Colle Sommeiller (3.000 m.)

Pugem fins un dels colls ciclables més alts d'Europa per una pista fàcil que comença a Rochemolles i arriba a la frontera franco-italiana a 3.000 metres. Sortim des del refugi Scarfiotti i prenem la pista que comença a pujar, primer amb unes llargues diagonals i ben aviat amb una successió de revolts enllaçats per superar un tram molt dret. Creuem el llarg Pian dei Morti, entremig de crestes de roca, i una mica més amunt passem també pel Pian dei Frati. A partir d'aquí el pendent es torna a incrementar, i encadenem diverses llaçades enmig d'un paisatge lunar que ens acaba portant fins al coll, on hi ha un petit estany i es pot contemplar el pic i la glacera de Sommeiller. Baixem per la mateixa pista, gaudint del paisatge juntament amb molts altres ciclistes que aprofiten el dijous, l'únic dia a la setmana en què la pista està tancada al trànsit de vehicles a motor.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Rifugio Scarfiotti Rochemolles, Bardonecchia. Piemont (Itàlia)
• Distància: 23,90 quilòmetres
• Desnivell positiu: 925 metres
• Temps: 4:10 hores
• Dificultat: IBP=60 / Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Tot pista en bon estat. Zona d'alta muntanya on cal temps estable
• Cartografia: Alta Val di Susa Fraternali (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Aquesta ha estat una de les activitats en bicicleta més destacades i més plaents de les vacances que ja es van acabant als Alps Cotians. Molt poques vegades es pot pedalar fins als 3.000 metres, i en aquest lloc és totalment factible, fins i tot diria que fàcil. Més enllà del desnivell considerable que cal remuntar, la pista està en bones condicions i sempre té un pendent constant i assumible, sense haver de patir gaire. Evidentment el lloc és fabulós, un entorn d'alta muntanya alpina, pedregosa i amb trams d'aspecte lunar. A dalt grans vistes cap als cims, i la glacera de Sommeiller al costat mateix del coll. Era una de les rutes que teníem previstes i que potser hauríem fet abans, però hi ha un detall important: la pista està tancada al trànsit de vehicles a motor només els dijous, i per tant és el dia ideal per gaudir de la bicicleta. Com que el dijous anterior havia fet mal temps, avui era el dia, i sembla que ho vam encertar.

La ruta fins al coll de Sommeiller és linial, o sigui que cal pujar i baixar pel mateix camí. Si volem fer tota l'ascensió, la sortida lògica seria la localitat de Bardonecchia, que ha estat el centre d'operacions durant diversos dies. Des d'aquí surt una carretera asfaltada molt estreta, amb molt pendent i molts revolts que puja fins al petit nucli de Rochemolles en 7 km. Passada aquesta petita localitat s'acaba l'asfalt i comença la pista. Només està oberta a l'estiu, ja que la resta de l'any la neu és habitual. Durant tots els dies de la setmana excepte dijous, la pista està oberta al trànsit de vehicles, i és una zona molt concorreguda pels aficionats a les motos de muntanya i els vehicles tot-terreny, ja que és de les pistes més altes d'Europa. Passat Rochemolles hi ha un peatge per als vehicles a motor.

En el nostre cas, per evitar fer una ruta massa llarga amb el Fum, decidim pujar amb la furgoneta fins al refugi Scarfiotti. Pugem el dia anterior pels 7 quilòmetres de la carretera asfaltada fins a Rochemolles, i després 8 quilòmetres més de pista forestal en força bon estat fins al refugi, situat en una immensa esplanada. De camí es passa pel llac de Rochemolles, un embassament situat al fons de la vall, en un entorn molt bonic envoltat d'altes muntanyes. Dormim a la gran esplanada al voltant del refugi, i el dia següent que és dijous, sabem que no passaran cotxes ni motos, de manera que podrem gaudir d'una jornada de bicicleta de muntanya amb tranquil·litat. Per qui vulgui fer la ruta completa des de Bardonecchia, cal comptar uns 52 quilòmetres i uns 1.800 metres de desnivell. Des del refugi és més o menys la meitat.

Ens llevem a l'esplanada del refugi, i esperem a què el sort tregui en nas entre les grans muntanyes que ens envolten. Estem a més de 2.000 metres i la fresca es deixa notar. Esmorzem i fins i tot fem un segon cafè al refugi per fer temps per iniciar la ruta en bicicleta. Quan el sol ja comença a escalfar preparem els estris i comencem la ruta. El refugi queda una mica per sota de la pista que puja cap al coll. Des de fa estona ja anem veient com van pujant diversos ciclistes. Realment que no passin cotxes ni motos és un gran al·licient, encara que malauradament això només passa un dia, els dijous. Des de l'esplanada on hi ha el refugi, al peu també del torrent, avancem uns dos-cents metres per la pista d'accés fins a enllaçar amb la pista principal. Girem a l'esquerra i comencem a pujar.

La pista ja puja fort des del principi. El primer tram des del refugi és una llarga diagonal ascendent en direcció sud-est, la mateixa direcció que marca la pròpia vall. La pista s'allunya del torrent, el qual més amunt del refugi cau per una gran cascada. Això vol dir que en aquest tram la vall no és progressiva, sinó que hi ha un tram molt dret. Per això la pista fa un parell de revolts amples més cap al sud, buscant el pendent més suau, tot i que per totes bandes és força dret. Després de la diagonal i aquest parell de revolts amples, la pista entra en un dels trams més estètics. Tenim davant un vessant molt dret, i l'única manera de superar-lo és encadanent revolts curts. Així la pista dibuixa un reguitzell de revolts, no sabria dir exactament quants, però potser una desena, que fan un zig-zag continu per un tram molt pendent. És un tram molt estètic, i també força dret, per això anem pujant poc a poc.

Després d'aquesta pujada continuada enllaçant un bon grapat de revolts, entrem en una zona plana de la vall, i avancem al costat mateix del Rio della Balma fins al Pian dei Morti, un tram planer i obert on la vall s'eixampla entremig de muntanyes escarpades. Val a dir que en tot el trajecte pràcticament no veurem vegetació, ja que en començar a més de 2.000 metres ja estem per damunt de la línia dels arbres. La pista és força còmoda, en alguns trams una mica pedregosa, però amb un pendent sempre moderat que permet rodar gaudint del paisatge, sense anar ofegat. Bé, això evidentment cadascú podrà portar el ritme que vulgui, però el pendent no és d'aquells que obliga a anar sempre forçat, sinó que podem pedalar còmodament per la pista. Una pista que, crec que no havíem comentat, va ser construïda als anys 60 del segle passat quan es va construir una mena d'estació d'esquí per permetre esquiar a la glacera de Sommeiller.

De fet el propi nom de Sommeiller no és l'originari d'aquesta zona, sinó que anteriorment el coll, la muntanya i la glacera eren coneguts amb el nom d'Ambin, i no va ser fins més tard que es va rebatejar la zona en honor de l'enginyer que va construir el túnel ferroviari de Frejus, Germain Sommellier. Era el cap tècnic d'una obra faraònica que va permetre el 1.871 obrir un túnel ferroviari de gairebé 14 quilòmetres que creuava els Alps i permetia connectar França i Itàlia. L'entrada del túnel de Frejus és just al punt on comença la carretera asfaltada que puja cap a Rochemolles des de Bardonecchia. La pista però es va construir molt més tard, concretament l'any 1.961 amb la intenció d'obrir una mena d'estació d'esquí per esquiar a l'estiu a la glacera. Es va arribar a construir un telefèric i un refugi al coll, però es van acabar abandonant i desmantellant a causa del propi retrocés de la glacera.

Així doncs avui no pedalem per una antiga pista militar com hem fet la majoria de dies, sinó que aquesta és més moderna, i ja pensada per a un ús lúdic. Ens havíem quedat al Pian dei Morti, una gran esplanada que anem creuant còmodament després de la forta pujada dels revolts. Creuem el pla i superem ja elsl 2.500 metres. Pugem una mica més fent un parell de revolts que voregen el turó de Serre Monte. Tot seguit baixem fins i tot uns metres i entrem en una altra gran esplanada, el Pian dei Frati, que avança en direcció est. Al final de l'esplanada tornem a pujar en un tram que encadena diversos revolts en un terreny cada cop més rocós i fins i tot lunar. Fem uns quants revolts cada cop més curts i superem els 2.800 metres just al costat del Lago Patarè, un estany gairebé sec que deixem a l'esquerraa de la pista en una esplanada. Ens expliquen que aquest estiu està sent molt sec, com a tota Europa.

La pujada continua després del minvat estany, i entrem ja a la part superior de la ruta, en un paisatge totalment lunar i al peu de grans parets de roca. De nou la pista torna a fer marrada amb uns revolts llargs per anar guanyant alçada. Aquest tram és força dret, potser un dels més exigents, tot i que en cap moment és molt fort. Segurament el cos també nota l'alçada, ja que no estem acostumats a pedalar a 2.900 metres. Seguim amunt amb una temperatura cada cop més fresca, però encara gaudim d'un dia força assolellat i sense vent. Fem un últim revolt sota les espectaculars parets de la cresta de la Rognosa d'Etiache, una cresta amb diverses puntes que s'acosten als 3.400 metres. Passat l'últim revolt ja només queda una llarga diagonal que ens porta directament a l'esplanada on hi ha el llac de Sommeiller, a 2.995 metres, tant sols uns metres per sota del coll que assoleix la mítica cota dels 3.000.

L'esplanada és força gran, i hi ha un bon grapat de ciclistes reposant a la vora del petit estany, també amb poca aigua. Just al costat s'estan fent obres per construir (o reconstruir) un refugi. Voregem l'estany i pugem uns metres fins al coll, que ja fa frontera amb França. Estem a 3.000 metres i hem pujat fins aquí pedalant sense més complicació que una pista en força bon estat i 1.000 metres de desnivell. De fet trobem que la ruta és més fàcil que moltes altres que hem fet durant aquestes vacances i que no assoleixen una alçada tan notable. Des del coll es pot observar la Punta Sommeiller, de 3.332 metres i la glacera que hi ha per sota, força esquerdada i malmesa. Tornem uns metres enrere i pugem a peu una trentena de metres fins un petit turó on tenim unes vistes més àmplies del cim, la glacera i la vall per on hem pujat.

Passem una bona estona al cim contemplant el paisatge i reposant després de la pujada. Estem ben contents d'estar aquí, ja que hem patit molt menys del que pensàvem, i hem gaudit molt més del que esperàvem, ja que el paisatge és esplèndid. Poques vegades es pot pujar en bicicleta fins a una zona tan alpina. I quan dic pujar amb bicicleta, vull dir a sobre de la bicicleta, no amb la bicicleta a sobre. Un lloc realment excepcional.

Iniciem el descens per la mateixa ruta, a un ritme ben suau ja que anem amb el Fum. Anem trobant-nos a molts altres ciclistes que pugen, aprofitant el dia sense cotxes ni motos. La majoria van amb bicicletes elèctriques, però també en trobem alguns que com nosaltres han pujat a força de mongetes. Tot baixant deixo que la Sílvia i el Fum s'avancin, i faig diverses fotos des de dalt dels revolts encadenats, primer arribant al Pian dei Frati, però més endavant, sobretot i els més espectaculars, els que hi ha damunt el refugi, ja que és un tram molt i molt dret. En un dels últims revolts, en comptes de baixar per la pista, retallem per un corriol que baixa directe cap al refugi, passant al costat d'una cascada. Aquest tram és curt però divertit i intens, i permet acabar la ruta amb uns últims metres més emocionants, ja que el corriol és força dret.

Arribem al refugi i a la furgoneta ben satisfets després d'una magnífica jornada de bicicleta d'alta muntanya en què hem gaudit d'uns paisatges fabulosos i hem assolit els 3.000 metres pedalant. Dinem i passem la resta de la tarda a la terrassa del refugi fent un cafè, i fent temps fins que la pista es torna a obrir al trànsit i podem baixar cap a Rochemolles i Bardonecchia, ja camí de l'últim dia de les nostre vacances als Alps Cotians.