Montsec de Rúbies en BTT

Comencem a pedalar a la Mare de Déu del Puig de Meià, turó encimbellat sobre Vilanova. Remuntem la remota carretera passant pel congost de l'Escala del Pas Nou fins a l'Hostal Roig, on prenem la pista en pujada constant fins al Tossal de les Torretes, cim del Montsec. Pel camí visitem l'espectacular cova del Forat del Gel. Baixem pel camí molt costerut de la Portella Blanca fins al poble abandonat de Rúbies i tanquem el cercle planejant pel vessant sud.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Mare de Déu del Puig de Meià, Vilanova de Meià, (La Noguera)
• Distància: 38,7 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.320 metres
• Temps: 9:07 hores
• Dificultat: Mitjana
• Sensació de dificultat: Mitjana. Trams no ciclables
• Cartografia: La Noguera, Full comarcal. Institut Cartogràfic de Catalunya (1:50.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Mare de Déu del Puig de Meià	00:00	00:00	0
Escala del Pas Nou	00:39	00:39	6,6
Hostal Roig	00:32	01:11	10,8
Forat del Gel	01:40	02:51	17,8
Visita cova	00:50	03:41
Tossal de les Torretes	01:18	04:59	21,7
Pausa	00:47	05:46
Portella Blanca	00:35	06:21	23,5
Rúbies	00:56	07:17	24,8
Mare de Déu del Puig de Meià	01:50	09:07	38,7

Crònica

Després d'un temps considerable sense agafar la bici tocava treure-li la pols. Precisament de pols més aviat n'hi vam afegir, ja que la hivernal sequera és ben palesa en aquests verals. Amb la Sílvia ens desplacem fins a Vilanova de Meià, bonica població amb aires medievals situada a la falda del més oriental dels Montsecs, el Montsec de Rúbies, o de Meià com prefereixen dir-ne al poble. Sobre del poble, un bonic turó panoràmic amb un ampli planell d'alzines alberga l'església romànica de la Mare de Déu del Puig de Meià, i les restes del Castell de Meià. Bones vistes sobre el poble i la Conca de Meià cap al sud, i la cinglera del Montsec de Rúbies cap al nord.

La Serra de Montsec és un entorn peculiar, una llaguíssima serralada orientada est-oest que marca una acusada frontera entre la plana lleidetana i el Prepirineu. Té una alçada moderada i el relleu és suau al vessant nord i enginglerat i abrupte pel sud. Aquesta gran serra té tres àrees molt diferenciades, separades entre elles per profunds engorjats originats per la força hidràulica de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana. El Montsec més oriental és el de Rúbies (o de Meià), i té el punt més elevat de la serralada, el Tossal de les Torretes (1.676 m.), on arribarem avui amb la bicicleta. El Congost de Terradets solcat per la Noguera Pallaresa el separa del Montsec d'Ares, amb el seu cim de Sant Alís (1.675 m.) ben conegut pels parapentistes, sobre la població d'Àger. I finalment el Congost de Montrebei i la Noguera Ribagorçana separen vertiginosament el Montsec d'Ares del Montec d'Estall (o de Montgai), ja a l'Aragó.

Ens concentrarem en el Montsec de Rúbies, el més oriental, i probablement menys conegut que el seu veí. La ruta d'avui partirà des del vessant sud de la muntanya per buscar una pista que ens portarà fins al cim. El punt de partida és l'altiplà del Castell de Meià, un lloc molt agradable i acollidor. Un ampli pla elevat sobre el poble acull l'ermita de la Mare de Déu del Puig de Meià, de dimensions considerables, i un refugi que està tancat, però segons sembla es pot demanar les claus a l'ajuntament del poble. Una font ens abasteix d'aigua tot i la sequera. Fem un volt per l'entorn de l'església i les poques restes del castell, des d'on tenien un bon punt de vigia sobre la vall. Queda la base d'una antiga torre circular.

Començarem la ruta el baixada, desfent la pista forestal que neix a la sinousa carretera L-913 i arriba a l'ermita. Baixem gairebé 4 quilòmetres i un cop a la carretera comencem a enfilar amunt seguint el curs del Riu Boix. El pendent és moderat però constant. Aquesta carretera, tot i ser asfaltada és ben poc concorreguda, i és tan estreta i amb un asfalt en tan males condicions que més aviat sembla una pista. És però un lloc molt bonic, ja que a mesura que anem pujant ens acostem a la base de les elevades parets de la Roca dels Arcs, a la nostra esquerra, i la carretera es va engorjant fins a esdevenir un congost estret al Pas Nou. En tota aquesta zona és freqüent trobar-hi escaladors que aprofiten les immillorables parets calcàries.

Anem guanyant alçada suaument i còmoda per l'estreta i sinuosa carretera. Quan es comença a aplanar deixem a la dreta el trencall de Toló i continuem uns metres més fins a l'Hostal Roig, una masia deshabitada al coll que marca el canvi de vessant entre la capçalera del riu Boix i la vall de Barcedana que s'obre davant nostre. De fet estrictacment no caldria acabar d'arribar a l'Hostal Roig, ja que uns 50 metres abans marxa a l'esquerra la pista que enfila el Montsec de Rúbies, i que haurem de seguir. Com que la distància és molt poca arribem fins a l'Hostal Roig per contemplar les vistes sobre la vall de Barcedana, que tenim previst recórrer el dia següent. L'actual masia de l'Hostal Roig, actualment destinada només a usos ramaders, havia estat un antic hostal situat en un punt estratègic del camí entre Tremp i el Priorat de Meià.

Així doncs prenem la pista que marxa vers ponent ben a prop de l'Hostal Roig. Sense acabar d'arribar-hi, passem vora les restes de l'antic castell de Montllor, que antigament havia protegit aquest pas estratègic entre dues valls. La pista comença a pujar de forma constant, i així continuarà durant molts quilòmetres. No és un pendent extenuant, però sí considerable i sobretot continu. A més a més no és una pista còmoda, ja que és molt pedregosa, i cal parar atenció en tot moment. Remunta el vessant nord del Montsec de Rúbies d'est a oest fins a la Portella Blanca, on mor.

Anem pujant suaument, a ritme de la nostra forma d'entendre el bici-excursionisme. Gaudim de les vistes sobre la suau vall de Barcedana, a la nostra dreta. Un bon tros amunt descartem un trencant marcat a l'esquerra que condueix fins al panoràmic Tossal de Miralpallars, ja que tenim previst enfilar més endavant el Tossal de les Torretes, el punt més elevat del Montsec de Rúbies. Molt poc després d'aquest trencant fem un marcat revolt i sí que ens aturem a l'indicador del Forat del Gel, a la nostra dreta. Amaguem les bicicletes darrere uns boixos i comencem la tortuosa baixada cap a la gran cova.

El camí comença baixant suaument, però de seguida comença a baixar molt fort per un traç relliscós i incòmode, més encara amb les sabates de cales. Baixem gairebé mitja hora i perdem uns 150 metres de desnivell. Finalment arribem a la gran boca del Forat del Gel, una enorme cova càrstica d'uns 70 metres de profunditat i uns 200 de fondària. Cal doncs portar llum artificial per endinsar-s'hi, almenys si volem arribar fins a la zona més fonda. Sorprèn en primer lloc la mida de l'accés, una gran arcada de roca. Dins la cova hi trobem principalment blocs de roca, però també algunes estalagtites i estalagmites. El nom de la cova és ben justificat, ja que dins hi fa molt fred, i encara aquestes alçades de l'any hi trobem algunes columnes de gel a l'interior. Cal doncs anar abrigat per gaudir d'aquest magnífic espectacle natural subterrani. Passem gairebé una hora dins la cova, ja que es pot entrar un bon tros endins i gaudir de les enormes dimensions de la sala interior. Segons s'explica aquesta cova havia servit també d'aixopluc als maquis.

Gaudim de valent entaforats dins la cova, i sortim satisfets d'un bon complement a la ruta en bicicleta. Toca tornar a remuntar el camí de pujada fins a la pista. Recuperem les bicicletes i tornem a enfilar pista amunt. El pendent es manté constant, fins i tot una mica més exigent, però la pista potser és menys rocosa. Anem pujant, seguint gairebé sempre el GR-1 excepte en alguns punts en què aquest retalla algun revolt. Passat el trencant del Forat del Gel pugem gairebé un quilòmetre i mig per la pista fins que la deixem per prendre'n una de secundària a l'esquerra fent un revolt de gairebé 180 graus. No està indicat, i com que la pista marxa contradirecció cal parar atenció per no passar-se de llarg. De fet si continuéssim per la pista principal arribaríem a la Portella Blanca sense assolir el cim.

La pista secundària que marxa a l'esquerra puja fort, i ens fa suar de valent. El pendent s'incrementa i la pista està en pitjor estat. Poc més d'un quilòmetre i mig ens separa del cim, però el pendent és fort, fins i tot s'accentua abans d'acabar d'arribar al vèrtex geodèsic. Un cop dalt el cim contemplem la vertiginosa cinglera des del punt més elevat del Montsec de Rúbies (1.676 m.) i la plana cap al sud. Cap a l'oest podem gaudir d'una visió del Montsec d'Ares de viaix. Al nord s'albiren els cims pirenencs molt enllà. Al cim hi fa fresca, ja que el vent del nord no té aturador en aquest punt alt i obert. És l'hora de dinar i endrapem amb excel·lents vistes.

La idea inicial era retornar a la pista principal i continuar cap a la Portella Blanca, però com que veiem que hi ha un senderol que voreja el fil de la cinglera en lleugera baixada, decidim seguir-lo convençuts que també arribarem a bon port. El caminet és ciclable en bona part del recorregut, però en alguns punts cal anar amb compte ja que baixa fort, i fins i tot tenim algun ensurt. L'últim tram abans de la Portella Blanca el fem a peu, tot i que un bon trial·ler baixaria.

La Portella Blanca és un pas estret en un punt de debilitat de la serra, gairebé al seu extrem oest, abans que s'aboqui definitivament al congost de Terradets. Des de la Portella Blanca un camí molt costerut baixa fins al poble abandonat de Rúbies. Tot aquest camí cal fer-lo empenyent la bicicleta, ja que el camí és molt costerut, estret i rocallós. La baixada es fa molt feixuga, ja que el camí és relliscós per les pedres soltes, i arribar al poblet esdevé una petita agonia.

Arribem al petit poblet de Rúbies, que dóna nom a tot aquest sector del Montsec (amb el permís de la gent de la Conca de Meià). És un lloc místic i molt bonic, al peu mateix de les elevades parets del Montsec, tot i que el poble està absolutament enrunat. Només es conserva i amb prou feines la petita església de Santa Maria, que està tancada. La resta dels edificis estan ensorrats o mig ensorrats. Hi trobem alguns grups d'escaladors que gaudeixen d'algunes de les diverses vies d'aquest sector.

Des de Rúbies prenem la pista en bones condicions que va flanquejant la base del Montsec pel seu vessant sud cap a llevant. Al cap d'uns quilòmetres descartem una pista que marxa a la dreta i seguim de dret. La pista comença pujant, però suaument, fins un grup de cabanes, on ja baixa definitivament. Recorrerem aquesta pista durant més de 13 quilòmetres, contemplant sempre les diferents formes de la cinglera a la nostra esquerra. Aquests darrers quilòmetres són plàcids i agradables, a diferència de la dura pujada al cim del Montsec i la penosa baixada fins a Rúbies. És una pista còmoda i rodadora que permet gaudir del paisatge amb sol atenuat de mitja tarda.

Uns quilòmetres abans d'arribar hi ha la possibililitat de separar-se uns centenars de metres de la ruta a la dreta per visitar la Lloella del Llop, un dòlmen prehistòric característic. Estem cansats i obviem aquesta petita variant. Seguim doncs la pista en baixada fins que desemboca a la pista que ja coneixem i que ens torna a portar a l'ermita de la Mare de Déu del Puig de Meià i el seu altiplà després d'un breu pujador.

Es tracta d'una ruta considerablement dura, amb força desnivell concentrat en la pujada pel vessant nord del Montsec de Rúbies. La baixada al poble de Rúbies és pesada i incòmoda. Però el amplis panorames que gaudim en tot el recorregut compensen l'esforç. Menció especial mereix l'espectacular Forat de Gel, una gran cova que serveix de cirereta a un pastís ja prou gustós.