Tornem al segon cim més alt dels Pirineus, en aquesta ocasió a l'hivern i per la ruta normal del refugi Àngel Orús. Amb menys neu del que és habitual, però amb la sol·litud i l'ambient alpí de les rutes hivernals enfilem la Canal Fonda, passem per sota l'espectacular Dent de Llardana i guanyem l'aresta que seguim fins arribar al cim després d'un últim tram estret i estètic.
Tot i ser un cim poc freqüentat l'allargassat Serrat d'Areste és un dels més visibles quan remuntem la pista al fons de la Vall Ferrera. Intentem recórrer la llarga aresta sud, però hi ha alguns passos delicats en què caldria corda i girem cua. Tot i això val la pena recórrer, encara que sigui parcialment, aquesta carena panoràmica situada enmig d'un entorn majestuós d'alta muntanya.
Discreta entremig d'altres més populars com la Pica d'Estats o el Sotllo, aquesta gran muntanya és una impressionant piràmide situada a la capçalera de la Vall Ferrera. Flanquegem pel fons de la vall passant per una zona de boniques bordes i remuntem el barranc de Baborte. Arribem al circ de Baborte, i passem al peu del llac i el refugi lliure. Al coll enfilem pel fort pendent de l'aresta sud-est, grimpant fins al cim.
Fem una breu incursió a una de les zones més salvatges i inaccessibles del Moixeró, un batibull caòtic d'elevacions calcàries situades en un espai físic relativament petit, al vessant sud de la serra. Havia de ser una excursió circular i acaba sent una simple prospecció que caldrà polir.
Des dels Baños de Panticosa sembla a prop, i de fet ho és, però fins al cim ens separen més de 1.400 metres de pujada pràcticament directa, sense treva. Un ascens franc i directe fins un cim fàcil i molt panoràmic, amb excel·lents vistes cap al Balaitús, els Infiernos i el Vinyamala. Destaca la petita carena cimera, aèria i estètica, especialment quan la neu ja dibuixa una fina aresta.
Tot i el dia excepcional no aconseguim pujar el Midi d'Ossau a causa de la neu i la humitat que fan més perillosa la progressió ja de per si delicada. Gaudim però de l'aproximació en un entorn magnífic i espectacular, al peu d'una de les muntanyes més emblemàtiques i estètiques dels Pirineus.
Modest per la seva alçada, desafiant per la seva verticalitat i majestuós per la seva silueta. Tímid, amagat a la capçalera del riu Gállego, a tocar de la frontera franco-espanyola, aquest petit cim es pot pujar fàcilment amb una aproximació llarga però còmoda fins als ivons, i una última grimpada entretinguda després d'un pas exposat equipat amb cadenes. Una petita joia en un entorn excepcional.
Sortim del Prat de Pierró i passat l'estany de Sant Maurici anem a buscar la vall de Subeuix que remuntem totalment fins assolir el cim, després d'una entretinguda grimpada. Baixem per l'altra cantó i creuem una gran zona lacustre fins arribar al refugi de Colomina on fem nit. El dia següent enfilem el Peguera amb una bonica grimpada aèria. Baixem per la cara oposada, enfilem encara el pic de Monestero i tanquem el cercle baixant per la Valleta Seca.
A l'est d'Andorra, entre el poble d'Encamp i l'estació d'esquí del Pas de la Casa - Grau Roig hi ha un seguit de muntanyes d'alçada considerable i escassament visitades. Fem un recorregut carener i circular que ens porta a enllaçar diversos cims avançant per crestes força fàcils però amb ambient. És una zona rocallosa, solitària i d'àmplies vistes, sobretot cap al nord de la Cerdanya.
L'esvelta silueta bicèfala emergint sobtadament des de l'estany de Sant Maurici s'ha convertit en una estampa icònica dels cims catalans. És una gran muntanya clàssica que la primera vegada que la veus et sedueix i saps que hi acabaràs pujant. Enfilem per la Canal Central, amb una llarguíssima grimpada, aèria i força complicada. Descartem el Petit Encantat per temps i enfilem el Gran Encantat per un darrer tram molt exposat. Baixem pel camí normal de la Valleta Seca.