Montsec d'Estall. Lo Graller (1.330 m.)

Iniciem una ruta per terreny aspre i ignot des del nucli pràcticament abandonat de Girbeta i fins al punt més alt del Montsec d'Estall. Planegem uns metres entre camps de cereals fins passat el barranc de les Canaletes, on comença una dura pujada per terreny pedregós fins al despoblat de Montgai, bastit sota una cinglera. Després d'uns metres de descans continua la pujada amb una llarga diagonal pels Rasos de Montsec fins al cim de lo Graller, al límit de la cinglera i amb vistes cap al pantà de Canelles al sud, i bona part del Pirineu cap al nord. Desfem el primer tram i després fem un descens directe per una antiga pista molt trencada que segueix una línia d'alta tensió. Abans de tornar a l'inici, fem una escapada fins al castell de Girbeta que ens ofereix una gran visió del Congost de Mont-rebei.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Girbeta Baixa Ribagorça
• Distància: 30,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.040 metres
• Temps: 4:55 hores
• Dificultat: IBP=107/Blava
• Sensació de dificultat: Fàcil Pistes predregoses, amb algun tram dur
• Cartografia: Congost de Mont-rebei Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Feia temps que teníem pendent de tancar la triologia dels cims dels Montsecs en bicicleta. Fa uns anys vam pujar pedalant fins a Sant Alís, sostre del Montsec d'Ares sortint de Corçà; un temps més tard també vam arribar fins al Tossal de les Torretes, cim del Montsec de Rúbies des de Vilanova de Meià; i avui volem tancar el cercle enfilant-nos fins al menys conegut dels Montsecs, almenys per als catalans, ja que tant la dificultat d'accés com el terreny inhòspit fa que sigui menys visitat. És el més occidental de les tres parts que formen aquesta llarga serralada prepirinenca de més de 50 quilòmetres, una llarguíssima muralla de roca trencada només per la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana en els congostos de Terradets i Mont-rebei respectivament.

Evidentment l'única via de pujar al Montsec d'Estall pedalant és per la banda nord, ja que la sud és una gran cinglera pràcticament vertical. El vessant nord és més suau i progressiu, i és un terreny força inhòspit, amb una gran extensió despoblada on només es pot trobar algun mas abandonat, i també algun petit nucli despoblat des de fa anys. Tampoc no és una zona habitual ni pel turisme ni per les activitats lúdiques. Sí que es poden trobar algunes referències de rutes en bicicleta fins al cim, normalment des de Viacamp. Nosaltres però, uns dies abans, vam entrar en contacte amb el Javi Castillo (www.rokiluco.com), creador de l'interessant projecte Montsec Bikepacking Loop, un bon coneixedor de la zona que ens va recomanar una ruta que havia fet ell i que té publicada a Wikiloc, i batejada com la La cara oculta del Montsec d'Estall. Amb petites adaptacions, seguirem la seva ruta i agraïm publicament els seus consells.

La ruta que farem té diversos punts d'interès. Només pujar fins dalt d'un cim amb prou personalitat com el Montsec d'Estall ja és un objectiu en si mateix, però durant el camí podrem gaudir d'un paisatge absolutament solitari, coneixerem el poble gairebé abandonat de Girbeta, el també nucli aquest totalment despoblat de Montgai, i de tornada farem una breu escapada fins al castell de Girbeta, del qual queda una bonica torre de vigilància dalt d'un turó situat davant mateix del congost de Mont-rebei, de manera que controlava el pas per la vall de la Noguera Ribagorçana.

Començarem la ruta al poble de Girbeta (escrit també Xiribeta en alguns llocs). Per arribar-hi cal seguir la carretera N-230 direcció nord, i aproximadament 1 km. abans del Pont de Montanyana cal prendre una pista asfaltada que marxa a la dreta i que arriba fins al petit nucli. En realitat és un despoblat, ja que no té població estable. Parlem però amb un veí que encara hi té casa, però només la utlitza de forma esporàdica com a segona residència, igual que el seu germà, que té una altra de les poques cases que queden dempeus. Sorprèn veure un poble tan abandonat tenint en compte que té aigua i llum, i està ben comunicat. Sortirem del peu de l'església de la Mare de Déu de la Pietat, un temple molt bonic tant de fora com de dins, però malauradament la manca de conservació va fer que la coberta s'esfondrés.

Des del mateix nucli s'endevina la profunda bretxa del congost de Mont-rebei, ben pròxim, així com la torre del castell que visitarem més tard. Així doncs, amb la Sílvia i el Fum sortim de la petita plaça de l'església per una pista que surt planejant al final de les últimes cases i entremig de camps de cereals. La primavera és possiblement la temporada més interessant per visitar aquesta zona, ja que els sembrats estan verds, i la calor encara no ha arribat. Cal tenir en compte que és una zona seca i calorosa en temps d'estiu. Trobarem aigua només al punt de sortida. Planegem uns minuts entremig dels camps, i ens fixem en llargs trams de paret de pedra seca que envolten els camins i els sembrats. Són construccions simples però molt antigues, i a pocs llocs es poden veure tan ben conservades com aquí.

Marxem de pla i fins i tot baixem una mica per una pista força trencada fins que creuem el barranc de les Hortugues, al racó de les Canaletes. Creuem el barranc a gual, però no baixa gaire aigua. Després de creuar el barranc comença una bona pujada que s'allargarà durant molta estona. Comencem a remuntar el vessant nord del Montsec d'Estall per una pista pedregosa on no sembla que hi hagi pràcticament trànsit. De fet no trobarem ningú durant tot l'itinerari. En tot el recorregut la pista és trencada i pedregosa, d'aquelles incòmodes de transitar. Sempre cal fixar-se a buscar la bona traçada i en circular per terreny inestable cal mantenir un bon ritme per no perdre tracció. Poca cosa més es pot dir de la pista, simplement que cal posar tota l'atenció i l'energia per anar-la superant enmig d'un territori erm de matolls de secà i alguns arbres escadussers.

Mica en mica anem guanyant alçada, i al voltant dels 800 metres d'alçada, en un revolt marcat, tenim una bona visió cap a llevant de l'altre costat de la Noguera Ribagorçana, és a dir, el vessant nord del Montsec d'Ares i la bonica vall d'Alsamora. Passat el revolt cal afrontar una forta pujada fins arribar al petit nucli de Montgai, un despoblat que ens sorprèn per la presència de dues construccions modernes de notables dimensions. Són dos edificis que va construir un antic propietari de la zona que volia crear algun tipus de negoci de turisme rural o hotel rural. En tot cas són uns edificis estrafolaris que trenquen l'harmonia d'un petit nucli que estava construït a recer de la cinglera, bàsicament petites cases troglodítiques que aprofitaben les balmes naturals. La majoria de les antigues cases de Montgai estan mig ensorrades, i aquestes noves construcions estan abandonades i sorprenen en un racó tan inhòspit i de difícil accés. Visitem la petita ermita romàntica de Sant Salvador, que està en bon estat de conservació.

El poble, com dèiem, està construït principalment en les balmes formades per una llarga cinglera ascendent, de manera que és un poble costerut. La pista puja fort al peu de les restes de les construccions, fins a la part alta, on hi ha un dipòsit modern, tot i que està en desús. Passat el dipòsit baixarem durant uns minuts. Una petita baixada que s'agraeix després de molta estona de pujada continuada en considerable pendent i per terreny incòmode. Baixem només uns minuts fins als voltants del corral de Posiello i de seguida tornem a pujar per la pista que sembla estar en millors condicions. Al cap d'una estona trobem una cadena que barra el pas de vehicles, i entronquem amb una altra pista. Just aquí enllaça el camí de tornada, és a dir, fins al cim anirem i tornarem pel mateix camí, i en aquest punt enllaçarem amb la ruta de descens.

La Sílvia i el Fum inicien el descens per evitar una ruta massa llarga per al gos. Jo giro a l'esquerra i continuo per una pista en pendent moderat durant uns metres fins a trobar una nova cruïlla. Aquesta és la pista que ve de Viacamp, i està en força bones condicions. A la cruïlla giro a l'esquerra i creuo una tanca que impedeix el pas de vehicles. A partir d'aquí la pista està en unes condicions més dolentes, és més pedregosa i el pendent és més fort. Començo una llarga pujada que traça una diagonal ascendent en sentit sud-est i que em portarà fins al cim del Montsec d'Estall. Queden més de 4 quilòmetres fins al cim per una pista pedregosa i tancada al trànsit. Primer avança en un tram de bosc esclarissat, i més amunt una zona de matolls en arribar als Rasos de Montsec. L'últim tram és obert i panoràmic, amb bona part dels Pirineus visibles cap al nord.

Després d'una bona pujada arribo a Lo Graller (1.330 m.) cim del Montsec d'Estall. És el punt més alt d'una llarga cinglera amb un vessant arrodonit pel nord, per on he pujat, i que en canvi es trenca bruscament cap al sud amb parets verticals de centenars de metres. Des del cim, mirant cap al sud, es pot contemplar el recorregut allargat de l'embassament de Canelles, que contrasta amb unes aigües de color turquesa. Cap a l'est la llarga paret de Catalunya, ben coneguda pels escaladors, just a l'altra banda del Congost de Mont-rebei que s'endevina ben avall. És un lloc panoràmic i molt bonic, i estranyament solitari. De fet només he trobat una persona caminant mentre pujava. Girant la vista cap al nord es pot contemplar bona part del Pirineu, i sense parar-hi gaire atenció és fàcil identificar muntanyes tan característiques com el Cadí, el Montsent de Pallars, l'Aneto, el Turbó i fins i tot el Mont Perdut.

El lloc és molt bonic, fantàstic. El dia és esplèndid i les vistes sensacionals. Al cap d'uns minuts de contemplar el paisatge i fer fotografies inicio el descens per la mateixa pista per on he pujat. És una pista més aviat lenta, ja que en ser molt pedregosa baixo a una velocitat moderada ja que tot el cos queda saccejat i cansat. En arribar a la cruïlla per on hem pujat, segueixo de dret i continuo endavant per anar a trobar la Sílvia i el Fum. Avanço un tram força planer per una mena de carena desdibuixada fins al peu de Lo Tossal. A partir d'aquí la pista empitjora i comença un fort descens. El que havia estat una antiga pista, ara és gairebé un camí que baixa fort seguint una línia d'alta tensió. Possiblement és la pista de servei per construir la línia. La pista baixa fort fent alguns revolts sobtats per acomodar-se a un vessant força pendent. És un terreny poc freqüentat i molt dret, i cal parar atenció. Mica en mica vaig perdent alçada però amb una velocitat més aviat lenta.

Després d'un conjunt de zig-zags sobtats deixo a la dreta la masia d'Ivars, en ruïnes. La pista continua baixant fort seguint la línia. De tant en tant he de fer una pausa, ja que tot i que la forquilla d'esmortiment funciona prou bé, la baixada és dura. El descens acaba de nou al peu del barranc d'Hortugues, al racó de Canaletes. Aquí em retrobo amb la Sílvia i el Fum i pugem uns metres per la pista en direcció cap a Girbeta. Però al final de la pujada, en un tram planer, els torno a abandonar, ja que vull arribar-me fins al castell de Girbeta. Mentre la Sílvia i el Fum segueixen cap al punt d'origen jo giro a la dreta i prenc una pista que puja primer fins un petit nucli de cases, la majoria abandonades, que eren un petit nucli del poble de Girbeta. Passades les cases baixo per una pista que segueix cap al sud fins a la base del castell, amb la seva torre ben visible al cap d'amunt. Ja només queda remuntar fort uns últims metres fins arribar al castell de Girbeta.

La torre del castell de Girbeta està situada en un turó just al damunt del congost de Mont-rebei, ben visible des d'aquí. Era un punt de control dels viatgers i comerciants que seguien la ruta de la Noguera Ribagorçana. Si mirem cap a llevant veiem la torre del castell d'Alsamora, i si mirem cap a ponent també és ben visible la torre del castell de Viacamp. Les tres formaven part d'una línia de defensa ben marcada en època medieval al límit entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella. El paisatge des de la torre és molt bonic, així com la mateixa construcció. Ja només queda tornar a la pista principal i acabar d'arribar a Girbeta per tancar una bonica i solitària ruta fins al punt més alt del Montsec d'Estall, des d'on es poden gaudir d'unes vistes excepcionals dels Pirineus. Acabem així una ruta ben completa per un territori ara abandonat, però que guarda interessants restes d'un passat més esplendorós.