Via Decauville vall d'Orla

Al fons de la petita i congosta vall d'Orla, a les profunditats del Coserans, iniciem una ruta que comença baixant suaument fins a l'estreta pista asfaltada que puja cap al petit nucli de Luentein. Tot seguit prenem una pista agradable que entre un bosc espès ens va enfilant pel vessant occidental de la vall. En un revolt indicat de la pista prenem un camí que creua de flanc el bosc de Lassiscas. Avancem per una bonica fageda amb molts trans on cal empènyer. Quan trobem el GR-10 baixem gairebé sempre a peu cap al fons de la vall, creuem uns prats i fem una forta pujada a peu fins a trobar l'inici de la via. Comença tot seguit la part més interessant, un recorregut planer que segueix l'itinerari d'un antic tren miner del qual trobem diverses restes, com vagonetes o els cinc túnels que creuem. És força ciclable, però el poc manteniment, les moltes pedres i els torrents obliguen a baixar sovint. Finalment ràpid descens per un corriol divertit fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Àrea recreativa La Pucelle Bonac, Coserans, Arieja (França)
• Distància: 22,60 quilòmetres
• Desnivell positiu: 685 metres
• Temps: 5:20 hores
• Dificultat: IBP=57 / Vermella
• Sensació de dificultat: Mitjana / Difícil Diversos trams de camins difícils
• Cartografia: Aulus-les-Bains / Mont-Valier IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Seguim les nostres vacances d'estiu pels confins del Coserans buscant llocs interessants i curiosos lluny de les rutes més habituals. Hem passat uns dies a la vall de Biros, una de les zones més remotes del Coserans (Arieja) que ja per si mateix és una àrea tranquil·la, poc poblada i també poc visitada. La vall de Biros comença a les capçaleres de les muntanyes que fan de frontera amb l'Aran, i baixa cap al poble Eras Bòrdas de Les, on s'uneix amb la vall de Vathmala i segueix cap a Castilhon de Coserans i més avall direcció nord unint diverses valls secundàries. La nostra ruta d'avui es mou en una vall secundària dins de la vall de Biros, concretament la vall d'Orla. És un lloc remot al qual s'accedeix per una estretíssima pista asfaltada que uneix petits nuclis on encara hi viu gent. Es pot arribar amb cotxe fins a la Pucelle, on hi ha una agradable àrea recreativa on passarem la nit.

La petita vall d'Orla està molt lligada també al passat miner, una temàtica que ens interessa i que ens ha servit de nexe d'unió per algunes de les rutes que hem preparat a la zona. De fet, molts metres més amunt d'on som, al port d'Orla que fa de frontera amb l'Aran, doncs al punt més alt del coll, a més de 2.300 metres, començava un telefèric que baixava cap a la vall on som el material de les mines d'Horcalh, situades al vessant de la vall d'Aran. Precisament al port d'Orla començava l'ascensió al Malh de Bolard (2.750 m.) per la cresta des Cingles, que vam fer fa uns anys, i de tornada vam visitar les curioses restes de l'antiga explotació minera, com les bocamines, els nombrosos trams de via que queden, les vagonetes i les pilones del telefèric que baixava cap al vessant francès. Aquest telefèric baixava el material des del coll fins un punt de la vall on es va contruir una petita via amb vagonetes tibades per mules.

On acabava el telefèric començava el petit ferrocarril. Era una línia fèrria d'uns 8 km. que avançava per damunt de la vall i conduïa el material fins prop del poble de Lascoux, on acabava d'arribar per un pla inclinat. La via Decauville deu el nom al seu inventor, l'enginyer francès Paul Decauville (1846–1922), pioner de la indústria ferroviària (i que per cert també va fabricar bicicletes). Una de les principals curiositats d'aquesta infraestructura situada en aquest indret remot, era que part de les vies es podien desmuntar. Aquest és un terreny molt dret i abrupte. Creua nombrosos torrents per on a l'hivern i la primavera baixen fortes allaus. El disseny de la via permetia desmuntar alguns trams a finals de tardor, i tornar-los a muntar quan arribava el bon temps. L'itinerari de l'antic ferrocarril planeja pel cantó est de la vall, a mitja alçada, i es van haver de construir diversos túnels per passar els trams més complicats. La majoria encara es conserven, així com l'agradable camí, fresc i solitari per on antigament passaven les vagonetes. Avui anirem a conèixer aquest raconet carregat d'història.

Vam buscar informació sobre les possibles rutes en bicicleta en aquesta zona, tot i que ja comptàvem que era un terreny abrupte i complicat. Però vam trobar diverses referències en francès de persones que havien fet diversos recorreguts en bicicleta connectant el tram de l'antic itinerari del ferrocarril miner. A l'hora de la veritat, ja avanço que l'itinerari no va ser fàcil, ja que molts trams de camí els vam haver de fer a peu. El nostre perfil ciclista és molt poc trial·ler ni endurer, i alguns dels passos eren força difícils. Vam baixar de la bicicleta en molts trams, i algun tros de pujada no és factible fer-ho amb bicicletes normals (no parlem de les elèctriques). En resum, una ruta de menys de 23 km. la vam fer en més de 5 hores. Potser hauria estat millor opció dissenyar una ruta a peu, ja que el lloc és prou bonic. En tot cas alguns trams són preciosos, idíl·lics. Les fotografies però no expliquen tota la història de la ruta, ja que només es veuen els llocs bons i agradables, i no les moltes estones en què vam empènyer.

Després de passar la nit a l'agradable àrea recreativa de la Pucelle i un cop ja sobre les bicicletes, baixem per l'estreta pista asfaltada que arriba fins a aquest punt. Baixem suaument per la vall durant 1,8 km. fins a trobar el trencant que puja cap al petit llogarret de Luentein. Prenem aquesta pista també asfaltada, i també molt estreta que puja fort fent diversos zig-zags durant exactament 2 km. fins a l'accés al petit nucli. Una de les coses que em va sobtar de tota aquesta zona muntanyosa del Coserans i la resta de l'Arieja és la gran quantitat de petits nuclis habitats que hi ha, fins i tot en zones remotes i allunyades de tot. És el que en francès anomenen hameau, que vindrien a ser llogarrets de 5 o 6 cases. Molts d'aquests petits poblets encara estan habitats, i fins i tot les desenes de bordes que hi ha als vessants de les muntanyes també estan ben conservades, moltes utilitzades com a segones residències.

Quan arribem a l'accés al poble, sense acabar d'entrar-hi fem un revolt i prenem la pista asfaltada que comença a pujar a la dreta. Una pista força trencada puja en considerable pendent fins unes bordes que hi ha més amunt, on torna a girar i s'encara cap al nord. Anem pujant per dins d'un bosc espès que amb prou feines ens permet contemplar el paisatge, però en algun punt obert veiem a sota l'espessa vall, i al fons el port d'Orla, on precisament comença la vall del mateix nom, i que fa frontera amb la Vall d'Aran. Passem per la vora de diferents bordes allà on hi ha una mica d'espai obert perquè creixi el ferratge.

Anem pujant per la pista, en pujada constant i pendent considerable, però es fa bé. Arribem a un revolt molt marcat aproximadament a 1.250 m. Un cartell indicador ens assenyala el sender de Descoberta per on anirem. Segons el mapa es veu un camí força planer, i així ho havia llegit en alguna ressenya. A la pràctica és un camí força costerut, amb molts trams poc ciclables combinats amb altres més fàcils. Segurament hauria estat millor opció continuar pujant per la pista fins que aquesta enllaça amb el GR, i llavors baixar un tram, encara que fos poc ciclable, ja que el camí que fem passem més tros empenyent que sobre la bicicleta. En tot cas avancem per una bonica fageda fins que connectem amb el GR. Llavors baixem, bàsicament també a peu, ja que el camí és dret, pedregós i complicat fins gairebé el fons de la vall. Un tros abans d'arribar a baix sí que gaudim d'un tram molt bonic i ciclable que ens deixa al torrent que baixa del port d'Orla.

Creuem el torrent i pedalem un tram molt agradable per uns prats verds i humits. Avancem potser mig quilómetre pels prats fins que abandonem el camí planer i girem fort a la dreta. Prenem un camí que puja fort, i on haurem d'empènyer durant 10 o 15 minuts. El camí puja fins a trobar l'inici del recorregut de l'antic ferrocarril. El primer tram és el més dret; llavors es suavitza una mica, i l'últim terç és més fàcil i fins i tot ciclable fins arribar pràcticament on comença el camí planer. Les restes d'una paret de pedra ens mostra que hi havia hagut una antiga construcció. Precisament quan arribem a l'antiga via canviem de direcció, ja que pujàvem en direcció sud, i ara anirem cap al nord. Enrere continua un camí que puja fins al port d'Orla, això sí, 1.000 metres de desnivell més amunt.

L'itinerari de l'antiga via Decauville comença amb un preciós tram planer entremig d'un bosc espès. Això ens anima, ja que després d'empènyer una bona estona ens ve de gust moure'ns sobre la bicicleta, especialment de pla. Al cap de poc de començar veiem a la dreta un amuntegament d'antigues vagonetes, tant de les que anaven amb rodes sobre la via, com les que baixaven penjades amb el telefèric. Estan ben rovellades en un petit replà al peu de l'antiga via. Continuem endavant, i aviat veurem la realitat del nostre recorregut. És molt més ciclable que la resta de recorregut que havíem fet fins ara, però es nota la falta de manteniment del camí. Hi ha molts trams amb desprendiments de roques que ens fan baixar de la bicicleta. També haurem de creuar diversos torrents gairebé tots a peu, ja que en aquestes fondalades el camí està força malmès.

Al cap d'una estona trobem un primer túnel excavat a la roca. És força baix, però es podria circular sobre la bicicleta amb precaució. Nosaltres el fem a peu, i amb la llum d'un frontal que ja vam portar en previsió. Passat el túnel seguim endavant, gaudint d'un camí preciós i planer, fins i tot en lleuger descens i sempre en direcció nord a mitja alçada del vessant est de la vall. Estem dins d'un bosc espès i humit, amb faigs, falgueres i altres espècies d'entorns humits i frescos. L'aspecte és més de tardor que d'estiu, tant per la temperatura com per la fullaraca que entapissa el camí. Com deia, hem de baixar de la bicicleta en diversos punts, però són passos puntuals, ja sigui per superar un petit desprendiment, alguna branca caiguda o per l'erosió dels torrents. És però un lloc molt agradable, tan bonic que no fa mandra anar baixant de la bicicleta.

Passarrem 4 túnels, un primer força llarg, un segon de mitjà, un tercer molt curt i un quart també força llarg on s'agraeix portar llum. També passem un cinquè túnel però per sobre a causa d'un despreniment. Entremig passem pel costat d'una antiga mina. També en diversos punts veurem diverses trinxeres excavades a la roca per facilitar una línia el més recta possible per al ferrocarril. En la segona meitat, algun tram del camí és fins i tot aeri, ja que el vessant per on avança és molt dret. Anem avançant pedalant allà on podem, i caminant en els passos complicats i les nombroses torrenteres que creuarem. En principi el recorregut de l'antiga via són uns 8 km. i acaba on hi havia un antic pla inclinat que baixava el material cap als afores del poble de Lascoux, al final de la vall d'Orla. Com que nosaltres hem sortit de la part alta de la vall, en comptes d'arribar al final del recorregut, quan hem fet aproximadament 6 km. deixem la via i prenem un caminet que baixa fort cap a l'esquerra fent un gir sobtat.

Contràriament al que ens pensàvem pels precedents, aquest camí que baixa fort en realitat és força ciclable, i gairebé el fem tot sobre la bicicleta excepte els trams de creuar els torrents. Baixem durant uns minuts fent una llarga diagonal cap al sud i sempre per dins d'un bosc espès, humit i molt agradable. Arribem a l'aparcament de la Pucelle després d'una bona estona rondant pels dos vessants de la vall d'Orla i guadint d'un paisatge obac d'alta muntanya. Acabem la ruta amb una combinació de sabors, el bon gust d'un paisatge molt bonic, però també l'amargor de les desenes de vegades que hem baixat de la bicicleta, i pensant que potser hauria estat més encertat fer una ruta similar a peu. En tot cas és un lloc bonic, solitari i carregat d'història als confins del Coserans.