Al petit poble de Chisagüés, situat al nord del municipi de Bielsa, s'inicia una de les pistes més altes de tots els Pirineus, i que ens permetrà arribar pedalant fins a dalt del cim a més de 2.600 m. Sortim pedalant direcció oest per la pista que remunta el riu Real, amb uns primers quilómetres suaus per un terra vermellós. Passada la borda Brunet la pista puja molt fort i es torna a suavitzar abans d'arribar al bonic racó de Petramula. La pista fa un gir de 180º i torna a pujar fort cap als prats alpins del Ruego, sota les parets de l'Espluca Ruego. Passem per una antiga estació sismològica i unes mines abandonades, i fent zig-zags en forta pujada guanyem la carena i de seguida el cim que obre la visió sobre la vall de Barrosa. Des del cim baixem a peu fins les antigues mines, i tot seguit iniciem el descens per la mateixa pista, contemplant un preciós paisatge d'alta muntanya, avui enterbolit pels núvols alts.
Fitxa
- Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
- Lloc de sortida: Chisagüés Bielsa (Sobrarbe, Aragó, Espanya)
- Distància: 27,00 quilòmetres
- Desnivell positiu: 1.235 metres
- Temps: 5:45 hores
- Dificultat: IBP=140 / Blava
- Sensació de dificultat: Fàcil Pujada llarga i continuada amb algun tram molt dur
- Cartografia: Ordesa - Monte Perdido Editorial Alpina (1:25.000)
Itinerari
Punt de pas | Temps parcial (h.) | Temps acumulat (h.) | Distància (km.) |
---|---|---|---|
Chisagüés | 00:00 | 00:00 | 0,0 |
Borda Brunet | 00:45 | 00:45 | 4,5 |
Petramula | 00:30 | 01:15 | 6,8 |
Pic de Liena | 01:55 | 03:10 | 13,5 |
Pausa | 01:00 | 04:10 | |
Chisagüés | 01:35 | 05:45 | 27,0 |
Crònica
Seguim amb les nostres rutes en bicicleta pels Pirineus, i anem acabant el recorregut que hem fet durant una setmana enllaçant diversos llocs que ens interessava conèixer al sector central del massís. Precisament la ruta d'avui no la teníem al radar, sinó que la vam improvitzar a partir de la ruta del dia anterior. Quan érem sota el pic del Comodoto vam contemplar la vall de Chisagüés cap al nord, i vam veure que hi havia una pista que pujava molt amunt. Aquesta és una de les coses que m'agrada més de la muntanya: des d'un cim o des d'un mirador, contemplant el territori sempre se t'obren les portes a descobrir molts altres indrets. Ens vam informar una mica i vam veure que la pista pujava fins al pic Liena, a més de 2.600 metres, i també vam veure que era una de les pistes que permetia pujar a més alçada dels Pirineus centrals. Encara per acabar de generar-nos més interès, vam veure que a dalt hi havia les restes de les antigues mines de Parzán, i amb tot plegat vam decidir que podia ser una bona excursió.
El poblet de Chisagüés és un petit nucli que pertany a Bielsa, i està situat en una vall perpendicular a la principal poc més al nord de la població principal. S'hi arriba per una carretera estreta de dos o tres quilómetres que surt des del també petit nucli de Parzán. És un poble molt petit de quatre cases (gairebé literal), i sense cap servei. A la part alta del poble surt una pista que en principi està tancada al trànsit, tot i que pagant una tarifa a Bielsa es permet pujar. Es pot pujar amb cotxes normals fins a la borda de Brunet, o amb vehicles tot terreny fins més amunt. És un lloc habitual per als excursionistes, ja que el GR-11 passa per aquesta pista, i més amunt, també hi ha l'accés més ràpid per pujar el pic de Robiñera a través dels llacs de la Múnia, així com altres excursions ben interessants.
Nosaltres sortirem pedalant des del mateix poble de Chisagüés. La pista comença suau per dins d'una vall força tancada, i avancem alçats sobre el riu Real, que ens queda a l'esquerra força metres més avall. Aviat passem per la vora d'algunes bordes, totes elles abandonades. L'entorn és agradable, i sortim a 1.300 metres d'alçada en una zona boscosa, amb poques vistes ja que la vall queda tancada per muntanyes altes a banda i banda, força pendents en aquest primer tram. Com que és d'hora pedalem amb una fresca agradable els primers 4 kms. Passat un revolt marcat sota una borda la pista comença a pujar una mica més, i anem entrant en calor. Però la pujada forta arriba poc més endavant, just al quilòmetre 5 després de passar la borda Brunet, situada en un bonic prat on la vall s'obre i on aparquen alguns vehicles per començar sengles excursions.
De fet hi ha un indicador al pla de la borda Brunet que prohibeix la circulació als vehicles que no siguin tot terreny, ja que adverteix que el pendent és molt fort. Ho patirem ben aviat. Ja s'endevina una pujada llarga i en fort pendent, d'aquelles que desanima, ja que és llarga i gairebé no veus on s'acaba. Comencem a pujar, el terreny és més pedregós, però permet pujar pedalant. A partir de mitja pujada les forces comencen a fallar. El pendent és fort, i has de portar un ritme mínim que et permeti anar esquivant sortejant els elements del terreny inestable, però alhora les pulsacions s'enfilen perillosament. El tram superior el pendent encara és més fort, i arribem al límit de les forces. Gaire metres més i hauríem hagut de parar. Però aconseguim remuntar aquesta dura i llarga pujada amb trams de pendent sostingut del 22-23%, això sí, amb les forces al límit. Acabada la pujada fortíssima, la pista continua pujant, però el pendent ja és més suportable, almenys en el tram següent fins al racó de Petramula.
Mirat al mapa la ruta fa una forma de ve baixa. Doncs Petramula és el lloc on la pista canvia de direcció. Hem anat pujant sempre direcció oest nord-oest, i ara pujarem direcció est sud-est. Petramula és un racó molt bonic envoltat de muntanyes, una mena de circ que podríem dir que és la capçalera de la vall de Chisagüés o del Rio Real. Aquí comença el camí que puja cap als ivons de la Múnia i el pic de Robiñera. Aquí també el GR s'enfila cap al sud, al peu del Comodoto fins a la collada de Coronetas, on vam passar el dia anterior. Estem ja en un entorn d'alta muntanya a punt de superar els 2.000 metres. Fins a Petramula la pista és raonablement bona, ja que aquí hi ha un aparcament on alguns excursionistes deixen el vehicle per accedir als llacs de la Múnia o al Robiñera. A partir d'aquí la pista serà més precària, i sobretot més inclinada.
Girem doncs fort a Petramula i iniciem una gran diagonal ascendent per sota de les muntanyes de Espluca Ruego. El terreny és més trencat i el pendent s'incrementa, així que cal esmerçar-se de valent. El primer tram és molt dur, i aviat tornem a trobar algun tall que supera el 20% amb la pista força trencada. Ho anem trampejant com podem, amb esforç i perseverança. Aviat ens aixequen sobre la vall, i la podem contemplar des de dalt i en tota la seva extensió. Cada cop les panoràmiques són més boniques, i s'allarguen cap a les parets de la zona del Mont Perdut, que en realitat estan a la vall del costat, a Pineta, però s'aixequen tan amunt que superen les costes del Comodoto i ens permet contemplar-les. Des d'aquí també s'ha de veure precisament la cara nord del Mont Perdut, però avui hi ha núvols alts que tapen les capçaleres.
Anem pujant poc a poc, el ritme que ens permet la dura pujada. Després d'un tram més dur, la pista es suavitza una mica, però sempre ens mourem per sobre del 12, 14 o 15%, i en alguns punts fins i tot 18%, de manera que no ens podem relaxar enlloc. En un revolt marcat de la pista passem per la cabana de pastors del Ruego. Poc més amunt, en un altre revolt veiem les restes d'uns edificis mig enrunats. Es tracta d'una antiga estació sismològica tancada fa anys. Seguim pujant, i més amunt fem una aturada per resposar una mica ja que la pujada és llarga i sense treva. Contemplem uns minuts la vall de Chisagüés cap a l'est des de les alçades, així com l'arrodonit pic de Comodoto, que ens queda al sud, i al davant uns prats alpins força inclinats per on transita la pista que haurem de recórrer.
Tornem sobre rodes i seguim pujant amb la mateixa tònica. Ara la pista va fent diversos revolts per guanyar alçada enmig dels prats. Contrasta la duresa de les parets calcàries i força verticals de pic Espeluca Ruego amb el verd dels prats alpins, i el color vermellós de la pista. Ens anem enfilant encadenant revolts per aquesta zona agradable d'alta muntanya, on ja no queda cap rastre d'arbres. Superem els 2.400 i aviat els 2.500 metres. Passem per les restes d'una antiga mina, on veiem la boca i els derrubis de l'explotació. Uns últims zig-zags molt marcats i amb fort desnivell ens aproximen a la carena, ja a 2.600 metres. Un últim pujador duríssim ens situa precisament al llavi d'una llarga carena que s'aboca a la vall de Barrosa. Obrim la perspectiva cap a aquesta zona d'alta muntanya, cap on es poden endevinar alguns dels pics del sector de la Múnia, tot i que els núvols alts no permeten una visió clara.
Just a la carena s'acaba el camí. Girem a la dreta i avancem per un caminet que creua els prats alpins a tocar del fil de la carena i en pocs minuts arribem al punt més alt, on una fita de pedres marca el cim de Liena, de 2.605 metres. Arribem i el primer que fem és reposar, ja que han estat més de 1.200 metres de desnivell seguits, sense ni un tros pla. Contemplem mentrestant un paisatge ampli, sobretot cap a la vall de Barrosa que tenim al nord. El vessant nord és molt més dret i abrupte que el que hem vingut. Els núvols ens fan la guitza, i per exemple no ens deixen veure el Mont Perdut, tot i que ens consta que des d'aquí hi ha una vista preciosa i poc corrent de la seva cara nord. Però a totes bandes veiem muntanyes i cims, alguns reconeixibles i altres no tant.
Des del cim baixo uns metres cap al vessant nord, ja que per sota es veuen les restes d'unes altres antigues mines. De fet afinant la vista fins i tot es veu un antic telefèric del qual encara queden moltes vagonetes penjades. Aquest telefèric baixava més de 1.000 metres de desnivell fins prop de l'Hospital de Parzán, on hi havia uns lavaderos per preparar el material abans de carregar-lo per al transport. Baixo només un tros fins a trobar una primera bocamina, però el telefèric és força més avall, el terreny és abrupte i amb sabates de cales no convida a caminar per aquest mal terreny. És un bon lloc per fer-hi una excursió a peu per conèixer aquest passat industrial del qual queden vistoses restes. Torno a pujar per un caminet més o menys indicat que va més a l'est fins un petit collet, i per la carena torno al cim, on m'esperen la Sílvia i el Fum. Mentrestant ha arribat una altra parella de ciclistes catalans amb qui xerrem una bona estona. De fet l'Ismael és el responsable de Bicis en ruta, un portal de rutes i experiències en bicicleta. Ell precisament ens va fer algunes fotos que aquí publiquem. Gràcies per les fotos i per la bona xerrada que vam fer.
Després de gairebé una hora al cim contemplant l'amplíssim paisatge, i voltant per la zona de les antigues mines, tornem a pedalar. Bé, pedalar ho farem poc, i qui treballarà més serà la gravetat. Ja hem treballat molt de pujada, i ara tot el que ve és de baixada. Possiblement podríem fer tot el que ens queda sense fer ni un cop de pedal. Sortim del cim seguint el camí de la carena, esquivant els rocs que van sortint, i uns metres més endavant ja enllacem amb la pista. La baixada no té gaire secret, anar seguint la pista per on hem pujat. És una pista fàcil per fer sobre la bicicleta, i no té més complicació que anar controlant la velocitat. Nosaltres no correm gaire ja que anem amb el gos, i adaptem la velocitat a un ritme que sigui còmode per a ell. Baixem la zona més alta dels prats alpins on s'encadenen un munt de revolts. Passat el petit refugi una llarga diagonal més pendent ens baixa fins a Petramula. Girem fort a l'esquerra i entrem a la part baixa de la vall. Un tram força planer és el preàmbul per a una baixada forta fins a la borda de Brunet. Finalment uns quilómetres més suaus pel tram en més bon estat de la pista fins arribar de nou al poble de Chisagüés.
En aquest petit nucli de muntanya tanquem una bonica ruta per les muntanyes del sector nord de Bielsa que ens ha ocupat un matí llarg d'agost en què hem fet més de 27 kms. i més de 1.200 de desnivell. Una ruta que té una gran pujada i una gran baixada, sempre per pista, en més bon estat a la part baixa i més trencada a mesura que pugem. Alguns trams de la pista tenen pendents molt forts i continuats. És una pista dura, però el paisatge és molt bonic i convida a pedalejar per gaudir de les vistes a la part alta. És una de les pistes que permet pujar fins a més altura dels Pirineus, i de fet s'arriba fins un cim prou destacat que obre la visió a la vall de Barrosa. És una ruta que ens ha agradat, tot i que no hi hagi una baixada divertida per corriol, sinó que es baixa per la mateixa pista que es puja. La recomanem a qui valori els paisatges d'alta muntanya i vulgui suar de valent amb pujades llargues i intenses.
Afegeix un nou comentari