Carena del Picancel

Sortim des del Santuari de la Quar Salgaguda Cim del Salgaguda La Sílvia caminant per la carena Tram molt pendent La Sílvia en l'últim tram de la ferrada Final de la ruta al Pont de Pedret

La Serra del Picancel és escarpada i feréstega. La sinuositat del territori format per profundes canals i roques conglomerades que s'eleven verticalment en dificulten l'accés. És possible però creuar-la sencera per la carena, grimpant en alguns punts i sobretot superant un tram totalment vertical equipat com a via ferrada.

Feia temps que em rondava per cap recórrer de cap a cap la serra del Picancel. Havia fet molts trossos del camí, però desconeixia la part més oriental. Fa pocs dies vam anar a buscar la via ferrada que permet creuar l'únic punt infranquejable de la serra, el que uneix els pics de Perris i el dels Gira-sols. Intentarem travessar la serra des de la Quar fins al pont de Pedret, seguint sempre que sigui possible la carena.

La Sílvia i jo mateix ens dirigim amb cotxe fins al peu del santuari de la Quar. Aparquem en una esplanada al coll del Jovell, on hi ha un indicador per anar a la Quar. En pocs minuts arribem a dalt de l'altiplà encimbellat on hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Quar passant pel camí costerut que adreça el recorregut més llarg de la pista. Havia sentit que es volia habilitar una part de l'edifici annex del santuari com a refugi. De moment no hi ha cap signe que sigui així, però sí que s'han fet obres en l'edifici.

Contemplem les boniques vistes des de dalt del petit pla del santuari de la Quar. Des d'aquest punt es pot contemplar bona part de la serra que avui volem creuar. Continuem caminant en baixada per la pista que arriba al santuari. Uns 100 metres després del pla, just en una corba pronunciada, busquem un camí que segueix en direcció nord. El camí costa una mica de trobar, ja que està força perdut. Just en en el punt mateix on la carretera fa la corba, mirant cap al nord, hem de creuar un filat sense vailet a la dreta, i buscar els indicis del camí, primer poc evident, però aviat més marcat. Seguim aquest caminet de flanc i en direcció nord, primer de pla i després en baixada. Arribem fins al poc definit Coll de Gavatx, on ens trobem una cruïlla de pistes. Descartem les que marxen cap a la dreta, descartem també la primera que marxa cap a l'esquerra, i prenem una pista evident que marxa cap a l'esquerra seguint la mateixa direcció del cim del Salgaguda, ben evident mirant cap al nord-oest.

Ens ajudarà a seguir la trajectòria les marques grogues que trobarem a partir del coll de Gavatx. Aquesta pista segueix en pla i baixada, seguint les formes del terreny, però en direcció nord. En un punt la pista s'acaba sobtadament, però marxa un evident camí cap a la dreta. Seguim pel camí, en pujada, i encara amb marques de color groc. El camí enfila fort fins arribar al Coll de Salga, ja per sobre dels 1.000 metres, on hi ha una cruïlla de camins. El principal de la dreta els portaria cap a Borredà. Un secundari que marxa també cap a la dreta, i que té un indicador tot i que il·legible, ens acosta fins a la font de Salga, on ens hi apropem en dos o tres minuts. Reculem de nou fins al coll i seguim cap a ponent seguint el camí evident. El camí puja força, fins arribar a una zona plana on hi ha la casa ensorrada de Salga.

A partir de la casa de Salga el camí no és tan evident, però es pot anar seguint. La principal orientació que tenim és la direcció oest, i el cim del Salgaguda on hem d'anar a parar. Passem un tram de bosc, força ample, encara no tenim sensació d'estar en una carena. Al cap de poc ja ens encarem cap al que ja de forma evident es transforma en la carena de Salga. Passem pel serrat dels Teixons, i contemplem les bones vistes que ens acompanyaran durant tota la ruta. Cap al sud tenim tota la vall de la Portella en primer terme i més enllà el Baix Berguedà. Cap al nord contemplem els pobles de Vilada i Borredà a la vall, per sobre la serra del Catllaràs, i més enllà Cadí, Tosa, Puigmal,...

Anem resseguint la carena, i no costa de trobar el camí. En alguns punts cal ajudar-se amb les mans per superar algun pas, però en general el camí no és difícil. Passem la Portelleta i veiem ja el Salgaguda davant nostre. Fa estona que el veiem, però costa d'acabar-hi d'arribar. El camí no és còmode, ja que constantment estem pujant i baixant, per terreny complicat, seguint un terreny molt dentat.

En l'últim tram abans d'arribar al cim del Salgaguda el camí puja més fort. S'endinsa en un tram de bosc i va a buscar el millor pas per encarar el cim, és a dir, l'últim tram fins al cim no el fem en direcció est-oest sinó nord-sud. Per assolir els últims metres fins al cim cal fer una petita grimpada, però sense més problemes ja que el terreny té bons agafadors. Arribem al llarg i estret cim pel seu extrem més oriental. Enmig hi ha una creu i una senyera. Contemplem el vast paisatge des d'aquest punt, el més elevat de tota la serra del Picancel (1.168 m.) Cap a l'oest veiem a sota el pantà de La Baells, i més enllà Ensija i els Rasos de Peguera. Cap al nord, a sota els nostres peus, Vilada, i més enllà Borredà. Més amunt el Sobrepuny i la serra del Catllaràs. I molt més enllà Cadí, Pedraforca, Puigmal,... Cap al sud contemplem els antics dominis del monestir de la Portella.

Esmorzem i continuem el trajecte. Baixem l'aresta oest del Salgaguda. No té cap complicació, ja que és prou ampla per baixar caminant sense problemes. Només cal parar atenció a no decantar-se massa cap als extrems, ja que hi ha un bon precipici. La pedra conglomerada caraterística d'aquesta zona és rugosa, i es pot caminar sense problemes. Al final de l'aresta podem seguir el camí evident que perd alçada cap al vessant nord, i hauríem de recuperar uns metres, o bé seguir un petit viarany, agafats a un roc perquè és molt estret i tallat, que ens portarà fins gairebé a tocar del coll del Tell. Nosaltres seguim aquesta darrera opció, i arribem pocs metres per sota del coll.

Al coll del Tell hi ha una cruïlla de camins. Des d'aquí podríem baixar cap al monestir de Sant Pere de la Portella si seguíssim cap al sud, i també podríem baixar cap a Vilada si seguíssim el camí del nord. No seguim cap d'aquestes opcions, sinó que continuem cap a l'oest, perseguint de nou la carena. Caminem ara un tram en pujada per una zona ampla, que no dóna sensació de carena fins que arribem al petit cim dels Gira-sols. Aquí sí que ja tenim una bona timba cap al cantó nord. Seguim cap a l'oest per aquest cim llargarut. Al final del cim pedregós hi ha un petit pi de dues branques. Ens hi arribem amb compte, i continuem encara una mica més cap a ponent, fins que quan sembla que ens dirigim cap al precipici veiem un cable metàl·lic que ens ajudarà a baixar un tram costerut. Agafats al cable descendim uns pocs metres, i seguim caminant per una zona boscosa, sense camí fresat, gairebé s'ha d'endevinar. Vam deixar-hi algunes fites.

El camí perd alçada, i poc més endavant trobarem un altre cable per ajudar en un petit flanqueig. Baixem fins a la collada del Pic de Perris, i continuem sense trobar camí definit. Seguim cap a ponent, i ens trobem davant d'un pendent rocós considerable, però que es pot fer caminant amb compte, posant les mans al terra en alguns punts. Pugem aquesta pala rocosa, d'uns 50 metres aproximadament. Al cap d'amunt recuperem la carena, seguim cap a ponent i després d'un pas de flanc ens trobem amb una paret totalment vertical, aparentment infranquejable, però on trobem una petita via ferrada que permet superar fàcilment aquests aproximadament 20 o 30 metres verticals. Els esglaons estan en bon estat, tot i que rovellats. Hi ha un primer grup d'esglaons sense cable de seguretat. Després d'aquests comença el cable i un tram sense esglaons fins arribar a un petit balconet. Des d'aquest petit balcó s'acaba d'arribar a dalt amb uns quants esglaons més i el corresponent cable de seguretat a la dreta. Nosaltres portem talabards i cintes dissipadores. El casc és recomanable, ja que a part de formar part de l'equipament de seguretat bàsic en cas de caiguda, també evita petits cops de les pedres que es poden desprendre. La pedra en aquesta zona és conglomerada, i es descomposa amb facilitat. Com que no portem casc faig jo primer la via fins al balcó, i després puja la Sílvia. Els esglaons estan força separats els uns dels altres, i cal fer passes una mica forçades.

Superat el tram de la via ferrada arribem al cim del Pic de Perris. Contemplem les curioses formacions rocoses de la serra, amb moltes petites canals i escletxes entre els blocs conglomerats. Seguim l'evident i estreta carena cap a l'oest. El primer tram és molt evident. Però una mica més endavant, en un punt conegut com a Grau de Rossa ens confonem, i perdem alçada per una canal emboscada. Veient l'error tornem a pujar i recuperem el camí fins arribar al Collet dels Pins. Des d'aquí en pocs minuts s'arriba al Serrat del Migdia (direcció nord), un dels altres cims característics de la Serra del Picancel, amb molt bones vistes. Com que ja ens ho coneixem no hi acabem d'arribar, i continuem resseguint la carena, aquí ja més desdibuixada. A partir d'aquí el camí ja és ben evident, i senyalitzat amb marques groques dels itineraris coneguts com a Camins de la Portella.

Anem seguint l'irregular camí pujant i baixant. Deixem enrere el cingle de la Por, i passem el Collet de les Corts i la Collada Alta. Arribem a una precària pista que seguirem fins arribar a un gran pla, just abans de veure l'església i la casa de Sant Miquel de les Canals. Hi ha una petita ermita al costat de la casa, just sobre el cingle. És un lloc molt bonic, i amb bones vistes sobre les valls de la Portella i la petita serra de Campdeparets. Des de Sant Miquel el camí gairebé sempre ja baixa, i la carena ja es desdibuixa totalment. Des d'aquí podríem anar cap al nord i baixar per algun dels diversos camins que baixen per les obagues canals que van a morir prop del pantà. Però seguim cap a l'oest, primer per pista i després per camí.

Després d'una bona estona caminant i perdent alçada passem pel collet de les Fustes i una casa ensorrada. Més endavant, en un tram de bosc espès passem per la Font Bona, on recarreguem d'aigua. Es nota molt l'augment de la temperatura d'aquesta zona més baixa. Baixem força fins arribar a la rasa del Guimbàs, per on baixa força aigua. S'ha de creuar fins a tres vegades, i en el segon ens hem de descalçar. Arribem a una pista i ja la seguim fins arribar a l'església de Sant Quirze de Pedret. Pocs minuts més ens separen del Pont de Pedret, on donarem per finalitzada la ruta d'avui.

Han estat gairebé 6 hores i mitja de ruta, i 935 metres de desnivell positiu. No és un camí fàcil ni evident. Cal orientar-se bé, buscar sempre la millor trajectòria, grimpar en diversos punts, caminar per terreny incòmode i superar un tram vertical mitjançant una curta via ferrada. La dificultat del camí queda compensada pel fet de transitar sempre per la carena, i contemplar esplèndides vistes cap a totes bandes.

* Notes de nomenclatura i toponímia:

  • Anomenem Picancel de forma genèrica a tota la serra, com és habitual a la zona. Tot i això hi ha un punt anomenat Serrat de Picancel, un turó apartat de l'eix axial de la Serra.
  • Anomenem Salgaguda al cim de la Serra. El mapa de l'Editorial Alpina l'anomena Saldaguda. Probablement el nom més correcte seria Salga Aguda, indicant la seva forma punxeguda i la proximitat amb la casa de Salga.

Imatges de la sortida per la Carena del Picancel 19-04-2009

Veure àlbum de la sortida per la Carena del Picancel 19-04-2009

Comentaris

Muy buen artículo, hace tiempo que quería hacer esta ruta. Me podéis decir si en la ferrata hay instalación para poder asegurar los de abajo con cuerda? Gracias

La ferrada és precària, i no sembla que tingui manteniment. No hi ha instal·lació específica per assegurar. En tot cas s\'hauria de muntar alguna reunió a dalt, aprofitant alguna savina o el propi final del cable de la ferrada.

Volem fer aquesta ruta properament. Voldría saber com tornar al cotxe desde Pedret a la Quar, i si está molt lluny. Molts gràcies.

Per tornar des de Pedret a la Quar cal pujar fins a Berga, prendre l'eix del Llobregat (C-16) fins a Gironella on cal agafar la C-154 direcció Prats de Lluçanès fins al trencant de Sagàs. Cal seguir a l'esquerra cap a Sagàs per la BV-4346 fins al nucli de Sant Maurici de la Quar, i continuar per la pista asfaltada fins a la Quar. Tot aquest recorregut amb cotxe es fa en 30-40 minuts.

Una altra opció és fer la volta sencera, és a dir anar (o venir) per la carena del Picancel i tornar (o anar) per les valls de la Portella. Hi ha la ressenya detallada a la següent adreça:

http://www.engarrista.com/content/view/225/74/

Afegeix un nou comentari