Cresta de la Roca de Nargó

Primer tram de la cresta, amb el meandre del Segre al fons Esperó fàcil (II) Coll de Nargó, sota els nostres peus La Sílvia avançant per la cresta La segona meitat de la cresta és més aèria Darrer tram de cresta, el més aeri Últim tram de cresta A punt d'iniciar el ràpel Ràpel final volat

Sobre mateix de Coll de Nargó hi ha una zona d'escalada ben coneguda, amb multitud de vies que solquen la pared sud de la Roca de Nargó. En aquest cas resseguirem la cresta que forma aquesta roca d'est a oest, gaudint d'un magnífic itinerari molt aeri de dificultat moderada. Gaudim en tot moment d'excel·lents vistes i de l'agradable sensació de moure'ns en tot moment pel fil escarpat d'aquesta petita cresta calcària.

Fitxa

  • Tipus de sortida: Escalada en cresta
  • Lloc de sortida: Coll de Nargó, Alt Urgell
  • Distància: 2,3 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 200 metres
  • Temps: 06:25 hores
  • Dificultat: BD (IV)
  • Sensació de dificultat: Mitjana. Itinerari amb trams molt aeris. Dos trams escalada màxim IV. Ràpel final volat.
  • Cartografia: Alt Urgell, Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) (1:50.000)
  • 1a ascensió: Lluís Trabalón i David Taurà (2005)
  • Material: Corda 60 m., cintes, bagues, encastadors (i material de seguretat bàsic: casc, arnés, rapel·lador,...)

Itinerari

Punt de pas T. parcial (h.) T. acumulat (h.) Dist. (km.)
Dipòsits de l'aigua 00:00 00:00 0
Inici cresta 00:23 00:23 0,5
Coll Piquer (final cresta) 06:01 06:25 1,5
Dipòsits 00:24 06:25 2,3

Crònica

Passant per la carretera C-14 camí d'Andorra sorprenen les espadades parets que s'aixequen darrere mateix del poble de Coll de Nargó. És una zona ben coneguda per molts escaladors, ja que hi ha diversos sectors d'esportiva, de diferents nivells, majoritàriament difícils, fins a més de 8è, tot i que també n'hi ha de més assequibles. En tot cas la nostra visita a la zona no és per escalar cap de les vies de la zona, ja que s'escapa del nostre abast, sinó resseguir l'entretinguda cresta que trobem sobre mateix del poble. És una bonica cresta calcària que té passos ben aeris, sobretot pel cantó sud que es desploma cap al sector del poble, precisament on hi ha una bona part de les vies d'escalada.

Situats a Coll de Nargó ens arribem fins a la bonica església romànica de Sant Climent, de visita obligada, amb el seu característic campanar. Just davant mateix de l'esplanada de l'església marxa una pista asfaltada cap amunt, que passa primer per una zona esportiva, tot seguit per una zona d'habitatges, i després fa un pronunciat revolt cap a l'esquerra just abans de trobar els dipòsits de l'aigua del poble, lloc d'aparcar. El matí es lleva frescot, i la boira cobreix la plana del Segre. Tot just les cases encinglerades de Coll de Nargó treuen el nas sobre el mantell blanc acotonat. Esperem que el sol comenci a escalfar per sortir, evitant la roca freda.

Caminem uns pocs metres en direcció al poble, i just al revolt prenem un caminet que marxa en direcció evident a la base de la roca vermellosa que veiem davant nostre. En aproximadament 5 minuts som sota la roca vertical. Destaquen la brillantor dels parabolts que cusen la paret. No sé gaire d'escalar, però no sembla gens fàcil. El camí, indicat com a "Passeig de Coll Piquer", voreja l'inici de la roca per la dreta, i just passat l'esperó deixem el camí principal i en prenem un altre menys definit que s'endinsa al bosc per l'esquerra. Canviem de vessant, i som ara la cara nord, freda i ombrívola. Avancem pocs minuts pel camí i aviat veiem una fita i una marca de color taronjós a la nostra esquerra que indica el punt en què hem de començar a grimpar.

Comencem a enfilar per una zona de placa força dreta, però amb bones preses gràcies al carst de la roca calcària (II). És una zona combinada entre roca i matolls, i tant aviat som agafats a una vora d'una roca com a una savina. La roca és freda i molt humida i relliscosa, per tant cal anar amb compte. Avancem sense camí definit, però no té pèrdua: sempre amunt buscant el millor pas. En pocs minuts arribem al fil de la carena, en un petit cim al sector més oriental de la cresta, sobre mateix de la carretera C-14 i del bonic meandre que forma el Segre abans de vorejar el poble. Afortunadament retrobem el sol, ja que tenim les mans glaçades. En aquest punt ens equipem i comencem a crestejar.

El primer que cal fer és desgrimpar uns metres fins una marcada bretxa, just a sobre mateix del poble. Tot seguit comencem a encarar un marcat esperó que s'obre davant nostre. Escalem un primer pas més dret (III) agafant-lo lleugerament per la dreta, buscant el pas més fàcil. No ens encordem ja que el pas és franc. Tot seguit continuem grimpant per terreny més fàcil (I i II). Després del primer tram de pujada continuem de pla per terreny mes fàcil, aeri per l'esquerra, però prou ample per avançar còmodament. Des d'aquest punt, mirant enrere, els delectem amb la fantàstica visió sobre el meandre del Segre, i més enllà la roca de Balinyó. Avancem per terreny pla fins que de nou tornem a baixar desgrimpant pocs metres fins una petita bretxa (II).

A l'altre banda de la bretxa veiem un tram més vertical i difícil (IV), però força curt. Aquí ens encordem, i escalem aquest petit esperó, posant un parell d'encastadors dinàmics (friends) per assegurar. L'encarem més per la dreta, on el pas sembla més assequible. És curt i més fàcil del que inicialment semblava. Continuem de nou avançant per terreny de grimpada fàcil (I i II), però ja més aeri. Al cap de poc de pujar seguim un petit altiplà, i de nou baixem fàcilment fins una bretxa més marcada.

A l'altra banda d'aquesta marcada bretxa s'aixeca un esperó molt vertical i de considerable distància. En aquest punt tenim dues opcions per continuar. Per seguir el fil estricte de la cresta hauríem d'escalar la via d'esportiva Apache Pass (6a), que des de baix no sembla extremadament difícil, però probablement s'escapa del nostre modest grau. Al segon o tercer parabolt, just on sembla que hi ha el pas clau amb una zona força llisa i sense preses, veiem que hi ha un mallon, senyal inequívoc que algú ha pujat fins aquí i ha hagut de recular.

Per tant decidim continuar per l'altra alternativa més fàcil. A l'esquerra de l'esperó marxa una feixa de pla. Anem seguint la feixa de pla durant una bona estona. Avancem enmig de la vegetació, deixant a la nostra dreta la paret. Veiem algunes vies més d'escalada que s'enfilen de nou a la cresta, i alguna sembla assequible. Tot i això continuem endavant fins al final de la feixa on trobem una corda nusada que ens permet guanyar de nou la carena fàcilment, tot i que hi ha un últim pas incòmode tot i la corda. Llegim en algunes ressenyes que aquests darrers passos s'havien d'escalar (III i IV-), però suposem que algú hi ha col·locat la corda fixa per facilitar el pas.

Arribem a un petit cim, amb una precària senyera. Aquí la cresta esdevé més dòcil, planera i fàcil. Avancem còmodament gaudint del paisatge, sobretot algunes formacions rocoses vermelloses cap a l'oest, que emergeixen del no res amb força creant estètiques crestes i agulles. Avancem un tros més fàcil, tot i que en alguns punts cal grimpar i sobretot desgrimpar (I i II), ja que principalment anem baixant. Arribem fins un altre petit cim que forma la cresta, i des d'aquí comença una baixada força brusca per terreny cada cop més aeri. Baixem desgrimpant sense gaire dificultat (II), tot i que hi ha algun pas una mica més complicat (III), on es podria muntar un ràpel, però el desgrimpem amb compte pel vessant nord.

Baixem i passem al costat d'uns blocs situats sobre una placa horitzontal força tombada. Podem vorejar els blocs per l'esquerra amb molt de compte, ja que el pas és molt aeri, o passar entremig dels blocs, també amb compte ja que no es veuen molt segurs. La cresta s'estreny i s'esmola, i veiem algun pas entretingut, el primer la baixada fins una nova bretxa. Arribem a la bretxa amb compte, ja que és molt aeri, i ens assegurem aprofitant un pitó d'alguna via d'escalada. Davant nostre tenim un nou ressalt que cal escalar. És potser el pas que he trobat més difícil de la via, i probablement no és que tingui una gran dificultat (III o IV-), però és un lloc força aeri i incòmode. Ens encordem i escalem aquest petit ressalt de 5 o 6 metres.

Després del ressalt continuem avançant en ensemble, ja que la cresta a partir d'aquest punt és molt aèria. Els passos no són difícils, però cal parar atenció en tot moment. En algun punt posem alguna assegurança intermitja per més seguretat. Tenim davant nostre un tram de baixada delicada i aèria. Segurament es podria desgrimpar, però és un pas de placa per terreny molt aeri de II+, i no ens volem complicar. Com que no hi ha cap instal·lació deixem un tros de cinta plana a la savina i muntem el ràpel per baixar els 5 o 6 metres que ens separen de la bretxa. En alguna ressenya parla que es pot muntar el ràpel des de la reunió d'una via, però no la trobem. Veiem dos claus retallats, i ens imaginem que en aquell punt hi havia hagut la reunió, però actualment no hi és.

Baixem fins una petita bretxa en ràpel, i tornem a grimpar amb molt de compte. Tot seguit avancem en baixada per un nou tram molt aeri. Anem encordats i posem assegurances intermitges en algun punt. Aviat arribem fins un petit planet d'un o dos metres quadrats que hi ha darrere d'una petita agulla. En aquest punt les ressenyes que portàvem parlaven de d'un anell de cinta i un pitó des d'on comença el ràpel final. Només hi ha una sola anella, i pensem que potser aquest no és el lloc des d'on s'ha de muntar el darrer ràpel. Mirem endavant i veiem que uns metres enllà hi ha una reunió final d'una via d'escalada i pensem que deu ser aquest el lloc des d'on muntar el ràpel.

Muntem doncs un ràpel curt des de la solitària anella fins uns quants metres més enllà, un altre petit planet. Un cop aquí muntem el segon i definitiu ràpel des de la reunió d'una via d'escalada. La instal·lació ja es veu més segura per muntar un ràpel llarg, ja que hi ha una anella lligada a una cadena amb doble parabolt. L'inconvenient principal és que la instal·lació està encarada al sud, per on puja la via, i nosaltres hem de baixar per l'oest, pel vèrtex de la cresta. Per tant la corda fa un moviment estrany, ja que des de l'anella ha de pujar gairebé un metre fins una roca i llavors ja baixar pel cingle. Muntem la corda i em preparo per baixar. En acostar-me al cingle veig que és molt i molt vertical, i entenc que el lloc on la ressenya parlava d'iniciar el ràpel final era la repisa prèvia, enllaçant en un sol ràpel de 30 metres el que nosaltres farem amb dos. Començo a baixar amb compte, ja que la sortida impressiona. Cal baixar sempre pel vèrtex, però és esbiaixat, i aviat els peus es separen de la paret, de manera que la meitat del ràpel és volat. Cal vigilar l'aterratge, ja que hi ha força vegetació per sota. En total el ràpel és d'uns 17 o 20 metres. Molt divertit!

Tot seguit baixa la Sílvia, gaudint de la volada. Comencem a recuperar la corda i comencen també els problemes. La corda no segueix. El moviment estrany que fa la sortida de la corda en haver de passar per sobre d'una gran roca provoca una forta fricció i no segueix. Ens hi entretenim una bona estona i no hi ha manera. La Sílvia prova d'enviar ones amb la corda amunt alhora que jo tibo, i així mica en mica l'anem recuperant poc a poc. Finalment, quan ja hem recollit la corda, encara aprofitem per grimpar fins una petita agulla a l'altre banda del collet on acba el ràpel (II), com a colofó de la sortida. Des del collet acabem de baixar cap a la dreta fins al Coll Piquer, on hi ha la pista, i aprofitem un ampli planell per guardar tot el material.

Al coll comtemplem les boniques agulles que s'aixequen totalment verticals des del terra. En aquest punt hi ha diverses vies d'escalada de considerable dificultat. Hi ha diversos escaladors progressant per les vies. Des de baix contemplem el darrer tram per on hem baixat, i la paret vertical des d'on hem rapel·lat. Ens queda el dubte si hauria estat millor enllaçar els dos ràpels en un de sol, i segurament la corda no hauria costat de recuperar. Per altra banda un ràpel tan llarg (30 m.) des d'una sola anella no fa molta gràcia... Ens quedem amb el dubte.

Des del coll Piquer caminem uns 15 minuts per la pista, vorejant ara la cresta per sota, i arribem còmodament al punt de sortida. Ha estat una activitat molt divertida i emocionant. No és una cresta gens difícil, però cal parar atenció en tot moment, ja que és aèria i constantment estarem grimpant i desgrimpant, amb alguns passos molt entretinguts. El ràpel final li dóna un bon afegit d'emoció. Ben recomanable.

Perfil

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


Imatges


Comentaris

he estan mirant la creta que vareu fer, perque el dia 10-11-2012 , volem fer una grupet d´amics del club excursionista del Priorat CEP, per fer l´esmentada cresta, que ja la varem fer l´any 2011 en un curset de varem fer al club, pero que no varem arribar a la seva fi, degut a les inclemencies del temps, pero ara sembla que va de debó, us felicito per la feina feta en el vostre bloc, u puguer comptar amb vosaltres per les bones resenyes descrites. Arrebeure i fins una altra.

Afegeix un nou comentari