construirien aquestes carreteres que creuen colls de muntanya a tanta altitud, ja que són difícils de construir i de mantenir, i tenen un interès més lúdic que no pas de comunicació real.

Avui però toca anar a conèixer aquesta part alta de la vall d'Orco, i des de l'àrea càmper de Ceresole Reale on estem instal·lats, preparo els estris i començo la ruta quan el sol ja comença a escalfar. Ceresole Reale està a 1.600 metres d'altura aproximadament, en un tram més obert i pla de la vall. Hi ha un gran llac que té una presa artificial. Hi ha un camí quilomètric que fa tota la volta. El nucli principal està situat a la riba del llac. És un poblet petit però amb certa vida turística, amb restaurants i algun hotel, així com nombroses segones residències. Més amunt hi ha algun nucli més petit, així com algunes cases disperses i petites granges on hi ha zones de pastures.

Surto de Ceresole Reale planejant per la carretera a la vora del llac. S'acaba el llac i comença la pujada, primer més suau fins passats els nuclis de Chiapili Inferiore i Superiore, i mica en mica va guanyant pendent. El dia és esplèndid, amb una lleugera fresca matinal, però amb un sol radiant. La carretera està oberta al trànsit fins al primer llac, i a partir d'allà només poden continuar els vehicles que hagin comprat un ticket que està limitat en un màxim diari. No hi ha molt trànsit, però és agost, i van pujant cotxes, afortunadament a velocitat molt reduïda, ja que la carretera no permet res més. Al començament, la carretera traça una gran diagonal en direcció nord-oest fins a trobar la valleta lateral del riu del Carro (km. 7,5). A partir d'allà comença una successió de revolts en zig-zag i un pendent més fort fins al llac de Serrù.

El llac de Serrù té una gran presa que es veu des de força avall, i està situat ben bé a sota de la punta Galisia, de 3.346 m, que ja fa frontera amb França. Just a sota del llac hi ha un gran aparcament on molts turistes deixen els seus vehicles. No m'aturo al primer llac i segueixo pujant uns metres més fins al segon, el llac Agnel, molt bonic, a sota mateix de l'objectiu del dia. La carretera passa per damunt de la presa, i just des d'aquí es pot veure el sinuós traçat de la pista militar per on més tard baixaré. Però encara cal continuar amunt, i després de l'estany segueix una nova successió de revolts curts i revirats que van guanyant alçada ràpidament fins arribar als 2.625 metres del Colle del Nivolet.

No m'aturo al coll, ja que la carretera continua i baixa cap a l'altre vessant. Només creuar el coll, deixem el Piemont i entrem a la Vall d'Aosta, i s'obre una bonica vista cap al sector del Gran Paradiso. Al vessant d'Aosta del coll hi ha dos llacs més, els llacs de Nivolet, i la carretera hi baixa en aproximadament un quilòmetre. Baixo als llacs, on també hi ha força cotxes. Hi ha dos refugis que més aviat fan el servei de bar i restaurant, ja que els italians tenen gran afició a aquests establiments d'altura. El primer refugi és el Città di Chivasso i el segon és el Savoia. La carretera asfaltada s'acaba aquí, però continua una pista asfaltada que marxa entremig d'una gran planura on hi ha els estanys. Avanço un quilòmetre més per contemplar el paisatge, però torno enrere ja que he de tornar pel mateix camí. Es podria seguir endavant i connectar amb un camí que baixa cap a la Valsavarenche, des d'on es puja el Gran Paradiso (4.061 m.), del qual guardem gran record.

Torno enrere cap als llacs de Nivolet i els dos refugis. Pujo aproximadament 100 metres de desnivell per tornar al coll, i ara sí que faig una pausa per contemplar el paisatge i fer alguna foto de record. Des del coll també hi ha una visió molt bonica damunt dels llacs Agnel i Serrù per on es passa pujant, amb muntanyes i glaceres al fons. Com ja he dit i repeteixo, és un lloc molt i molt bonic, que m'ha sorprès gratament. Amb menys cotxes, encara seria millor. Després d'uns minuts al coll baixo ràpidament per la carretera fins a prop del llac d'Agnel, però just al revolt abans d'arribar-hi deixo la carretera i prenc una mena de pista a l'esquerra que sembla que vulgui baixar per un barranc molt dret i d'aspecte inaccessible.

I és que realment el traçat de l'antiga pista militar és inversemblant. Travessa un vessant molt i molt dret, i traça un reguitzell de revolts molt tancats per anar dominant la verticalitat. Mirat des de dalt, realment impressiona, i un cop vas baixant, t'adones que en molts trams la pista és força aèria. No fa por, però cal controlar la velocitat i la traçada, ja que una caiguda podria ser perillosa. La pista és molt antiga, en general està bastant ben conservada, sobretot alguns talussos de pedra, però en alguns trams el ferm és força trencat i pedregós, i gairebé s'ha convertit en camí. És una experiència bonica i alhora adrenalínica baixar per aquí. Són uns 5 quilòmetres de pista que s'allunyen força de la carretera asfaltada, que va a buscar pendents més raonables. Finalment hi enllaça, i acabo de baixar ja per asfalt fins a Ceresole Reale.

Ha estat una activitat que m'ha sorprès per la bellesa del terreny i alhora pel descens divertit i emocionant per l'antiga pista militar. També és una activitat prou interessant a nivell esportiu, amb gairebé 1.200 metres de desnivell. Ens retrobem després amb la Sílvia i el Fum per acabar de passar el dia als voltants del llac de Ceresole Reale, i taquem la jornada amb una bona pizza. El dia següent la previsió meteorològica és dolenta, i la intenció és deixar la zona. Abans però, aprofitarem el bus gratuït que permet pujar al coll i els llacs, i així la Sílvia i el Fum també coneixen aquests bonics paisatges d'altura. Malauradament les previsions es compleixen i les vistes són limitades amb un lleuger plugim. Així que farem un cafè en un dels refugis de dalt, i quan tornem ja deixem la vall d'Orco camí d'un nou destí que anem decidint dia a dia.