Passo della Mulattiera (2.412 m.)

Des de Melezet, un nucli de Bardonecchia, prenem un corriol que enllaça amb una antiga pista militar que puja endimoniadament amb trams de més del 17% de pendent fins al Passo de Colomion. La pista es suavitza però continua pujant enmig d'un entorn d'alta muntanya fins al Passo della Mulattiera, a sota mateix de la Punta Charrà. Visitem les restes de construccions militars al coll, i baixem per un corriol que salta a l'altre vessant fins al coll dels Acles, fronterer amb França, i també amb restes militars. A partir d'aquí el descens del corriol que ressegueix el torrent de Guiaud és més difícil, però alhora molt panoràmic. Més avall enllacem amb el bike park que ens permet uns últims metres de descens divertit i emocionant.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Melezet Bardonecchia, Piemont (Itàlia)
• Distància: 23,20 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.125 metres
• Temps: 3:50 hores
• Dificultat: IBP=120 / Vermella
• Sensació de dificultat: Mitjana Tram molt dur de pujada per pista. Tram de descens per corriol difícil
• Cartografia: Alta Val di Susa Fraternali (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Tornem a saltar al vessant italià i continuem fent rutes en bicicleta. Avui ens centrarem al voltant de la població turística de Bardonecchia, que es troba al costat de la boca italiana del túnel de Frejus que creua els Alps. Precisament aquesta població és potser el centre principal de les vacances d'aquest estiu, ja que al seu voltant pivoten moltes de les rutes que tenim previstes. Com ja hem comentat, la proximitat amb la frotera va fer que al segle XIX es construïssin diverses infraestructures militars com forts i punts de vigilància, i el més interessant: una interessant xarxa de pistes que actualment podem aprofitar per al lleure. Avui tornarem a recórrer algunes d'aquestes pistes i anirem a creuar el Passo della Mulattiera, un coll de muntanya molt bonic, enmig d'un immens entorn alpí que garanteix bones vistes, i també bones pujades.

La ruta d'avui és curta en distància però intensa, amb una pujada duríssima i una baixada gairebé tota per corriol, amb alguns passos difícils. L'inici i final de la ruta és al petit nucli de Melezet, situat a un parell de quilòmetres de Bardonecchia. És una població turística on hi ha també la base de l'estació d'esquí, amb diversos remuntadors, i una zona de lleure. La Sílvia i el Fum avui reposen i faran una excursió a peu, i mentrestant jo sortiré amb bicicleta. Ens situem en una àmplia zona d'aparcament a Melezet, al costat de la sortida dels remuntadors. A l'estiu alguns d'aquests ginys estan oberts, ja sigui per un ús turístic, o sobretot per als ciclistes d'enduro que pugen amb els telecadires i després baixen pels diversos circuits del bike park.

Començo la ruta pedalant des del mateix aparcament i vaig a buscar una pista que planeja a tocar mateix de la riba dreta del riu, en direcció com si volgués tornar cap a Melezet. De fet aquesta pista voreja la població des de l'altre cantó del riu. Passo al costat d'una bassa artificial i al cap de ben poc deixo la pista i prenc un corriol que marxa de dret. Avanço per un camí estret enmig d'un bosc fresc i ombrívol, on cal anar amb compte ja que hi ha excursionistes i persones que passegen ja que és molt a prop del poble. El camí desemboca en una pista que cal seguir només uns metres, ja que aviat continua el corriol per l'altre cantó dels Arnauds, un altre petit nucli de Bardonecchia. Segueixo el preciós corriol, planer i fàcil, per dins del bosc frondós que va avançant fins arribar a una pista que queda ben a prop del fort de Bramafan, que es pot visitar ja que està museïtzat. El fort no es veu des d'aquest punt, ja que estem dins del bosc, i si no volem visitar-lo no cal arribar-hi, ja que queda en un turó proper, i la nostra ruta marxa cap a la dreta. Fins aquí porto 2,6 km., gairebé tots per un bonic corriol.

Un cop arribo a la pista canvien les tornes. La placidesa del corriol planer queda bruscament trencada per una pujada contundent. Ja havia estudiat la ruta, i sabia que la pujada seria dura, però no m'imaginava que tant. La pista remunta una mena de carena, tot i que mentre puges no te n'adones ja que sempre avança per dins del bosc. Són uns 5,5 quilòmetres de pujada continuada i sense treva, on cal superar un desnivell de 700 metres, és a dir, el pendent mitjà s'acosta al 13%. Però alguns trams són especialment durs, i revisant les dades del GPS a posteriori, es pot veure que hi ha diversos trams al 17%. La pista està en força bon estat, tot i que en alguns punts és pedregosa. Hi puja algun vehicle tot terreny, de fet en trobo un parell, que poden pujar fins al coll de Colomion, on arriba un dels telecadires de l'estació, i on hi ha un bar que està obert també a l'estiu. És una pujada per fer amb calma i al ritme que cadascú pugui portar. Gairebé al cap d'amunt un grup de ciclistes que baixava m'anima i m'encoratja, i arribo al Passo del Colomion ben cofoi.

Al Passo del Colomion, que ja supera els 2.000 metres, porto tan sols 8 quilòmetres de ruta, però ja he superat el tram més dur de la pujada. Una pujada d'aquelles que es recorden, no només pels trams molt durs, que hi són, sinó per tota l'ascensió que és duríssima, sovint al límit de les forces, i sense cap descans. Passo al costat del bar i avanço un tram força planer que obre unes boniques vistes cap a la vall i les muntanyes de l'entorn. Cap al nord es pot observar la localitat de Bardonechia on conflueixen diverses valls, i són especialment visibles la vall de la Rho i la vall de Frejus, que formen una mena de ve baixa amb el vèrtex a la ciutat, i entremig de les dues valls la Punta Nera, que supera els 3.000 metres. Més a l'est també és molt bonica la vall Étroite/Stretta, una vall mig italiana i mig francesa, segons els trams.

Al Passo del Colomion finalment hi ha un petit descans, un tram planer de la pista fins que aquesta s'ajunta amb una altra que puja des de Beaulard. Contemplo les vistes des del coll, descarto la pista que baixaria a l'esquerra, i segueixo la pista que marxa de dret, on està prohibit el pas de vehicles. A partir d'aquí la pista és una mica més precària, ja que no hi ha trànsit de vehicles a motor, però és més agradable, ja que avanço en una zona d'alta muntanya ja per damunt dels 2.000 metres. La primera part d'aquesta pista segueix per dins del bosc, però aviat la vegetació va donant pas als prats alpins molt inclinats. A l'esquerra es pot contemplar la llarga vall de Susa, i per damunt un ampli frontal de roca amb diverses puntes que superen els 2.800 metres. La pista s'hi va acostant, ja que caldrà creuar aquesta línia muntanyosa precisament pel Passo della Mulattiera.

Finalment els arbres desapareixen del tot, i quan en un marcat revolt la pista tomba cap al sud-oest ja es pot veure al davant el nostre objectiu, el conegut coll de la Mulattiera, i a l'esquerra, just a sobre, la Punta Charrà, la muntanya més alta d'aquest sector, un cim rocós i escarpat de 2.843 metres. Per davant però encara falta una llarga diagonal que tot seguit continua amb un zig-zag marcat en forta pujada. Efectivament, després d'un tram més suau, la pista militar torna a pujar de valent per encarar l'ascens final al coll de 2.412 metres. L'últim tram és molt bonic perquè és panoràmic i permet pedalar en un entorn d'alta muntanya alpina, sota grans cims rocallosos. Amb un últim esforç arribo al Passo de la Mulattiera, que obre la visió cap al vessant sud de la carena.

Dedico uns minuts a voltar per l'entorn del Passo de la Mulattiera, ja que hi ha diversos elements interessants. En primer lloc prenc un camí prou ciclable cap a la dreta, que fa una curta volta fins a sota mateix de la Punta della Mulattiera. Aquí es pot passar per dins d'un antic túnel que creuava la part superior de la carena. Aquí també arribava un antic telefèric per proveir la caserna, i del qual tant sols queden restes de formigó de la base. Creuo el túnel i per un camí al vessant oposat torno al coll. Ara avanço fins a l'antiga caserna, que està en ruïnes, però es pot entrar a dins i passejar per les antigues dependències militars, construïdes l'any 1.939. Les vistes des del coll són esplèndides. De nou sobresurten els cims nevats dels Ecrins, però també més a prop podem gaudir de la visió d'un cim proper a l'altre vessant, la Gravina de Mezzodì o Rocher de Barabbas (segons si te'l mires des del vessant italià o francès, ja que és fronterer), i també podem veure una torre de roca natural ben curiosa, la Tour Jaune de Barabbas, una gran roca gairebé quadrada i d'un curiós color groc. Tot seguit avançarem en aquesta direcció.

Després d'una bona estona deixo doncs el cim i començo a baixar pel corriol que continua cap al vessant sud. La pista s'acaba al coll, però continua un caminet deliciós que és molt ciclable. Baixo suaument per prats d'alta muntanya a gairebé 2.400 metres i enmig d'un panorama alpí exquisit. És un camí molt fresat, ja que hi venen molts excursionistes. L'indret s'ho val. Està en molt bon estat, i es pot baixar fàcilment sobre la bicicleta. El camí va baixant fins a l'antic post fronterer dels Acles, on queden les restes de diverses edificacions. Just aquí travessa la frontera franco-italiana. Davant de les antigues construccions hi ha una cruïlla de camins, i cal tombar a la dreta. Anem girant cap al nord i al cap de pocs minuts arribem al coll dels Acles, on de nou hi ha una altra cruïlla de camins, i cal seguir també a la dreta.

Passat el coll dels Acles el camí es comença a complicar. Deixem a l'esquerra la bonica torre Jaune de Barabbas, alçada a certa distància. El camí es va entaforant cap al torrent. El primer tram encara és força ciclable i divertit, però més avall es complica amb diversos passos on cal baixar de la bicicleta excepte que siguis un expert endurer. Afortunadament les dificultats no són llargues, bàsicament alguns trams de roca, d'arrels, o zones amb xaragalls que cal anar trampejant. En tot cas el descens és més lent, ja que he de baixar diverses vegades de la bicicleta, i en altres posar el peu a terra. Un bon tros avall el camí torna a ser més senzill, sense tanta roca. Entro en una zona més boscosa amb bonics avets, que permeten entreveure de lluny les muntanyes que m'envolten. El camí conflueix en una vella pista i em porta al costat d'unes construccions i d'un parell de telecadires de l'estació d'esquí.

Queda encara el tram més divertit de la ruta, ja que aquesta pista em porta a l'entrada dels circuits del bike park de Bardonecchia, sector Melezet. Evidentment trio la ruta més fàcil, una de color blau anomenada San Brembo (crec recordar). És un descens que encadena desenes de revolts peraltats, algun amb fort pendent que em fa pujar l'adrenalina al màxim, sobretot tenint en compte les minses habilitats en descens per aquest tipus de circuits. En tot cas és un final ben divertit, ja que són més de 2,5 km. continuats de descens per un itinerari poc difícil i molt ben cuidat. Finalment arribo a Melezet, on ens retrobem amb la Sílvia i el Fum, dinem i acabem de passar una bona tarda en una de les còmodes terrasses de la base de l'estació d'esquí.