Serra de Mata-rodona

Pujant cap a la carena Petita grimpada Tram de flanqueig La Sílvia avançant per la Serra de Mata-rodona Primer ràpel Últim tram de la serra La Serra des de Cal Pauló

Al nord-est d'Ensija, sobre mateix de Vallcebre s'aixequen uns cingles serrats i amb una característica forma de mitja lluna. Recorrem tota la serra per la mateixa carena, sense camí, però també sense gaire dificultat. Cal comptar alguna grimpada per roca calcària trencadissa, i també cal comptar un parell de ràpels al Roc del Picassall. Tornem plàcidament pel coll de Pradell contemplant la cinglera a certa distància.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Caminada
  • Lloc de sortida: Aparcament Cal Borni, prop de Vallcebre, (Berguedà)
  • Distància: 10,5 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 620 metres
  • Temps: 6:15 hores
  • Dificultat: Difícil
  • Sensació de dificultat: Mitjana. Terreny d'aventura, sense camí. Trams de grimpada. Dos ràpels.
  • Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Aparcament Cal Borni 00:00 00:00 0
Cal Pauló 00:07 00:07 0,2
Grau Foradat 01:21 01:28 1,6
Roc del Picassall 00:25 01:53 2,1
Roc d'en Batlló 01:59 03:52 3,8
Portell Solà 00:30 04:22 4,9
Coll de Pradell 00:50 05:12 6,9
Camí a l'esquerra 00:13 05:25 7,8
Cal Caixó 00:31 05:56 9,4
Punt d'inici 00:19 06:15 10,5

Crònica

La Serra de Mata-rodona és ben poc coneguda fins i tot per la gent del Berguedà. No hi ha cap camí que la recorri, tot i estar situada en un punt estratègic entre Ensija i el Pedraforca, a prou distància de tots dos per tenir-ne una bona perspectiva. Des de la part més alta dels Cingles de Vallcebre la imatge de la Serra de Mata-rodona és molt bonica, amb una marcada forma semi-circular i el Pedraforca al fons. Precisament en una excursió recent als cingles de Vallebre em vaig fixar en aquesta petita cinglera i vaig decidir conèixer-la.

Pugem amb la Sílvia fins a l'aparcament de Cal Borni, un parell de quilòmetres per sobre de Vallcebre, al costat mateix del Forat Negre, on s'hi practica barranquisme, i també al costat mateix de la ferrada de les Roques de l'Empalomar, és a dir, que en poc espai tenim un bon nombre d'activitats interessants per passar un cap de setmana ben distret. Es pot pujar fins a Vallcebre i continuar una pista asfaltada que puja fins al punt d'inici, o bé pujar per la carretera de Sant Corneli, i al costat de les Petjades de Dinousaure prendre la carretera a la dreta i ens porta al mateix punt. Aquesta última versió és una mica més llarga, però permet tenir una certa perspectiva de bona part de la Serra de Mata-rodona.

Aparquem sota el bar-restaurant de Cal Borni i prenem una pista que puja fins a la casa de Cal Pauló de la Muntanya, a escassos 200 metres del punt d'inici. Passem entremig de la casa i una petita barraca i ja trobem la roca que dóna inici a la serra. En aquest punt tenim diverses opcions. Des de la més senzilla pujant per l'esquerra de les roques fins a guanyar la carena uns metres més amunt, fins a escalar per les parets força dretes i seguir estrictament la cresta, en el punt en què aquesta és més dreta. Nosaltres seguim la primera opció, ja que en pocs metres la cresta s'ajeu i permet accedir-hi amb una simple grimpada.

Un cop dalt la cresta ja només queda anar-la seguint en direcció oest, sense pèrdua possible. La cresta és prou definida, però no és uniforme. En alguns punts és escarpada i vertical, però en altres permet caminar fàcilment entremig dels matolls. En general cap a l'esquerra (Sud: Ensija) és més escarpada i vertical, i cap a la dreta (Nord: Vallcebre i Pedraforca) és més arrodonida. En tot cas sempre es pot trobar un pas fàcil sense requerir exercicis complicats. En alguns punts ens podem complicar més la vida, però només si voluntàriament volem buscar la dificultat. Es pot anar avançant trobant el pas més evident gairebé sempre per la part més alta.

El primer tram del recorregut sempre puja, i anem guanyant desnivell progressivament. Encara no veiem el Pedraforca, ja que la pròpia forma semi-circular de la serra ens ho impedeix. Més endavant, quan el pendent disminueix i tomba més cap a l'oest veiem la base del Pedra, ja que les forques, com és força freqüent, porten barret. Precisament quan la pujada disminueix trobem un tram en què la serra s'encresta, i llavors és més fàcil continuar per una feixa lateral per l'esquerra. En aquest tram si volem seguir estrictament la cresta caldria una grimpada més exposada, però és fàcil trobar la feixa a l'esquerra que supera el tram espadat.

Ja veiem de lluny el Roc del Picassall, un cim força definit enmig de la serra, tot i que no és el punt més alt. Ens hi anem acostant sense dificultat, sempre a la vora mateix del cingle, força vertical per l'esquerra. Passem el Grau Foradat, un curiós tall a la roca que serveix de pas natural per creuar la serra i superar el cingle. Aquí trobem el camí marcat que porta de Maçaners a Fígols. Passem de llarg el grau i continuem per la vora dels cingles, sempre sense camí, sovint buscant el millor pas entre matolls. En algun punt sembla que vulgui haver-hi algun indici de camí, però sense continuïtat. És un lloc ben poc freqüentat. Veiem que algun caçador sí que ha passat per aquí, ja que hi ha restes de cartuxts que recollim. Una darrera pujada i arribem al Roc del Picassall.

El Roc del Picassall és un cim ben definit, i queda força retallat gairebé a totes bandes. En aquest punt s'uneixen transversalment pel nord els cingles de Gort, molt espadats. Nosaltres seguirem cap a l'oest per la serra principal, però tenim davant un important obstacle en forma de tall. Intentem desgrimpar, i el primer tram és possible, tot i ser força aeri, però més avall hi ha una placa de 3 o 4 metres força llisa (III+ o IV) que no sembla prudent desgrimpar. Així doncs dalt mateix del petit cim muntem un ràpel d'aventura directament a una soca que sembla prou sòlida. Baixem en ràpel per la mateixa punta de l'esperó. El ràpel és d'uns 10 o 12 metres, fàcil. Sota l'esperó hi ha un petit replà, però encara cal baixar fins un altre sostre. Muntem un segon ràpel directament d'un pi i voregem per l'esquerra el següent esperó. Un cop superats aquests obstacles ja només queda continuar avançant en direcció oest.

Ara toca tornar a pujar per una zona força boscosa per la banda dreta, ja que a l'esquerra sempre tenim el cingle. Avancem sense camí resseguint sempre el cingle, que en aquest punt és força alt, amb algunes agulles que sobresurten. Tot el cingle es va trencant i podem veure diversos despreniments, per tant millor no aproximar-se al caire en alguns punts. Anem guanyant alçada fins al punt més alt de la Serra, el Roc d'en Batlló (1.882 m.), tot i que no és un pic definit com ho era el Roc de Picassall, sinó que simplement és el punt d'inflexió de la carena.

Comencem a baixar ara, igualment sense camí, i igualment sense dubte. A mesura que anem baixant la serra es desdibuixa i aviat desapareix el cingle. Baixem entremig del bosc fins a trobar una pista que seguim cap a l'esquerra. Passem el Portell Solà, i en el punt en què creuem un petit torrent aprofitem per dinar. Continuem per la pista que va vorejant els cingles, se'n distancia, i s'encamina cap a l'est per retornar al punt d'inici. Arribem a la pista asfaltada i la seguim una estona. Passem el Coll de Pradell, conegut pels ciclistes per tenir una de les pujades més dures de Catalunya. Passem al costat de les antigues mines a cel obert, i comencem a baixar per la forta baixada asfaltada. Un parell de quilòmetres avall trobem un pal indicador, punt en què deixem la pista i prenem el camí a l'esquerra.

El camí avança entremig de terreny de xaragalls i bosc dispers. Tenim a la nostra esquerra els cingles, que abans recorríem per dalt, i que ara veiem a certa distància des de baix. Seguim el camí indicat sempre direcció Vallcebre, i sense pèrdua possible ja que sempre anem paral·lels als cingles. Al cap d'una bona estona passem al peu de Cal Caixó, i poc després arribem als plans de Cal Pauló de la Muntanya, on els reben unes vaques una mica massa amistoses. Acabem de baixar al punt d'inici i anem a fer el got a Cal Borni.

Una sortida recomanable només per a qui agradin els terrenys d'aventura i sense camí, i vulguin aprofundir en el coneixement del Berguedà. No és un itinerari còmode, i a sobre cal tenir en compte el ràpel a mig recorregut. Ens endurem de record boniques vistes del Pedraforca des d'una altra perspectiva, i podrem gaudir de la sol·litud i la tranquil·litat d'una zona poc freqüentada per humans, fet que coneixen perfectament els isards.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges


Afegeix un nou comentari