Alta Muntanya als Pirineus dels Països Catalans

Cambradase (2.711 m.) pel corredor Vermicelle

Sortim de l'estació d'esquí d'Eina i caminem vora les pistes mancades de neu en direcció sud, aproximant-nos a l'espectacular circ de Cambradase. Un cop al fons del circ contemplem les canals que solquen les verticals parets del Cambradase, i busquem potser el corredor més clàssic, el Vermicelle, amagat a la dreta. Ens calcem grampons i amb un piolet a cada mà entrem en aquesta canal angosta i amb un pendent constant de 40-45º. Sense tenir unes condicions òptimes, anem evolucionant sobre neu poc transformada per dins d'un corredor que es va fent més estret. Pugem durant poc més d'una hora encaixonats entre paret i paret, en un ambient alpí excepcional. Creuem una petita cornisa i arribem a la sortida, a pocs metres del cim. Ens escalfem amb els rajos de sol que encara no havíem vist i baixem per la carena tot contemplant la plana de la Cerdanya.

Cresta de Crabèra

Fent frontera amb França, al límit nord de la Val d'Aran i en un terreny sever i salvatge, trobem un llarg i interessant cordal que recorrerem de ponent a llevant. Sortim encara de nit de la presa de Sant Joan de Toran, i seguim el GR fins Es Grauèrs, on l'abandonem i enfilem per fortíssims pendents d'herba fins a Vaciuèr, on trobem la carena. Aviat comencem a crestejar, primer per terreny fàcil que mica en mica es va fent més aeri. Anem combinant grimpades amb trams caminant i passos aeris. La cresta és llarga i arribem a un dels cims principals, el Tuc de Crabèra. A partir d'aquí la cresta es complica, es fa més aguda i exposada. Grimpem per terreny aeri i ens acostem a les principals dificultats, un pas de IV+/V abans d'arribar al punt més alt, el Tuc de Canejan. Després la cresta és un xic més fàcil, però encara ens queda un mur de 40 m. de IV. Baixem cap al port d'Arbe i desfem la llarga i feixuga coma fins al punt d'inici. Grans panorames, activitat molt distreta i trams aeris.

Tossau de Mar (quasi)

D'esquena al massís de Besiberri i emmarcat entremig d'una important zona lacustre emergeix una punta airosa que intentem pujar. No ho aconseguim per poc, ja que la primera nevada de la temporada ha deixat la part superior força perillosa. En tot cas la ruta circular és fantàstica, amb inici i final al fons de la vall de Valarties. Pugem primer fins al refugi de la Restanca, voltegem l'estany i seguim amunt fins l'immens Estanh de Mar. El contornegem per l'esquerra i pugem molt fort cap al coll de la Serrada de Mar, on tenim una magnífica panoràmica de l'estany, amb la característica illa al mig. Des del coll encarem l'aresta, ja amb força neu. L'avenç és lent i difícil grimpant pels grans blocs, amb la neu que tapa els forats trampa. Pocs metres abans del cim renunciem per evitar riscos. Descendim per terreny també molt incòmode per sobre de l'Estanh Tort de Rius, mig dessecat, i d'aquí per una pala molt dreta cap al barranc de Rius i seguint el torrent fins la pista.

Besiberri Sud (3.023 m.) i Comaloforno (3.029 m.)

Grimpant gairebé a cegues per arribar a la cresta

Un matí rúfol amb boira i vent frustren la idea inicial de recórrer tota la cresta de Besiberri, i amb penes i treballs assolim els dos cims més elevats afinant al màxim l'orientació. Sortim de la presa de Cavallers, la voltem i comencem a enfilar el barranc de Riumalo. Arribats a l'estany de Malavesina la boira ho tapa tot, i decidim fer una llarga diagonal entre els grans blocs, sota mateix de la cresta, per dirigir-nos a la base del primer cim. Mirant d'anar trobant fites, sense visibilitat i per terreny incòmode avancem fins una canaleta que ens enfila sota mateix del Besiberri sud. Avancem ara per la cresta grimpant fins al Comaloforno, sostre del massís. Baixem per una canal trencada i molt dreta fins a l'estany Gelat, i arribem al punt d'inici pel costerut camí del pas de l'Ós.

Tuc de Maubèrme (2.882 m.) per la cresta est

Cresta est del Tuc de Maubèrme

Enfilem una de les muntanyes més destacades i prominents de la Val d'Aran, d'aspecte aspre i ferotge, retallada i amb una pedra molt fosca. Hi accedirem per la poc habitual cresta est, que obliga a una grimpada exposada per terreny molt aeri. Per arribar-hi primer fem cap a l'idíl·lic Lac de Montoliu, sota l'entapissat Tuc des Crabes, i visitem també les restes de les antigues mines d'Urets. Planejant pel camí de l'antic ferrocarril miner arribem al coll on hi ha un petit i acollidor refugi lliure. Des de la base comencem una grimpada delicada, aèria i sobre roca mediocre.

Font Blanca (2.903 m.) per la cresta d'Arial

Tram horitzontal de la cresta d'Arial

Arribarem grimpant dalt d'un dels grans cims d'Andorra per una ruta poc habitual, bonica, divertida, aèria i emocionant. Sortim de l'aparcament de Sorteny i remuntem la vall de Rialb deixant-la per pujar al port de Siguer. Carenegem cap a l'oest i flanquegem el pic de Rialb fins la base de la cresta. Comencem a grimpar per un esperó escarpat, vertical i amb bones preses, i anem seguint cavalcant pel fil, esquivant algun gendarme, escalant alguns petits murs i gaudint del terreny aeri. Grans panorames i terreny d'aventura de baixa dificultat però d'alta emoció.

Pics de la Gallina (2.687 i 2.756 m.)

Encarats al pic inferior de la Gallina

Els dos cims més destacats de la capçalera de les valls d'Àneu, el Mont-roig i el Ventolau, estan units per un fil de carena escarpat. Recorrem un bon tram d'aquesta cresta conectant dos cims secundaris però ben esmolats que ens obligaran a fer una bona grimpada amb diversos trams aeris. Per sota, a banda i banda, una important colecció d'estanys glacials de gran bellesa. Sortirem del pla de Sartari, enfilarem cap a l'estany de la Gola primer i el Calberante després. Al coll començarem a grimpar arribant al pic inferior primer, i després d'una fondalada tornem a grimpar cap al principal. Tanquem el cercle baixant sense camí cap a l'estanyet de la Tartera i retornant al coll Curiós.

Ventolau (2.851 m.)

Desgrimpant des del pic de Calberante

Amb penes i treballs arribem motoritzats a l'aparcament previ al Pla de Sartari, on comencem a caminar remuntant la capçalera de la vall d'Unarre. Planegem fins al pla, i pugem fort fent zig-zag fins al refugi i l'estany de la Gola, suspès sobre la vall. Voregem l'estany i guanyem alçada fins als Tres Estanys, on per camí poc definit i pedregós pugem al coll de Ventolau. Seguim l'aresta en pendent creixent fins assolir el cim. Baixem sense camí per l'aresta oest, amb alguna grimpadeta prop del pic de Calberante, més encrestat. Seguim la cresta fàcil mig grimpant fins al coll, on comencem a baixar cap a l'estany de Calberante primer i el de la Gola després. Desfem el camí ja conegut fins al punt d'inici tancant una bonica ruta lacustre.

Vallibierna (3.056 m.) per la cresta de Roques Blanques

Aresta summital del Vallibierna

Voregem l'extens estany de Llauset des d'on ja contemplem la bonica silueta de la muntanya il·luminada pel sol de primera hora. A la cua de l'estany deixem la vall de Llauset i pugem cap al nord fins a l'estany i la cabana de Botornàs. Enfilem fort per pendents herbats sense camí fins a trobar la roca i comencem a grimpar. El primer tram calcari és el més exigent, amb grimpades de II/II+ exposades. Tot seguit el tram més dret, on grimparem per grans blocs de granit amb alguns passos exposats. Després d'una travessa horitzontal trobem una nova paret de blocs, i grimpem fins a trobar un breu tram de gneis i seguidament la bonica aresta calcària que sense dificultat ens portarà al cim. Creuem el popular Pas del Cavall, una curta aresta horitzontal i fàcil, però molt exposada, que ens porta al pic secundari de les Culebres. Baixem al coll de Llauset i desfem l'ampla vall fins al punt d'inici.

Canigó (2.784 m.) per la cresta de Gasamir

Cresta de Gasamir cap al Canigó

Sortim des del refugi de Marialles i avancem pel camí normal fins passada la cabana d'Aragó. Llavors enfilem pel dret, sense camí i en forta pujada cap al pic de Gasamir, on comença la cresta. Iniciem la progressió en suau baixada, grimpant entre blocs de granit. Al tram central trobem una successió de gendarmes amb els passos més complicats, grimpades aèries (III+), un ràpel i flanquejos exposats. L'última part de la cresta és més espectacular que difícil, amb un tram vertical i molt aeri. Des del cim baixem per la xemeneia i seguim el camí habitual.

Pàgines