Val de Toran

Ens endinsem en una de les valls més remotes i poc conegudes de la Val d'Aran amb una ruta circular en bicicleta pels dos vessants del riu Toran. Sortim de Les i remuntem una pista asfaltada en fort pendent fins al bosc dera Seuva. Tot seguit prenem una pista forestal que planeja pel vessant obac de la vall per dins d'un bosc molt bonic d'alta muntanya ple d'avets. Entrem a la coma del riu Bordius fins als peus del Montlude, i seguim planejant per la pista ombrívola que més endavant ens permet contemplar la bonica cresta de Crabèra. Comencem a baixar fins al refugi dera Honeria, i prenem momentàniament l'asfalt fins a Sant Joan de Toran. Seguim cap a Porcingles i pel preciós i panoràmic Camin dera Cau avancem fins a Canejan. Ja només queda un descens vertiginós que enllaça desenes de revolts tancats per l'antic Camin dera Còsta que baixa a Pontaut, i d'aquí tot planejant fins a l'inici.

     
     

Fitxa

  • Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
  • Lloc de sortida: Les (Val d'Aran)
  • Distància: 33,70 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 955 metres
  • Temps: 4:15 hores
  • Dificultat: IBP=73 / Blava
  • Sensació de dificultat: Fàcil Principalment pistes i corriols poc difícils
  • Cartografia: Val d'Aran Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Punt de pas Temps parcial (h.) Temps acumulat (h.) Distància (km.)
Les 00:00 00:00 0,0
Era Seuva (inici pista de terra) 01:10 01:10 6,8
Arriu de Bordius 00:30 01:40 10,6
Refugi dera Honeria 01:00 02:40 20,7
Sant Joan de Toran 00:15 02:55 21,9
Porcingles 00:20 03:15 24,2
Canejan 00:30 03:45 27,3
Pontaut 00:15 04:00 29,1
Les 00:15 04:15 33,7

Crònica

Seguim fent ruta pel vessant nord dels Pirineus, tot i que puntualment deixem el vessant francès i tornem a Catalunya. Entrem a la Val d'Aran, una vall orientada al nord i de clima atlàntic, i ens quedem precisament en la vall secundària situada més al nord d'aquesta comarca catalana amb idioma occità. Farem una ruta per la vall de Toran, d'orientació est-oest i tributària del riu Garona que vertebra tota la vall d'Aran. La vall de Toran és una de les zones més remotes i poc poblades de la comarca. Està situada al nord, al límit de la frontera amb l'estat francès que ressegueix la cresta de Crabèra. L'únic poble gran és Canejan, alçat sobre la tancada vall. També hi trobem el petit poble de Sant Joan de Toran, tot i que normalment només té població d'estiu. Al fons de la zona accessible de la vall hi ha el refugi Era Honeria, tancat el dia de l'excursió segons expliquen al seu lloc web per reformes.

L'economia de la vall de Toran sempre ha estat precària, lligada tradicionalment a la ramaderia d'alta muntanya. A principis del segle XX la mineria també va tenir impacte en aquest territori, ja que tot i que no hi ha mines estrictament a la vall de Toran, sí que es van construir diverses infraestructures per donar servei a les mines de Liat, situades més a l'est, sota el cim de Mauberme. El 1911 es va construir un llarg telefèric de gairebé 15 km. que baixada des de les mines de Liat fins a Pontaut, al peu de la Garona, un telefèric que creuava tota la vall de Toran. A la part alta de la muntanya encara es poden veure moltes pilones, cables i restes d'aquesta antiga infraestructura. Avui només veurem una d'aquestes infraestructures, concretament el bocard de Pontaut, que és on arribava el telefèric que baixava fins al fons de la vall.

La ruta d'avui és relativament fàcil i preciosa a nivell paisatgístic. Ens permetrà gaudir d'uns boscos d'alta muntanya d'avets i faigs a la baga de Toran, contemplar cims emblemàtics com el Montlude i el Tuc de Crabèra i trepitjar camins mil·lenaris panoràmics i ben conservats. De fet no inventem res amb aquesta ruta, sinó que simplement seguirem l'itinerari número 2 del Centre BTT de la Val d'Aran, de color vermell (difícil). Té uns 34 kms. i uns 1.000 metres de desnivell. Farem una llarga i exigent pujada principalment per pista asfaltada; llavors planejarem durant quilòmetres per la pista de la baga; a continuació baixarem al refugi dera Honeria i continuarem cap a Sant Joan de Toran. A Porcingles prenem el preciós Camin dera Cau, un estret corriol amb bones vistes sobre la vall, amb molts trams empedrats i llargues parets de pedra seca. I finalment la joia de la ruta, el Camin dera Còsta, una successió de revolts enllaçats que amb un mínim de perícia en la conducció ens permetran baixar d'una forma molt divertida fins al fons de la vall.

Sortim amb la Sílvia i el Fum des de Les. Ho farem des del petit aparcament que hi ha darrere el càmping Cauarca, just on hi ha l'accés a una via ferrada. Ho fem així per evitar el tram urbà, ja que anem amb el nostre gos, el Fum. Just en aquest punt surt la pista per on haurem de pujar. L'únic inconvenient de sortir des d'aquí és que ja comencem en forta pujada sense temps d'escalfar, mentre que si sortíssim del centre de la població podríem planejar un o dos quilòmetres. En tot cas darrere del càmping comença la pista del Portet que té un traçat exigent. S'enfila sense contemplacions pels boscos que queden just per sobre de Les en el seu vessant oriental. Pugem a l'ombra per aquesta pista asfaltada que comença traçant una llarga diagonal en sentit nord-est, i que més amunt enllaça diversos revolts per guanyar alçada. En tot moment s'enfila amb un pendent superior al 10%, tot i que és fresca i ombrívola.

Aproximadament al cap de 1,2 km. trobem un bon mirador sobre Les, encara a l'ombra, ja que les muntanyes altes que l'envolten dificulten l'arribada dels primers rajos solars. Seguim pujant poc a poc ja que el pendent és fort i la pista no dona treva. El bosc és humit, i compensem la calor corporal per l'esforç amb la fresca matinal. Ens enfilem per la pista durant poc menys de 7 quilòmetres, i deixem l'asfalt just en un revolt en què la pista asfaltada gira a la dreta, i una pista de terra continua de dret. Prenem aquesta segona opció i entrem en la segona part de la ruta, molt més agraïda i amable, ja que avançarem gairebé de pla durant uns quants quilòmetres.

Planegem direcció nord-est per una pista a l'ombra de grans avets. És un lloc realment bonic i bucòlic. La pista és molt tranquil·la, i de fet trobem benpoca gent durant tot el trajecte tot i ser el mes d'agost, un parell de ciclistes i dos vehicles tot terreny. Al cap de poc més d'un quilòmetre de pista de terra, aquesta fa un gir ample però decidit i s'encara cap al sud per entrar a la valleta del riu Bordius sense perdre alçada. En aquest tram, entremig dels arbres, podem contemplar el magnífic cim del Montlude. Planegem fins a creuar el rierol i seguim endavant per la pista que va contornejant la baga de la vall de Toran a mitja alçada. Deixem el camí que porta fins al petit despoblat de Bordius, per on també passa una ruta en bicicleta, més curta però amb una baixada difícil. Nosaltres continuem avançant per la vall seguint la pista que té trams preciosos, entapissats d'herba intensament verda a les vores, i gairebé com si circuléssim dins d'un túnel sota els grans avets.

Avancem cap a l'est seguint l'agradable pista, i quan els arbres s'obren una mica podem contemplar la cresta de Crabèra a l'altre cantó de la vall. Aquesta línia de carena primer, i de cresta més endavant, és la frontera administrativa amb l'estat francès, però també una barrera física difícilment franquejable. Mica en mica la pista comença a baixar, en un tram una mica més trencat i pedregós. No és una pista dolenta, però tampoc seria apta per a qualsevol vehicle. És molt adequada per fer-la tranquil·lament amb la bicicleta de muntanya. Baixem suaument al ritme que ens marca el Fum i ens anem enfonsant a la part baixa de la vall fins arribar al refugi dera Honeria, el qual assolim amb un últim tram de camí que adreça la pista.

Trobem el refugi tancat, segons llegim al web per unes obres de reforma. Tenim bons records d'aquest refugi on hi hem passat alguna bona vetllada. Sense aturar-nos seguim avall, ara per la pista asfaltada que puja des del principi de la vall de Toran fins a aquest punt. Baixem poc més de mig quilómetre fins a trobar l'accés a Sant Joan de Toran. Pugem uns metres per visitar aquest petit i bucòlic llogarret. Ara a l'estiu hi circulen força turistes, i fins i tot hi ha un bar amb una gran terrassa. Al final del poble continua un caminet força dret però ciclable que permet tornar a la carretera asfaltada. Ara toca baixar durant 1,5 km. per asfalt, en un tram que se'ns fa pesat ja que tot i que la vall acostuma a ser solitària, aquest estiu hi ha gent per tot arreu. Baixem amb compte ja que anem amb el gos i passen molts cotxes. Deixem l'asfalt per enfilar-nos amb un pujador fortíssim que ens deixa a les cases disseminades de Porcingles.

Superat el fort pujador encimentat amb una calor de mil dimonis, arribem a Porcingles i ens abastim d'aigua a la font. Tot seguit comença un corriol deliciós que ens portarà fins a Canejan. És el Camin dera Cau, un sender mil·lenari que planeja pel vessant dret de la vall amb un traçat preciós i totalment ciclable. Molts dels trams d'aquest camí estan empedrats, i també sorprèn els llargs trams de paret de pedra seca tant per aguantar el camí, com al marge dret per suportar la paret. Fa goig trepitjar un camí tan antic i alhora ben conservat. La primera part del corriol avança per dins d'un bosc espès, i s'agraeix, ja que avui fa un dia especialment calorós. Més endavant el paisatge s'obre i contemplem al davant nostre, a l'altre cantó de la vall del riu Garona, les muntanyes de la serra de Vacanera. Gaudim intensament d'aquest increïble corriol durant gairebé 3 km. fins arribar a Canejan.

Canejan és el poble més destacat de la vall de Toran. Es troba alçat al vessant dret i assolellat de la vall, gairebé al límit d'aquesta, suspès sobre la vall principal de la Garona a una altura de poc més de 900 metres. És el poble més septentrional de tota la Vall d'Aran i és força pintoresc, bastit en un vessant de fort pendent i amb carrers molt estrets i costeruts. Hi viuen poc més de 70 persones, però hi ha diverses segones residències. A diferència d'altres pobles de la vall d'Aran molt castigats per una construcció desmesurada, a Canejan no s'hi veu nova construcció, sinó que s'han rehabilitat les antigues cases en desús quan el poble, com la majoria de lloc rurals, va anar perdent població. Fem una pausa a Canejan i reomplim els bidons a la font.

La Sílvia i el Fum es quedaran aquí bàsicament per dos motius. En primer lloc per no fer una ruta massa llarga pel gos i evitar un tram d'asfalt un cop a baix a la vall principal. Però també per una avaria que va patir la Sílvia ja que se li va trencar el disc del fre. Precisament tot seguit comença una baixada on cal parar tota l'atenció i tenir els frens en perfectes condicions. Així doncs es queden al poble, i els pujaré a buscar més tard ja amb la furgo. Per mi comença segurament el tram més divertit de la ruta: el Camin dera Còsta. Era el camí tradicional de pujar i baixar de Canejan abans no s'inventessin els cotxes. Per fer-nos una idea, el camí perd 300 metres de desnivell en menys d'un quilòmetre i mig. És una baixada vertigionsa per un corriol que enllaça desenes de revolts. És un zig-zag constant per una costa molt dreta on es va arranjar un antiquíssim camí. Avui es conserva perfectament, possiblement perquè el nou vial d'accés es va construir molt més enllà, buscant una pujada més progressiva i apta per als vehicles. És simplement deliciós, i es pot fer tot sobre la bicicleta, simplement anant amb compte d'enllaçar bé els girs ja que són molt tancats i el terreny molt dret. Cal fixar-se amb els murs que aguanten aquest traçat, tota una obra d'enginyeria medieval. Un camí que recordaré.

El caminet desemboca al fons de la vall, al nucli de Pontaut. Concretament arriba als peus de l'antic bocard, on arribaven les vagonetes del telefèric amb el material de les mines de Liat. Queden encara les restes de la gran infraestructura que hi havia muntada en aquest punt a la confluència de les dues valls. Continuo la ruta creuant la Garona pel pont, i un cop al decrèpit nucli de Pontaut prenc la carretera principal N-230 durant poc més d'1,5 km. en direcció sud. És la carretera principal de la vall d'Aran, molt transitada, i cal anar amb compte. Tot seguit prenc un vial secundari a l'esquerra que creua de nou la Garona pel Pònt dera Lana i avança per un tram planer en direcció Les passant per era Lana de Les, una gran masia, i la petita Capèla dera Pietat. Un cop a Les tanquem una ruta preciosa d'uns 34 km, i uns 1.000 metres de desnivell amb 3 parts ben diferenciades: una pujada dura i constant per asfalt, un llarg flanqueig per pista a l'obaga de Toran i la tornada pels camins deliciosos del vessant solei de la vall. Un bon itinerari per conèixer la vall més septentrional de desconeguda de la vall d'Aran.

    Perfil

    Mapa i track GPS

    Track GPS de la ruta

    Per guardar l'arxiu fes clic amb el botó secundari del ratolí i tria l'opció de guardar


    Imatges

    Afegeix un nou comentari