Serra de Milany en BTT

  • Planejant el primer tram de ruta

  • Comença la pujada enmig d'una humida fageda

  • Pujant fort davant la masia de Villaura

  • Pujada duríssima, llarga, continuada i sense descans

  • Castell de Milany

  • Amplíssimes vistes, des del Pedraforca al Puigmal

  • Bonic tram per la carena de la Serra de Milany

  • Pedalant entre els prats

  • Dinem a l'ermita de La Cau

  • Molts trams fangosos

  • Pla de Marenyol

  • Rodant sobre un entapissat de fullatge

  • Bauma del Teixidor

Des del vessant ripollès de la serra iniciem l'ascensió per pistes amb un pendent molt fort i constant. Entre masies, prats i boniques fagedes pugem sense descans fins al castell de Milany, sostre de la serra i gran mirador panoràmic dels Pirineus orientals. Seguint la carena i per camí poc ciclable ens arribem a l'ermita de la Cau, i tot seguit baixem pel vessant osonenc, amb fondalades obagues, fangoses i sobre un llit de fullatge a vegades traïdor. Fem una aturada obligatòria a les grans Balmes del Teixidor, i prop de la cinglera baixem cap al petit nucli encimbellat de Llaés, just abans de l'última i ràpida baixada. Una ruta dura per pistes secundàries no sempre fàcils, solitària, salvatge i amb bonics paisatges tardorals.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
  • Lloc de sortida: Pont del Casal Laés, Ripoll (Ripollès)
  • Distància: 40,00 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.070 metres
  • Temps: 7:35 hores
  • Dificultat: D
  • Sensació de dificultat: Mitjana Fortes pujades. Trams de camí poc ciclable. Fang
  • Cartografia: Puigsacalm i Taga Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Pont del Casal 00:00 00:00 0,0
Hostal de Sant Eudald 00:38 00:38 5,5
Plana Codolera 00:29 01:07 9,3
Cal Sargatal 00:29 01:36 11,7
Castell de Milany 01:05 02:41 15,6
Pausa 00:22 03:03
La Cau 01:10 04:13 18,6
Pausa 00:23 04:36
Milany 00:26 05:02 21,8
Collada del Barretó 00:22 05:24 24,4
Masats 00:50 06:14 29,8
Bauma del Teixidor 00:20 06:34 32,0
Llaés 00:30 07:04 35,6
Inici 00:33 07:37 40,0

Crònica

Diu la popular dita catalana que qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. Avui hi podríem afegir que qui no vulgui fang, que no vagi a Milany. Efectivament els vessants obacs de la serra converven la humitat en les fondalades arrecerades del sol. Gràcies a les recents pluges vam trobar fang, però res de l'altre món, tot i que en alguns punts calia parar atenció. Però més que el fang el més destacat de la ruta són els paisatges de tardor, amb les fagedes pràcticament despullades, els roures en plena transició, i les pistes cobertes d'un tou de fullatge.

Avui farem una ruta que va resultar més dura del que pensàvem, no pas per la distància ni el desnivell, sinó per l'estat de les pistes. Ens mourem sempre per pistes secundàries i alguns trams de camins. Vam trobar forts pendents, pistes pedregoses, fang o fulles que amagaven sots o pedres. Fins i tot en els trams planers l'avanç era lent i calia parar atenció en tot moment.

Havíem traçat una ruta sortint des del vessant nord d'aquesta serra que divideix les comerques d'Osona i el Ripollès sense conèixer gaire la zona. Tan sols hi havíem passat en travessa ja fa força anys en una ruta de diversos dies que vam fer des de Berga a Palamós. Podríem haver sortit més a prop de la carretera principal entre Ripoll i Vallfogona, però decidim sortir des del punt més baix de la ruta per evitar sopreses a l'última hora. Així doncs posem el punt de sortida al Pont del Casal, al qual s'arriba per una pista encimentada que surt a mig camí entre les dues poblacions esmentades i que remunta la riera de Vallfogona fins a trobar el petit pont.

Ens preparem i comencem a pedalar per la mateixa pista encimentada per on havíem arribat. Planegem o pugem lleugerament durant poc més de quatre quilòmetres per la pista fins que trobem uns camps i una pujada que acaba en un revolt sobtat a l'esquerra. Deixem la pista al peu de la casa de cal Campo, i marxem a la dreta per una pista de terra. Passem darrera la masia del Montorro i avancem per un camí estret entre camps i recs fins a l'Hostal de Sant Eudald, on creuem la ribera de Vallfogona per un pont. Trobem una bona pista que segueix la riba de la riera de Vallfogona i la seguim una bona estona planejant a l'ombra de l'humit bosc de ribera. La placidesa i comoditat de la marxa es trenca bruscament després de creuar el pont sobre la riera.

Just a l'altra banda del riu, entremig d'una espessa fageda, comencen uns pujadors fortíssims, primer encimentats fins a les cases de la Plana Codolera i la Plana Batallera, i després ja de terra. A partir d'aquest moment ja no deixarem de pujar fins al punt més alt de la ruta, i acumularem uns 700 metres de desnivell durs i ininterromputs en aproximadament 6 quilòmetres. Passades les dues masies, la pista esdevé secundària, de muntanya i ben poc transitada. Va fent giragonses tot remuntant el torrent de la Plana Batallera. El terreny és irregular, i tan aviat avancem al sol per una pista de terra i pedres, com ho fem a l'ombra dels faigs per sòl humit i tapat per les fulles. La pujada no dóna treva ni un moment, i sempre amb la reductora, avancem lentament al límit de les forces. Fins i tot en algun punt on la pista empitjora hem de baixar i empènyer uns metres.

Poc a poc anem vencent les dures rampes de nivell infernal superior, i sense perdre l'atenció a la conducció de la bicicleta, gaudim de la vegetació en transició tardoral, amb els faigs que pràcticament han perdut la fulla i els roures que estan en camí. Passem al peu de les masies de Villaura i can Sargatal, i seguim pujant en una zona amb diversos revolts encadenats per guanyar alçada en una costa molt pendent. Sota la casa de les Artigues tenim l'únic respir de la pujada, un brevíssim tram pla que agraïm com l'aigua de maig. Però com tot lo bo dura poc, quan encara no hem recuperat les pulsacions tornem a pujar endimoniadament en una inacabable recta entremig de faigs despullats que per fi ens deixarà al punt més alt de la ruta.

Arribem al coll just a sota del castell de Milany. Aparquem les bicicletes uns instants i pugem per un camí molt costerut fins al castell, fins i tot amb un pas equipat amb esglaons metàl·lics. Arribem a les ruïnes del castell, situat el punt més elevat de la serra de Milany (1.529 m.) Tot i les tasques d'assentament i conservació, les restes del castell són minses, i només es conserven algunes parets.

Les referències més antigues del castell daten del segle X, emmarcat dins del comtat de Besalú. A la part més alta del turó queden restes d'una antiga torre, que s'ha habilitat amb un mirador artificial de ferro que permet enfilar-se més amunt de la vegetació i contemplar el vastíssim paisatge que s'observa. Gaudim de la vista cap al Pedraforca i tota la línia dels Pirineus Orientals fins al Puigmal i els seus veïns. Cap al sud, més enllà dels verds plans sota el castell, s'albira un reguitzell de serres menors d'Osona i la depressió central.

Conversem uns instants amb uns excursionistes amb qui hem coincidit al cim, i després d'un breu descans tornem a baixar del turó on s'ubica el castell, recuperem les bicicletes i comencem a baixar. Just al collet de la Creu del Castell trobem un ciclista que ens indica que la pista de baixada té una fanguera molt important i ens recomana traçar directe pel camí entre els prats inclinats. Com que volíem anar a l'ermita de la Cau, a l'oest de la serra de Milany, decidim resseguir el camí de la carena (marcat com a PR), i així ens estalviem la fanguera.

Creuem el Pla del Castell i un tram obert i molt bonic de l'ampla carena de la Serra de Milany. Arribats a la zona de la font de l'Obi, on la carena gira lleugerament, el camí deixa de ser ciclable i haurem d'empènyer la bicicleta una bona estona. Afortunadament és un camí fàcil, en lleugera baixada, enmig d'una bonica roureda i enfilat sobre una cinglera. Fins i tot algun pas és lleugerament aeri, però sense cap dificultat. Empenyem la bicicleta gairebé 2 quilòmetres i arribem a La Cau.

Al pla de La Cau hi ha la petita ermita de la Mare de Déu, que està tancada amb clau, però el porxo que l'hi fa d'avantsala és obert i s'hi pot entrar. La Cau és un notable replà situat al vèrtex occidental de la serra de Milany, un lloc remot, tranquil i poc freqüentat. Aprofitem el bon temps i que és l'hora de dinar per cruspir-nos l'entrepà tot prenent el sol excepcionalment càlid per un mes de novembre. En acabat ens tornem a enfilar sobre les bicicletes i comencem a planejar cap a l'est per la pista. És una pista secundària, pràcticament en desús que recorre a mitja alçada la serra de Milany. Bàsicament el tram que havíem recorregut per la carena ara el repetim més per sota.

Arribem al petit nucli de Milany, amb una gran masia i alguns edificis anexos. Sembla deshabitada, i probablement s'utilitza amb finalitats ramaderes, ja que hi ha força bestiar pels prats dels voltants. Passat Milany retrobem la pista que baixa directament des del castell, que s'albira sobre nostre. Hem fet una llarga marrada per arribar fins a la Cau, i de nou a la línia del recorregut previst seguim en descens per pistes secundàries, molt poc utilitzades, i on no trobarem ningú. Les pistes són pedregoses, i alguns trams enfangats. Fins i tot als trams plans no et pots relaxar, i la progressió és força lenta. Són pistes divertides, entretingudes i agradables, perfectes per recórrer-les amb bicicleta de muntanya.

Anem baixant direcció sud gaudint de les pistes i el paisatge de tardor. Creuem molts trams de fageda, amb un bon tou de fullatge a la pista que a vegades amaga algunes sorpreses. No val a badar! De sobte un repetxó curt però intens trenca la dinàmica del descens, i ens enfila fins al coll del Forn. Passem la collada del Barretó i deixem a l'esquerra la pista cap a la gran masia del mateix nom. Seguim baixant de dret per la baga del Puig fins a l'ampli Pla de Marenyol, un extens prat on el bestiar pastura lliurement amb bones vistes cap als Pirineus. Passat el gran pla baixem més decidits per terreny més humit, i la pista és encara més precària. Poc més avall la pista gira fort cap a la dreta i entra a la baga de Tavèrnoles, on avancem per un llit de fulles, humit i amb trams fangosos.

Creuem en un parell d'ocasions torrents que baixen de la serra, i que formen bonics gorgs i petites cascades. En aquesta zona hi ha diverses cascades amb boniques formacions de travertins, però cal deixar la pista i entrar uns metres al llit dels torrents. Com que anem justos de temps i el sol ja va força baix, no ens entretenim i accelerem la marxa. Seguim per terreny obac fins a creuar el torrent de Masats i acabar d'arribar a la casa homònima, deshabitada. Pugem ara lleugerament per una pista mig abandonada i de trànsit lent. En aquesta zona el terreny és complex, amb grans fondalades i torrenteres, i la pista va entrant i sortint per evitar els forts desnivells. Creuem el torrent de Milany i passat el següent revolt trobem el caminet que baixa en pocs minuts cap a la Bauma del Teixidor, on arribem caminant.

La Bauma del Teixidor és una gran visera natural que forma la cinglera d'un dels torrents. És una gran balma de forma semicircular que havia estat habitada anys enrere. Encara es poden veure diverses estances pensades per les persones, i els corrals per al bestiar. Tornem a la pista principal i seguim pedalant, primer amb un pujador intens i llavors ja planejant vora la gran masia del Teixidor. Seguim avançant per la pista, movent-nos sempre per un terreny salvatge, sense ningú enlloc, tot i la presència de diverses masies que probablement havien viscut temps més esplendorosos.

El sol reclecteix els seus últims rajos, extraordinàriament vermells, sobre les capçaleres del bosc, accentuant-ne els tons de tardor. La pista baixa a mitja alçada per la cinglera del Puig Sentull, i després d'una fortíssima baixada encimentada arribem a l'Hostal de Llaés, la primera casa que trobem d'aquest petit nucli disseminat, aquest habitat. Darrere l'Hostal hi ha el turó que alberga el castell i l'església de Sant Bartomeu, ben visible pel seu campanar quadrat i punxegut. No ens enfilem al castell ja que el sol ja ha minvat, i la fosca s'apropa.

Voltegem el turó del castell per l'esquerra fins a situar-nos prop de la gran masia de la Vila. Trobem una pista encimentada i tenim dues possibilitats, anar a la dreta o anar a l'esquerra. Ara no ens podem equivocar, ja que comença a fosquejar i ens queda un bon tram de baixada. No ens podíem equivocar, però ens equivoquem.

No portàvem cap mapa en paper (un error de principiants que no s'ha de cometre), tampoc teníem cap track complet del recorregut per seguir, i ens vam mirar amb cura la pantalla del GPS per encertar el camí. Però entre la poca llum, la pantalla petita, el desconeixement de la zona, el perfil complicat del terreny i el moviment del mapa orientat segons el sentit de la marxa, vam fer que tot i mirar-ho detingudament m'equivoques i comencéssim el descens cap al vessant osonenc quan ho havíem de fer cap al vessant ripollès.

Afortunadament un parell de quilòmetres més avall ens adonem de l'error, i ens toca remuntar de nou fins a Llaés. Hi arribem ja amb molt poca llum, i emprenem el descens, ara sí correcte, pràcticament a les fosques i sense frontal (segon error). Tenim encara més de 4 quilòmetres per fer, però són de baixada i per pista encimentada. Així doncs anem baixant amb compte i ja amb la fosca. Uns minuts més tard arribem al Pont del Casal, on havíem començat set hores i mitja abans.

Ha estat una ruta més dura del que pensàvem, sobretot per la duresa del terreny, tant en la forta i continuada pujada, com en les pistes pedregoses i fangoses que hem anat trobant. Això sí, és una ruta molt bonica, solitària i amb la part superior ben panoràmica. Hem recorregut pistes secundàries passant per boniques pastures, humides fagedes i masies que han petit el declivi rural. Una zona intricada, salvatge i amb una orografia complexa que precisament la fa molt interessant.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges


Afegeix un nou comentari