És potser el cim més emblemàtic de la Val d'Aran, i un dels més concorreguts tant a l'estiu com a l'hivern. La inqüestionable bellesa del territori, la facilitat de l'itinerari i l'atracció que representa des del fons de la vall són els seus principals actius. Pugem la talaia de l'Aran pel camí habitual, passant per l'estany i el refugi de la Restanca.
Al nord de l'Alta Ribagorça, tocant a la Val d'Aran s'aixeca de nord a sud el massís del Besiberri. Es tracta d'un massís granític estret i llagarut amb diversos cims que superen els tres-mil metres d'alçada. Pugem un dels cims més característics del massís, el Besiberri Sud, probablement el més fàcil, tot i que exigent pel desnivell, la distància i el terreny incòmode.
Es tracta d'un cim modest i de pendents progressius, excepte pel vessant oest, que és més escarpat. És una opció molt interessant per fer a l'hivern amb esquís, amb amples pales i diversos itineraris possibles. A l'estiu és una caminada fàcil i amb excel·lents vistes sobre una àmplia zona lacustre. Pugem per l'incòmode barranc de la Coma del Forn i tornem pel torrent de Mascarida.
Tot i ser un dels grans cims del Pallars, és relativament poc freqüentat. Possiblement la presència de "tres-mils" propers i la llarga aproximació li resten interès. És una muntanya amb personalitat, molt escarpada pels dos vessants, el català i l'occità. Té tres cims definits en una estreta cresta fàcil de resseguir, tot i que en alguns punts cal grimpar per terreny aeri.
Satisfent una vella il·lusió ens decidim a pujar el cim dels Alps per la via normal. Pugem amb el Tramvia del Mont Blanc i caminem fins al refugi de Tête Rousse on passarem la nit. El segon dia només arribem fins al refugi de Goûter i dediquem la resta del dia a descansar i aclimatar. El tercer dia, acompanyats per la lluna plena fem cim des d'on veiem una esplèndida sortida de sol. Senzillament màgic.
Tornem al cim del Principat d'Andorra amb una bona colla d'amics per la ruta normal. Creuem cap al vessant català fins arribar a l'espectacular Circ de Baiau, on passarem la nit aprofitant el magnífic refugi lliure que hi ha vora el llac. El dia següent tornem pels Estanys Forcats, en una zona on pràcticament tot l'any hi trobarem neu.
És sens dubte un dels cims més atractius dels Pirineus. La seva espectacular cara nord i la glacera en forma de gran llengua són reclams que porten milers d'excursionistes a aquesta muntanya. En aquesta ocasió l'enfilem per la vall d'Ossue, creuem la glacera, pugem l'esmolada aresta de la Punta Chausenque (3.204 m.), el Piton Carré (3.197 m.) i finalment, després d'una grimpada per terreny descompost el punt més elevat, la Pique Longue (3.298 m.)
Sortim des del fons de la vall per buscar un sender que enfila fort fins al refugi de les Espuguettes, des d'on tenim una excel·lent visió de les muntanyes del circ de Gavarnie. Continuem fins creuar el coll de l'Hourquette d'Alans, fem un llarg flanqueig i enfilem el fort pendent de la canal de Tucarroya. Des del peculiar refugi ubicat enmig de la bretxa de Tucarroya contemplem la cara nord del Mont Perdut.
Pugem un dels "tres-mils" més fàcils dels Pirineus, tot i que amb la neu es complica una mica més. Pel vessant francès de Gavarnie fem un llarg flanqueig cap al refugi de Sarradets. Enfilem fins un dels llocs més màgics dels Pirineus, la Bretxa de Roland. Creuem la bretxa i per l'altre costat flanquegem fins a guanyar una fina aresta que ens apropa fins al panoràmic cim.
El cim més elevat dels Pirineus Orientals està envoltat d'una de les zones lacustres més importants de tota la serralada. Pujar el cim del Capcir té doncs un doble interès, per la pròpia entitat de la muntanya i per un entorn molt espectacular. Durant la primavera el contrast del verd intens de l'herba, el blau dels llacs i en blanc de la neu fan l'excursió encara més atractiva.