Creu de Santos (942 m.), Serra de Cardó

  • Font del Prior, mig coberta per la malesa

  • La Roca Foradada, un gran arc natural de roca a la Serra de Cardó

  • Al fons la cinglera de la Creu de Santos

  • Cim de la Creu de Santos, punt culminant de la Serra de Cardó

  • Baixant del cim. Al fons el massís dels Ports

  • Ermita de Sant Simeó o de la Columna

  • Balneari de Cardó

  • L'abandonat balneari de Cardó, sobre la cinglera

  • Via Catalana cap a la Independència, al Perelló

Situats al Balneari de Cardó (en estat d'abandó), comencem a remuntar el barranc de Sant Roc entremig de la malesa. Creuem un parell d'ermites abandonades, algunes fonts i ens desviem entre argelagues i gatoses a l'espectacular Roca Foradada. Pugem fins al cim de la Serra, la Creu de Santos des d'on tenim bones perpectives del Delta de l'Ebre i el massís dels Ports. Baixem pel barranc de la Columna i ens arribem fins a la peculiar ermita de Sant Simeó, alçada dalt d'un cap de roc.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada
  • Lloc de sortida: Balneari de Cardó, Benifallet (Baix Ebre)
  • Distància: 8,0 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 665 metres
  • Temps: 5:00 hores
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Fàcil. Trams amb el camí força perdut.
  • Cartografia: Cardó - Rasquera, Editorial Piolet, 1:25.000 i 1:10.000

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Balneari de Cardó 00:00 00:00 0
Sant Josep 00:31 00:31 0,8
Sant Roc 00:20 00:51 1,4
Roca Foradada 00:37 01:28 1,7
Cassola del Diable 00:31 01:59 2,3
Carena (camí font del Teix) 00:16 02:15 2,9
Creu de Santos 01:03 03:18 4,6
Cova dels Porcs 00:49 04:07 5,8
Ermita de la Columna 00:26 04:33 6,6
Turó Santa Teresa 00:28 05:01 7,8
Balneari de Cardó 00:06 05:07 8,0

Crònica

Aquest Onze de Setembre de 2013 és diferent. Milers de persones participem en un clam col·lectiu per la independència de Catalunya a través de la Via Catalana cap a la Independència. Hem decidit traslladar-nos a les Terres de l'Ebre, una zona que ens estimem i que hem visitat en nombroses ocasions en diverses rutes que hem anat publicant. Serem al Perelló. Però com que la Via es celebra a la tarda, aprofitarem el matí per continuar coneixent el territori a peu. Avui farem cap a la Serra de Cardó.

El punt de sortida serà el balneari de Cardó, situat en una zona abrupte de la Serra de Cardó. Pertany al terme de Benifallet (Baix Ebre), però s'hi accedeix des de Rasquera (Ribera d'Ebre). Cal creuar el poble de Rasquera, i a la part alta marxa la carretera que després de 9 quilòmetres de revolts i un petit túnel excavat a la roca arriba al balneari. Actualment el balneari es troba en situació d'abandó, amb la majoria de les seves construccions mig ensorrades. Però la seva magnitud i presència denoten un passat més esplendorós. Bona part de la ruta que vam fer s'inspira en l'itinerari Un tomb per la serra de Cardó proposat al portal turístic del Palau Robert (Generalitat de Catalunya).

Abans de ser convertit en balneari el recinte havia acollit un monestir, al voltant de l'església de Sant Hipòlit. Va ser fundat a principis del segle XVII, tot i que va anar creixent posteriorment. A part del nucli principal es van construir més de 10 ermites al voltant, algunes ben curioses situades dalt de penyasegats desafiant el buit. Aquestes petites construccions van servir de refugi eremitori als monjos que optaven per una vida solitària i contemplativa. Amb la desamortització del 1835 l'edifici va ser saquejat i abandonat, i uns anys més tard passà a tenir un ús civil. Se n'aprofitaren les aigües medicinals amb la construcció d'un balneari el 1866, el qual romangué obert durant un segle, amb la pausa de la Guerra Civil, quan fou utilitzat com a hospital pel bàndol republicà. El balneari tancà el 1967, i a partir del 1974 es construí una planta embotelladora que comercialitzava l'aigua de Cardó. L'any 97 del segle passat també va tancar la planta, propietària del grup Pascual. El projecte de reobrir el balneari va arribar a iniciar-se, però amb la crisi econòmica s'abandonà l'any 2011. L'actual estat del balneari és desolador, abandonat i vallat per evitar l'entrada al recinte.

De bon matí sortim amb la Sílvia des del petit aparcament al costat dels edificis abandonats. Reculem uns pocs metres per la carretera asfaltada per on havíem arribat. Creuem dos ponts, i just enmig d'un revolt veiem a la dreta l'edifici mig enderrocat de Sant Elies. Aquí marxa a la dreta el que havia estat una pista, i que ara tot just és un camí precari enmig de les bardisses. Comencem a remuntar el barranc de Sant Roc, amb certes dificultats, sobretot pels esbarzers que han anat guanyant la partida al camí, pel que sembla ben poc utilitzat. Arribem fins una captació d'aigua, protegida per un filat. Just aquí marxa a la dreta un camí poc visible que comença a pujar i es va separant progressivament del fons del torrent. Igualment les bardisses gairebé selvàtiques gairebé tapen el camí, tot i que es pot anar seguint (matxet útil).

Comencem a pujar suaument, fent algunes marcades giragonses per anar superant desnivell. Malgrat l'abandó de la zona i la vegetació ufanosa es pot contemplar un traçat bonic, amb diversos trams de camí amb parets de pedra i diversos bancs preparats per al descans dels monjos o els hostes del balneari. Durant el trajecte hi ha diverses placetes i racons ombrívols per descansar enmig d'un entorn salvatge i feréstec. Un tros més amunt veiem unes escales adosades a una paret que s'enfilen amunt fins un petit planell, on hi ha les restes de l'ermita de Sant Josep. Val la pena pujar aquests no més de 5 minuts per veure com era una de les ermites, que té al seu costat un dipòsit d'aigua i una font perduda. És una llàstima l'estat de deixadesa d'aquests racons que en altre temps havien estat, segurament, molt bonics.

Tornem al camí principal i, esquivant bardisses, continuem pujant fent algun zig-zag. En pocs minuts arribem a la bonica font del Prior, que raja poc o molt. És també un racó molt bonic tot i l'abandó. Seguim pujant per terreny salvatge, amb canals tancades i de vegetació espessa. Poca estona més tard arribem a l'ermita i la font de Sant Roc. L'ermita conserva les parets laterals. Hi ha una petita placeta on creixen diversos xiprers i una bona bancada per reposar. El barranc continua cap a la dreta, pujant més intensament. Pocs minuts més tard trobem un trencant poc visible a l'esquerra que ens portarà a la Roca Foradada.

Un petit senyal metàl·lic ens indica el camí. D'altra forma seria difícil trobar el camí, ja que en prou feines s'endevina. El camí és d'anada i tornada, o sigui que anirem fins a la Roca Foradada i tornarem aquí per reprendre la ruta. Marxem a l'esquerra amb un primer tram de camí molt dret, que ens obliga a mig grimpar. El camí és precari, i la manca d'ús fa que pràcticament estigui perdut. Està cobert de garrics, argelagues i sobretot les gatoses, uns arbusts que punxen moltíssim. Imprescindible pantalons llargs si es pretén tornar amb les cames més o menys senceres.

Al cap de poc de pujar ja veiem l'objectiu, un pont natural de roca aïllat, o sigui, que no està enganxat amb cap cinglera, sinó que està situat en un matollar obert. Lluitem contra els matolls punxents durant una bona estona fins a situar-nos sota la bonica i espectacular Roca Foradada. Val la pena el sofriment i la punxamenta de cames, ja que el lloc és molt bonic. Es tracta d'un pont de roca calcari de considerables dimensions, potser una vintena de metres d'alçada i una desena d'amplada.

Tornem al camí principal una mica més de pressa, ja que d'anada havíem ajagut un bon grapat de gatoses i arguelagues. Continuem remuntant el barranc, el qual va tendint a sud fins arribar a la Cassola del Diable. Es tracta d'una fondalada, un clot envoltat de boscos i barrancs. Al costat del camí veiem les restes d'un antic forn de quitrà. No sé si el fum negre d'aquest material en un lloc tan tancat com aquest feia la sensació d'una autèntica cassola bullida pel mateix Pere Botero.

Aquí el camí es bifurca. El camí principal passa pel costat de l'antic forn i continua pel curs del torrent. És el que seguim, en considerable pujada, fins unir-se amb el camí de la Font del Teix. Més tard vaig veure que m'havia equivocat, sobretot per no haver-me estudiat bé l'itinerari abans. Bé, això d'equivocar-me és relatiu, ja que vam pujar per un agradable tram de bosc. Però el camí que des de la Cassola del Diable puja més cap a la dreta condueix a la zona dels Martells, unes curioses formacions rocoses al fil d'una cinglera que malauradament ens vam perdre.

El camí que seguim s'uneix al de la Font del Teix, i resseguim ara uns senyals grocs. Arribem a la carena i baixem per l'altre costat, ja amb la vista posada a la cinglera de la Creu de Santos. Veiem l'objectiu final a certa distància. En un tram planer veiem a la nostra dreta, força enfonsat, el balneari de Cardó, punt des d'on hem sortit. Haurem de baixar fins prop del Portell de Cardó i després continuar pujant. Caminem una bona estona per una zona boscosa. Cal localitzar el camí que enfila cap al cim, ja que fàcilment podem saltar-nos-el. Cal fixar-se en una petita placa metàl·lica que indica el camí, cap a l'esquerra, que comença a pujar més decidit.

Pugem per un camí que enfila més fort. Creuem un petit grau, amb un tram arranjat amb paret de pedra seca. Caminem còmodament fins un petit collet ja més obert, fora del bosc. Tot seguit voltegem el cim pel vessant sud, ja que el nord és acinglerat, i ja veiem una petita construcció de color blanc just a sota del cim. El petit edifici és un refugi utilitzat pels bombers com a punt de guaita, ja que des d'aquí s'albira un amplíssim paisatge. Xerrem animadament uns minuts amb el noi que exerceix de vigilant, el qual ens comenta que aquí és un lloc molt tranquil, on hi puja molt poca gent. Deu o quinze metres per sobre hi ha el vèrtex geodèsic i la creu que marquen el punt culminant de la Creu de Santos (942 m.), sostre comarcal de la Ribera d'Ebre.

Des del cim les vistes són àmplies. Destaca cap a l'est la resta de la serra de Cardó, i enllà el mar, amb la punta nord del Delta de l'Ebre. També atrau l'atenció el Massís dels Ports, cap al sud-oest. El dia és agradable, tot i que bufa una mica de mestral que refresca l'ambient, i que ens convida a marxar al cap de pocs minuts. Una estelada al cim recorda que estem en temps de reivindicació.

Baixem pel mateix camí que havíem seguit per pujar. Un tros avall, a l'esquerra marxa un camí que inidica la font de l'Oliver i el Balneari. No el seguim, ja que hauríem de tornar un bon tros per pista. Continuem avall pel mateix camí ja conegut fins a trobar la cruïlla, la qual seguim a l'esquerra. Baixem entaforats pel barranc de la Columna, en un camí de nou selvàtic. Un tros avall arribem a la cova dels Porcs, una bauma sota una gran roca. Deixem a l'esquerra el camí que mena cap a Sant Onofre i continuem baixant pel camí principal del barranc.

Encara més avall ens fixem a la dreta que marxen unes escales i s'inicia un caminet. En menys de cinc minuts ens plantem a sota de l'ermita de Sant Simeó, més coneguda com l'ermita de la Columna. Unes escales de pedra ens porten dalt d'un cap de roc on es va construir aquest edifici eremític, gairebé suspès al buit. És un edifici curiós, bonic, que ocupa tot l'ample d'aquesta columna natural de roca. Està en estat de semi-ruïna, però conserva la seva bellesa. Les escales porten al que era l'antiga ermita, amb el terra mig ensorrat i la teulada que l'hi falta poc per caure. A la planta de sota una petita estança, suposem on vivia el monjo eremita, i un balcó suspès sobre la cinglera. Un lloc curiós i de bellesa singular.

Tornem al camí i baixem uns minuts més fins a desembocar a una pista principal. La seguim a la dreta i en cinc minuts més tornem al peu del recinte del Balneari de Cardó. Al costat de la tanca de la planta embotelladora marxa un camí de la font de la Teula, i el seguim uns moments per contemplar un altra perspectiva del balneari i de la gran planta embotelladora. Sense camí enfilo per un marge fins la petita edificació que suposo devia ser Santa Teresa, encara en bon estat. No sembla una ermita, sinó una edificació d'ús civil. Està situada en un turonet just sobre el balneari, de manera que es pot veure una bona visió d'aquest, això sí, entre l'espès bosc. De tornada em fixo que hi ha un camí fàcil per la dreta que en 5 minuts porta al punt d'inici.

Ja de tornada, abans de creuar el petit túnel excavat a la roca, ens aturem un moment en un mirador que ens permet contemplar el recinte del balneari des de l'altra banda de la cinglera. Aquí es pot observar com n'havia de ser de bonic aquest lloc, amb els edificis construïts al cap d'amunt d'un penyasegat que s'aboca verticalment al barranc de Sant Roc, amb excel·lents vistes. Havia de ser un lloc de relax i repòs enmig de la natura salvatge.

Baixem cap a Rasquera i d'aquí cap al Perelló, al tram 99 de la Via Catalana. Milers de persones guarnides amb samarretes grogues, estelades per tot arreu, i sobretot molta alegria. Un gran ambient festiu i alhora amb una reivindicació clara. Feia molt de goig. Un dia per recordar!

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria "Guardar destinació com..."


Imatges



Afegeix un nou comentari