Le Conce (2.429 m.)

El bucòlic poblet de Pontechianale està situat a la capçalera de la vall Varaita, als Alps italians al límit amb la frontera amb França. En un extrem del nucli hi trobem el llac de Castello, on comencem a pedalar en direcció cap al refugi de Savigliano, en forta pujada i per asfalt. Tot seguit comença la pista amb una pujada duríssima entremig de pastures fortament inclinades i petites granges. Arribem al refugi Helios i per un corriol no sempre ciclable pugem fins al mirador de Le Conce que ens obre una visió frontal i molt propera al Mont Viso. Tornem al refugi i comencem a baixar per un corriol molt divertit que ressegueix una carena, i amb forts pendents ens torna al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Pontechianale Piemont (Itàlia)
• Distància: 14,80 quilòmetres
• Desnivell positiu: 865 metres
• Temps: 3:25 hores
• Dificultat: IBP=100 / Blava
• Sensació de dificultat: Força fàcil Pujada molt dura. Algun pas difícil en el descens
• Cartografia: Alta Val Varaita Fraternali (1:25.000)

Itinerari

Crònica

El segon dia de les vacances alpines ja hem creuat la frontera entre França i Itàlia. Ho vam fer pel pas de l'Agnel (nom en francès), o el coll d'Agnello (nom en italià). En qualsevol cas és un pas de muntanya espectacular que connecta el Queyras (França) amb la veïna Vall de Varaita (Itàlia), i és un dels colls asfaltats més alts de tot Europa, a més de 2.700 metres. És un lloc prou conegut pels ciclistes, però fins i tot el recorregut amb vehicle és molt agradable i permet gaudir de les muntanyes del voltant. Precisament en l'excursió del dia anterior vam contemplar l'agresta Tête de Toillies, una muntanya desafiant per la seva verticalitat i roca fosca, que vam escalar ja fa uns quants anys. I avui la tornarem a veure des del cantó italià, rebatejada en aquest vessant piamontès com a Roc della Niera.

Hem fet nit al petit poble de Pontechianale, un petit nucli situat a la part més alta de la vall de Varaita. Hem estat en un càmping des d'on començarem la ruta d'avui. Val la pena comentar que uns metres més amunt del poble, n'hi ha un altre de més petit i encara més pintoresc, que és Chianale. És un petit poble de pessebre que ja havíem visitat en una altra ocasió, però val la pena aturar-s'hi, passejar pels seus carrers estrets, i veure les cases amb la construcció tradicional de pedra i el riu que el travessa longitudinalment. Però la ruta d'avui comença al següent poblet, Pontechianale, que a part de la bellesa de l'indret i les possibilitats per al senderisme, muntanyisme i bicicleta, també té un llac de notables dimensions on s'hi practiquen activitats aquàtiques.

La ruta d'avui serà molt curta, i alhora molt intensa. Pujarem molt fort per una pista d'aquelles que fan suar de valent tot guanyant molt desnivell amb pocs quilòmetres, i baixarem per un corriol directe, encara amb més pendent però sense gran dificultat a part d'alguns passos puntuals. L'objectiu d'avui és arribar fins a un mirador natural des d'on es pot contemplar de tu a tu el Mont Viso, la gran muntanya del Piemont que vam escalar ja fa uns anys, i avui veurem a ben poca distància. Així doncs posem a punt els estris amb la Sílvia i sortim pedalant. Com que comptem que no estarem molta estona i ahir el Fum ja va fer una bona volta, avui el deixem descansar al càmping.

Sortim pel peu del torrent de Varaita des del càmping cap a la part nord del poble. Enllacem amb la carretera com si volguéssim sortir direcció França, i al cap de poc prenem un trencant a la dreta amb indicacions cap al refugi Savigliano. El vial, encara asfaltat, de seguida mostra el seu fort caràcter, i la pujada és consistent. Aquí la vall és tancada, i els vessants drets i abruptes. La pista fa diversos zig-zags entremig d'algunes cases i fins al refugi Savigliano, que és més aviat un alberg. Poc més amunt la pista ja és de terra, i el pendent encara augmenta. És d'aquells pendents que en algun moment et porten al límit de la ciclabilitat, i fins i tot vam posar el peu a terra en algun moment puntual. En general però es pot anar pujant amb la velocitat més petita, i controlant bé la traçada.

Tot pujant passem per petites granges, una d'elles la granja Patas, a partir de la qual la pista és més precària. De fet fem el primer tram a peu, ja que entre els rocs i el fort pendent, el primer pujador es fa inabastable. Poc més amunt el pendent disminueix, almenys fins un revolt on passem per un torrent. De nou tornem a pujar fort, ens encarem cap a llevant i fem diversos revolts abans d'encarar l'última recta que ens porta fins al refugi Helios, a 2.335 metres. Hi ha força ambient, ja que s'hi pot pujar amb telefèric des del poble. Nosaltres només per arribar fins aquí ja hem patit força. A partir d'ara s'acaba la pista i haurem de continuar per camí. Per cert, un camí molt concorregut ja que molts turistes pugen amb el telefèric i després fan el camí fins al mirador.

El primer tram del camí és molt dret i hem d'empènyer la bicicleta, però només uns metres més enllà ja es suavitza, i et pot fer molt tros amb bicicleta. Algun pas escorxat o amb grans pedres ens faran tornar a baixar, però bona part del camí es fa sobre la bicicleta. El caminet ens porta fins un mirador natural sobre la valleta de Vallanta, una petita vall alpina que ens separa del Mont Viso, que es veu ben a prop. Des d'aquest mirador contemplem però sobretot la vall. El camí s'acaba aquí, però si reculem uns metres enrere surt un altre ramal que en pocs metres ens porta al mirador de Le Conce, on hi ha una gran fita de roques. Des d'aquí contemplem el Mont Viso, però és tan a prop que gairebé falta perspectiva.

Tornem enrere desfent el camí fins al refugi Helios, un camí que compartim amb molts excursionistes, així que cal anar amb compte. Es fa principalment sobre la bicicleta. Un cop al refugi fem una pausa i fem un refrigeri i un bon tros d'un pastís boníssim que preparen al refugi. Gaudim des de la terrassa de les vistes cap a la vall de Varaita, d'on hem sortit. De nou sobre rodes prenem una pista de ramaders, per on no sembla que hi circuli cap vehicle, i comencem a baixar direcció est fent una llarga paràbola. Quan la pista s'acaba continua un corriol que es veu ben poc transitat, amb l'herba molt alta. Aquest camí baixa molt fort per una carena que es va definint cada cop més.

El descens té algun tram desafiant, amb pendents molt forts, però majoritàriament sense dificultat. En algun pas, però, hem de posar el peu a terra. La baixada és gairebé vertiginosa, i en pocs minuts perdem molts metres, principalment seguint la carena i per pastures fortament inclinades. El camí no sempre és evident, però es va deduint, tot i que l'ajuda del GPS ho fa més fàcil. Baixem fort fins a la granja Para, on ja trobem una pista que va girant cap a ponent i que mica en mica ens torna a acostar a Pontechianale. Tanquem aquesta ruta curta, però molt intensa i concentrada, tant en la pujada com en la baixada. A destacar sobretot les vistes cap al Mont Viso i les valls del voltant, i un descens fàcil però emocionant.