Travessa del Picancel

Pont de Pedret Salgaguda Monestir de la Portalla Carena de Salga i el Salgaguda Cim del Salgaguda Canals de Sant Miquel Tram de via ferrada Cresta oest del Salgaguda Serrat del Migdia Plecs característics del vessant nord del Picancel Vilada des del Serrat del Migdia Sant Miquel de les Canals

Sortint des del magnífic pont de Pedret sobre el riu Llobregat, l'itinerari recorre la vall de la Portella, passant pel monestir homònim i enfilant fins al santuari de la Quar. Des d'aquí anem a buscar la carena del Picancel per seguir-la sencera tot passant pels cims més emblemàtics, el Salgaguda i el Serrat del Migdia. Un itinerari llarg per terra feréstega.

Fitxa

  • Lloc de sortida: Pont de Pedret, prop de Berga
  • Distància: 24,5 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 1.635 metres
  • Temps aproximat: 7:50 h.
  • Dificultat: F
  • Sensació de dificultat: Força fàcil. Itinerari llarg. Molts trams perdedors i sense camí evident. Trams de grimpada. Tram de via ferrada (evitable). Alguns trams fàcils però una mica aeris.
  • Cartografia: Catllaràs - Picancel, (1:25.000), Editorial Alpina
  • Material: Estris de via ferrada, almenys talabard i cintes dissipadores

Crònica

En una altra ocasió amb la Sílvia havíem resseguit la carena del Picancel (19-04-2009) des de la Quar, passant pel Salgaguda i pel tram de via ferrada. Avui, en solitari, decideixo fer un itinerari circular amb dues cares ben diferenciades: l'anada per les valls de la Portella i la tornada per la carena del Picancel. El punt de sortida és magnífic pont gòtic de Pedret, que creua el riu Llobregat. Per arribar-hi només cal accedir a Berga per l'entrada centre, i agafar una pista asfaltada al costat de l'institut que en poc més de 2 quilòmetres de baixada deixa al peu mateix del pont.

El matí és gèlid, fins i tot el Llobregat fumeja. No m'entretinc i començo a caminar lleuger. La ruta d'avui és llarga, i el dia curt. Opto per anar lleuger d'equipatge amb la idea de trotar en els trams planers de pista. Creuo el pont de Pedret i de seguida agafo el camí de la dreta, just després del pont. El camí ressegueix inicialment el Llobregat, uns metres per sobre. Passa pel costat d'un antic molí, avui en runes, i aviat es separa del riu i comença a pujar. S'arriba a una pista, que caldrà seguir durant molta estona. Serà el tram més avorrit de la ruta, ja que no té pràcticament interès, i és força llarg. La pista tot i fer alguna sifonada, va enfilant direcció est. Passo al costat de la font dels Rucs i més endavant la font de Bosoms, al peu mateix de la pista. Durant tot aquest itinerari vaig trobant marques de color groc, tot i que en algun tram de pista passa molta estona sense que n'hi hagi cap.

En un revolt pronunciat les marques grogues deixen la pista i pugen per l'esquerra fins arribar a la collada de Mascaró, després d'una bona pujada. Per la pista també hi arribaríem però fent una bona marrada. El coll de Mascaró és una cruïlla de pistes i camins. Acabo d'arribar a la casa ensorrada per contemplar la visió cap a Berga i muntanyes properes cap a l'oest, i la vall de la Portella cap a l'est. Des d'aquest punt cal seguir la pista principal cap avall, direcció evident cap a la Portella. Al cap de poc de baixar per la pista, de nou enmig d'un revolt, cal seguir les marques grogues cap a l'esquerra, per un camí. El camí comença planejant i baixant lleugerament fins arribar a la casa de Corrubies. La casa també està ensorrada, però encara mostra l'esplendor d'altres temps. Aquí cal anar amb compte, ja que hi ha diversos possibles camins. La pista que marxa avall ens portaria cap a la Portella per pista, i la que marxa amunt ens portaria a Sant Miquel de les Canals. Cal buscar un caminet, indicat també amb marques grogues, que marxa de front, entre la pista que puja i la que baixa. A l'inici el camí és una mica desdibuixat, però és fàcil de seguir.

El camí passa pel costat d'una torre d'alta tensió, i continua baixant direcció la Portella, però resseguint les formes del terreny. Arribo al costat de la casa ensorrada de Puigseguí. Cal passar per l'esquerra de la casa, per sobre d'una gran roca on veurem una sitja excavada. El camí baixa una mica més fins incorporar-se a una pista. Seguirem només uns metres aquesta pista cap a l'esquerra, ja que cal agafar un altre camí cap a l'esquerra, tot passant pel costat d'una tanca metàl·lica. Al cap de poc el camí desemboca en un ampli planell on hi ha la casa de Campdou, aquesta ben arreglada. Habitualment hi ha cavalls en els planells que envolten la casa. Seguim la pista que passa pel darrera de la casa fins a trobar un torrent i una cruïlla de camins. Si seguíssim cap a l'esquerra amunt, pujaríem de dret al Salgaguda. En aquest cas deixo la pista i baixo cap a la dreta, al costat d'un petit pont en desús. Després de creuar el rec un nou indicador de camins permet trobar fàcilment el camí que en poca estona més de pujada permet arribar fins a la Portella.

El monestir de Sant Pere de la Portella mostra l'esplendor d'èpoques passades. L'església i el campanar estan ben conservats, després de diversos treballs de restauració. Els edificis annexes del que era el monestir no han tingut tanta sort, tot i que s'han fet treballs per estabilitzar-los. Tot el conjunt és captivador, enmig d'un gran planell d'herba. L'església, d'una sola nau de grans dimensions és magestuosament austera, característica de l'art benedictí. Durant la seva història, de la qual hi ha documents des de poc després de l'any 1.000, ha patit diverses vicissituds. Cal destacar que durant la primera guerra carlina els seus murs van donar alberg a la Universitat de Cervera.

Després de gaudir d'aquest bonic emplaçament, continuo la marxa. Porto gairebé 2 hores i quart de marxa. Des del darrera del monestir comença una pista asfaltada que ens portaria cap al coll del Jovell i Santa Maria de la Quar, on vull vanar, però prefereixo evitar la pista. A l'esquerra marxa una pista en baixada que en dos o tres-cents metres ens porta fins a la font de l'Abad, un racó molt bonic d'on brolla una aigua excel·lent, molt apreciada per alguns habitants de pobles propers. Si ens cal aigua ens podem desviar una mica del camí i arribar fins aquesta font. En tot cas cal seguir la pista de terra que marxa cap a la dreta, darrera de l'església. La pista va planejant i després baixa una mica. Enmig d'un revolt pronunciat cal agafar una pista secundària cap a l'esquerra, que reconeixerem per una valla que impedeix el pas de vehicles.

Vaig seguint els punts grocs, però en aquest tram el camí és poc definit, ja que pel que sembla no és gaire utilitzat. El camí va pujant al costat d'un torrent, que queda a l'esquerra. En algun punt el torrent forma bonics tolls. Costa de seguir els senyals grocs, i cal parar atenció. Aviat el camí tendeix cap a l'esquerra, baixa fins al torrent i cal creuar-lo a sota de les cases de cal Moliner. Aquí el camí és difús. Cal passar pels planells sota les cases i pujar fins a la pista d'accés a aquestes cases. Creuo la pista i busco el camí força amagat, passant pel costat d'un pou en desús. El camí està molt brut, queden alguns senyals grocs, però ben poca gent hi passa. El camí va remuntant el torrent, primer per zona més emboscada i tot seguit ja més oberta. Quan el camí tendeix cap a l'esquerra, cal abandonar els punts grocs, ja que el camí esdevé inaccessible pels esbarzers i la vegetació. És millor continuar de front, seguint un hipotètic camí que al cap de poc de pujar arriba al coll de Jovell.

Quants colls de Jou o de Jovell hauré passat! Aquest coll de Jovell també és una cruïlla de camins. Trobem els senyals del GR-4, i també la pista asfaltada que comunica Sant Maurici de la Quar amb la Portella. Cal creuar la carretera i en comptes de seguir la pista cimentada en pendent molt fort que puja cap al santuari de la Quar, per fer-ho una mica més divertit, enfilo directament buscant la línia més directa cap a la petita cresta que forma el cingle del santuari. Aquest cingle, molt espadat per totes bandes, té forma de vaixell, i vaig a buscar la línia de proa. Des de lluny sembla molt dret, però es pot pujar pràcticament sense posar les mans a terra, simplement anant amb compte ja que és una mica aeri. En ser terreny conglomerat, els còdols ajuden a progressar, ja sigui amb les mans o amb els peus. Arribat a dalt el cingle cal creuar una valla que l'envolta. Un caçador que estava tranquil·lament a dalt queda sorprès de veure'm arribar pel dret.

El santuari de la Quar té molt bona vista, ja que es troba fortament enciglerat i aïllat. Des d'aquí es pot contemplar tota la serra de Picancel, però també moltes de les muntanyes del Prepirineu. El santuari es troba sobre d'un petit altiplà penjat per cingles a totes bandes. Volto el santuari i continuo per la pista cimentada que baixa. Al cap de poc, enmig d'un revolt de 360º deixo la pista per buscar un camí molt poc evident cap a la dreta. El caminet marxa primer cap a la dreta, però de seguida tendeix cap a l'esquerra (nord), en direcció cap a la serra de Picancel. Primer planeja i tot seguit va baixant. Al cap de poc desemboca en una pista al costat del coll de Gavatx. El coll hi conflueixen diverses pistes, i cal anar amb compte per agafar l'adequada. Cal descartar les de la dreta, i la primera que que marxa a l'esquerra. Cal prendre la segona i última que marxa a l'esquerra des del mateix coll, i que va a buscar la direcció de la base del Salgaguda, que veiem davant.

Començo a seguir la pista durant una bona estona. És un tram més aviat monòton, però permet contemplar el Salgaguda al davant. Si ens girem cap a l'esquerra també és curiós contemplar les 5 elevacions molt marcades que creixen a l'oest del santuari de la Quar. A part del propi santuari, veiem el serrat de Galter, el serrat Rodó, el serrat Llarg i finalment el serrat de les Busaroques, com si fóssin els cinc dits d'una mà aixecada. Després d'una bona estona la pista s'acaba, en una mena de placeta. Comença un camí que puja cap a la dreta. Enfila durant una bona estona, fent zigues-zagues fins arribar al coll de la Creu de Salga, ja a la carena. En aquest punt hi ha una cruïlla de camins. Si prenguéssim l'indicat cap a la dreta baixaríem cap a Borredà. Un que marxa encara més a la dreta ens portaria en pocs minuts fins a la curiosa font de Salga, una opció si cal repostar aigua. Continuo cap a l'esquerra tot pujant pel camí. Al cap d'una estoneta arribo a la casa enrunada de Salga.

Des de la casa de Salga hi ha molt bona vista cap al sud. Els seus antics habitants deurien gaudir d'una total tranquil·litat, ja que només s'hi podia accedir per camins costeruts, i la pista més propera queda força lluny. Des de la casa continuo el camí poc definit cap a l'oest. La principal referència sempre és la pròpia carena de Salga, que cal anar seguint sempre pel fil. En aquest primer tram la carena és ampla i poc definida, però aviat es va estrenyent. Trobo alguna fita que assenyala el camí. Ben aviat es pot contemplar el Salgaguda i la cresta que s'hi aproxima. Es tracta sempre d'una cresta definida però prou ampla per caminar sense risc. En algun punt cal grimpar uns metres, però és fàcil. Per accedir al cim caldrà vorejar-lo pel vessant nord, ja que els plecs en forma de llibres horitzontals de la serra impedeix l'accés directe. Finalment una última grimpada fàcil (II) permet arribar a l'estret i allargat cim del Salgaguda (1.168 m.)

Des del cim del Salgaguda hi ha una visió fantàstica cap a totes bandes. Destaca cap al nord-oest la panoràmica dels Rasos de Peguera, Ensija, el Pedraforca i un tros del Cadí. Cap al nord veiem frontalment el Sobrepuny a sobre mateix del poble de Vilada. Més cap a la dreta també es pot ben contemplar el Puigmal. Al cim hi ha una senyera i un llibre de piulades. Fa una mica de vent i aviat començo a baixar. Porto gairebé 4 hores i 45 minuts. La baixada per la cresta del Salgaguda és prou ample però aèria, i el penjat cap al nord és considerable. Cal anar amb compte. Quan s'acaba la cresta de pedra trobem un camí que marxa cap a la dreta, perdent alçada. Es pot baixar uns metres per aquest camí i remuntar de nou fins al coll del Tell. Una altra opció és vorejar un esperó per la dreta, amb compte, ja que és un pas molt estret i aeri. Tot seguit passar entremig dels boixos fins a trobar el coll del Tell. Aquesta segona opció és més complicada, ja que no hi ha camí evident, però evita perdre alçada.

Al coll del Tell conflueixen el camí que puja des de Vilada (a la dreta) i el que ve de la Portella (esquerra). Si es vol evitar el tram de la via ferrada però fer igualment l'itinerari, en aquest punt es pot baixar pel camí que baixa cap a Vilada durant una bona estona fins a trobar el que puja cap al Serrat del Migdia. Amb aquesta opció s'evita el tram de ferrada, però es fa una considerable marrada i es perd molta alçada que cal recuperar. Així doncs, com que porto l'equipament de ferrada segueixo de dret sense abandonar la carena, tot i que ara caldrà tendir una mica a l'esquerra per enfilar el turó dels Gira-sols, sense camí evident.

El cim dels Gira-sols (1.059 m.) és una gran pedra suspesa pel vessant nord. Un cop a dalt cal creuar-la, i quan sembla que s'acaba i només queda el buit, cal baixar un parell de metres a l'esquerra, al costat d'una solitària alzina. Seguint una mica més amb compte, trobarem un cable d'acer que ens facilitarà baixar uns 15 metres força pendents. Sense el cable seria delicat baixar-hi (III), però el cable ofereix molta seguretat. Després del cable cal continuar baixant sense un camí evident, tot passant enmig de la vegetació. Hi ha alguna fita molt puntual. Un tros més avall de nou cal trobar un altre cable que permet un flanqueig d'altra manera delicat. Després del segon cable ja només cal baixar entremig de boixos fins a l'emboscat collet de Perris. Enmig del bosc espès cal trobar el pas per accedir a una gran placa conglomerada força inclinada, d'uns 40 o 50 metres que cal pujar fins dalt. És força pendent, però es pot pujar pràcticament sense posar les mans a terra. Els últims metres són una mica més drets encara, però els grans còdols del conglomerat ofereixen bones preses. Des de dalt de la gran placa, segueixo uns metres cap a l'esquerra, baixo uns metres, un curt flanqueig i trobo el tram de via ferrada, força amagada entre la malesa.

El tram de ferrada no és gaire llarg, d'uns 20 o 25 metres força verticals. Es divideix en dues meitats separades per un tram sense esglaons. La primera meitat té uns quants esglaons però no cable de vida; llavors cal assegurar-se directament als esglaons. Els esglaons estan fets amb varilles de rea encastades a la roca, força rovellades però en estat acceptable. Els esglaons estan molt separats, de manera que si algú hi va amb nens o persones d'estatura reduïda caldrà preveure-ho, i potser una corda seria d'ajut. També cal anar amb compte que en ser una zona de conglomerat una mica descompost, és fàcil fer caure pedretes cap avall. En tot cas el tram de ferrada és fàcil i prou segur. La sortida a dalt no és complicada, però cal fer un pas llarg cap a l'esquerra. Un cop arribats al capdamunt ja som a dalt del pic de Perris (1.046 m.) Porto poc menys de 6 hores.

Des de dalt el pic de Perris ja només cal resseguir la cresta, tot baixant, amb alguna fita puntual que assenyala el camí. A partir d'aquest punt el camí és més evident. Després de la curta cresta poc aèria del pic de Perris el camí s'endinsa en terreny emboscat, però amb bon camí. Aviat confluïm a un camí més evident, marcat amb senyals grocs, un dels camins que pugen des de Vilada al Serrat del Migdia. Uns metres més i s'arriba al Collet dels Pins. Des del collet podem invertir (que no perdre) 20 minuts en arribar-nos fins al Serrat del Migdia (1.077 m.), un dels altres cims destacats de la serra de Picancel. Cal seguir el camí marcat cap a la dreta, resseguint una petita carena perpendicular a la principal. Al darrer tram el camí es separa d'aquesta careneta i la voreja per la dreta, buscant el pas més fàcil, en què fins i tot hi ha una corda poc necessària per acabar d'arribar al bonic balcó que assenyala al cim. Una senyera marca el cim del Serrat del Migdia, suspès sobre Vilada. Des d'aquest punt tenim una perspectiva immillorable del pantà de La Baells.

Desfaig el camí des del cim, amb una petita variant. En comptes de tornar pel flanqueig lateral continuo pel fil de la carena, amb una petita grimpada un xic aèria. Pocs minuts més i torno a ser al collet dels Pins, des d'on continuo cap a la dreta, seguint marques grogues i per camí ben evident. Des d'aquest punt ja no es pot parlar de carena. Cal seguir el camí indicat, perdent una mica d'alçada i guanyant-ne de nou fins al collet de les Corts. Una estona més de seguir el camí fàcil pel vessant sud i arribo al gran pla de Sant Miquel. Al mig del pla hi ha la petita però molt bonica ermita de Sant Miquel de les Canals, i la casa homònima, deshabitada. Des d'aquí tenim bona vista sobre la vall de la Portella. És un lloc molt agradable, i si fos més d'hora i fes més bon temps m'hi quedaria una bona estona. No és el cas, i cal seguir.

De nou continuo caminant i trotant els trams més plans i de bon camí. El camí va perdent alçada. Més endavant cal seguir un tram de pista en desús fins el collet de les Fustes, i de nou un corriol per bosc espès que condueix fins a la font de la Covil o font Bona. Aprofito per repostar aigua i segueixo endavant en franca baixada. El camí arriba a la rasa del Gimbàs, i la ressegueix fins a trobar una pista que en pocs minuts més desemboca a Sant Quirze de Pedret. L'església de Sant Quirze de Pedret és un bonic exemple d'arquitectura religiosa preromànica, amb modificacions posteriors. Destaquen els dos absis laterals en forma de ferradura, característiques de l'art mossàrab. També en destaquen les pintures romàniques de l'interior. Els criteris de l'última restauració van ser força qüestionats.

Des de Sant Quirze ja només cal seguir el camí que en pocs minuts més em torna a portar al peu del magnífic pont de Pedret, punt d'inici de la llarga excursió. Es tracta d'un recorregut llarg i molt variat. Permet gaudir de bonics exemples d'arquitectura tant civil com religiosa (pont de Pedret, monestir de la Portella, la Quar, Sant Miquel de les Canals, Sant Quirze de Pedret), així com recórrer el terreny feréstec i peculiar de la serra de Picancel, que pràcticament hem creuat transversalment. L'itinerari no és senzill, sobretot pel que fa a l'orientació, ja que en alguns punts el camí és poc definit o directament inexistent. Cal superar alguns trams de grimpada i una curta via ferrada. Una bona forma de descobrir la desconeguda serra de Picancel.

Mapa i track GPS

{mosmap width='800px'|height='500px'|lat='42.1061815'|lon='1.8802647'|zoom='5'|zoomType='Large'|zoomNew='0'|mapType='Hybrid'|showMaptype='1'|overview='1'|text='Sortida: Pont de Pedret (prop de Berga)'|tooltip='Sortida'|marker='1'|align='center'|kml='http://www.engarrista.com/tracks/2009-12-19_Picancel/2009-12-19_Picancel...'|key='ABQIAAAA1PhG-035ssp4kwRi9IOynRRJH_JUw-AoVkLROyDqWeO93ccYBBQsqtBZlTELMG2nz0quUQOchpkhcw'}

Track GPS de la ruta

Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria "Guardar destinació com..."


Imatges de la travessa del Picancel 19-12-2009

Comentaris

Caram Marc quina excursió mes bonica i llargueta es un molt bon lloc i força desconegut, les senyals grogues dels camins de la portella serien una bona guia llastima que moltes s\'estan perdent i els camins enbrossant.

Afegeix un nou comentari