Petit Mont Blanc (2.677 m.)

Des de Pralognan-la-Vanoise pugem al petit nucli pastoral de Les Prioux, on aparquem. Iniciem la ruta baixant pel camí al peu del rierol que ens tornaria a Pralognan. Passat el pont del Diable un caminet comença a pujar fort a l'esquerra pel vessant est del nostre cim. La ruta no és el camí normal, sinó una alternativa que ens permetrà fer la ruta circular. Enllacem mil-i-una voltes, pujant fort i guanyant vistes sobre la vall i els cims que l'envolten, sobretot la Grande Casse, sostre de la Vanoise. Pugem durant molta estona, amb alguns trams aeris ja que el pendent és fortíssim, fins i tot amb dos o tres passos equipats amb cordes i cadenes. Al coll de la Mona retrobem el camí normal i amb una última pujada assolim el cim, molt popular i d'àmplies panoràmiques. Tornem pel camí normal, lleugerament més al nord.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada
  • Lloc de sortida: Les Prioux Pralognan-la-Vanoise, Savoia (França)
  • Distància: 10,40 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 965 metres
  • Temps: 6:40 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil Algun passatge aeri a la part superior. Passos equipats amb cadenes i cordes
  • Cartografia: Les Trois Vallées IGN

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Les Prioux 00:00 00:00 0,0
Pont du Diable 00:30 00:30 1,3
Col du Mône 02:30 03:00 4,9
Petit Mont Blanc 00:25 03:25 5,4
Pausa 01:10 04:35
Inici 02:05 06:40 10,4

Crònica

Iniciem uns dies de vacances als Alps, concretament a la zona de la Vanoise, el primer Parc Nacional creat a França situat al sud del massís del Mont-blanc i al nord dels Ecrins. Posem el nostre punt de partida a la petita localitat de Pralognan-la-Vanoise, en un cul-de-sac de carretera al centre del Parc. És una petita població alpina amb una petita estació d'esquí, algun dels remuntadors de la qual també funcionen a l'estiu. No és un lloc de masses, sinó una petita població tranquil·la, que es pot fer tota a peu, sense un excessiu bullici però amb prou ambient per no trobar-nos sols. És un lloc plàcid, on ve de gust passar uns dies, emmarcat entre muntanyes que s'enfilen verticals des de la mateixa població, i que són ben preuades pels escaladors.

Quedem aquí amb uns bons amics i companys d'aventures, la Pila i el Pep, acompanyats del petit Lluís que tot i la seva curta edat ja despunta com a muntanyenc. En aquesta primera jornada decidim emprendre una ruta fàcil i agradable que ens permetrà una primera visió de la zona. Ens enfilarem a un cim modest en alçada però molt popular ja que és un bon mirador i podem pujar-hi per un camí còmode i evident, al gust francès. Des de Pralognan pugem amb les furgonetes fins a petit nucli de Les Prioux, on hi viuen alguns pastors a l'estiu, i alguna de les tradicionals vivendes s'han habilitat com a refugi i bar d'estiu. Encara trobem també algun taller que fan formatges amb el mètode tradicional, dins de la denominació d'origen Beaufort.

Ens separem amb la Pilar, el Pep i el Lluís, que pujaran pel camí tradicional, i amb la Sílvia decidim provar el camí més aeri que surt des del pont del Diable, al peu d'una petita cabana forestal. Així doncs des del petit nucli comencem a caminar però en baixada, seguint el camí que ens tornaria cap al poble de Pralognan tot seguint el riu Doron de Chavière. Baixem uns metres fins que veiem el pont del Diable, al costat d'una petita presa hidroelèctrica. A l'esquerra del camí trobem una petita cabana forestal, just al punt on comença a pujar el camí. La ruta està ben indicada amb senyals grocs, i ens sorprèn un cartell que avisa de la perillositat del camí. Més amunt veurem que no n'hi havia per tant, tot just algun pas una mica aeri que es supera sense problemes, alguns fins i tot equipats amb cordes i cadenes.

Comencem a pujar i de seguida veiem com serà el camí: una successió gairebé infinita de curts revolts que superen un pendent fortíssim. És un camí molt bonic, que comença al peu d'uns prats inclinats i que s'enfilen molt fort fent centenars de ziga-zagues pel fort pendent. Podríem haver comptat els revolts, però segur que ens hauríem descomptat. N'hi ha centenars. A mesura que pugem les vistes sobre la població de Pralognan i les muntanyes que l'envolten són cada cop més boniques. És un camí molt curiós, sobretot per veure com l'ésser humà ha domesticat una zona tan pendent. Entre revolt i revolt ens entretenim amb les vistes, sobretot cap als grans cims. Despunta la Grande Casse, una muntanya glacial espectacular que és el sostre del massís, i que se situa pocs quilòmetres a l'est.

La flora també és molt destacable a la zona. Ens sorprèn trobar abundant flor de neu un cop situats a mitja alçada. També destaquen els preciosos marcòlics vermells, una de les flors de muntanya més grans i espectaculars. Hi ha flor de neu ja que el substrat és calcari, tot i que la muntanya que pugem avui deu el seu nom als guixos que es troben a la part superior. El cim vist des de la vall es veu blanquinós, i no és pas per la neu, sinó precisament pel guix que corona la part més alta. És una muntanya molt popular gràcies als bons camins que hi menen i al bonic paisatge que gaudirem tant mentre pugem com un cop dalt del seu cim.

Passada la primera meitat amb més pendent sembla que el terreny es suavitza, però tornem a trobar alguns passos més drets, precisament els que estan equipats amb cordes i cadenes. No són passos gens difícils, almenys en sec i a l'estiu, però són lleugerament aeris ja que el terreny és molt dret. Passem sense ni utilitzar l'equipament, i poc més amunt efectivament el pendent remet i fem un llarg flanqueig vorejant el sostre de la muntanya fins prop del Col du Mône, on confluïm amb el camí normal i ens trobem amb la Pilar, el Pep i el Lluís, que tot just acabaven d'arribar. El camí normal és una mica més curt, però val a dir que el Pep portava el Lluís a l'esquena, la qual cosa té molt de mèrit ja que el jove és molt ferm.

Tots plegats emprenem els darrers metres en forta pujada fins al cim. Anem seguint l'aresta sud per bon camí, tot i que molt costerut, i amb vistes cap al sector de ponent de la zona de Courchevel, conegut per l'estació d'esquí, on recordo haver-hi esquiat de més jove. Els últims metres del camí passen per la zona de guixos, i el terra canvia de color, ara blanquinós. També sobta que fumeja lleugerament, i fins i tot s'endevina una certa pudor de sofre, fet que no ens constava. En tot cas acabem de pujar els últims metres i coronem el bonic cim del Petit Mont Blanc (2.677 m.), al cap d'amunt del qual hi ha una taula d'orientació que ens permet identificar els principals cims.

Passem una bona estona al cim, ja que el dia és esplèndid, tot i que alguns núvols tapen els cims principals. Dinem i passem una bona estona en un entorn privilegiat, amb bones vistes sobre les valls de Pralognan i Courchevel. El sector de Courchevel és més verd, envoltat d'immenses pastures. Cap al sud el terreny és més pedregós, amb la cresta del Roc de la Pêche, igual que cap al nord, on despunta la bonica Aiguille de Mey, lleugerament més alta del cim on ens trobem. Cap a l'est, malgrat els núvols, s'endevinen els cims més elevats del sector del Col de la Vanoise, amb la Grande Casse al cap d'amunt, que amb els seus 3.855 s'enfila fins al sostre del massís.

Després de més d'una hora gaudint d'aquest bonic cim emprenem el camí de baixada. Fem el tram més dret ja conegut fins al Col du Mône, i seguim baixant pel camí normal que passa al peu d'un petit refugi de pastors. El camí és similar al que hem utilitzar per pujar, però aquest fa llaçades més amples per un pendent més amable. Baixem tot contemplant la capçalera de la vall que puja des de Pralognan, coronada per cims punxeguts de més de 3.000 metres. Moltes idees d'indrets per visitar i muntanyes per pujar, ja que aquest territori és preciós i interminable. Una bonica combinació del verd de les pastures, el gris de la roca i el blanc de les glaceres que coronen els cims més alts. Entremig la mà de l'home que tan sols ha domesticat mínimament aquest paisatge amb les bordes dels pastors que mantenen la seva autenticitat alpina.

Anem desfilant en baixada tot gaudint de l'immens paisatge, el bon temps i la conversa amb els amics. Uns últims revolts per terreny més dret ens acosten de nou al petit llogarret, on arribem just a l'hora que una petita granja estan fent els tradicionals formatges de Beaufort, amb les característiques peces de 45 kg. Amb aquesta última pincellada més humana, tradicional i antropològica tanquem la primera ruta de les nostres vacances, ben satisfets de l'elecció i de l'experiència viscuda. Tornem a baixar a Pralognan, la que serà la nostra casa durant uns quants dies fins a fer-nos enamorar. Una localitat plàcida, agradable, voltada de grans muntanyes i amb una temperatura molt agradable després de les calors de principis d'estiu. Als vespres el termòmetre baixa fins al voltant dels 10º, fet que ens assegura un son reparador que ens deixarà a punt pel dia següent, on noves aventures ens esperen.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges


    Comentaris

    Afegeix un nou comentari