Forte Zaccarana (2.086 m.)

Iniciem la ruta ben amunt, al Passo Tonale, on hi ha una estació d'esquí, i planegem per damunt de la vall Vermigliana per una bona pista fins a trobar-ne una de més precària que s'enfila fins a l'antic fort militar. Visitem l'exterior de les antigues instal·lacions militars que els austríacs van construir a principis del segle XX, i també gaudim d'extraordinàries vistes cap al massís de l'Adamello. Tornem a la vall i per una pista còmoda i planera arribem al bonic poble de Vermiglio. Passem l'àrea recreativa i el llac, i ara pel fons de la vall anem remuntant fins al punt de sortida, primer per una zona més plana, i després per fortes pujades.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Passo Tonale Llombardia / Trentino, (Itàlia)
• Distància: 35,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.245 metres
• Temps: 4:30 hores
• Dificultat: IBP=90 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Tot pistes
• Cartografia: Adamello + Presanella 4Land (1:25.000)

Itinerari

Crònica

A punt de finalitzar la segona setmana de vacances als Alps italians, encara ens estem movent cap a l'est. Després de creuar el Passo Gavia el dia anterior, avui ens situem al Passo Tonale. És un port de muntanya situat damunt mateix de la turística Ponte di Legno on hi ha una notable estació d'esquí, i un poble de considerables dimensions. Passem la nit en una àrea càmper que ens ofereix els serveis que necessitem, i que a més a més és un bon punt per iniciar una de les excursions que teníem programades. Tota aquesta zona on estem va patir les conseqüències de la Gran Guerra, tal com anomenen aquí la I Guerra Mundial, i avui en contemplarem nombrosos vestigis.

La nit al Passo Tonale és fresca, ja que estem gairebé a 1.900 metres. Esmorzem bé i deixem que el sol escalfi abans d'iniciar la ruta. Sortim de l'àrea camper i ens dirigim en bicicleta, i en companyia del nostre gos, el Fum, cap a l'altre cantó de la carretera, a la banda nord, on surt la pista que prendrem. Val a dir que el Passo Tonale és una població allargada a banda i banda de la carretera que la travessa. Com dèiem, prenem una pista que s'enfila entremig de les pistes d'esquí, i puja suaument fins a la Malga Cadì, una granja on enllacem amb una pista que planeja més. Girem a la dreta i avancem en suau pujada fins l'Ospizio San Bartolomeo, un antic hostal medieval de viatgers, que actualment és un establiment turístic.

Avancem per una pista molt transitada per caminants i ciclistes, ja que és força planera i molt agradable, i ofereix bones vistes cap a les muntanyes de l'Adamello. Passa primer per la zona de les pistes d'esquí, tot seguit per unes pastures inclinades, i més endavant per un bosc d'avets. Anem avançant direcció nord-est a ritme suau per adaptar-nos a la marxa del Fum, tot i que la pista és prou ràpida. Poc abans del km. 5 veiem a la dreta les restes d'una edificació militar. És l'antic Forte Mero. Hi baixem i contemplem per fora les antigues instal·lacions, ja que no s'hi pot entrar. Va ser construït per l'exèrcit austríac poc abans de la I Guerra Mundial, i formava part del Sbarramento Tonale juntament amb els forts de Presanella i Zaccarana (o Saccarana), que visitarem més tard.

Avancem còmodament per una pista plana i molt agradable, amb avets molt bonics a banda i banda. Al cap de poc trobem una cruïlla i girem a l'esquerra. De seguida trobem les restes d'una antiga caserna dels militars. És un conjunt d'edificis ensorrats però consolidats i dignificats per poder-los visitar. Hi ha diversos cartells explicatius. Aquí comença la pista que ens pujarà al fort de Zaccarana. És una pista secundària per on no passen vehicles, i puja fent zig-zags per un bosc d'avets. És una pujada moderada i agradable d'uns 250 m. de desnivell. Tot pujant ens fixem en la tradicional construcció de les pistes militars, i alguns vestigis com punts de vigia.

Després d'una estona pujant arribem al cap d'amunt del turó, on hi ha una esplanada i el Forte Zaccarana. És una sòlida construcció militar que actualment està en estat d'abandó i mig ensorrada, tot i que conserva galeries interiors. L'accés a l'interior està tancat per seguretat, però es poden contemplar les característiques de l'edificació, mig ensorrada i encarada cap a la vall, per controlar-ne el pas. El més interessant de tot és la vista que tenim del massís de l'Adamello, que veiem just a l'altre cantó de la vall, amb glaceres i crestes escarpades. Passem uns minuts contemplant el paisatge, i en acabat iniciem el descens per la mateixa pista fins a enllaçar amb la principal per on veníem.

Seguim la pista principal i baixem fort fins a la carretera que creua la vall. No era la intenció, ja que volíem continuar fins a Vermiglio. Així doncs, veient l'error tornem a pujar fins a trobar la cruïlla de la pista que continua flanquejant la vall sense perdre gaire alçada. Com que la Sílvia i el Fum es quedaran al poble de Vermiglio, jo decideixo avançar-me per poder fer tota la ruta que em queda (més llarga del que pensava) i després anar-los a buscar sense que s'hagin d'esperar tant. Així que accelero el ritme i avanço ràpid per la pista que va baixant suaument per damunt de la vall fins a la localitat de Vermiglio. Creuo la localitat i baixo cap a la part inferior de la vila, on hi ha una gran zona recreativa molt concorreguda, amb uns llacs i unes àrees d'esbarjo.

A Vermiglio canvio de direcció i giro cap al sud-oest. Fins ara venia per damunt de la vall i pel vessant dret, i ara creuo al vessant esquerre. Tot i això més endavant creuaré diverses vegades el riu Vermigliana. Avanço de pla el peu del riu, deixo l'àrea recreativa i passo diversos ponts. Tot aquest tram és planer i fàcil, de tràmit. Passo la petita localitat de Volpaia, i més endavant arribo a Stavel, on agafo la carretera asfaltada. Aquí ja començo a pujar, i l'ascens serà més llarg i dur del que pensava. Faig aproximadament 1,5 km, per asfalt i prenc una nova pista a l'esquerra al costat d'un gran restaurant, la Baita Velon. Ara segueixo pujant per una pista de terra cada cop més dreta.

Creuo de nou el torrent, i segueixo amunt cap a la Malga Pecè. La pista en alguns punts té notable inclinació, i la pujada es fa llarga. És migdia, i la calor es deixa notar. Intento avançar ràpid per anar a buscar la Sílvia i el Fum, però el cansament es va notant. Poc més amunt cal superar una zona de zig-zags en forta pujada, i amb una pista més trencada i pedregosa. Aquesta ruta té el defecte de començar molt amunt i baixar, de manera que al final tens una pujada molt llarga i feixuga. Després dels zig-zags el pendent disminueix i vaig avançant sense més problemes fins al Passo Tonale, on acabo amb un notable desnivell acumulat. Recupero la furgoneta i vaig a buscar la Sílvia i el Fum, que esperaven còmodament a Vermiglio. Una ruta ben bonica on gaudirem de restes històriques i sobretot unes grans vistes de les muntanyes de l'Adamello.